Alison (Elvis Costello)

Quan va decidir dedicar-se professionalment a la música, Declan Macmanus va escollir el nom d'un dels seus mites i el cognom de soltera de la seva mare, i així ha passat a la història de la música pop amb l'àlies de ELVIS COSTELLO. Aquest londinenc es va iniciar en la escena punk i new-wave dels anys 70 per evolucionar, amb un repertori d'estils que veuen del pop, el rock, el folk, el country, el blues, el jazz, el reggae, el soul i d'autors com Ira i George Gershwin o Cole Porter (i del col·lectiu Tin Pan Alley en general), cap a un estil eclèctic i innovador, el que, juntament amb unes lletres cíniques i irades l'han convertit en un dels compositors més influents, a l'alçada del mateix Bob Dylan.

El seu primer disc, My Aim Is True (1977) va ser unànimenent aclamat per la crítica i el públic, al que va contribuir la impactant portada amb enormes ulleres de pasta, a l'estil Buddy Holly, i una pose amb les cames en “cuña”, embotides en uns pantalons “pitillo” i una Fender penjant dels seus braços en actitud desafiant. Amb producció del seu amic Nick Lowe i canviant de banda d'acompanyament, els Clover, futurs Huey Lewis and The News per The Attractions, va publicar un seguit d'àlbums mítics com This Year's Model (1978), Armed Forces (1979), Get Happy!! (1980), Imperial Bedroom (1982) i uns quants altres que superen la vintena, amb col·laboracions amb Burt Bacharach, Paul McCartney, T-Bone Burnett, Diana Krall, la seva tercera esposa (la segona va ser Cait O'Riordan, la baixista de The Pogues) o recentment amb Allen Toussaint, en un disc inspirat per la devastació  de l'huracà Katrina. Aquest prolífic i hiperactiu autor ho ha fet també en el camp de la música clàssica, amb obres com The Juliette Letters (1993), acompanyat pel Brodsky Quartet i en la banda sonora de pel·lícules com Austin Powers, la espia que me achuchó (Jay Roach, 1999) o Nothing Hill (Roger Michell, 1999).

He escollit com a CdD una de les primeres cançons que li vaig sentir, la balada Alison, un dels temes mes melancòlics que es puguin escoltar i el millor exemple del "doble llenguatge" característic del seu catàleg, ja que, quan entona dolçament el My Aim Is True (el meu objectiu és cert), frase que dona nom a l'àlbum, pot estar al·ludint tranquil·lament a disparar a la seva ex-amant en un intent de recuperar-la.

- ELVIS COSTELLO. Alison. My Aim Is True (1977).

The Funeral (Band of Horses)

BAND OF HORSES és un grup d'indie-rock format l'any 2004 a Seattle (Washington, USA) per Ben Bridwell (cantant) i Mat Brooke (guitarrista), qui deixaria la banda desprès d'un magnífic disc de debut, Everything all the Time (2006) per formar els no menys interessants Grand Archives.

El seu estil es caracteritza per la peculiar i aguda veu, carregada de reverb,  de Bridwell, que tant evoca a la de James Mercer, de The Shins, com a la de Jim James, de My Morning Jacket (als que em comprometo a dedicar una propera CdD), i el tractament de les guitarres, amb aires country-folk-rock alternatiu (o el que ara anomenem "americana") amb una perfecta combinació de melodies melancòliques i èpiques acuradament construïdes que dona com a resultat una majestuosa atmosfera crepuscular.

L'abandonament de Brooke no va repercutir negativament en la qualitat artística dels nostres protagonistes, que han publicat tres àlbums més, Cease to Begin (2007), Infinite Arms (2010) i  el recent Mirage Rock (2012), amb els que, producte del seu criteri musical madur i ben definit, segueixen obtenint la mateixa resposta emocional dels seus seguidors.

He escollit per a CdD un track del seu imponent primer disc i m'ha costat decidir-me entre dos, The Great Salt Lake i aquest The Funeral, que comença amb una fragilitat enganyosa per esclatar de manera sublim, com podeu comprovar  escoltant  la versió original del disc i una interpretació en directe força aconseguida.

- BAND OF HORSES. The Funeral. Everything all the Time (2006).

Breezeblocks (∆ (pronounced alt-J))

Els autors de la CdD d'avui son un quartet de Leeds (United Kingdom), que s'identifiquen per un triangle equilàter ∆ (pronounced alt-J), que correspon a la lletra grega "delta" però que hem de pronunciar alt-J, que és la drecera corresponent a la imatge en els teclats de Apple. Com la pròpia lletra ve a significar a les equacions matemàtiques, s'identifiquen amb el canvi, tot i que el seu estil, dintre de l'indie-rock alternatiu, ve a ser una mescla, això sí, en justes proporcions enclavades com si d'un trenca closques es tractés, de pop, rock, hip-hop, jazz i riffs electrònics amb diversos sintetitzadors, fins a obtenir un estil perfectament mesurat, com un veritable treball geomètric que alguns han anomenat, em sembla que amb una mica de sorna, "folk-step".

El su disc de debut, An Awesome Wave (2012) resulta original, però difícil de definir, motiu per el que s'hi han atribuït influències de TV On The Radio, The xx, Grizzly Bear, Wild Beats i, fins i tot, Radiohead. Els estudis d'art d'alguns membres de la banda es noten des del mateix nom amb intencionalitat elitista, fins i tot pretensiosa (l'esmentat comandament del signe del triangle...en un Mac, es clar),  a la temàtica de les composicions, plenes de referències literàries i cinematogràfiques, inspirades, segons diuen, pel consum d'alucinògens, però la cosa funciona...una vegada superem l'esforç d'adaptació auditiva que suposa el peculiar falset del cantant, Joe Newman, i el salt continu d'un estil a un altre, sovint dintre d'un mateix tema.

De la dotzena de pistes que conté aquest àlbum, tan addictiu que recomano escoltar d'una tirada, en podríem destacar unes quantes, com Tessellate, Something Good, Matilda, Fitzpleasure o la que escollit per a CdD, Breezeblocks. No us deixeu enganyar pel suau inici rhythm & blues del primer solc perquè de seguida canvia estrepitosament amb un núvol de sintetitzadors, per acabar (amb assassinat pel mig) amb l'insistent prec de "si us plau, no te'n vagis, t'estimo tant, t'estimo tant..."

               Please don't go, please don't go

              I love you so, I love you so...

(Adverteixo als seguidors del blog que les imatges del video de la CdD d'avui podem ferir la seva sensibilitat)

- ∆ (pronounced alt-J). Breezeblocks. An Awesome Wave (2012).

Beds Are Burning (Midnight Oil)

MIDNIGHT OIL, a qui els seus fans ens referim simplement com a The Oils, van ser un grup de rock de Sydney (Austràlia) en actiu durant més de dues dècades als anys 80 i 90, en les que van publicar més d'una dotzena de discos, dels quals en voldria destacar tres: Diesel and Dust (1987), Blue Sky Mining (1990) i Earth and Sun and Moon (1992).

La seva obra es caracteritza per un rock contundent i d'una qualitat a l'alçada dels seus contemporanis REM o U2, però sobretot per un compromís ideològic amb causes socials com el pacifisme, l'ecologisme i, particularment, la defensa dels aborígens australians. 

Han participat en multitud de manifestacions benèfiques per a ONG com Greenpeace o Save the Whales, la més sonada de les quals va ser al davant de les oficines d'Exxon, a Manhattan (New York, USA) com a protesta pel vessament de cru del petrolier Exxon Valdez a Alaska. El concert, dut a terme des de dalt d'un camió, es va recollir en un vídeo documental, els guanys de la venda del qual van íntegrament a Greenpeace (vegeu aquí).

La composició dels temes es reparteix equànimament entre tres dels seus membres, Robert Hirst, Jame Moginie i Peter Garrett, però es aquest darrer el que representa millor la banda, tant pel fet de ser un cantant d'actitud enèrgica, pel seu imponent físic, un gegant de dos metres d'alçada  completament calb, com per les seves inquietuds polítiques, que l'han portat a ser ministre de Cultura i Medi Ambient pel Partit Laborista Australià.

La CdD d'avui, Beds Are Burning,  és el tema que obre el disc Diesel and Dust i ha estat un dels seus grans èxits. Amb una dinàmica barreja de guitarres, percussió electrònica i sintetitzadors, és un crit en defensa dels drets dels aborígens i dels seus llocs sagrats, com la famosa Ayers Rock, a la que els natius de la ètnia Pintupi anomenen Uluru, en el que es pregunta “com podem ballar quan la nostra terra està girant i com podem dormir mentre els nostres llits cremen”, en una memorable tornada que fa:

            

             How can we dance when our earth is turning

 How do we sleep while our beds are burning...

-MIDNIGHT OIL. Beds Are Burning. Diesel and Dust (1987).