El segon post dels quatre previstos sobre l’space-rock, iniciat amb Mercury Rev, està dedicat a THE FLAMING LIPS, grup de Oklahoma City
(USA) amb més de 30 anys d'existència, liderat pel compositor, guitarrista i
cantant Wayne Coyne i altres membres
que han anat deixant el grup, com el seu germà Marc o Jonathan Donahue,
també membre dels Mercury Rev, grup amb el que tanmateix, com es va comentar en
el seu dia (vegeu aquí), han compartit productor en la figura de Dave Fridman.
La característica principal de la banda és el
seu caràcter experimental, fins i tot surrealista, el màxim exponent del qual
és el disc Zaireeka (1997), format
per quatre àlbums diferents, preparats per a ser escoltats simultàniament amb
quatre reproductors. Però la autèntica renovació va venir en el següent disc, The Soft Bulletin (1999), el novè de la
seva discografia, amb el que, fusionant melodies aparentment simples amb ritmes
hipnòtics, utilitzant instruments com sintetitzadors, bateries i cordes electrònics
perfectament arranjats i amb profusió d'efectes de so i amb unes lletres
estranyes i filosòfiques, van obtenir la aclamació de la crítica, així com del
públic indie-alternatiu en general.
El següent, Yoshimi
Battles The Pink Robots (2002) va mantenir molt bones crítiques i va
resultar el seu més gran èxit comercial però a partir d'aquí es van embarcar en
llargues gires i múltiples projectes, col·laboracions, bandes sonores,
gravacions de documentals i van tornar a publicar desconcertants obres experimentals,
difícils d'assimilar, algunes de les quals han estat les reinterpretacions de
discos mítics com Pink Floyd's The Dark
Side Of The Moon (2009) i, amb participació de la controvertida Miley Cyrus, del Sgt. Pepper's de The Beatles,
titulat per ells com With A Little Help
From My Friends (2014).
The Soft Bulletin es pot considerar un àlbum gairebé
conceptual al voltant dels grans temes existencials, com la vida, el bé i el
mal o la mort, en el que les emocions combinen amb la experimentació fins a
límits commovedors i en el que les cançons son autèntics collages d'instruments
(piano, arpes, vents...), cors operístics i efectes de so, això si, sense
deixar de ser un disc de pop. I què
dir de la producció de Fridman? Per a simplificar-ho us diré que sembla que,
com si d'una reencarnació de Phil Spector
es tractés, evita el silenci a tota costa, en el més pur estil "Wall of sound" (vegeu aquí).
El tema que obre el disc, Race For The Prize (Cursa pel premi), és inèdit -pel que jo sé- a
la història del rock, doncs ens parla
de la pugna entre dos científics per un descobriment que "salvaria" a
la humanitat, seguit d'un altre, Waiti'n
For A Superman (Esperant a Superman) que tracta de com guanyar l'atenció de
la ràdio i en els següents Coyne ens aboca el seu cor i la seva ànima sense que
aquesta pretesa transcendència espiritual li resti gens ni mica de bellesa.
Com a CdD he escollit el tercer track del disc, The Spark
That Bled, una cançó inicialment tranquil·la, que oscil·la lentament sobre
un riff de guitarra fins que, cap a
la mitat, gira en redó per convertir-se en un tema innegablement optimista ,
tant com per a esdevenir en un dels highlights
dels seus concerts en directe.
I es que, quant el cantant declara "Em vaig aixecar i vaig dir
si", l'audiència respon com si d'un crit de guerra de classes es tractés,
fixeu-vos-hi:
I stood up and I
said, "Yeah!¨
I spoke up and I said, "Hey!¨
I stood up amd I said, "Hey, yeah!
- THE FLAMING LIPS.
The Spark That Bled. The Soft
Bulletin (1999).
