Stay With Me (Faces)

 

A l'hora de complir el meu compromís adquirit fa unes setmanes de recordar què se'n va fer dels Small Faces després de la sortida de Steve Marriott per formar els Humble Pie, he pensat començar recuperant el que vaig dir en un moment del post sobre aquell quartet londinenc:

 

"Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, THE FACES (o, simplement, Faces), els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Ronnie Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple".

 

I, reprenent l'argument, direm que en va resultar una formació que, amb una existència tan efímera com era d'esperar, a partir d'un debut no gaire convincent amb First Step (1970), va anar guanyant popularitat en els següents, Long Player (1971), el d'un dels seus hits, Sweet Lady Mary i A Nod Is As Good As A Wink...To A Blind Horse (1971), el de Miss Judy's Farm i Stay With Me, en els que Wood contribuïa amb els temes més robustos i, diguem-ne, bluesy i Lane amb els més de pop melòdic, deixant les lletres per a un cada vegada més llançat Stewart.

Un èxit, tant en vendes com en extenuants gires, que els va reportar grans beneficis econòmics que no van dubtar en malgastar, i no només en la compra de mansions i castells, el que va comportar les primeres desavinences per part de Lane, el més assenyat, qui, després del caòtic enregistrament del no inferior Ooh La La (1973), el de Cindy Incidentally, deixaria la banda, essent substituït per Tetsu Yamauchi (ex Free), amb qui encara publicarien un directe, Coast To Coast: Overture And Beginners (1974), sorprenentment acreditat a...ejem! Rod Stewart/Faces, el que feia preveure un final, precipitat per la "fugida" als USA del frontman, amb una carrera solista paral·lela encara més reeixida i perseguit pel fisc britànic, i la incorporació de Wood als Rolling Stones.

De les successives, i per diversos motius, reunificacions posteriors dels Faces, fins a la darrera, amb un tal Mick Hucknall (ex Simply Red) com a cantant, prefereixo ni parlar-ne, em quedo amb el record de la millor barreja de rock'n'roll amb tocs de folk, rhythm, & blues i honky tonk i, sobretot, amb aquells directes, com diria aquell conegut comentarista esportiu de TV3, tan apostoflants, com podeu apreciar a la CdD d'avui, la esmentada Stay With Me, una composició de Stewart i Wood en la que el productor Glyn Johns aconsegueix captar l'esperit de la banda actuant en directe, i més aviat a la tarima d'un pub que no a l'escenari d'un estadi.

Jutgeu-ho vosaltres, amics i seguidors del blog.

- FACES. Stay With Me. A Nod Is A Good As A Wink...To A Blind Horse (1971).

Can You See Me Tonight? (Good Looks)

 

Després del seu primer àlbum, Bummer Year (2022), la publicació del qual es va veure endarrerida per la pandèmia de la Covid-19, tampoc no ho van tenir fàcil els GOOD LOOKS, el quartet d'Austin, Texas, liderat pel compositor, cantant i guitarrista Tyler Jordan.

I és que, al greu atropellament que va portar a la UCI el guitarra solista amb trets diferencials Jake Ames s'hi succeí un accident de trànsit en el que no van prendre mal però que va calcinar la seva furgoneta amb tot el seu instrumental i aparells diversos. Unes circumstàncies que van posar a prova la seva resiliència, palesa en aquest segon disc, Lived Here For A While (2024), en el que deixant de banda el so alt-country (o "americana", ja ho sabeu), amb sabor als nostres admirats Wilco, del seu debut, de la mà del productor Dan Duszynski, s'apropen al post-punk, amb una major participació de la secció rítmica integrada pel bateria Phillip Dunne i el tercer, i esperem que definitiu, baixista Harrison Anderson.

Un LP amb 10 tracks en les que el lletrista, qui s'autodefineix com a "socialista" (us recordo que provenen del sureny "Estat de l'Estrella Solitària"), retrata situacions comunes com el desamor ( a If It's Gone) o el contrari, les parelles felices (Vaughn), així com problemes generacionals com  l'accés a l’habitatge a causa de la "gentrificació", tan comú a casa nostra (White Out), però sobretot els seus conflictes familiars amb el fonamentalisme cristià com a origen (Day Of Judgement) o la complicada relació amb la seva mare, en la que he triat com a CdD.

Seqüenciada en segon lloc, els instruments brillen amb tanta contundència com les veus a Can You See Me Tonight?, en la que Jordan li pregunta: "Em pots veure aquesta nit, mare?, encara estic intentant guanyar-te..."

