Afterglow (Of Your Love) (Small Faces)

SMALL FACES van ser, juntament amb The Who, la banda més representativa del moviment “mod”, caracteritzat per portar els cabells més curts i endreçats i molta més cura en el vestir que els seus coetanis, a la segona part de la dècada dels 60, en el moment més àlgid del “swingin’ London”.

Amb un nom que formen un joc de paraules, “small” (petit), referit a la curta estatura dels seus membres i “faces” (cares), expressió amb la que s’anomenava en argot als “mods” més coneguts i respectats, durant la seva breu existència van ser tan reconeguts com altres grans protagonistes que els seguidors del blog ja coneixeu per les freqüents referències a la “british invasion”, The Beatles, The Rolling Stones, els esmentats The Who i The Kinks.

Format pels compositors principals Steve Marriott (cantant i guitarrista) i Ronnie Lane (baix), molt ben secundats per Kenney Jones (bateria) i Jimmy Winston, de seguida substituït pel més tècnic i, tot sigui dit, més baixet, Ian McLagan (orgue), l’estil original del grup, basat en el soul (o millor dit, ja ho sabeu, blue-eyed soul) i el rhythm and blues, amb discos tan aclamats com l’homònim Small Faces (1966) i There Are But Four Small Faces (1968), el d'un dels meus temes preferits, Tin Soldier (vegeu aquí),va evolucionar -sota la influència del Sgt. Pepper’s... (1967) de The Beatles, i avançant-se a la òpera-rock Tommy (1969) de The Who- cap a la música psicodèlica i experimental amb un àlbum irresistible de nom impronunciable, Ogdens’ Nut Gone Flake (1968).

Un LP que els va convertir en clàssics però que portava incorporada una trampa: era una obra mestra d’estudi impossible, per la seva complexitat, d’interpretar en directe (de fet, ho va ser una sola vegada en un memorable concert per al programa Colour Me Pop, per a la BBC), el que va comportar frustració i un seguit de problemes entre els músics que, tot i publicar un disc més, The Autumn Stone (1969), es van dissoldre, una cosa semblant al que va passar amb el seus contemporanis The Zombies desprès del Odessey And Oracle (1968) (vegeu aquí).

De les cendres del grup en va emergir una nissaga que, malauradament, va durar poc: Marriott es va unir a un prometedor jovenet, Peter Frampton, per formar Humble Pie, de gran influència en bandes posteriors com Led Zeppelin o The Jam o, més recentment, Ocean Colour Scene o Blur, però amb menor reconeixement del que es mereixien, el que va portar a aquest a iniciar una carrera en solitari (vegeu aquí) i al primer a allunyar-se de la música fins a la seva prematura mort, el 1991, amb 44 anys, en un incendi domèstic per una cigarreta mal apagada.

Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, The Faces, els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple.

Odgens’... és un LP clarament dividit en dues parts, si la primera ve a ser la continuació dels discos previs, amb un seguit de temes a mode de cròniques pop d’inconfusible aire britànic, com l’inicial, homònim i instrumental, Afterglow, Song Of A Baker o Lazy Sunday, la segona cara és una mini obra conceptual al voltant d’un nen, anomenat Happiness Stan, a la recerca de la part que li manca a la lluna, tasca per a la que contarà amb l’ajuda d’una mosca que, creixent fins a proporcions gegantines, li permet muntar-hi...ja ho veieu, surrealisme en estat pur.

Un punt feble del disc és la, en alguns moments soporífera, narració del còmic Stanley Unwin, en diversos interludis de la cara B i un de fort, la tan premiada com poc pràctica caràtula de format rodó, obra del dissenyador Mick Swan en la seva única aportació al mon del rock, inspirada en una llauna metàl·lica de tabac de la època victoriana anomenada Ogdens’ Nut Brown Flake (fulla marró de nou Ogden) que els joves contemporanis utilitzaven per a menesters menys legals, com guardar marihuana, motiu pel que a Marriott se li va acudir modificar el nom a Ogdens’ Nut Gone Flake (fulla d’Ogden que “coloca” la ment), al·lusió implícita al consum de substàncies, concretament LSD, per part dels “Cares petites”.

Com a CdD he triat un diamant psicodèlic, el track número dos, Afterglow (Of Your Love), un dels meus favorits del disc i, juntament amb Sha-La-La-La-Lee, All Or Nothing, Here Come The Nice, Itchycoo Park o Tin Soldier, de la discografia de la primera època de la banda, de la que obvio la reagrupació i posterior edició de dos àlbums més, els anys 1977 i 78, per manca d’interès artístic.

-          SMALL FACES. Afterglow (Of Your Love). Ogdens' Nut Gone Flake (1968).

Groovin' (The Young Rascals)

 

En només set anys, els que van entre 1965 i 1972, The Rascals, van publicar nou àlbums, si bé els tres primers, i més reeixits, ho van fer amb el nom de THE YOUNG RASCALS.

