Chicago (Sufjan Stevens)

Aquest disc me’l va regalar una molt bona amiga de la M, el criteri i gustos musicals de la qual comparteixo.

Havia de ser bo per força, però les meves expectatives es van quedar curtes. I es que, per a molts, aquest és el millor disc que s’ha publicat en el que portem de segle XXI, opinió per cert no compartida per la nostra amiga, que atorga aquest mèrit a un disc del mateix any, Funeral (2004), dels canadencs Arcade Fire, al que ens haurem de referir en alguna futura CdD.

A aquest nortamericà de nom amb reminiscències àrabs, nascut a Detroit i resident actualment a Brooklyn, li va passar pel cap en algun moment un projecte gairebé impossible de dur a la pràctica: dedicar un disc a cada un dels 50 estats que componen els USA. I a fe que ho va intentar, el primer disc va estar dedicat al seu estat natal, Michigan (2003) i, desprès d’un parèntesi amb un altre proper al nou folk en la estela de Devendra Banhart (amb el que comparteix també un nom exòtic, en aquest cas hindú), Seven Swans (2004), el prolífic multiinstrumentista va tornar a la càrrega amb aquesta obra sobre l’estat d’Illinois.

Es tracta d’un treball conceptual, per el que l’autor es va documentar exhaustivament amb textos de narrativa, poesia, biografies i història, per presentar aquest bonic i arriscat projecte, en el que alterna falsets amb guitarres rockeres i paisatges minimalistes amb altres d’exuberant orquestració.

Aquesta complexa obra pot precisar de diverses escoltes per captar-la en la seva immensitat, “s’ha de treballar” com diu un amic meu, però per a CdD he escollit un tema que gaudireu des de la primera vegada.

I em sembla que això de dedicar un disc a cada un dels estats de la Unió va deure de ser una broma, oi?

 -  SUFJAN STEVENS. Chicago. Come on feel the Illinoise (2004).

Vídeo afegit posteriorment.

Forever Young (Bob Dylan)

A l’hora de triar un tema del senyor Robert Zimmerman (cognom que artísticament va canviar pel nom del seu admirat poeta Dylan Thomas) el més fàcil hauria estat escollir la considerada per molts fans del Bard de Minnesota com la millor cançó de la història de la música pop, Like a Rolling Stone, del mític disc Highway 61 Revisited (1965), però tinc motiu per optar per un altra.


La que havia estat durant uns anys la seva banda d’acompanyament i que també tenia una interessant vida pròpia, el grup liderat per Robbie Robertson, The Band, va celebrar, el 26 de novembre de 1976, a la sala Filmore de San Francisco (Califòrnia), un concert de comiat, immortalitzat per en Martin Scorsese a la pel•lícula The Last Waltz (1978). A partir de la primera vegada, que ho vaig fer acompanyat de la M, he vist en diverses ocasions més el que considero millor film musical de tots els temps, en el que el grup interpreta temes propis alternats amb altres de multitud de convidats entre els quals hi ha Muddy Waters, Dr John, Eric Clapton, Van Morrison, Ringo Starr, Neil Young, Joni Mitchell, Neil Diamond...per acabar amb la participació de l’ex-cap.

La seva aparició, amb la característica melena rinxolada, sota un barret blanc, xupa de cuir i amb la stratocaster al coll es memorable. I el primer dels temes que interpreta es el que he triat com a CdD, la versió original del qual es al disc Planet Waves (1974) però que us recomano veure en la versió de la esmentada pel•lícula.

Clickeu sobre el vídeo i potser entendreu i no oblidareu mai més el que es un mite del rock.

- BOB DYLAN. Forever Young. Planet Waves (1974).

Cyprus Avenue (Van Morrison)

Astral Weeks (1968) està considerat un dels discos més importants de la història de la música pop. Però, per a mi, té un significat especial, me’l va regalar la M als anys 70’s, al poc de començar a sortir plegats.

Des d’aleshores Van, The Man (L’home) o “el Lleó de Belfast”, com també es coneix a aquest malcarat norirlandès, ha estat un artista de culte per a nosaltres, la obra del qual hem anat seguint, malgrat el seu conegut tarannà desagradable, com vàrem poder comprovar ja fa uns quants anys en un concert al Poble Español de Montjuïc.

