Syrup of Tears/Life in Vain (Daniel Johnston)

Fins el dia 11 de novembre es pot visitar a l'Espai Cultural Caja Madrid, de BCN, la exposició "Visions simbòliques. Una mirada a l'univers de Daniel Johnston", la obra plàstica amb la que aquest músic de culte resumeix el seu submón a l'hora que sublima les seves obsessions.

DANIEL JOHNSTON, nascut a Sacramento (California, USA) i resident a Austin (Texas), pateix un sever trastorn bipolar que l'ha mantingut algunes temporades ingressat però que, en opinió dels seus seguidors, no es artista per la seva malaltia sinó malgrat ella, ja que va demostrar el seu talent abans que comencés el desordre mental. Els seus fans ens relacionem amb la seva música i el seu art a un nivell molt particular i, coneixedors d'una història personal tan dura com entendridora, creiem que el percentatge de component compassiu hauria de ser minúscul.

Abans de continuar llegint, aviso als seguidors del blog que us vau escandalitzar per la meva devoció per Jonathan Richman que ara veureu el que es bo.

Aquest inclassificable cantautor, declarat admirador de The Beatles, es va donar a conèixer als anys 80 amb cintes de cassette autoproduïdes, pèssimament gravades a casa seva, amb acompanyament de guitarra, piano i orgue, amb composicions senzilles i directes, de temàtica recurrent sobre l'amor no correspost i els còmics com el Fantasma Casper i els superherois de Jack Kirby, amb el Capità Amèrica al capdavant, i altres de creació pròpia, enigmàtics, foscos i amb una fixació especial pel dimoni, que interpreta amb una veu sovint desafinada però de manera dolorosament, gairebé vergonyosament, honesta.

Però, contra tot pronòstic, les cintes, amb les caràtules decorades pels seus dibuixos, van arribar a les botigues de discos d'Austin i el volum de vendes va ser prou considerable per a atreure l'atenció de la cadena MTV i acabar fixant per un segell discogràfic important, Atlantic Records, del que fou despatxat, tant per les minses vendes del disc Fun (1994), produït per qui millor el comprèn, Paul Leary, com pels repetits problemes psiquiàtrics.

Doncs malgrat tot això, els seus seguidors no ens limitem a una colla de suposats freakys, ja que ha estat aclamat per gent com David Bowie, Yo La Tengo, Sonic Youth, Pearl Jam, Beck i el mateix Kurt Cobain, el malaurat líder de Nirvana, sovint fotografiat amb una samarreta amb la caràtula d'un dels primers discos de Johnston, Hi, How Are You?, del 1983.

I, entre els seus múltiples admiradors, en va haver un de transcendental, Mark Linkous, el líder de la banda Spaklehorse, també malauradament mort per suïcidi el 2010, que li va produir un disc que ha aixecat polèmica. Es tracta de Fear Yourself (2003), obra que s'ha criticat per un excés de producció que, tot i engrandir majestuosament les composicions, les desvirtua fins el punt de desposseir-les de la personalitat de l'autor.

I es d'aquest disc, farcit de precioses cançons com Mountain Top, Love Enchanted, Fish, Forever Your Love o  Not Love Dead, que he seleccionat la CdD d'avui, Syrup of Tears.

A qui estigui interessat per la història d'aquest mite vivent li recomano el documental The Devil and Daniel Johnston, de Jeff Feuerzeig, guanyador del Premi a la Millor Direcció en el Festival de Sundance del 2005. 

I es tanta la meva fascinació per l'artista que, per una vegada, em saltaré el compromís de presentar una sola cançó i afegeixo un vídeo del tema Life in Vain, de l'esmentat Fun (1994), acompanyat en aquesta ocassió per The Swell Season, i ja em direu, aquells que no el trobeu insuportablement patètic, si no us el menjaríeu a petons!

- DANIEL JOHNSTON. Syrup of Tears. Fear Yourself (2003) / Life in Vain. Fun (1994).