Un quartet de Garfield, New Jersey, liderat pel teclista, Felix Cavaliere, acompanyat per Eddie Brigati, qui compartia amb ell les tasques de cantant i lletrista, el bateria de jazz Dino Danelli i el canadenc Gene Cornish, l'únic d'orígen no italià, a la guitarra, ja ho veieu, sense baixista oficial, que va obtenir popularitat amb un seguit de singles, majoritàriament versions d'altri, com Good Lovin, gravat inicialment per Lemme B. Good & The Olympics, recollits en el seu àlbum homònim de debut el 1966 i en la seva continuació, Collection (1967), així com en el tercer i més conegut, Groovin' (1967) ja amb majoria de temes propis.

Un disc que, en base a l'orgue Hammond de Cavaliere i a unes precioses harmonies vocals, per a la gravació del qual van contar per primer cop amb la participació de músics aliens al grup, com David Brigati, el germà gran d'Eddie, als cors, o Chuck Rainey al baix, barregen estils com l'incipient rock psicodèlic sota la influència de la (tan sovint esmentada en aquest blog) british invasion i el soul (el mateix podem dir del conegut com blue-eyed soul) amb alguns trets de jazz llatí i algun detall "aflamencat" que ens evoca la frontera meridional del seu país, en el que magnífiques composicions del teclista, com You Better Run o, cantada per Brigati, How Can I Be Sure, s'alternen amb altres no inferiors com Find Somebody, del mateix Brigati o I Don't Love You Animore, de Cornish, totes elles eclipsades per la CdD d'avui...ho heu endevinat, Groovin'.

Un tema, com algun altre més, inspirat per Adrienne Bechurri, aleshores xicota de Cavaliere, amb un to relaxat, un groove afrocubà i una harmònica per a la història, interpretada per Michael Weinstein al single i pel mateix Cornish a l'LP, per a la gravació del qual van haver de vèncer les reticències del, per una vegada, poc inspirat Jerry Wexler, el conegut cap d’Atlantic Records, discogràfica de la qual van ser el primer grup d'origen no afro-americà, (i que sempre es va negar a actuar en concerts segregats per races, quelcom freqüent als USA en aquella època) que ha esdevingut l'emblema de la banda -amb molts més recursos dels que el seu polit aspecte semblaria indicar- fins al punt en que he escoltat en més d'una ocasió allò de:

          - Els Young Rascals?

          - Si, home, els de Groovin'

 Un disc a partir dels quals Cavaliere va pretendre donar un tomb a la seva carrera intentant, com tants altres grups de finals dels 60's, orientar la seva obra cap al format LP però que no va tenir la mateixa acceptació en els sis següents, ara ja com The Rascals, el que va portar a la dissolució de la banda i donar lloc a dues formacions que van conviure fins als anys 90's, Cornish i Danelli per un costat, com a The New Rascals i Caviere en solitari o com a Felix Cavaliere's Rascals per l'altre, sense menyscap de que la formació original s'hagi reagrupat ocasionalment i per motius diversos -alguns sota l'auspici d’Steven Van Zandt, el Little Steven de la E Street Band de Bruce Springsteen- la darrera vegada el 2012.

- THE YOUNG RASCALS. Groovin'. Groovin' (1967).

There's A Kind Of Hush (Herman's Hermits)

 

Els HERMAN'S HERMITS van ser un grup de Manchester en actiu des de 1962 a 1974, tot i què el seu període de màxima popularitat es limita al dels anys 1964-65, sobretot als Estats Units, on, a remolc de la tan sovint esmentada en aquest blog  "british invasion", van obtenir un èxit i, diguem-ho alt i clar, unes vendes, gairebé a l'alçada de The Beatles o The Rolling Stones.

Una banda caracteritzada per un pop alegre i juvenil i la veu i presència escènica del seu cantant, Peter Noone, el més jove (amb 16 anys, però amb experiència com a actor a la reeixida sèrie de televisió Coronation Street) i el darrer d'incorporar-se al quintet, la semblança del qual amb el personatge Sherman, de la sèrie de dibuixos animats The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va donar lloc, amb alguna variació, al seu nom artístic.

Una discografia iniciada amb la publicació de I'm Into Something Good (vegeu aquí), composada per la parella Gerry Goffin i Carole King -que donaria lloc a la norma d'alternar alguns temes propis i, majoritàriament, d'altres autors amb versions d'altres com Sam Cooke (Wonderful World) o The Kinks (Dandy)-  a la que seguirien grans hits com Mrs. Brown You've Got A Lovely Daughter, I'm Henry VIII, I'm o Something's Happening, entre molts altres.

Una carrera tutelada amb ma de ferro pel productor Mickie Most, qui, per als enregistraments, no dubtaria, com era habitual a la època, a contractar extraordinaris músics de sessió com Jimmy Page o John Paul Jones (futurs Led Zeppelin) i esprémer el filó comercial, allunyant-los, contra l'opinió d'alguns "Hermits", d’altres bandes coetànies que no paraven d'experimentar al llarg de la musicalment fantàstica dècada dels anys 60 del s. XX.

