Wichita Lineman (Jimmy Webb/Glen Campbell)

 

A propòsit de Jimmy Webb-2/Country Music-8:

Com dèiem al primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí), tot i que el tema va ser prèviament enregistrat per Johnny Rivers per iniciar el seu tercer LP, Changes (1966), va ser la versió de GLEN CAMPBELL que, així mateix, obre el titulat amb el mateix nom, By The Time I Get To Phoenix (1967), la que el va li va donar la fama i, de retruc, al seu autor, JIMMY WEBB.

Una interpretació que va associar les carreres artístiques del cantant i del compositor, del que en va resultar un seguit d'èxits durant un grapat d'anys. I va continuar quan Campbell -el fill d'una humil família nombrosa d'Arkansas que havia format part de diversos grups poc reeixits abans de fer-se conegut com a músic de sessió per a diversos artistes i esdevingut ja famós cantant de country a Los Angeles, Califòrnia, activitat que alternaria amb la presentació de programes de TV com The Glen Campbell Goodtime Hour i altres i algun "cameo" cinematogràfic- va encetar el següent àlbum, Wichita Lineman (1968), el dotzè de la seva extensíssima discografia, amb aquest altre tema homònim de Webb.

Un disc que assoliria el número 1 a les llistes de música country i de pop (i per això avui porta l'encapçalament de dues sèries del blog) amb un únic tema compost per l'intèrpret, Fate Of Man, i deu covers tan diverses com (Sittin On) The Dock On The Bay, d’Otis Redding; If You Go Away, originalment Ne me quitte pas, de Jacques Brel; Words, dels Bee Gees o Reason To Believe, de Tim Hardin, però ha passat a la història per l'himne atemporal que el titula i, és clar, CdD d'avui, Wichita Lineman.

Una composició originada pel desig de Campbell d'explotar el filó demanant-li a Webb reincidir, com a Phoenix, en una localització geogràfica i aquest s'inspirés en la visió d'un treballador de la línia telefònica ("lineman") enfilat en un pal al ben mig d'una extensa praderia a prop de Wichita, Kansas, al que s'imaginava parlant amb la seva parella, del que en resultaria una de les cançons d'amor més boniques mai escrita, i que acaba repetint dues vegades la tornada en la que diu "I et necessito més del que et vull, i et vull per sempre, i el linier de Wichita encara és a la línia".

                    And I need you more than want you
                    And I want you for all time
                    And the Wichita lineman
                    Is still on the line

Una cançó en la que destaquen els arranjaments orquestrals del productor del disc, Al De Lory, a més a més de l'orgue elèctric Gulbransen, interpretat pel mateix Webb, que se'l va fer portar a l'estudi de gravació des de casa seva, a fi de mantenir la mateixa sonoritat que la de la maqueta amb la que ja havia captivat a tots els participants en l'enregistrament.

- JIMMY WEBB/GLEN CAMPBELL. Wichita Lineman. Wichita Lineman (1968).

Coast (Snocaps)

 

El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo" conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.

Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).

Un LP amb 13 temes  que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country als que ens tenen acostumats, que les bessones componen i canten equitativament i dels que, sense llegir els crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons) com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast, que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva neboda de 12 anys.

Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades, fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders, i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has de deixar anar": 

                              I could never just coast

- SNOCAPS. Coast. Snocaps (2025).