God Only Knows (The Beach Boys)

THE BEACH BOYS havien obtingut un cert èxit amb discos ximplets sobre noies maques, cotxes i taules de surf a la costa californiana, esdevenint emblemes de l'opulent "american way of life", quant el geni Brian Wilson va escoltar el Rubber Soul (1965) de The Beatles i dintre del seu cap va passar alguna cosa que va canviar el rumb de la banda i, de resultes, el curs de la història de la música popular.

Va prescindir de la resta de membres del grup, als quals va utilitzar només com a acompanyament vocal i va contractar experimentats músics de sessió als que va deure de deixar atònits amb les seves exigències, tenint en conte la seva escassa formació acadèmica musical, per reproduir les veus que sentia en el seu interior i fer un àlbum radicalment diferent a tots els anteriors que va anar més enllà de les fronteres del pop.

Amb l'ajut del lletrista Tony Asher, com posteriorment faria amb Van Dyke Parks a Smile (disc que es va quedar al dic sec i que acaba de ser publicat aquesta setmana, 45 anys després de la seva gravació el 1966!!!)), i de la LSD que li passaria factura física i mental, va composar aquest àlbum preciós i emocionant..."extraterrestre" han dit alguns, en el que es conjuguen a parts igual els dos talents de l'artista, la composició i la producció.

Wilson, acomplexat de mena, i amb el talent sistemàticament minimitzat pel seu entorn, quant va presentar el projecte a la resta de la banda va haver de suportar el comentari d'un dels membres que li va esmentar: "Qui voldrà escoltar aquesta merda? Algú amb oïda de gos?". Hi va ser això el que li va suggerir el títol del disc, Pet Sounds (1966), obra que tampoc no va agradar a la discogràfica Capitol però que, amb el pas del temps, ha estat entronitzat fins a ser considerat com un dels discos més importants de la història de la música pop, la influència del qual perdura en les generacions actuals. Fins i tot els mateixos Beatles, immersos en aquell moment en la gravació de l'altrament fantàstic Sgt Peppers... (1967) van reconèixer la influència  recíproca que els va provocar la seva escolta, però molts fans no van saber comprendre a temps aquesta obra mestra, el que va contribuir a trastocar  més a l'autor, en la eterna busca del disc perfecte de pop.

Entre els tretze meravellosos temes del disc hi ha aquesta CdD, de la que es diu que va la primera vegada que s'esmentà el nom de Déu en un títol d'una peça pop i que ha estat considerada per Paul McCartney com "la cançó més bonica mai escrita". I si ho diu Macca...

- THE BEACH BOYS. God Only Knows. Pet Sounds (1966).

Vídeo afegit posteriorment.

Space Oddity (David Bowie)

Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat  amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.

Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).

I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.

I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.

Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que,  interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.

Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.

        Ground Control to Major Tom

       Ground Control to Major Tom...

- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).

Via Chicago (Wilco)

La presentació al Palau de la Música de BCN, la setmana passada, del 8é disc de WILCO, The Whole Love (2011), m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure a la sala Razzmatazz, ara fa 4 anys, la entrada de la qual il·lustra aquesta CdD. Es l'únic concert a la meva vida al que recordo haver arribat tard, quant anaven per la 3ª cançó, però era dia feiner, van començar molt puntuals i jo, aleshores, treballava fins a les 8 de la tarda. També recordo que ha estat un dels millors concerts de rock als que assistit en els darrers anys, una exhibició de perícia però també de fascinació emotiva, capaç de renovar la meva estima per la música. Els seguidors del blog més escèptics ho poden comprovar escoltant el doble CD que recull un concert d'aquella gira, Kicking Television: Live In Chicago (2005).

Es tracta d'una banda de Chicago, liderada indiscutiblement pel compositor i cantant Jeff Tweedy, màxim exponent en els seus inicis de l'estil country-rock alternatiu, el que darrerament es coneix com a "americana", que, amb els pas dels anys, han anat evolucionant, com si d'un curset accelerat d'història del rock es tractés, recollint a cada parada una mica de soul, psicodèlia i pop, per afegir noves textures experimentals sense perdre classicitat.

Els seus discos més importants, tots dos produïts per un vell conegut de la CdD, Jim O'Rourke, pràcticament un nou membre del grup, son Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Gosht Is Born (2004), obres suggerents i etèries, sota la influència del rock experimental dels 70, tant com dels mateixos Beatles pot-66 (fracció John Lennon, es clar), obres contemporànies claus per entendre els residus del passat.

L'esmentat concert a la Razzamatazz va finalitzar amb Spiders (Kidsmoke), un dels himnes del rock dels darrers anys, la millor manera possible de tancar un show, un tema de 10 minuts de A Gosht Is Born i que, tinc previst com a CdD el dia que, per un o altre motiu. decideixi posar punt i final a aquest blog.

Com encara tinc il·lusió per continuar, no serà avui, per el que he triat un tema del primer disc de Wilco que vaig tenir, Summerteeth (1999), també molt apreciat pels seus seguidors, Via Chicago. I he escollit la versió en vídeo per a que us feu un efecte dels seus concerts els que no heu tingut la sort de poder-hi assistir.

 - WILCO. Via Chicago. Summerteeth (1999).

Vaporize (Broken Bells)

L’any passat la unió artística de dos personatges tan antagònics com James Mercer, el compositor, cantant i guitarrista del grup de rock alternatiu d’Albuquerque (Nou Mèxic) The Shins, al que algun dia dedicarem una CdD, i de Brian Burton, més conegut com a “Danger Mouse”, DJ i productor de múltiples projectes entre els que destaca Gnarls Barkley (els de la famosa Crazy), va aixecar dubtes.

Però el resultat de l’experiment, amb el nom de BROKEN BELLS, no ha pogut estar millor. Sense rastre d’incompatibilitats entre la facilitat del primer per la melodia pop i les atrevides remescles del segon, han parit un disc de onze cançons de psych-pop inquietant amb composicions breus i lluminoses on la veu espaiosa de Mercer planeja sobre una ret d’òrgans, clavicordis i tambors, demostrant que tenien més en comú del que es pogués suposar.

Amb influències que van des dels Beach Boys a Ennio Morricone, i sense descuidar la del mateixos The Shins, el disc homònim de debut conté precioses cançons con la inicial The High Road, Sailing To Nowhere, Your Head Is On Fire o The Ghost Inside, però en compliment del compromís d’escollir nomes una CdD, em quedo amb el segon tall del disc, Vaporize.

-   BROKEN BELLS. Vaporize. Broken Bells (2010).

Vídeo afegit posteriorment.