Un estancament que implicaria la caiguda en picat de la seva popularitat, provocant l'abandó de Noone l'any 1971, per iniciar una decebedora carrera solista i, poc desprès, la dissolució de la banda, seguida de diverses reagrupacions, amb canvis constants de formació, i amb els conseqüents litigis per la propietat del nom.

No obstant, abans d'això havien intentat un tímid apropament a l'incipient fenomen psicodèlic, amb temes com No Milk Today, un dels molts que els hi va compondre Graham Gouldman, versionat a casa nostra per la catalana Lita Torelló, amb el títol de Todo Cambió (vegeu aquí) i There's A Kind Of Hush, el meu preferit de la seva discografia.

Una cançó de Les Reed i Geoff Stephens, enregistrada pel grup d'aquest, The New Vaudeville Band, inclosa en un l'àlbum famós pel seu tema homònim, Winchester Cathedral (1966), i posteriorment per molts altres intèrprets més com Matt Monro, Engelbert Humperdinck, Barry Manilow, Perry Como o The Carpenters, però que assoliria la màxima  popularitat amb aquesta versió dels mancunians que he triat com a CdD d'avui.

- HERMAN'S HERMITS. There's A Kind Of Hush. There's A Kind Of Hush (All Over The World) (1967).

Over, Under, Sideways, Down (The Yardbirds)

 

Tot i què poc coneguda del públic general, la banda protagonista del post d'avui és per als melòmans una de les fonamentals en la història del rock i, més concretament, del blues-rock britànic que va protagonitzar la ultra esmentada en aquest blog "british invasion".

Un quintet format a Londres pel cantant Keith Relf i el baixista (i posteriorment afamat productor) Paul Samwell-Smith, completat amb Chris Dreia a la guitarra rítmica, Jim McCarty a la bateria i Anthony "Top" Topham a la guitarra solista, posició que de seguida deixaria en mans de "un tal" Eric Clapton (vegeu aquí), el primer dels tres grandíssims instrumentistes que ocuparien successivament el lloc, circumstància que contribuiria a mitificar a THE YARDBIRDS.

Un nom que té més a veure amb els rodamons al voltant de les vies del ferrocarril que esmenta Jack Kerouac a la mítica novel·la On the road (1957) que amb el saxofonista Charlie Parker, conegut amb el malnom de "Bird", amb el que el grup es donà a conèixer amb versions electrificades de temes inicialment acústics de bluesmen americans com Howlin' Wolf, Muddy Waters, Sonny Boy Williamson o Elmore James, amb l'àlbum en directe Five Live Yardbirds (1964) però que, de la mà del mànager i productor Giorgio Gomelsky, va incorporar composicions pop a For Your Love (1965), una recopilació de singles, amb el tema homònim, escrit per Graham Gouldman, al capdavant. Gravat amb la participació del teclista Brian Auger, seria el hit més reeixit d'una carrera que anava prenent aspectes comercials (vegeu aquí), el que no seria del gust de Clapton, que ja s'havia guanyat el paradoxal qualificatiu de "slowhand" (mà lenta), qui els deixaria per formar part dels Heartbreakers de John Mayall.

Una vacant ocupada per Jeff Beck, un altre portentós guitarrista que acabaria d'imprimir el segell personal al grup, evolucionant cap al rock psicodèlic i experimental (van incorporar el sitar abans que els Beatles a Norwegian Wood) en les següents gravacions, Having A Rave Up (1965) i el transcendental Yardbirds (1966), editat als USA amb el títol de la segona pista, Over, Under, Sideways Down, però que, degut a la singular portada, amb una caricatura, obra de Dreia, de l'enginyer de so Roger Cameron, acabaria essent conegut col·loquialment pels seus fans i, amb el temps, semi-oficialment, com a Roger The Engineer.

El primer àlbum exclusivament amb composicions pròpies, produït pel mànager Simon Napier-Bell i pel baixista Samwell-Smith qui, de seguida, abandonaria tanmateix el combo per donar entrada, ni més ni menys que, a Jimmy Page, a qui l'instrument se li quedaria petit i l'intercanviaria amb el guitarrista rítmic (i dibuixant!) Chris Dreia, però que convuiria molt poc amb Beck, del que queda constància en el single Happening Ten Years Time Ago (vegeu aquí), així com en una breu interpretació, concretament (segur que se'n recordarà el meu amic R.S. [vegeu aquí]) del tema Stroll On a la pel·lícula Blow-Up (Michelangelo Antonioni, 1966), perquè aquest també volaria en solitari, reduint The Yardbirds a quartet i deixant la guitarra solista per a la gravació de pòstum Little Games (1967), en mans d'aquell, a partir del que, una mica desconcertats i confosos, es dissoldrien per donar lloc a projectes diversos, el més famós dels quals, amb diferència, va ser (cal que us ho digui?) Led Zeppelin.