Núvol (MiNE!)

Un crític musical professional d'un important mitjà de comunicació deia fa uns dies que "els MiNE! van arribar per quedar-s'hi", afirmació amb la que no puc estar més d'acord.

I es que, desprès de diversos CD autoeditats, van fitxar per una major (Música Global), amb la que han publicat el magnífic Un brindis pel nen androide (2010) i el no inferior EP Les maresmes maleïdes (2011) i ara ens presenten el segon llarga durada que tanta expectació ha aixecat entre els seus incomptables seguidors, a molts dels quals ens van permetre participar en el procés de producció (com es pot comprobar en el llibret del disc on la CdD figura com a col·laborador).

La fi del món (2012) representa un gran pas cap endavant en la evolució de la banda, malgrat no ser excesivament rupturista amb la obra prèvia, i és que és molt difícil renunciar a un estil i unes harmonies vocals amb tanta personalitat pròpia. I, evitant tòpics, tampoc el vull qualificar de "disc de maduresa" perquè el Ricky, l'Oriol, l'Albert i el Bernat, de madurs (musicalment parlant, s'entén) ja fa molt temps que en son.

Quant van penjar les dues primeres cançons del disc a la seva web algun fan va comentar que eren dos temes molt diferents. És veritat, com ho és la diferent personalitat dels compositors principals. Bernat sembla haver begut en abundància de la font del David Bowie més marcià i Albert ho ha fet de...la vida! fruit d'una voluntària emancipació precoç que l'ha fet madurar a marxes forçades. Tant es així que, sent una criatura com és (bé, per a mi sempre ho serà), es permet dir-li a son cosí: "ja veuràs, tu ja veuràs, quant tinguis la meva edat ja m'entendràs" (Núvol) al temps que relata peripècies quotidianes amb les que molts joves s'identificaràn, com "no se m'acaben mai els meus deutes amb tothom" que remata genialment amb "no se m'acudeixen solucions, sols cançons" (Deutes). Però en Berni no es queda curt i Déu n'hi do les que ens deixa anar: "Avui és la fi del món...creix la histèria col·lectiva...tanta història i tanta ciència no han servit d'una puta merda", tot i que a ell ja li està bé, així no haurà de passar cap més dia sense un suposat amor no correspost (El cel és vermell) o en aquella que demana que algun il·luminat exposi el que pensa la majoria amb un discurs entenedor, llavors "els carrers s'ompliran, les institucions cauran..." (Ivori). Per no dir la comunicació per radio amb Mart, del tema Aelita, suposo jo que inspirat en la pel·lícula del mateix nom del director soviètic Yakov Protazanov, del 1924, presentada aquí al primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, l'any 1968. Caram amb aquests nois!

I si tot això ho expressen amb la contundència del seu so experimental, ara amb guitarres potser una mica més brutes i crues, fins i tot amb alguna buscada distorsió, també més arrossegades, més...blues (escolteu  Deutes), i les esmentades harmonies que ens transporten en el temps des de The Beatles i The BeachBoys fins els seus admirats Dr. Dog de l'actualitat, el resultat es, senzilllament, espectacular.

Com trobo especialment difícil triar una, i només una, de les tretze cançons del disc, us convido a escoltar la que ells han escollit com a primer single.

- MiNE! Núvol. La fi del món (2012).

 

The Sound of Fear (Eels)

Fa poc he llegit la novel·la "Cosas que los nietos deberían saber" (Ed. Blackie Books S.L.U. Barcelona, 2009), de Mark Oliver Everett, més conegut com a E o també com a Mr. E.

Explica ell mateix que, de petit, a la seva classe hi havia uns quants nens que es deien Mark, per el que s'acostumaven a cridar pel nom i la inicial del cognom, i el que va començar com a Mark E. va acabar simplement com a E.

La obra és una autobiografia, escrita als 47 anys, on explica la seva desgraciada vida al temps que va relatant la gravació dels successius discos de la banda que lidera, el nom de la qual deriva del del nostre protagonista, EELS.

