Amb aquest nom sobre l'origen del qual no en tinc
ni idea, SPANISH LOVE SONGS és una banda de Los
Angeles, Califòrnia, integrada incialment pel cantant i
guitarrista Dylan Slocum, el guitarrista Kyle McAulay, el
bateria Ruber Duarte i el baixista Gabe Mayeshiro qui,
després del primer disc, Giant Sings The Blues (2015), va ser
substituït per Trevor Dietrich, al temps que s'incorporava la teclista Meridith Van
Woert, esposa de Slocum.
Amb un estil que podem classificar com a emo-punk-rock
en base a unes apassionades melodies, acreditades al quintet, i unes lletres,
escrites pel cantant, de temàtica existencial però irònicament macabres amb la
intencionalitat d'ajudar a superar els mals moments i trobar la
felicitat amb el que tens (resiliència se'n diu, em sembla) o, com
s'autoanomenen de grouchrock que, en català, vindria
a dir "rock rondinaire", s'han anat guanyant adeptes en els
seus LP posteriors, Schmaltz (2018), Brave Faces Everyone
(2020), fins arribar al darrer, No Joy (2023), que els ha de
consolidar.
Un àlbums coproduït amb Collin Pastore i
mesclat per Carlos De la Garza, amb 12 tracks en les que, sense
parar de cercar respostes a les grans preguntes de la vida (perdoneu-me la
expressió), ens conviden a moure'ns i afegir-nos a les tornades, com a Lifers,
Pendulum, Clean-Up Crew, Marvel o la CdD, Haunted, una composició
inundada de nostàlgia ("Però no estàs embruixat [haunted]…serà
tan desolador com sempre...però és una manera de viure", diu) però amb una
contundència que ens evoca, salvant les distàncies, la E Street Band.
Ara potser sí que m'he passat, disculpeu-me de
nou.
L’altre dia,
mentre practicava l’hora d’activitat física diària que m’he auto-prescrit,
reflexionava sobre aquesta CdD i em va venir al cap el mot “carisma”.
I així, se’m
va ocórrer establir mentalment un ranking sobre aquest qualificatiu en
els músics, i més concretament en el guitarristes de rock, a dalt de
l’escenari. Una classificació encapçalada indubtablement per Jimi Hendrix
i amb el “fanalet de cua” reservat per a Eric Clapton, Slowhand,
entre mig dels quals hi hauria una llista infinita (a la que convido els
seguidors del blog a afegir-ne els que considereu) en els primers llocs
de la qual, per raons òbvies d’espai, n’anomenaré només mitja dotzena.
I aquí tenim
aquells que, sense ser els cantants de la banda, competeixen amb aquests per
acaparar els focus, com puguin ser Keith Richards, Mr. Riff, de The Rolling Stones; Jimmy Page, de Led Zeppelino Peter Towshend, de The Whoi uns quants que exercien ambdues funcions
com Chuck Berry, Bruce Springsteen o els malaurats Marc Bolan,
de T. Rex i, ara hi anem, el protagonista del post d’avui, Steve
Marriott.
Un personatge
conegut de tots vosaltres per l’article que vam dedicar en el seu dia al grup Small Faces, (del que recordareu aquesta interpretació) al que va abandonar sobtadament per crear amb el també cantant i
guitarrista Peter Frampton (per el que se'ls va arribar a etiquetar
de "supergup") el quartet HUMBLE PIE, que completava la
secció rítmica integrada pel baixista Greg Ridley i el baterista Jerry
Shirley.
Una formació
que en els seus dos primers àlbums mostrava influències del blues, el boogie,
el folk, el country i el rock però que, de la mà de
Marriott, va virar el seu so cap al hard-rock en els següents, l'homòleg
Humble Pie (1970), Rock On (1971) i el doble LP en
directe Performance: Rockin' The Filmore (1971), en el que
incloïen llargs desenvolupaments de temes propis i versions com del mític Rollin'
Stone de Muddy Waters (vegeu aquí), amb els que es van guanyar la
consideració de pioners del heavy-metal.
Uns discos
molt rebuts que van reforçar el "carisma", la paraula que m'ha
inspirat aquest article, de l'ex Small Faces i, de rebot, l'abandó de Frampton
per endegar una inicialment reeixida carrera solista (i aquí), però no
l'ensorrament que es presagiava de la banda que, encara amb el següent, Smokin'
(1972), assoliria el cim de la seva discografia. Produït pel mateix
Marriott i amb la participació de músics com Alexis Korner i un altre
ídol meu, Stephen Stills, alterna versions com el C'mon Everybody
d’Eddie Cochran amb composicions pròpies com 30 Days In The Hole,
la CdD d'avui, en la que l'autor es lamenta del mes que va passar a la garjola
per possessió de petites quantitats de cocaïna i altres substàncies
il·legals.
Una fita
inabastable per als tres àlbums posteriors i en el dos que seguirien a la
separació i posterior reagrupament, cinc anys després, circumstància que
empitjoraria el voluble caràcter de Marriott, agreujat pel consum de drogues i
alcohol i un parell de divorcis, així com per greus dificultats econòmiques,
sembla que a conseqüència de la mala elecció de successius mànagers, fins a la
seva prematura mort el 1991, als 44 anys, sense relació amb tot això, com seria
d'esperar, sinó per un incendi fortuït al seu dormitori, provocat per una
cigarreta mal apagada.
A mi, què
voleu que us digui?...em va saber molt greu, la seva actitud escènica (com
podeu comprovar al segon vídeo) m'encantava. Com diuen en castellà: "genio
y figura..."
Per cert, en
un proper article del blog recordarem què se'n va fer dels Small Faces.
- HUMBLE PIE. 30
Days In The Hole. Smokin' (1972).
Creat per dos amics del Lycée Français de New York,
el guitarrista, cantant i lletrista Matthew Caws i el baixista
fill de madrilenys Daniel Lorca, i completat amb Ira Elliot a
la bateria, NADA SURF és un grup d’indie rock que va saltar
a la fama amb el seu disc de debut, High/Low (1996),
produït per Ric Ocasek, de The Cars, gràcies al tema Popular,
un dels hits d'aquell estiu en el que narren de manera sarcàstica com
ser el més admirat de l'institut (vegeu aquí).
Un èxit que va crear unes expectatives que inicialment
va llastar una seva carrera que s'ha anat consolidant en la seva obra
posterior, amb una desena d'àlbums -el darrer dels quals, Moon Mirror
(2024), després de quatre anys d'espera, està previst ser publicat precisament
avui- dels que en destacaria alguns com Let Go (2003), The
Weight Is A Gift (2005), produït per Chris Walla, de Death Cab For Cutie o Lucky (2008), en el que tanmateix participa
el co-líder d'aquests, Ben Gibbard, i a partir del qual van
incorporar un altre guitarrista, Doug Gillard, ex Guided By Voices.
Una discografia en la que, partint del power pop de guitarres, a la
clàssica barreja d'energia i melodia dels inicis han anat incorporant teclats i
sintetitzadors que han aportat noves textures, mantenint unes lletres
profundes i reflexives que, interpretades amb tanta emoció com sinceritat,
s'han guanyat la complicitat dels seus fans.
Com a CdD he escollit un tema del seu cinquè LP i un dels meus preferits, Lucky,
un disc de maduresa produït per John Goodmanson i en el que col·laboren
multitud de músics com l'esmentat Gibbard, John Roderick, de The Long Winters, o Juliana Hatfield a les veus, Ed Harcourt al piano
o Martin Wenk, el trompetista de Calexico, amb tracks tan
destacades com la inicial, See These Bones, Beautiful Beat, I Like What You
Say o la vital i lluminosa Whose Authority que podeu escoltar tot
seguit en la seva versió original i en un directe...per allò de les
cares.