Un disc avantguardista per a la època, en el que temes genuïnament blues-britànic com Lost Woman, The Nazz Are Blue o l'instrumental Jeff's Boogie, conviuen amb altres més experimentals com Turn Into Earth, en el que barregen pop amb hipnòtics cants gregorians, del que he triat com a CdD la track que, amb una altra caràtula, va donar nom a l'edició americana, en la que predomina un riff de guitarra de Beck de tall oriental, Over, Under, Sideways, Down.

Imperdonable no tenir un record per al grup en el que va militar la que molts qualifiquen com la "santíssima trinitat" de guitarristes del rock: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, a qui podeu identificar en els corresponents links.

- THE YARDBIRDS. Over, Under, Sideways, Down. Roger The Engineer (1966).

Friday On My Mind/St. Louis (The Easybeats)

 

Cap a la meitat de la dècada dels 60 del s. XX va aparèixer a Sidney un grup de rock integrat per cinc joves europeus que hi havien emigrat en els anys posteriors a la II Guerra Mundial. Tres britànics, Stevie Wright (cantant), George Young (guitarra rítmica), Gordon "Snowy" Fleet (bateria) i dos neerlandesos, Harry Vanda (guitarra solista) i Dick Diamonde (baix) que, amb el nom de THE EASYBEATS, van obtenir un gran èxit amb un seguit de singles com For My Woman o She's So Fine, majoritàriament composats per la dupla Wright-Young, i amb l'àlbum de debut, Easy (1965), que va tenir continuïtat en els següents, It's 2 Easy (1966) i Volume 3 (1966).

Una fama que va desencadenar una autèntica easyfever ("easymania"), fins al punt de ser considerats els "Beatles australians", tot i que el seu estil estava més influenciat per bandes com The Hollies o The Kinks que pels fab four de Liverpool, i que els va portar a traslladar-se durant un temps a Anglaterra, des d'on van conquerir el mercat europeu, i fins i tot americà, on se'ls considerava una banda més de la coneguda "british invasion", i on van enregistrar el seu quart LP, Good Friday (1967), en el que la coautoria es va anant desplaçant cap al tàndem Vanda-Young i el seu productor habitual, Ted Albert, va ser substituït per Shel Talmy, amb el que el seu so va esdevenir més experimental i complex.

Un LP que inicia una versió de la mítica River Deep, Mountain High que sublimaren Ike & Tina Turner però amb predomini de composicions pròpies com Saturday Night, Pretty Girl o Heaven and Hell (censurada al Regne Unit per una lletra excessivament explícita), a més amés del seu tema més conegut, i títol amb el que es va editar als USA, Friday On My Mind, la CdD d'aquesta setmana.

Un tema de menys de tres minuts, iniciat amb un picat (staccato) de guitarra amb un riff pseudo-arabitzant sobre el que Wright interpreta amb convicció un relat juvenil sobre la rutina del treball durant els dies d'entre setmana, a l'espera de l'ansiat cap de setmana ("El divendres en el meu pensament") en el que es podran evadir. Una cançó mítica amb la que el mateix Bruce Springsteen els va voler homenatjar en un concert a la seva ciutat, gairebé 50 anys després (vegeu aquí).

Però, si ens atenem a allò de que "tot el que puja, baixa", de tornada al seu país la glòria els va ser esquerpa i desprès del següent disc, Vigil (1968), en el que s'endinsen en el rock psicodèlic, van aparèixer problemes interns que van comportar la marxa de "Snowy" Fleet i Diamonde i la dissolució del grup, abans de la publicació d'un darrer àlbum, Friends (1970), el que comença amb el single amb el que jo els vaig descobrir i que encara conservo en vinil, motiu sentimental pel que l'he afegit com a bonus CdD avui, St. Louis.

Dels projectes posteriors dels membres de la banda no val la pena destacar-ne cap en particular, a excepció de la carrera de George Young (mort el 2017) com a productor d'una de molt més famosa, AC/DC, la dels seus germans Angus i Malcolm.

- THE EASYBEATS. Friday On My Mind. Good Friday (1967)/St. Louis. Friends (1969).

Subterranean Homesick Blues (Bob Dylan/Red Hot Chili Peppers)

 

Dylan Covers-11:

La composició de BOB DYLAN que compararem avui amb la versió a càrrec d'un "conegut" del blog, número onze de la sèrie i tercera del mateix LP, el fantàstic Bringing It All Back Home (1965) -el cinquè de la seva discografia, amb una segona cara acústica, com ens tenia acostumats, iniciada i finalitzada amb les Dylan Covers números 1 i 10, Mr. Tambourine Man (vegeu aquí) i It's All Over Now, Baby Blue (aquí), i una cara A en la que, com suggereix el títol (Tornant-t'ho tot cap a casa), pretén recuperar per als Estats Units el rock and roll arrabassat per la "british invasion" a base d'instruments elèctrics- és la que l'enceta, Subterranean Homesick Blues.