Amb un talent literari limitat, E relata de manera crua i directa la mort, als 51 anys, del seu pare, prestigiós científic militar amb el que mantenia una relació distant (diu que el més a prop que hi va estar mai va ser mentre l'estava intentant reanimar en va de l'aturada cardíaca que va acabar amb la seva vida!); el suïcidi de sa germana, depressiva i toxicòmana; la mort de la mare, únic membre de la família amb qui tenia una relació normal, víctima d'un càncer terminal i, finalment, la d'una cosina, hostessa de vol, i el seu marit, que viatjaven a l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon l'11 S. 

I tot això ho alterna amb les incidències de la gravació dels seus discos, que jo ja coneixia per haver-los anat adquirint tan just es publicaven, ja que soc un addicte de la banda des de que els vaig descobrir amb el seu primer single, Novocaine For The Soul, del disc Beautiful Freak (1996). Desprès vindrien Electro-Shock Blues (1998), Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001), fins el doble CD Blinking Lights and Other Revelations (2005), el track nº 33 i últim del qual, Things the Grandchildren Should Know, dona nom a la novel·la en qüestió.

Aquest individu, fràgil i insegur, es mostra com un home amb una clara vocació per crear música i, sobreposant-se a les seves limitacions, assolir l'objectiu de fer-la arribar als altres. I, com la novel·la, els discos dels Eels son històries tràgiques, amb la particularitat de ser melodies senzilles, sofisticadament senzilles, podríem dir, interpretades càlidament amb una veu entre adolescent i vella, de tal manera que infonen un optimisme il·luminador. Son cançons tristament felices...o feliçment tristes? No ho sé. Però alguns, com el president George Bush II i Dick Cheney, no ho van saber interpretar, motiu pel que es diu que van intentar prohibir la difusió d'aquest grup "maleït" per considerar-lo nociu per als joves, per depriment i per l'abús indiscriminat de "paraulotes".

La CdD d'avui em sembla que il·lustra prou bé el que us he comentat.

- EELS. The Sound of Fear. Daisies of the Galaxy (2000).

Hey Joe (Jimi Hendrix)

La CdD nº 100 havia de ser especial. Tan especial que una vegada la vaig escollir "la cançó de la meva vida". Va ser fa uns deu anys, en una reunió extraordinària de dos clubs dels que formo part, el Fire Street Disc-Club i la Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998 (FCGD) en la que vàrem organitzar una Jornada Gastronòmica a la que havíem de portar una cançó cada un, per tal de confeccionar un CD que es va anomenar "La cançó de la meva vida". No cal que dir que el disc va resultar d'un eclecticisme infumable i no l'he escoltat mai més, però he recuperat el tema que vaig proposar jo, Hey Joe, en versió de JIMI HENDRIX, per celebrar la entrada nº 100 al blog  la Cançó del Divendres (CdD).

I es que, per a mi, aquest guitarrista esquerrà, mestís, fill de pare negre i mare índia cherokee, nascut a Seattle (Whasington, USA) i mort prematurament a Londres a la tràgica edat de 27 anys (com BrianJones, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain i, darrerament, Amy Winehouse), es quelcom més que, amb permís d'Eric Clapton i Jimmy Page, el millor guitarrista de tots els temps, es la icona més gran (frec a frec amb JohnLennon) de la història del rock.

Sense formació acadèmica musical però amb una intuïció extraordinària, amb referències en el blues-rock (Chuch Berry, Eric Clapton, BB King), la escena blues de Chicago (Muddy Waters, Albert King) o el blues del Delta més genuí (Robert Johnson), va aconseguir, de forma totalment autodidacta, una musicalitat hipnòtica, ornada amb un seguit de recursos innovadors, com el feed-back o el wah-wah, en l'ús del qual el va instruir el mateix Frank Zappa.

