Partint de l’anecdòtic error a la guia telefònica del nom “Chunk”
per Chuck Garrison, el primer bateria, i amb un prefix per
diferenciar-se d'un grup de jazz amb el mateix nom, SUPERCHUNK és
un quartet de Carolina del Nord, USA, en actiu des de la seva creació l'any
1989 pel cantant i guitarrista Mac McCaughan i la baixista Laura
Ballance, la formació definitiva del qual, a partir del segon dels seus 13
LP (més alguns EP i recopilatoris) publicats (amb un llarg parèntesi entre el
2001 i el 2010), completen el guitarrista Jim Wilbur i
el bateria Jon Wurster, qui, precisament en
el darrer, Songs In The Key Of Yikes (2025), ha estat
substituït per Laura King (ex Bad Fangs).
Un altre grup de culte amb un estil entre el power-pop i el punk-rock,
amb reconegudes influències de coneguts nostres com Sonic Youth, DinosaurJr. o Hüsker Dü, que, malgrat rebre ofertes molt temptadores, sempre
s'ha mantingut fidel al més pur estil DIY, publicant, després dels tres
primers àlbums amb Matador, amb el seu propi segell, Merge Records,
dirigit per McCaughan i Ballance, que ha esdevingut tota una referència del
catàleg indie rock, amb una molt interessant discografia per a la que
han comptat, des dels inicis, amb reconeguts productors com Steve Albini
i Jim O'Rourke i, amb el temps, amb col·laboracions de músics
també coneguts del blog com Stephin Merritt (de The MagneticFields), Owen Pallett, Sharon Van Etten, membres de TeenageFanclub (Raymond McGinley i Norman Blake), de Wye Oak
(Jenn Wasner i Andy Stack), de Bat Fangs (Betsy Wright
i l'esmentada King), o dels mateixos REM (Mike Mills).
Una brillant carrera de la que avui recordarem el seu quart llançament, Foolish
(1994), el primer editat per la seva discogràfica, coproduït per la banda i Brian
Paulson i masteritzat una mica precàriament a l'estudi domèstic d'Albini, i
enregistrat en un moment particularment convuls, degut a la ruptura sentimental
entre McCaughan i Ballance, com insinua la inquietant portada, obra d'aquesta,
amb el dibuix d'una dona no gaire contenta, a la que, posteriorment, va afegir
un conill penjant, el significat del qual desconec.
Son dotze tracks en varies de les que s'aborden les conseqüències
del final d'aquesta relació, que es tradueix en un enfocament més ombrívol i
emocionalment tens respecte als àlbums precedents, tot i que sense perdre la
majestuositat melòdica que els caracteritza. Un disc en el que s'aprecien
arranjaments més complexos des de la inicial Like A Fool, la següent i
una de les meves preferides, The First Part (malgrat quedar el
vocalista, per a mi, matusserament enfosquit pels instruments), Water Wings
o la CdD, Driveway To Driveway.
Una malenconiosa composició, molt més lenta del que
ens tenien acostumats i sustentada en llargues línies de guitarra, el
videoclip de la qual s'inspira en la mítica pel·lícula estrenada aquí com Historias
de Filadelfia (George Cukor, 1940), en el que Wurster,
el bateria, interpreta el paper del bufó ric (Gary Grant), i
McCaughan el noi rebel de classe baixa (James Stewart) amb el que
competeix per l'afecte de Ballance (Katharine Hepburn al film), deixant
per al guitarrista Wilbur el paper del majordom.
El tema més popular d'un disc, el 25è aniversari del qual van celebrar amb
una reedició també molt recomanable en format acústic, Acoustic Foolish
(2019), en l'enregistrament del qual van afegir les veus Katie Crutchfield
(aka Waxahatchee) i l'esmentada Jenn Wasner, de Wye Oak.
- SUPERCHUNK. Driveway To Driveway. Foolish (1994).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada