Six Days On The Road (Taj Mahal)

Al darrer post abans de l'agost, mes en el que tradicionalment no es publica la CdD, escoltarem una vegada més un tema del disc del que he comentat en diverses ocasions (vegeu aquí) que el considero el que més em va empènyer, a la meva adolescència, cap a una passió per la música popular que encara perdura i que els seguidors habituals del blog recordareu, em refereixo al primer volum del doble vinil titulat Llena tu cabeza de rock (1970).

I en aquesta ocasió serà una interpretació d'un artista nascut com a Henry St. Clair Fredericks en el si d'una família benestant i melòmana de Nova York, traslladada a Boston, Massachusetts, on, acabats els estudis d'agronomia i veterinària, va decidir dedicar-se a la seva vocació musical amb el nom, sembla que fruit de la seva admiració per Gandhi, de TAJ MAHAL.

I va ser que a partir del blues tradicional, acústic i elèctric, en l'estudi del qual va esdevenir erudit, vencent moltes reticències dels puristes del gènere, va fusionar amb tota mena de ritmes com el country, el rock, el jazz, el reggae, el calypso o el zydeco, amb el que, instal·lat a Los Angeles, Califòrnia, i desprès d'una fallida banda anomenada The Rising Sons, de la que formava part un vell conegut del blog, Ry Cooder, va assolir amb els seus primers tres discos, l'homònim Taj Mahal (1968), The Natch'l Blues (1968) i Giant Step/The Old Folks At Home (1969), una fama que el va portar a col·laborar amb grans artistes del moment com The Rolling Stones o The Allman Brothers Band.

Malauradament, els canvis en el clima musical en els anys 80 el van allunyar del focus d'interès, el que va aprofitar per aprofundir en els seus estudis etnomusicals per tornar amb energia renovada en els 90, i seguir gravant fins a l'actualitat, amb una quarantena de LP, amb estils que van del blues-rock més convencional, com Dancing The Blues (1993) o Phantom Blues (1996), a les confluències amb la música hindú, com Mumtaz Mahal (1995); hawaiana, com Sacred Island aka Hula Blues (1998) o africana, com Kulanjan (1999), en el que col·labora el gran mestre de la kora malià, i de qui ben aviat en sentireu a parlar en aquesta pàgines (repeteixo el que us vaig avançar al post de la Fatou fa 15 dies), Toumani Diabaté, o Mkutano (2005), amb The Culture Musical Club of Zanzíbar. 

Als desconeixedors de l'obra del protagonista d'avui us recomano iniciar-vos amb l'esmentat Giant Step/The Old Folks At Home, editat com a doble LP, amb dos vinils ben diferenciats, un primer amb format quartet amb nou tracks que alternen composicions pròpies (3) amb versions com la homònima Take A Giant Step, un hit de The Monkees firmada per Carole King i Gerry Goffin; Bacon Fat, de Robbie Robertson i Garth Hudson (de The Band) o la mateixa CdD, i un altre amb tretze temes, interpretat en solitari acompanyant-se de guitarra, banjo i harmònica, sis dels quals son propis i quatre versions de cançons tradicionals arranjades amb el seu distintiu estil.

I quina millor manera de començar que fer-ho per la pista número 6 del Giant Step? Una composició de Carl Montgomery i Earl Green, dels mítics Muscle Shoals Studios de Alabama, gravada inicialment per Paul Davis el 1961 però famosa per la interpretació de Dave Dudley del 1963 (vegeu aquí), en la que es mitifica, des d'un punt de vista una mica masclista, típic del country del moment, la vida dels camioners que es passaven llargues jornades a la carretera, com s'esmenta en el títol de la CdD, Six Days On The Road, que podeu escoltar en la versió original...i amb una de sorpresa. 

- TAJ MAHAL. Six Days On The Road. Giant Step/The Old Folks At Home (1969)-Llena tu cabeza de Rock (1970). 
                                   

Geno (Dexy's Midnight Runners)

Kevin Rowland, un anglès amb avantpassats irlandesos, va formar, juntament amb Kevin "Al" Archer, una banda anomenada inicialment Dexidrine, en al·lusió a la substància d'abús (amfetamina) que et permet "anar de marxa tota la nit", expressió que van adoptar en el nom definitiu de DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS. Un grup nascut a contracorrent del moviment imperant a finals dels anys 70, el punk, per absorbir influències irlandeses i del northern-soul, molt popular a les Midlands, com quedaria molt ben reflectit a la pel·lícula The Commitments (Alan Parker, 1991), per al que va contar amb nombrosos membres, entre ells un tal Mike Talbot, futur Style Council (vegeu aquí), al teclats, i una completa secció de vents que li donarien un so característic.