Escoltant aquest disc us preguntareu: això que és, pop...rock...folk...blues...jazz?. Doncs probablement la resposta sigui positiva a totes les qúestions. Desprès d’abandonar el grup Them, amb el amb el que havia aconseguit una certa notorietat amb temes com Gloria, amb 23 anys va emigrar als USA i va signar un contracte amb la discogràfica Warner Brothers. En només tres dies i envoltat de cinc músics de jazz, va gravar aquesta autèntica obra d’art de vuit cançons, on la seva prodigiosa veu, càlida i sensual com mai, es envoltada, amb una producció i uns arranjaments memorables, de guitarres que apareixen i desapareixen, percussions, baixos plusquamperfectes, flautes, violins...fins aconseguir un disc enigmàtic i irrepetible que, amb els anys, ha estat inevitablement canonitzat. Quin ull (o, millor, quina oïda) va tenir la M!!!

La cançó escollida tracta sobre un amor adolescent, no correspost, amb la nena de la casa del turó d’un bonic carrer del seu Belfast natal, la Cyprus Avenue.

Per escoltar-la clickeu sobre el reproductor.

- VAN MORRISON. Cyprus Avenue. Astral Weeks (1968).



Vídeo afegit posteriorment.

Strawberry Fields Forever (The Beatles)

Un importantíssim canvi en la meva vida laboral em permetrà aviat gaudir, per fi, de més temps de lleure i, animat per la meva dona, el meu fill (la M i l’A en lo successiu) i alguns amics, m’he decidit a dur a terme un projecte que feia mesos que rumiava: la creació d’un blog.


La intenció es comentar una cançó a la setmana, a ser possible cada divendres, per això he pensat anomenar-lo La Cançó del Divendres, les sigles del qual (CdD) espero que arribin a ser col•loquials.

En principi no tinc previst cap ordre preestablert, ni cronològic ni temàtic, excepte que seran cançons que m’agradin o tinguin algun significat per a mi i sempre dintre de l’àmbit de la música i de la cultura pop-rock.

A l’hora de triar el primer tema que ha d’iniciar aquesta mena d’entreteniment del que us vull fer partícips, no ho he dubtat gens. Havia de ser un tema d’ells, dels fab four de Liverpool, del grup més important, tant musicalment com sociològicament, de tota la història.

I la cançó haver estat composada pel líder més carismàtic que conec. John Lennon va representar per a mi el que, per a la majoria dels meus coetanis, va ser Ernesto “Che” Guevara. L’heroi polèmic i contradictori que, des de la seva privilegiada talaia, expressava, amb anys d’antelació, les idees pacifistes que van donar sentit a la seva vida.

El seu record m’evoca el viatge que vaig fer amb la M i l’A, l’any 1994, a Nova York (NYC), en el que varem “peregrinar” a l’edifici Dakota, a la porta del qual, el fatídic 8 de desembre de 1980, un desgraciat amb l’únic interès d’obtenir notorietat (i motiu pel qual mai no he pronunciat ni escrit, ni ho faré, el seu nom) va assassinar a trets la meva icona.

Desprès de la visita només va caler creuar l’avinguda per entrar al Central Park, on l’ajuntament de NYC va dedicar un petit jardí a l’artista, el que es coneix com Strawberry Fields Memorial, del que conservo una entranyable foto de l’A, aleshores amb 10 anys d’edat, al costat de les lletres d’una de les cançons més emblemàtiques de Lennon, aquesta ja desprès de la separació del grup, amb la “col•laboració” de la bruixa Yoko Ono, Imagine.

Així, doncs, tinc l’honor d’encetar la Cançó del Divendres amb un dels temes més importants de la música pop que porta el nom dels jardins d’un orfenat, a prop de la casa de l’artista o, més ben dit, de casa de la seva tia Mimi, on solia anar a jugar amb els amics. Es una peça característica del rock psicodèlic on es mesclen instruments típics del pop amb altres de la música clàssica i, fins i tot, de la tradicional hindú, que estava influenciant de forma important el grup en aquella època i que va quedar palès a discos com Revolver o Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. La cançó, publicada inicialment en single (EP), i desestimada d’incloure en aquest últim, va se incorporada a la versió americana en long play (LP) del disc Magical Mystery Tour, que a Europa s’havia editat en l’atípic format de doble EP, amb vuit temes i que es va publicar el mateix any.

Clickeu al petit reproductor inferior i disfruteu de:

- THE BEATLES. Strawberry Fields Forever. Magical Mystery Tour (1967).

Vídeo afegit posteriorment.