Lucy Denver Mint (Jimmy Eat World)

 

L'any 1994, dos amics de l'institut, Jim Atkins i Tom Linton, cantants i guitarristes, reclutant pels bars musicals de Mesa, un suburbi de Phoenix, Arizona, la secció rítmica formada per Zach Lind a la bateria i Mich Porter, posteriorment substituït per Rick Burch, van crear un grup musical, el nom del qual es va inspirar en una anècdota familiar.

I no va ser, contra el que es podria pensar, relacionada amb l'esmentat Jim, sinó amb un els germans petits de Tom, Jim i Ed, el primer dels quals, de constitució més corpulenta, feia constantment la guitza a l'altre, fins un dia que, fart d’ell, li va fer un dibuix a l'habitació que va titular "Jimmy menjant-se el mon", el que va fer tanta gràcia al quartet que van decidir anomenar-se així.

Una banda que, des d'aleshores, ha publicat una desena d’àlbums, inicialment, amb Linton com a cantant i compositor principal, propers al punk-rock però, amb l’entrada del productor Mark Trombino i l'intercanvi de papers entre aquest i Atkins, van evolucionar cap a composicions més sentides, musicalment més complexes i amb major instrumentació, per el que se'ls ha col·locat l'etiqueta, mai acceptada per ells, d’emo-rock, assolint un gran reconeixement de la crítica, malauradament, i com sol passar, més que no comercial, amb el seu tercer LP, Clarity (1999).

Un èxit que, tot i haver-se quedat poc abans sense discogràfica amb motiu de l’abandonament de Capitol Records del president Gary Gersh, qui havia apostat personalment per ells, els arribaria amb el següent, Bleed America (2001), amb una clara orientació cap al power-pop, amb un dels seus hits més coneguts, The Middle (vegeu aquí).

Una oportunitat que els JIMMY EAT WORLD van aprofitar per a un seguit de gires mundials que van endarrerir el nou llançament, Futures (2004), ara sense Trombino, a qui no recuperarien fins al setè disc, Invented (2010), amb el que, com tampoc amb els tres posteriors, s'aproparien el nivell de les publicacions del 1999 i el 2001.

Com a CdD he triat un tema de Clarity, un disc que amb el pas dels anys ha rebut el reconeixement que no va tenir quan va ser publicat (us sona allò de "disc de culte"?) i que ha exercit una gran influència en generacions posteriors.

Un àlbum amb tretze tracks, excepte la darrera de les quals -Goodbye Sky Harbour, amb els dotze minuts finals dels més de setze de durada – podeu escoltar d’una tirada, però de les en destacaria la inicial, Table For Glasses, Just Watch The Fireworks, Blister, la única cantada per Linton, i la que podeu escoltar tot seguit, Lucky Denver Mint, a l'èxit de la qual no va ser aliena la seva elecció per a la banda sonora de la pel·lícula Never Been Kissed, estrenada aquí com a “Nunca me han besado” (Raja Gosnell, 1999), interpretada per Drew Barrymore, que me’n guardaré prou de recomanar- vos.

 

- JIMMY EAT WORLD. Lucy Denver Mint. Clarity (1999).