Per al post amb que iniciem la XV
temporada de la "Cançó del Divendres" (CdD) he triat, com és norma en
aquest blog, un tema de The Beatles però, tal com vaig fer el dia
6 de setembre del 2013, el del tercer aniversari, es tracta d'una composició de
GEORGE HARRISON, de qui us vaig parlar abastament a l'esmentat article
(i que podeu repescar aquí).
Es tracta del seu hit més icònic,
inclòs en el que, després de dos àlbums, Wonderwall Music (1968)
i Electric Sound (1969), de caràcter experimental, podem
considerar el seu debut, All Things Must Pass (1970), ni més ni
menys que un triple LP, crec que el primer a la història del rock, en el
que el, des de feia uns mesos, ex-beatle, amb 27 anys, buidava tot el
talent reprimit a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney.
Una obra monumental, coproduïda amb un
erràtic Phil Spector, en la que l'acompanyaven una munió de grans músics
amics, molts d'ells "coneguts nostres", com Ringo Starr, Eric Clapton
i el també ex-CreamGinger Baker, els "socis" Billy
Preston i Klaus Voormann, Dave Mason (Traffic), Maurice
Gibb (Bee Gees), Peter Frampton o un Phil Collins
abans de formar Genesis...
Son dos vinils amb 17 tracks
-amb un tercer, a mode de "bonus tracks",
amb improvisacions i temes instrumentals, titulat apart
com Apple Jam- amb lletres d'alt contingut espiritual,
fruit de la seva integració al moviment Hare Krishna i
conversió al visnuisme, branca de la religió hinduista, d'una qualitat mitjana, que no superaria en la mitja dotzena d'àlbums posteriors, fins a la seva mort a
finals del 2001, amb 58 anys, a conseqüència d'un càncer de pulmó.
Un discos que s'inicien amb un tema, I'd Have
You Anytime, composat a mitges amb el seu amic Bob Dylan (que no
participaria en l'enregistrament), de qui també versiona el conegut If Not
For You (ja us ho avanço, candidat a una futura Dylan Cover), seguit
d'altres de tan variats com fantàstics com Wah-Wah, Isn't It A Pity,
What Is Life o, és clar, la CdD, My Sweet Lord.
Una cançó, a més a més de la homònima All
Things Must Pass, que, incomprensiblement, vam poder escoltar publicada uns
mesos abans per Billy Preston al seu àlbum Encouraging Words
(1970), en la que, interpretant per primera vegada una slide-guitar,
crida a abandonar el sectarisme religiós alternant la expressió judeocristiana Hallelujah
amb el mantra Hare Krishna:
Mm (Hallelujah)
My sweet Lord (Hallelujah)
Mm, my Lord (Hallelujah)
Mm, my Lord (Hare Krishna)
My, my, my Lord (Hare Krishna)
Oh, my sweet Lord (Krishna, Krishna)
Oh-oh-oh (Hare, Hare)...
que resta de manera inexorable unida al seu autor
però que ha d'arrossegar l'estigma d'haver estat acusat de plagi
("inconscient", va dictaminar el jutge), concretament de He's So
Fine, una composició de Ronnie Mack interpretada amb èxit el 1963
pel grup vocal femení The Chiffons (com podeu comprovar aquí).
La cançó més emblemàtica d'un disc amb el que el
"Beatle tranquil" obtindria una dolça venjança dels seus
ex-companys, als que sembla passar factura, tant amb el títol ("Tot s’ha
d’acabar") com amb la fotografia de la caràtula, obtinguda per Barry
Feinstein al jardí de la seva mansió de Friar Park, en la que se'l veu
acompanyat ni més ni menys que de quatre gnoms, del que hi ha constància que no
els va fer cap gràcia.
- GEORGE HARRISON. My Sweet Lord. All
Things Must Pass (1970).