Un cançó que pren el nom de la novel·la The Subterraneans (1958), del escriptor de la generació beat Jack Kerouac i s'inspira en el ritme de Too Much Monkey Business de Chuck Berry (aquí) per tractar, amb un so que barreja blues, folk, country i rock i, amb una prosa frenètica i accelerada, gairebé sense melodia i amb una cadència vocal a l'estil "talking blues" que sembla anticipar-se en dècades als hip hop i el rap, descriu, a la seva surrealista manera, conflictes propis de la contracultura intel·lectual dels anys 60 del s. XX com el pacifisme o els drets civils.

Un tema que ha influït en multitud, no només  de músics sinó artistes en general, fins i tot a moviments polítics antisistema, en part per una frase, esdevinguda mítica, que ve a dir "No fan falta homes del temps per saber en quina direcció bufa el vent", per a la notorietat del qual va ser fonamental el mític documental promocional, així mateix precursor dels populars video-clips, enregistrat per D.A. Pennebaker per finalitzar la pel·lícula Dont Look Back (sic) (1967) que recollia la gira britànica del 1965.

Una filmació en un carreró a tocar de l'Hotel Savoy de Londres en la que, al llarg de dos minuts i mig, el cantautor va mostrant cartolines, es diu que escrites per ell mateix i amb la col·laboració de Pennebaker i de músics amics com Donovan i Bob Neuwirth (el músic i productor que exercia de "road manager") i l'escriptor Allen Ginsberg (parell que, per cert, es marquen un "cameo" a l'esquerra de la imatge), amb paraules i frases de la cançó, amb jocs de paraules i alguna falta d'ortografia, sembla que intencionada. Un vídeo que ha exercit gran influència en músics posteriors que li han ret pleitesia, com va ser el cas de Els Pets, i recentment dels Cala Vento, que van passar pel blog fa poques setmanes (i aquí).

I a l'hora de triar una interpretació alternativa del tema, aquesta vegada n'he escollit una de ben radical, la que van enregistrar els RED HOT CHILI PEPPERS a The Uplift Mofo Party Plan (1987) o, simplement, Uplift, el tercer i, fins aleshores, millor disc del quartet, tant des del punt de vista crític com comercial, tot i que la gravació va resultar ser un autèntic calvari -superat gràcies al productor, Michael Beinhorn, dels pocs que van mantenir la fe en ells, tant per la seva originalitat com per l’esperit inconformista- fruït de l’addicció a les drogues del guitarrista Hillel Slovak, que moriria a l’any següent a causa d’una sobredosi d’heroïna, i del cantant i lletrista Anthony Kiedis, l’únic, amb Flea, el baixista, que s’han mantingut al grup des de la formació inicial.

Un àlbum amb dotze temes, onze composicions pròpies dels membres de la banda més aquesta Dylan Cover en la que els Chili Peppers subverteixen l’estil folk-rock de la original a favor del característic punk funk que els caracteritza.

-BOB DYLAN/RED HOT CHILI PEPPERS. Subterranean Homesick Blues. Bringing It All Back Home (1965)/The Uplift Mofo Party Plan (1987).

I Want To Hold Your Hand (The Beatles)

La CdD d'aquesta setmana en la que el blog compleix vuit anys, com és habitual en cada aniversari, és de THE BEATLES. Concretament un tema composat a quatre mans per Lennon i McCartney al piano del soterrani de la casa dels pares de Jane Asher, aleshores la xicota de Macca, amb la intenció, seguint les recomanacions del seu mànager Brian Epstein, de conquerir el mercat americà. Un cançó que van enregistrar als estudis EMI, de Londres, posteriorment coneguts com Abbey Road (vegeu aquí), amb el productor George Martin, que va usar per primera vegada una tecnologia de quatre pistes en lloc de les dues habituals, per el que van utilitzar els instruments bàsics amb els que els hem vist immortalitzats en tantes fotografies, John Lennon una guitarra Rickenbacker, Paul MacCartney un baix Hofner, George Harrison una guitarra Gretsch Country Gentleman i Ringo Starr una bateria Ludwig (vegeu video).

Una composició editada únicament en format single al Regne Unit però, com era habitual a la època fins que el Sgt. Pepper's (1967) ho va canviar (vegeu aquí), inclosa a l'àlbum Meet The Beatles (1964) als USA, que, amb la mateixa caràtula amb el retrat de Robert Freeman, amb un to blau afegit a l'original en blanc i negre, no era més que una reedició amb retard del With The Beatles (1963), reduït de 14 a 12 tracks, amb cinc d'eliminats i tres d’afegits, la CdD i les dues cares B del singles amb que es va publicar, This Boy a Europa i I Shaw Her Standing There a l'altre costat de l'oceà.

Una cançó que, complint els desitjos de Epstein, suposaria el seu primer hit americà, posició de la que seria desbancada, inversament al que va passar a la Gran Bretanya, per una altra dels mateixos artistes, She Loves You, cosa que no passava des de que ho fes Elvis Presley amb Do Not Be Cruel i Love Me Tender, respectivament, i que no seria més que el primer dels set números 1 dels "fab four” a les llistes dels USA en un any.

Els "beatlemaníacs" ja sabeu de quina estem parlant, és clar, però la resta segur que també la coneixeu, ja que és un dels seus temes més populars i figura a les llistes de millors cançons de The Beatles i de tots els temps en la història del rock, tot i està formada simplement per dos ponts amb un vers que els interconnecta.

Una cançó cantada en la seva totalitat en harmonia per Lennon i McCartney, sense un veritable solista que, interpretada el dia 9 de febrer de 1964, en el show de TV de Ed Sullivan, va donar el tret de sortida de la tantes vegades esmentada "british invasion" de la música popular americana.

Us imagineu a John i Paul al piano del celler dels Asher a Londres...?

         Oh yeah!, I'll tell you something,

          I think you'll understant

         When I'll say that something

         I wanna hold your hand...

- THE BEATLES. I Want To Hold Your Hand (1963).

All Right Now (Free)

El post d'avui il·lustra paradigmàticament com la carrera d'un artista pot anar lligada de manera indissoluble a una cançó. Em refereixo a FREE, el quartet de joves de menys de 20 anys format pel compositor i cantant de veu tan potent com modulada Paul Rodgers, el bateria Simon Kirke, el guitarrista Paul Kossoff i el també compositor i baixista Andy Fraser qui, al incorporar-se al grup amb 16 anys ja tenia experiència amb els Bluesbreakers de John Mayall.

Una banda batejada i tutelada en els seus inicis pel llegendari  guru del blues britànic Alexis Korner, que, entre 1969 i 1973, va publicar mitja dotzena d'àlbums, dels que en destaca per sobre de tots el tercer, Fire And Water (1970), un disc de hard i blues-rock amb el que van aconseguir un èxit descomunal, al que van contribuir els impressionants concerts amb el que el van presentar, entre ells el del Festival de la Illa de Wight de 1970, i que els va portar a formar part de la segona onada de la "british invasion" (els seguidors del blog ja sabeu de què parlo), tot i què un esglaó per sota de mites con Led Zeppelin o Cream.

Un àlbum amb notables temes com la homònima Fire And Water, o Mr. Big, eclipsats per la CdD, la sensacional All Right Now, una composició basada en un ritme incessant de la factoria Fraser-Kirke que ha esdevingut un clàssic de la història del rock gràcies a l'immortal riff de guitarra de Kossoff que tothom heu escoltat i a una melodia simple que, interpretada visceralment per Rodgers, culmina amb la tornada que segur que també heu entonat més d'una vegada:

                       All right now, baby

                       It's a-all right now...

Malauradament, els mals resultats artístics i comercials posteriors a una obra que havia aixecat tals expectatives va comportar greus divergències entre Rodgers i Fraser, el que, unit a la greu addicció a la heroïna de Kossoff, que acabaria morint amb 25 anys, va suposar la separació de la banda i l'inici de diversos projectes alternatius -entre ells l'anecdòtica unió amb Brian May i Roger Taylor, dos dels tres sobrevivents a Freddie Mercury, amb el nom de Queen + Paul Rodgers, que van arribar a publicar un disc, The Cosmos Rock (2008)- el més destacable dels quals és el que van liderar Rodgers i Kirke i motiu del post del divendres vinent, Bad Company.

- FREE. All Right Now. Fire And Water (1970).

The Sun Ain't Gonna Shine Anymore (The Walker Brothers)

Malgrat el seu nom, THE WALKER BROTHERS no eren germans, ni es deien Walker. En realitat va ser que el grup, creat pel cantant i guitarrista John "Walker" Maus i el cantant i baixista Scott "Walker" Engel, inicialment anomenat The Dalton Brothers, amb la unió del bateria Gary "Walker" Leeds va canviar el seu nom artístic aprofitant-se de la gran semblança física dels tres. 

I, per no ser, no eren ni tan sols britànics, tot i què va ser a l'Anglaterra dels primers anys 60, els de l'època del swinging London, en un viatge invers al de la mítica british invasion, on van tenir un èxit aclaparador. I tot gràcies a unes fantàstiques melodies, a uns arranjaments orquestrals a l'estil del wall of sound de Phil Spector -sovint difícils de reproduir en directe- i, sobretot, a la veu de crooner d'Scott Walker i les seves melodramàtiques, per no dir histriòniques, interpretacions d'amors impossibles i turmentats, al llindar del masoquisme emocional.  

Però en aquella dècada el mon de la música pop avançava a una velocitat vertiginosa i l'aparició de la psicodèlia i altres corrents experimentals, així com l'estranya, per introspectiva i fugissera, personalitat del líder, van acabar amb la banda i donar inici a una carrera solista singular. 

Així, en tres anys, va editar quatre LP, titulats simplement amb un número, Scott (1967), Scott 2 (1968), Scott 3 (1969) i Scott 4 (1969), el reconeixement dels quals per la crítica especialitzada es va anar incrementant inversament al seu volum de vendes. Uns àlbums en els que el d'Ohio va evidenciar el seu talent compositiu, al temps que la seva devoció per altres artistes, com Burt Bacharach, Henry Mancini i, sobretot, del cantautor belga Jacques Brel, de qui va interpretar múltiples versions, com la imprescindible Ne me quitte pas, traduïda a l'anglès com a If You Go Away (vegeu aquí).  

Una inspiració que va patir una greu davallada a la dècada següent, en la que es va limitar a publicar mitja dotzena de discos per obligacions contractuals, seguida d'una altra de sequera fins que, contra pronòstic, va anar re-apareixent amb grans intervals, fins a la seva mort el 2019, als 76 anys i com a ciutadà britànic des del 1970, amb obres com Tilt (1995), The Drift (2006) i Bish Bosch (2012). Una trilogia de caràcter avantguardista que requereix un esforç a l'oient que no m'atreveixo a demanar-vos doncs, quan he gosat posar-la a l'equip hi-fi, ja n'he tingut prou amb alguns comentaris domèstics que he hagut de sentir com ara "què és això que escoltes?" o "això t'agrada?", motiu per el que, a hores d'ara, no la tinc prevista incloure en futurs post d'aquest blog.

Tot al contrari dels Walkers Bros. la etapa inicial dels quals es mereix un reconeixement -que no desmereix el deslluït retorn a mitjans dels anys 70 amb tres àlbums que no s'apropen als èxits originals- tant pels temes escrits per Scott, i ocasionalment per John Walker, com per les versions de compositors americans. Un hits entre els que en destaquen Make It Easy On Yourself, My Ship Is Coming In i la CdD d'avui, The Sun Ain't Gonna Shine Anymore. 

Una composició de Bob Gaudio, de The Four Seasons, i el productor Bob Crewe, destinada inicialment a The Righteous Brothers però finalment interpretada per Frankie Valli, el líder dels Seasons, que no va rebre cap recolçament per part de la discogràfica, Smash Records, probablement temorosa de que la fama l'impulsés a abandonar el grup. 

A l'inrevés de la versió dels Walker que, amb una producció de Johnny Franz i uns arranjaments de Ivor Raymonde i Reg Guest similars al originals però amb un tempo més ràpid, esdevindria el vaixell insignia del trio. 

Un tema versionat per artistes de totes les èpoques, des de Cher (1996) a Keane (2004) però que els meus coetanis recordareu per la que, a casa nostra, van fer Los Mustang, en la que l'entranyable Santi Carulla (vegeu aquí) ens submergia en la més profunda depressió amb allò de que "El sol no brillará nunca más, la luna de la noche se irá..."  

          The sun ain't gonna shine anymore 

          The moon ain't gonna rise in the sky 

          The tears are always cloudi' your eyes 

          When you're without love 

          Baby 

...però constatant, una vegada més, que la tristor pot arribar a ser preciosa. 

 - THE WALKER BROTHERS. The Sun Ain't Gonna Shine Anymore (1966).

American Woman (The Guess Who)

 

Als seguidors del blog d'una certa edat, així com als més documentats, potser no us farà falta l'aclariment però, per evitar malentesos, cal dir que els nostres protagonistes d'avui no tenen res a veure amb el famós grup pioner de la "british invasion" que, per cert va actuar, i per primera vegada, a Barcelona el dia 14 del passat mes de juny, The Who, més que la conseqüència d'un truc publicitari amb una expressa intencionalitat equívoca.

I és que la discogràfica de la banda -creada el 1965 a Winnipeg, Manitoba, sota el lideratge del cantant Chad Allan i el guitarrista Randy Bachman, anomenat aleshores Chad Allan & The Expressions- va promocionar-los amb un nom ("Endevina qui") que, fonamentalment per la pressió dels locutors de ràdio del moment, va esdevenir aquell amb el que han passat a la història, THE GUESS WHO.

Una formació que, partint del garage rock dels inicis i incorporant elements del hard-rock, el pop i la psicodèlia, després d'alguns hits menors al seu país, patiria la primera escissió amb la marxa d'Allan i la entrada del teclista Burton Cummings, que assumiria a més a més, la veu principal, i, amb alguns àlbums més reeixits com Wheatfield Soul (1968) i Canned Wheat (1969), assoliria el cim de la seva carrera amb el sisè, American Woman (1970).  Un disc que presentarien en una extensa gira, a l'acabar la qual Bachman, convertit a la religió mormona, renunciaria als excessos de la fama (allò de "sex, drugs and R'n'R") i abandonaria la formació -per unir-se de nou a Allan i, posteriorment, amb els seus germans Robbie i Tim i amb Fred Turner, per crear Bachman-Turner Overdrive- que, amb el bateria original, Garry Peterson, i el baixista Jim Kale, continuaria publicant tres LP d'estudi, i un primer  Live més, fins a la marxa de Cummings i la conseqüent dissolució el 1975.

Un breu parèntesi seguit d'un primer retorn el 1977, de la mà de Kale, alternant antics i nou membres i conservant un nom que els suposaria diversos problemes legals, amb un seguit de discos, el darrer que em consta el 2001, que allargarien la discografia de la banda fins a la dotzena i mitja, que no passaran a la història però que els ha convertit en la banda més longeva del rock canadenc.

