Postcards From Italy (Beirut)

Zach Condon, natural d'Albuquerque, Nuevo Mexico (USA), criat a Santa Fe i actualment domiciliat a Brooklyn, New York, va ser un jove prodigi que amb 15 anys ja havia editat uns quants treballs musicals en diversos projectes al que, un viatge per Europa als 17  va despertar interès per la música balcànica, el que, combinat amb elements indie-rock actuals, va donar lloc uns anys més tard al projecte  en solitari BEIRUT, nom sense cap connotació especial excepte que sona enginyós i d'alguna manera evoca, en paraules seves, "un lloc on les coses xoquen".

I va ser que el seu disc de debut, Gulag Orkestar (2006), gravat als 19 anys a la manera artesanal al seu dormitori i finalitzat a l'estudi amb la col·laboració de Jeremy Barnes (de Neutral Milk Hotel) i la seva amiga Heather Trost, va ser la sorpresa de la temporada. Un àlbum que combina estils tan diversos com l’indie-pop, el rock psicodèlic lo-fi a l'estil Elephant 6 (vegeu aquí) amb la fanfàrria dels gitanos búlgars, amb un seguit d'instruments com l'ukelele (el seu preferit), la mandolina, el violí, el clarinet, l'acordió, la trompeta, el saxofon, teclats i percussió, interpretats per ell mateix, amb un resultat inesperat que va rebre l'aclamació de la crítica, que el va comparar amb artistes com Conor Oberst (conegut abans com a Bright Eyes) i altres que els seguidors de la CdD coneixereu, com Jeff Mangum (el líder de Neutral Milk Hotel), Stephin Merritt (de The Magnetic Fields),  Sufjan Stevens o Rufus Wainwright.

La publicació, al cap de poc, del següent, The Flying Club Cup (2007), gravat també a Albuquerque i completat als estudis dels Arcade Fire al Canadà, amb la participació d’Owen Pallett (aleshores conegut com a Final Fantasy), ara amb influències de la chançon francesa (Serge Gainsbourg, Jacques Brel, Charles Aznavour, Yves Montand...), no va fer més que créixer el mite, per el que el sempre difícil tercer disc es va fer esperar. A The Rip Tide (2011) el so va derivar cap al pop més convencional, el mateix que el darrer, No No No (2015), gravat en un moment personal complicat, amb problemes de salut per esgotament i conjugals, divorci inclòs, dels que sembla haver-se recuperat. A més a més ha participat en projectes de diversos artistes, molts d'ells coneguts del blog, com Calexico, Grizzly Bear, The New Pornographers o Blondie.

Gulag Orkestar comença amb el tema homònim que ens introdueix a una autèntica muntanya russa d'emocions, al llarg dels seus onze tracks, dels que en destacaria altres com Prenzlauerberg, Brandenburg, Bratislava o la escollida per a CdD, Postcards From Italy, que us convido a escoltar, per a que us animeu a fer-ho amb tot el disc.

                         

- BEIRUT. Postcards From Italy. Gulag Orkestar (2006).  

Product Of Misery (Cyndi Lauper)

La cantautora novaiorquesa CYNDI LAUPER com es diu vulgarment, la va "petar" amb el seu disc de debut, She's So Unusual (1983), el del hit per excel·lència de la seva carrera, Girls Just Want To Have Fun (vegeu aquí) i altres com Time After Time o She Bop, en base a un estil vocal i una imatge viva i alegre que, suavitzant el punk i la new wave imperants a la època, la van convertir en una icona pop. L'èxit es va mantenir en el següent, True Colors (1986), amb el tema homònim (vegeu aquí) al·lusiu als colors de la bandera de la comunitat LGBT que, pel motiu que explicaré desprès, va esdevenir un himne gai per excel·lència, per decaure en el tercer A Night To Remember (1989).

Paral·lelament va triomfar amb la interpretació de The Goonies 'R' Good Enough, el tema principal de la pel·lícula The Goonies (Richard Donner, 1985), produïda per Steven Spielberg i va participar com a actriu en diversos films, amb més pena que glòria, en un dels quals, si més no, va conèixer l'home de la seva vida, l'actor David Thorton. Més reeixida fou la seva interpretació, vestida con una alumna, del tema Another Brick In The Wall (vegeu aquí), a l'espectacle The Wall In Berlin, de Roger Waters (de Pink Floyd), el 1990, per commemorar la caiguda del mur, en el que van participar artistes com Joni Mitchell, Van Morrison, Sinead O'Connor o Marianne Faithfull.

Però va ser la seva amistat amb Yoko Ono, a rel de participar en un homenatge a John Lennon en companyia d’Elton John, Lenny Kravitz i Ray Charles, entre altres, el que va inspirar un gir en la seva carrera, que es materialitzaria quan, amb motiu de la "sortida de l'armari" de sa germana Ellen, prendria consciència social per tractar temes com el racisme, l'homofòbia, la violència de gènere o l'avortament en el seu quart disc, Hat Full Of Stars (1993), tan aclamat per la crítica com amb tan poc èxit comercial, a l'igual que la mitja dotzena d'àlbums més que ha anat publicant fins al 2016, amb la excepció del premi Tony que va rebre el 2013 per la composició de les partitures per a l'adaptació musical de Broadway de la pel·lícula Kinky Boots (Julian Jarrold, 2005).

A Hat Full Of Stars, Lauper, en el seu millor moment vocal, s'allunya del pop dels seus tres obres anteriors per endinsar-se musicalment, amb l'artista de dance Junior Vásquez com a co-productor, en estils alternatius com el soul, el rhythm & blues, el funk i el hip-hop i, literariàment amb temes compromesos sobre les qüestions socials abans esmentades del racisme (A Part Hate), l'avortament (Sally's Pigeon), l'incest (Lies) o la violència conjugal (Broken Glass o Product Of Misery).

És precisament aquest darrer el que he escollit com a CdD, una composició probablement autobiogràfica de la seva infantesa en la que, sota una aparença enganxosa, descriu gent atrapada sense sortida en situacions penoses. "Ella és només un producte de la misèria, no vull viure així", repeteix.

          She's just a product of misery

          I don't want to live like that...

 Una cançó i un LP sencer que us convido a recuperar.

-         CYNDI LAUPER. Product Of Misery. Hat Full Of Stars (1983).

Sweet (Cigarettes After Sex)

CIGARETTES AFTER SEX, el significat del qual comprendreu tot seguit, és el nom d'un grup musical de El Paso, Texas (USA), establert a Brooklyn, New York, que molt abans de publicar el seu disc homònim de debut fa només uns mesos, ja havia assolit una gran popularitat a les xarxes socials amb singles com Nothing's Gonna Hurt You Baby o Affection.

Si us agraden bandes conegudes del blog com Mazzy Star, Galaxie 500, Beach House o The xx o altres com Cowboy Junkies, Cocteau Twins o Red House Painters, aquí teniu una nova proposta de pop atmosfèric, lent (slowcore, en diem), nebulós i romàntic, una reminiscència d'estar al llit, com el seu nom suggereix. 

Cigarettes After Sex (2017), el disc, conté deu balades malenconioses escrites amb acords similars i interpretades amb la omnipresent veu andrògina del líder, Greg Gonzalez, però amb una producció tan subtil que de la similitud en fan el seu punt fort. I tot amb un to nostàlgic i ombrívol, ajustat a una estètica monocromàtica, des de la portada als videoclips i tots els aspectes del grup en general.

Les cançons més promocionades de l'àlbum son la que l'obre, K, la inicial del nom de la seva musa, Kristen i Apocalypse, una oda al trencament d'una relació, però particularment m'agrada més el track número 6, una seductora balada dirigida a al seva estimada, en el que, prosaicament, va dient-li:

    Watching the video that you sent me               Mirant el vídeo que em vas trametre

     The one where you're showering                     En el que t'estàs dutxant

     with wet hair dripping...                                   amb els cabells mullats gotejant...

     

     Watching the video whrere you're lying       Mirant el vídeo en el que estàs ajaguda

     In your red lingerie ten times nigghtly         Amb la teva roba interior vermella,            

     ten times nightly...                                            déu vegades cada nit...

Abans de cada tornada, a la que esmenta el títol de la CdD, que fa:

     It's so sweet, knowing that you love me                 És tan dolç saber que m'estimes

     Though we don't need to say it to each other,     Tot i què no fa falta dir-ho,

     sweet.                                                                           dolç.

- CIGARETTES AFTER SEX. Sweet. Cigarettes After Sex (2017).

Sugar Man (Rodríguez)

A la CdD d'avui recordarem l'atzarosa vida artística d'un músic veritablement maleït. Nascut a Detroit, Michigan (USA) com a sisè fill d'una família d'emigrants mexicans que, per aquest motiu, el van batejar amb el nom de Sixto, va iniciar la seva carrera amb el malnom de Rod Riguez que, amb la firma del primer contracte professional va canviar a RODRÍGUEZ, amb un estil que anava del folk-rock al soul i al pop, amb orquestracions i efectes psicodèlics diversos i amb lletres al voltant de les dificultats que havien d'afrontar de les classes socials  urbanes més desfavorides.

Malauradament, els dos LP que va publicar, Cold Fact (1970) i Coming From Reality (1971), van passar sense pena ni glòria, motiu pel que, necessitat com estava de mantenir la seva família, va abandonar la música i es va dedicar a treballar en el mon de la construcció, 

Però el més trist de la història és que Jesús Sixto Díaz Rodríguez mai no va tenir coneixement que, mentre tant, els seus discos s'estaven venent per milers (sense cobrar cap royatie, per suposat) a l'altre costat del mon, en dos regions de l'hemisferi sud de parla anglesa, on se'l considerava un autèntic artista de culte. En una, a Austràlia i Nova Zelanda, encara hi va tenir la oportunitat de fer-hi unes petites gires el 1979 i el 1980 però va ser a Sud-àfrica on se'l va considerar un heroi de la contracultura pel grup social de blancs anti-apartheid, un clàssic del rock a l'alçada de The Beatles i The Rolling Stones.

I tot això sense cap tipus de contacte recíproc, fins al punt que molts dels seus seguidors el donaven per mort, escampant la llegenda urbana de que s'havia suïcidat en mig d'un concert, motiu que a mitjans dels anys 90 va portar a dos dels seus fans sud-africans, Stephen "Sugar" Segerman i Craig Bartholomew Strydom, a indagar on parava, fins a contactar amb Mike Theodore, un dels productors de Cold Fast i amb Eva, la gran de les tres filles del cantautor, que els van confirmar que seguia viu. Un veritable conte de fades que va acabar amb uns quants viatges esporàdics  de Sixto Rodríguez a Sud-àfrica per tocar a diversos concerts, els diners recaptats als quals va repartir entre familiars i amics per tornar a seguir vivint modestament.

Jo tampoc no me'n hauria assabentat d'aquesta història si no fos pel documental Searching for Sugar Man (2012), l'únic escrit i dirigit abans de suïcidar-se pel realitzador suec de pare algerià Majik Bendjelloul, amb el que va obtenir l'oscar al millor documental llarg, en el que, alternant entrevistes amb boniques seqüències cinematogràfiques, narra l'atzarosa vida de l'artista, del que va sentir a parlar en un viatge a Sud-àfrica, concretament a la botiga de discos de Segerman, el melòman al que, per analogia amb el nom de la primera cançó de Cold Fact, li deien "Sugar Man".

I és precisament aquest tema el que he triat com a CdD, la súplica a un traficant de drogues (l'home del sucre) de si "per una trista moneda li retornaria els colors als seus somnis", amb una veu hipnòtica, acompanyada d'una complexa secció de cordes, vents i efectes psicodèlics. Una composició que podeu trobar al seminal LP esmentat, així com a la banda sonora del documental, amb un total de 14 tracks que repassen el seu escàs catàleg. 

               Sugar man, won't you hurry

               'Cause I'm tired of these scenes

               For a blue coin won't you bring back

               All those colors to my dreams…

- RODRÍGUEZ. Sugar Man. Cold Fact (1970)/Searching for Sugar Man (soundtrack 2012).