Una banda amb un primer treball, Searching For The Young Soul Rebels (1980),  considerat un dels grans discos de debut de la història de la música pop, tot i no rebre cap recolzament dels mitjans de comunicació, permanentment enemistats amb Rowland, el caràcter del qual va provocar l'èxode de bona part dels músics abans de gravar el segon LP, Too-Rye-Ai (1982), sensiblement inferior a l'anterior però amb dels hit més reeixits de la seva carrera, Come On Eileen (vegeu aquí), i d'un perfeccionisme tan extrem com per a emprar un any i mig a gravar el tercer, Don't Stand Em Down (1985), a la publicació del qual ja havien perdut el favor dels seus incondicionals.

Així va acabar la primera etapa del grup i es va iniciar una carrera en solitari del cantant de veu plorosa, amb un parell de discos que van passar sense pena ni glòria, una època de depressions i addiccions diverses, que va superar embarcant-se en revivals, en el 2003 i, amb el nom retallat i sense apòstrof de Dexys,  el 2012, amb un parell d'anodins àlbums més, activitat que compatibilitza amb la de DJ per clubs de tot el regne.

Tornant a Searching...direm que fou un insòlit poti-poti de pop, punk-rock, folk, rhythm & blues i soul, interpretat per uns músics vestits, per imposició del frontman, com els treballadors del port de Nova York que tan bé retratava el film Mean Streets (Martin Scorsese, 1973), amb els actors Robert De Niro i Harvey Keitel, formació de fins a nou membres, amb les dificultats econòmiques que tantes boques comporten. Un disc que retrata la singularitat d'un lloc i un moment, com faria Morrissey (The Smiths) a meitat dels 80 i Jarvis Cocker (Pulp) en els 90, que s'obre tan magistralment amb Burn It Down, com acaba, amb There, There, My Dear (la lletra de la qual conté la frase "He beeb looking for the young soul rebels" que dona nom a l'àlbum), i del que en destacaria també els tracks número dos, Tell Me When My Light Turns Green i cinc, Geno, la CdD d'avui.

Una composició de Rowland i Archer amb un títol que ret homenatge a Geno Washington, el cantant americà de la banda de soul britànica The Ram Jam Band, en el que destaca un riff de saxo que recorda llunyanament el tema d'aquests Michael (The Lover) (1966) (vegeu aquí).

- DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS. Geno. Searching For The Young Rebels (1980).

Nterini (Fatoumata Diawara)

Africana 11:

FATOUMATA DIAWARA, coneguda familiarment com a Fatou, és una polifacètica actriu de teatre i cinema, compositora i cantant, nascuda a Abidjan, Costa d'Ivori, però criada des dels 10 anys a Mali, país d'origen dels seus pares, d'on va fugir a París per evitar un matrimoni de conveniència als 19.

Si a la seva filmografia destaquen pel·lícules com La Genèse (Cheikh Oumar Sissoko, 1999) o Sia, le rêve du python (Dani Kouyaté, 2002) i documentals com Timbuktú (Abderrahmane Sissako, 2010) o Mali Blues (Lutz Gregor, 2016), és la carrera musical la que li ha reportat més gran reconeixement, concretament amb el disc de debut Fatou (2011). Un àlbum gravat gràcies a la medicació de Oumou Sangaré, amb qui havia actuat com a corista, per al que va comptar amb la participació de més coneguts del blog com el bateria Toni Allen i el baixista de Led Zeppelin i productor John Paul Jones i d'altres dels que en sentireu a parlar com l'intèrpret de kora Toumani Diabaté. Una obra cantada en bambara, l'idioma oficial de Mali, en el que la seva magnifica veu, amb influències del cant wassaulou, és recolzada per la guitarra i instruments tradicionals com la kora i el ngoni, amb aires folk, com si d'una Joan Baez, Joni Mitchell o Tracy Chapman africana es tractés, abordant temes de contingut social com la emigració o l'empoderament de les dones en la lluita contra l'ablació i la prohibició de matrimonis interètnics, el que la emparenta amb altres lluitadores malianes com la esmentada Sangaré o Rokia Traoré (futura CdD de la secció "Africana" en els propers mesos, ja us ho avanço).

Un fantàstic LP la continuació del qual s'ha fet esperar set anys, que la Fatou ha aprofitat, a més a més de per ser mare, per col·laborar amb múltiples projectes musicals amb artistes d'arreu del mon, com Damon Albarn (de Blur, entre altres), Bobby Womack, Herbie Hancock o el pianista cubà Roberto Fonseca, de la gira amb el qual en va sortir un EP de sis temes, en directe, que tanmateix us recomano, At Home (2015).

I així, amb les piles ben carregades, fa uns mesos ha publicat el disc que, si hi ha justícia, l'ha de consagrar, Fenfo (2018), una expressió que ve a significar "alguna cosa a dir", gravat entre Mali, Burkina Faso, Barcelona i París, co-produït amb Matthieu Chedid, conegut artísticament com M, amb un resultat encara més commovedor que el seu debut.

Un àlbum interpretat en bambara, tot i la pressió comercial a la que ha cedit amb alguna expressió en anglès, que transcendeix l'exotisme de la world music amb incursions en estils variats com el blues, com a Kokoro o Mama, tema aquest en el que, a l'igual que en el que el tanca, Don Do, escoltem el violoncel de Vincent Segal; el funk, com Negue Negue, amb la guitarra de M. Chedid i el baix de Etienne Mbappé en primer pla o l’afro-pop més comercial, com Bony, amb la kora de Sidiki Diabaté, el fill de Toumani. Una obra, amb una caràtula on llueix un vestit la forma del qual representa el mapa del nord de Mali, en la que manté el seu compromís en la denúncia de fets socials, com la esmentada prohibició de matrimonis entre persones de diferents ètnies, a Kanou Dan Yen i el drama d'uns amants separats a causa de la emigració, a la CdD, Nterini, la pista que obre el disc amb la veu i una suau percussió, a les que  s'afegeixen la guitarra i el baix del que en resulta un hipnòtic groove que ens deixa el camí preparat per a gaudir de la resta. 

- FATOUMATA DIAWARA. Nterini. Fenfo (2018).

On The Road Again (Canned Heat)

Formats a Los Angeles, Califòrnia (USA), a meitat dels anys 60, en plena època hippie, pel cantant, guitarrista i harmonicista Alan "Blind Owl" Wilson (Mussol cec) i el cantant principal i harmonicista Bob "The Bear" Hite (L’Ós), els CANNED HEAT van gaudir en els seus inicis d'una gran popularitat, incrementada per la participació en grans festivals com els de Monterey, Newport o el mític Woodstock del 1969, del que en van sortir com a autèntiques estrelles.

I tot això amb un estil allunyat del rock psicodèlic imperant, el blues-rock, del que, aquests estudiosos i col·leccionistes (el mateix nom de la banda rememora el tema Canned Heat Blues, gravat per Tommy Johnson el 1928), no es van limitar a interpretar temes propis i aliens sinó que en van ser uns veritables reivindicadors, fins al punt de gravar i col·laborar amb grans bluesmen com John Lee Hooker, Memphis Slim, Clarence "Gatemouth" Brown o Albert Collins, de tal manera que les carreres d'uns i altres es van retroalimentar. 

El seu àlbum més conegut és el segons de la seva discografia, Boogie With Canned Heat (1968), el primer en que hi va participar un nou bateria, el mexicà Adolfo "Fito" De la Parra, un personatge fonamental en l'esdevenir del grup. Un carrera artística que es va veure alterada el 1970, amb la mort per sobredosi de barbitúrics, accidental o no mai no ha quedat clar, del depressiu Wilson i, a conseqüència del consum de drogues i alcohol, un recanvi continu de personal que va deixar molts anys a "The Bear" i "Fito" de la Parra com els únics fixes d’una banda de la que vaig poder gaudir en un concert a l’antic Palau de Congressos del carrer de Lleida, de Barcelona, l’any 1973. Una carrera que, superant un altre greu entrebanc, la mort del primer, víctima d'un infart, el 1981, amb 38 anys, continua fins a l'actualitat, sota el lideratge del bateria i un seguit d'entrades i sortides de membres i ex-membres, dels que en destaca el baixista Larry "The Mole" Taylor, amb el bagatge d'una vintena de discos, amb llargs intervals de fins a deu anys (1978-1988) sense gravar. 

Com el seu títol indica, Boogie With Canned Heat, gravat pels quatre músics esmentats i un altre guitarrista, Henry "Sunflower" Vestine (antic membre de The Mothers Of Invention, de Frank Zappa) i la col·laboració puntual d'un tal Mac Rebennack (a qui tothom coneixem com a Dr. John, recentment traspassat), és un disc que combina el rock i el blues electrificat amb el boogie-woogie, que sublima el blues de Chicago de començament del segle XX, representat per figures com Willie Dixon, Buddy Guy, Muddy Waters o Elmore James, i l'emparenta amb coetanis com la Paul Butterfield Blues Band o John Mayall & The Bluesbreakers.

Un àlbum amb deu composicions pròpies, de les que en destacaria algunes com Evil Woman, My Crime, Marie Laveau i la CdD, el seu primer hit i tema icònic, versió interpretada per Alan Wilson, amb la seva típica veu en falset, i actualitzada de On The Road Again, una cançó de Floyd Jones del 1953, remake del seu propi èxit Dark Road, del 1951, basada tanmateix en un altra del 1928, anomenada Big Road Blues, del bluesman del Delta del Mississippi Tommy Johnson, us en recordeu?...l'autor de Canned Heat Blues, el tema del que els nostres amics, l'acomplexat "gafotas" "Blind Owl" i l'immens "The Bear", van adoptar el nom artístic.

- CANNED HEAT. On The Road Again. Boogie With Canned Heat (1968).