divendres, 15 de juliol de 2011

Mardy Bum (Arctic Monkeys)

La CdD d’avui tanca l’anunciada trilogia iniciada amb The Strokes (veure aquí) i continuada amb Franz Ferdinand (i aquí) sobre grups de jovenets que, des d’el primer disc, han assolit un èxit massiu de crítica i públic però, lluny de convertir-se en el hype de la temporada, han mantingut el nivell d’excelència en les obres posteriors.
Els ARCTIC MONKEYS ja tenien una bona legió de fans a la xarxa quant van publicar aquest primer disc que es va convertir en l’àlbum de debut més ràpidament venut de la historia al Regne Unit.
El so es fantàstic, contundent i afilat com el dels esmentats grups , amb altres influències contemporànies com The Libertines o els mateixos Oasis, però també de clàssiques com The Yarbirds, The Who o The Kinks. Es clar que no han inventat la sopa d’all però es evident que han sabut recollir la tradició del seu país i actualitzar-la com ningú. Una veritable acció retro-progressiva, la síntesi perfecta del brit-pop i el revival new wave, amb resultats arrebatadors, els més cool del 2005 segons el NME.
Els més escèptics van evidenciar els seus prejudicis considerant-los una creació de la maquinària mediàtica musical britànica ansiosa de titulars però l’anunciat bluff, afortunadament per a els i els seus seguidors,  no s’ha produït. Quatre victòries seguides, i per KO.
Els afortunats seguidors d'aquest blog que aneu al FIB aquest cap de setmana podreu assistir a la seva actuació. Els demès, si voleu gaudir d'un petit tast del so saltarí d'Alex Turner i companyia, amb riffs ben contundents i llampecs memorables, i tot en menys de tres minuts, clickeu el reproductor.
-  ARCTIC MONKEYS. Mardy Bum. Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not (2006).




Vídeo afegit posteriorment.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada