El post
d'avui, el 329, va d'un vell conegut del blog,
protagonista del número 68. Em refereixo a SERGE
GAINSBOURG, un parisenc fill de jueus russos que van fugir d'Ucraïna
perseguits pels bolxevics, que patiria ell mateix l'assetjament dels nazis, que
es va iniciar en el mon de l'art com a pintor, activitat que de seguida va
abandonar per la música, molt influenciat per l'escriptor Boris Vian.
Però si com a intèrpret de música vocal
francesa, el que coneixem com a chanson,
no va tenir gaire reconeixement, l'èxit li va somriure amb composicions per a
altres artistes, sempre dones, com Juliette
Gréco, Petula Clark, Françoise Hardy i, sobretot, France Gall, la jove de 16 anys que,
amb Poupée de cire, poupée de son,
guanyaria el Festival d'Eurovisió de 1965.
Finalment, el 1969, amb més de 40 anys, li arribaria
la fama amb el seu novè LP, Je
t'aime...moi non plus (vegeu aquí), a duo amb Jane Birkin, amb qui gravaria dos anys desprès l'àlbum més influent
de la seva discografia, Histoire de
Melody Nelson (1971). A aquesta obre de culte la seguirien mitja dotzena de
discos més, com Vu de l'extérieur
(1973), Rock around the bunker (1975)
i L'homme à tête de chouen (1976),
que amb el temps han guanyat el reconeixement artístic que no van tenir
comercialment en el seu moment, i unes quantes desenes de bandes sonores de
pel·lícules, de les que en destacaria Madame
Claude (Just Jaeckin, 1977). Ell mateix va realitzar alguns films en els
que aborda temes provocadors com l'homosexualitat l'incest o la pedofília, amb
nul resultat comercial.
Fumador i bevedor compulsiu, el 1973, amb 45 anys, va
patir el primer atac de cor però, fidel al personatge que ell mateix s'havia
creat, va continuar exhibint la seva decrepitud (ullerós, despentinat, amb
barba de dos dies...), provocant admiració en alguns i rebuig en altres, que
passarien a anomenar-lo "Gainsbarre", fins a la seva mort, a la
cinquena crisi cardíaca, als 63 anys, convertint la seva tomba del cementiri de
Montparnasse, al costat de les de Baudelaire
i de la parella Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, en un lloc de
pelegrinatge.
A Histoire de
Melody Nelson s'explica poèticament la relació entre l'autor i Jane Birkin,
mitjançant l'encontre d'un home madur que, al volant d'un Rolls Royce Silver
Ghost, topa amb la bicicleta d'una adolescent anglesa de 15 anys, amb la que
inicia un escandalós romanç que acabaria amb la mort accidental d'ella en
desaparèixer l'avió en el que tornava al seu país. Un àlbum conceptual, tot i
què curt, de només 28 minuts, la portada del qual, amb una nimfa pell-roja
semidespullada (la mateixa Birkin) sostenint una nina de peluix, ja ens suggereix de per on aniran
els trets, la seva particular versió musical de la Lolita de Vladimir Nabokov,
fidel al seu estil provocador i lasciu.
Una obra literàriament transgressora i musicalment
impressionant, gran mèrit del que s'ha d'atribuir a Jean-Claude Vannier per la seva tasca de productor i arranjador,
envolcallant les xiuxiuejants veus amb una orquestració molt complexa de la que
cal destacar els elements funky, amb
el baix de Herbie Flowers com a
protagonista.
Un disc que us recomano escoltar d'una tirada (enllaçant aquí) i que
comença amb la CdD:
- SERGE GAINSBOURG. Melody. Historie de Melody Nelson (1971).