Com a CdD he triat la cançó homònima que enceta el seu disc més emblemàtic, American Woman, una composició sarcàstica ("Dona americana, allunya't de mi... deixa'm estar...no vull veure't més la cara...tinc coses més importants que fer que passar el temps envellint amb tu...dona americana, escolta el que dic..."), acreditada als quatre membres, que, com passaria anys més tard amb la mítica Born in the USA de Bruce Springsteen, obtindria un èxit tan paradoxal com descomunal, probablement també a conseqüència d'una escolta acrítica, tot i que no per a tothom, si més no per a Pat, la esposa del president Richard Nixon, que els va demanar que no la toquessin en una audició a la Casa Blanca.

Una composició que en el format del LP que us proposo, que no en la versió curta del single (que els impacients podeu escoltar aquí), s'inicia amb una introducció de blues acústic fins al minut i quinze segons en que entra el conegut riff de guitarra de Bachman que els faria immortals per als amants del rock.

- THE GUESS WHO. American Woman. American Woman (1970).

Rock Around The Clock (Bill Haley & His Comets)

El capítol PdR'n'R 5 està dedicat a qui podem considerar com la primera estrella d'un estil musical que havia de canviar la història de la música popular...i alguna cosa més. Bill Haley tenia una bona experiència com a cantant de country & western i de rockabilly, música eminentment "blanca" quan, de forma imperceptible va anant incloent al seu repertori el blues  per crear, juntament amb altres artistes però sense cap tipus de premeditació, un nou so que posteriorment, i gràcies a la difusió que en van fer els locutors de radio com Alan Freed, es coneixeria com a “Rock and Roll”.

Desprès d'obtenir un cert ressò amb cançons que contenien la paraula rock en el títol, com Rocket 88, un tema composat per Ike Turner, o Rock The Joint, va canviar el nom al que ha passat a la posteritat i que, per analogia entre el seu cognom Haley i el famós cometa Halley, es va dir BILL HALEY & HIS COMETS. I l'èxit va continuar amb temes com Crazy Man, Crazy, Chattanooga Choo Choo o Thirteen Women, un single que contenia a la cara B una composició de Jimmy Myers i Max Freedman, prèviament gravada per Sunny Dae & His Nights el 1952, que va passar tanmateix desapercebuda, Rock Around The Clock.

Però va succeir que uns mesos desprès es va estrenar la pel·lícula Blackboard Jungle, interpretada per Glenn Ford i traduïda aquí com a "Semilla de maldad" (Richard Brooks, 1955), a la primera escena de la qual el nostre protagonista d'avui i la seva magnífica banda interpretaven aquesta última cançó, l'impacte de la qual va ser tan massiu que es va convertir en la primera d'aquest estil en assolir el número 1 als charts nord-americans i una de les peces clau de la història del rock.

I va ser així com Bill Haley, amb una edat de 29 anys, casat i amb fills, amb una estètica allunyada dels cànons que estaven a punt de venir, elegantment vestit, grassonet i amb un característic rinxol al front, va esdevenir una estrella i va seguir publicant hits com Shake, Ratlle And Roll, Dim, Dim The Lights, , Mambo Rock, Razzle-Dazzle o Se You Later Alligator i va intervenir amb rols importants en un parell de pel·lícules de R'n'R més.

Però poc desprès van succeir dos fets que van acabar molt més precoçment de l'esperable amb la seva popularitat, un va ser l'aparició de músics com Elvis Presley o Little Richard amb una imatge més sexual i salvatge i l'altre el fenomen prou conegut dels seguidors del blog, la "british invasion", es a dir l'arribada als USA de The Beatles, The Rolling Stones i The Who, el que va comportar que a meitat dels anys 60 ja fossin considerats vells. Tot i obtenir una bona acceptació girant per Europa i, cosa rara a la època, a Amèrica del Sud (va arribar a gravar diversos discos en espanyol), poc desprès van quedar relegats al circuït de la nostàlgia, fins a la seva dissolució el 1980, quant se li va diagnosticar un tumor cerebral, pocs mesos abans de morir, el 1981, amb 55 anys, mentre dormia.

Ni Bill Haley va ser el primer rocker ni (We're Gonna) Rock Around The Clock, que és el veritable nom sencer, la primera cançó de rock'n'roll -de fet no és possible establir a qui corresponen aquests mèrits-, però segur que és la primera que ens ve al cap a l'esmentar aquest estil que va canviar per sempre més la música i la forma de vida de la joventut del mon occidental, a partir d'una determinada generació, de la que m'honora formar part. 

I ara, deixeu el que esteu fent i poseu-vos a ballar, que comença la conta:

          One, two, three o'clock, four o'clock rock

          Five, six, seven o'clock, eight o'clock rock

          Nine, ten, eleven o'clock, twelve o'clock rock

          We're gonna rock around the clock tonight...

- BILL HALEY & HIS COMETS. (We're Gonna) Rock Around The Clock (1955).