               Can you see me tonight,a Mama?

               I'm still trying to win you over...

de la que en podeu gaudir en aquest curiós videoclip, dirigit per Riley Engemoen, en el que participen un tal Dr. Dan, terapeuta matrimonial, i la seva esposa Dori, autèntiques celebritats a la escena d'Austin per la seva capacitat d'irradiar energia quàntica d'amor a qui els envolta a les nits pels honky-tonks i clubs de jazz locals.

-GOOD LOOKS. Can You See Me Tonight? Lived Here For A While (2024).

A Hard Rain's A-Gonna Fall (Bob Dylan/Bryan Ferry)

 

Dylan Covers-8:

Per aquesta cançó de la sèrie dedicada a versions de BOB DYLAN a càrrec d'artistes que comptin prèviament amb un post al blog n'he escollit una del seu segon LP, The Freewheelin' Bob Dylan (1963) (vegeu aquí), amb aquest títol tan inquietant de A Hard Rain's A-Gonna Fall, que podríem traduir lliurement com “Caurà un bon xàfec”, sobretot pel moment en el que es va publicar, en plena "Guerra freda" i només unes setmanes abans que esclatés la crisi entre els EEUU i Cuba a conseqüència de la instal·lació de míssils nuclears soviètics a l’illa.

Una composició en forma de poema, en la que l'autor utilitza una vegada més metàfores meteorològiques, basada en el patró de preguntes i respostes en la que, a requeriment d'un progenitor: "On has estat, fill meu d'ulls blaus?, on has estat, jove estimat?", l'interpel·lat respon amb un seguit de frases com: "He ensopegat contra dotze muntanyes boiroses, he caminat i arrossegat per sis carreteres tortes..." finalitzant una estrofa que trenca la estructura habitual de quatre versos amb un crescendo en el que utilitza dues accepcions de la paraula hard en el darrer, que acaba amb el sinistre títol: "I és difícil, i és difícil, és difícil i és difícil, i caurà una forta pluja":     

          Oh, where have you been, my blue-eyed son?

          Oh, where have you been, my darling young one?

          I've stumbled on the side of twelve misty mountains

          I've walked and I've crawled on six crooked highways...

          

          ...And it's a hard, and it's a hard, it's a hard, and it's a hard

          And it's a hard rain's a-gonna fall.

Un tema que ha estat enregistrat o, si més no, interpretat -com per una emocionada Patti Smith a la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de Literatura de l'any 2016 al nascut com a Robert Zimmerman, qui, fidel al seu tarannà i com era d'esperar, no s'hi va presentar (aquí)- per cantautors de la seva generació com Pete Seeger o Joan Baez i per "coneguts nostres" com Jimmy Cliff, The Waterboys o el que escollit per a la Dylan Cover d'avui, BRYAN FERRY.

És el tema inicial de These Foolish Things (1973), el seu primer disc en solitari al marge del grup Roxy Music -alguns membres del qual, com el bateria Paul Thompson i el guitarrista Phil Manzanera, hi van col·laborar- al que segueixen una selecció més aviat caòtica de versions a les que, personalment, no hi veig més fil conductor que el gust personal del cantant, de grups com The Beatles (You Won't See Me), The Rolling Stones (la mítica Sympathy For The Devil), The Beach Boys (Don't Worry Baby) i altres de popularitzades per Janis Joplin (Piece Of My Heart) o Elvis Presley (Baby I Don't Care) etc. Un LP encetat precisament amb aquest tribut al "Bard de Minnesota", admirat fins a l'extrem que, anys més tard, enregistraria tot un àlbum de versions del seu ídol, titulat, com no?, Dylanesque (2007).

Una interpretació que, tot sigui dit, a diferència d'altres posts d'aquesta sèrie com el de Jimi Hendrix (aquí) o els dos de The Byrds (aquí i aquí), no aporta gaire a la original, ans al contrari, en desvirtua el simbolisme de cançó protesta que la impregna, amb aquest aire tan suposadament glamurós (estem a l'època del glam-rock), però que a mi em sembla rematadament frívol, accentuat amb aquests cors femenins que, si més no, en ressalten el patró de crida-resposta que mencionava a l'inici.

- BOB DYLAN/BRYAN FERRY. A Hard Rain's A-Gonna Fall. The Freewheelin' Bob Dylan (1963)/These Foolish Things (1973).

Nota: Aquesta CdD està dedicada a totes les víctimes de la "gota freda" que ha arrasat el Llevant espanyol la setmana passada.