La biografia de James Marshall (Jimi) Hendrix es prou coneguda pels seus fans: desprès d'un periple sense pena ni glòria per diversos estats de la Unió, en que va acompanyar ocasionalment a cantants de la talla de Ike & Tina Turner, Sam Cooke, Curtis Knight o Little Richard (que no suportava que la teatralitat escènica del guitarrista li robés protagonisme), va ser Linda Keith, aleshores novia de Keith Richards, de The Rolling Stones, qui el va presentar a Chas Chandler, el baixista de The Animals, a qui va deixar tan impressionat que es va convertir en el seu mànager.

Desprès d'un primer EP amb la CdD d'avui, li va proporcionar la estructura de power-trio amb Noel Redding, guitarrista reconvertit en baixista i Mitch Mitchell a la bateria, per formar The Jimi Hendrix Experience i gravar els LP Are You Experienced? (1967) i Axis: Bold as Love (1967) amb que va triomfar a Anglaterra abans que als seus USA natals. Desprès d'un seguit de desavinences, conseqüència tant dels excessos amb substàncies de Hendrix com del seu desmesurat perfeccionisme, Chandler va plegar abans de gravar el definitiu doble LP Electric Ladyland (1968), en el que van participar, en canvi, músics de l’alçada de Al Kooper, Buddy Miles, Jack Casady (de Jefferson Airplane) o Steve Winwood (de Traffic). Abandonat posteriorment pel "frustat" guitarrista Noel Redding, encara va gravar en directe, amb el seu amic de joventut Billy Cox al baix i l'esmentat Buddy Miles a la bateria, el disc homònim amb el grup Band of Gypsys (1970), uns mesos abans de que un fatal cocktail de somnífers i alcohol li provoqués l'asfixia per aspiració del vòmit.

Fruit de  la compulsió de l'artista a gravar-ho tot infinitat de vegades hi ha quantitat de bootlegs i discos pòstums de tota mena i qualitat, així com innumerable gravacions dels seus (literalment) incendiaris concerts en els que extreia infinitat de recursos de la seva Fender Stratocaster, que tocava pel darrera de l'esquena, amb les dents, contra el suport del micro, acoblant-la a l'amplificador i, fins i tot, calant-li foc (ja he dit que eren concerts incendiaris!) abans de destruir-la a cops, en un èxtasi de feed-backs al·lucinants.

La majoria de seguidors del blog coneixereu la seva discografia, però, tant a vosaltres com als no iniciats, us proposo un altre disc que no he esmentat. Es el de la caràtula que il·lustra la CdD d'avui, Soundtrack Recordings from the Film Jimi Hendrix (1973), la banda sonora de la pel·lícula en format documental, editada l'any 1973 per Joe Boyd, John Head i Gary Weis, en la que s’intercalen entrevistes a artistes de la època amb escenes de concerts des de 1967 a 1970, com els de Monterey, la Isla de Wight o Woodstock.

El disc, en format doble LP i del que no em consta l'edició en CD, conté 12 cançons, entre les que destaquen temes propis com Machine Gun, Purple Haze o Red House, alternant-se amb afamades versions com Wild Thing (de The Troggs), Johnny B. Goode (Chuck Berry), Like A Rolling Stone (Bob Dylan) o la irreverent interpretació de The Star Spangled Banner, l'himne nacional americà, en el que, només amb la guitarra, simula bombardejos i metrallaments de barris de cases al Vietnam, sirenes aèries i altres sorolls de guerra.

I, entre elles, com no?, la CdD d'avui, una de les cançons de la meva vida, Hey Joe, el seu primer EP amb la particular versió d'un tema de Billy Roberts que tracta una situació de vigent actualitat, la violència de gènere. Per a mi aquesta versió en directe al Monterey International Pop Festival de 1967 es molt millor que la original, al prescindir de l'acompanyament coral que, com comprovareu, no li feia cap falta.

- JIMI HENDRIX. Hey Joe. Are You Experienced? (1967).