Will Oldham-1:
Continuant amb la iniciativa dels
darrers anys de repassar la trajectòria d'un artista que ha participat en
múltiples projectes, el "convidat" d'aquest semestre és el cantautor
i actor ocasional Will Oldham.
Un personatge nascut a
Louisville, Kentucky, fa 49 anys l'estil del qual el podem qualificar com
"americana", aquella barreja de folk,
country i indie-rock que tan bé
coneixeu els seguidors del blog, que
en els primers anys de la seva carrera, entre el 1993 i 1997, va liderar
diverses formacions musicals que -inspirat per un indret de la novel·la Cannery Row, (1945) de John Steinbeck- va anomenar amb
variacions del nom Palace com Palace Brothers, Palace Songs, Palace Music
o, simplement, Palace, fins que, desprès
d'un únic treball amb el seu nom propi (Joya,
1997), l'any 1998 va adoptar el pseudònim de Bonnie "Prince" Billy, l'origen del qual explicaré en el
seu moment, amb el que se'l coneix fins a l'actualitat.
Una carrera tan admirada pels
seus seguidors com desconeguda per al gran públic, penso que no tant pels
canvis de nom esmentats com per la singular personalitat de l'artista, tan
enigmàtic com fonedís envers la industria, desaprofitant així, des del punt de
vista comercial, el seu descomunal talent. Un mestre, hereu de monstres com Leonard Cohen o Nick Drake, a l'hora de transmetre la seva vulnerabilitat,
barrejant cinisme i desamor o religió i alcohol, amb lletres obtuses que
interpreta amb veu trencada i queixosa, amb notes altes a les que, sovint,
arriba amb dificultat, acompanyant-se d'una instrumentació
atrotinada, en ocasions fins i tot desafinada.
Així, per a la gravació del seu
disc de debut, There Is No-One What Will Take Care Of You (1993), editat amb el nom artístic de PALACE BROTHERS, va comptar amb la col·laboració de membres del
grup de post-rock paisà seu Slint, per al que, per cert, havia fet
la fotografia de la caràtula del seu disc Spiderland
(1991), que li van proporcionar una estructura tan intensa com devastadora, tot
i què plena d'imperfeccions que li donen un cert aire "amateur", lo-fi si ho preferiu. Un disc difícil
d'entrada però que guanya adeptes a cada escolta, i que va tenir un digne
successor en el posterior, Days In The
Wake (1994), amb que finalitzaria la nissaga "Brothers".
Com a CdD he triat la pista
número quatre, The Cellar Song, un
tema trist i cansí dominat instrumentalment pel diàleg entre el banjo i la
guitarra i amb la peculiar veu del frontman
alternant-se amb impactants harmonies vocals que semblen iniciar un crescendo
per desvair-se de cop. Oooh...
- PALACE BROTHERS. The Cellar Song. There Is No-One What
Will Take Care Of You (1993).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada