Zoo Station (U2)

Els irlandesos U2 ja havien publicat alguns magnífics discos farcits de possibles CdD, com War (1983), amb temes socialment compromesos, com  New Year's Day (sobre el moviment polac Solidarnosc) i Sunday Bloody Sunday (sobre el conflicte al seu país), o l'exitós The Joshua Tree (1987), el de I Still Haven't Found What I'm Looking For, i With Or Without You, quan van contractar els afamats productors Brian Eno i Daniel Lanois per reinventar-se amb l'encara millor Achtung Baby (1991).

Aquest quartet de Dublín s'ha convertit en un dels grups més famosos de la història del rock gràcies a un cantant (excesivament?) carismàtic, Bono, un guitarrista amb una tècnica molt innovadora, The Edge, i una poderosíssima secció rítmica, per a mi comparable als mítics Bonham i Jones, de Led Zeppelin (veure aquí), formada per  Adam Clayton al baix i Larry Mullen Jr. a la bateria.

 Achtung Baby, gravat en part a Berlín i amb una certa influència de David Bowie (Eno va participar a Heroes, un dels discos "berlinesos" del Duc blanc), fuig de l'acomodació i aposta pel risc, amb un resultat màgic i sovint desconcertant. Tot i que conté la que per a molts es la seva cançó més bonica, One, una balada amb un missatge d'esperança en front de l'individualisme, he escollit per a CdD, la que obre el disc, Zoo Station, nom d'una estació de metro de la capital alemanya, perquè considero que es molt més representativa del so de la banda. Es una sàtira als mitjans de comunicació, inspirada en la sobreexposició mediàtica a la que se ens va sotmetre amb la interminable cobertura per part de la CNN de la I Guerra del Golf. I no us perdeu l'espectacular començament, fruit de les entremaliadures dels senyors Eno & Lanois.

I, com a anècdota personal, li renovo a la M el meu agraïment per les 7 hores de cua (set!) que va haver de suportar ella soleta per aconseguir les entrades amb les que, aviat farà 20 anys, vam anar al Palau Sant Jordi, al Zoo TV Tour,  el concert de la gira de presentació d'aquest disc. Va ser un concert espectacular, amb una dotzena de Trabants, aquells cotxets de l'antiga República Democràtica Alemanya, penjats del sostre de l'escenari.

 - U2. Zoo Station. Achtung Baby (1991).

I si voleu veure el directe, des de Sidney:

http://www.youtube.com/watch?v=OHdWT4Izknc&list=PL7155BBB12CA69BED

San Francisco (Waters)

Fa uns anys, encara a la època pre-descàrregues digitals gratuïtes, un amic, reconegut melòman i comprador compulsiu de discos, va veure a una botiga un disc de Beck que no tenia i se'l va comprar.

Però el que pensava que seria un disc que (cosa rara) no tenia a la seva col·lecció del grandíssim guitarrista de blues-rock Jeff Beck, va resultar ser Mellow Gold (1994), el debut d'un tal Beck Hansen, conegut artísticament com a Beck, a seques.

Decebut per l'error i malgrat ser un bon disc, encara que no tant com el següent, Odelay (1996), va acabar a les meves mans i, encara ara, quant estic trist i abatut (es un dir), me'l poso per escoltar una vegada més la cançó Loser, ja sabeu, aquella que inclou la frase en espanyol: "Soy un perdedor", I'm a looser, baby, so why don't you kill me?...

Doncs ara vull tornar-li el favor a l'amic i avisar-lo, com a la resta de seguidors del blog, que el nostre protagonista d'avui NO es Roger Waters, el líder d'un dels grups més importants de la història, els Pink Floyd, també molt admirats per ell, i que abans de comprar, o descarregar, el disc, l'escolti, tot i que penso que també li agradarà.

Es tracta d'una banda anomenada, simplement, WATERS, liderada per Van Pierszalowski, qui, juntament amb la seva novia Cambria Goodwin, va liderar abans el grup Port O'Brien, que, amb un estil indie-pop acústic, van publicar tres discos, The Wind And The Swell (2007), All We Could Do Was Sing (2008) i Theadbare (2009), tots amb el mar com a principal font d'inspiració, amb notable èxit artístic i comercial.

Però semblava que Van necessitava un canvi d'aires, físics i mentals, i malgrat el bon moment de la banda, se'n va anar a viure una temporada a Oslo (Noruega), desprès a Alaska, on el seu pare (i ell mateix en algun moment) es dedica a la pesca professional, i a Brooklyn (Nova York), abans de tornar a Califòrnia per, començant de nou i contra pronòstic, superar el projecte original.

En el seu debut, Out In The Light (2011), gravat finalment a Dallas (Texas, USA), ha buscat un so més potent i enèrgic, tot i que el disc es força variat, amb una producció realment diferent per a cada tema, entre els que destaquen temes punyents com l'inicial For The One, O Holy Break Of Day o Take Me To The Coast, alternant amb tranquil·les balades acústiques com l'homònim Out In The Light, Mickey Mantle o la mateixa CdD d'avui.

La escollida es diu San Francisco però atenció, amic i seguidors del blog en general, no us equivoqueu, tampoc te res a veure amb la cançó del mateix nom de John Phillips, el líder de The Mamas & The Papas, que va popularitzat als anys 60 un tal Scott McKenzie, aquella que fa: If you're going to San Francisco, be sure to wear some flowers in the hair...

- WATERS. San Francisco. Out In The Light (2011).  

Ruby Tuesday (The Rolling Stones)

Ahir es van complir els 50 anys del naixement dels que (Beatles apart, ja que aquests no admeten comparació alguna) considero "la banda de rock and roll més gran del mon", el que te gràcia si pensem que ells mateixos es van autoproclamar així al començament de la seva carrera, cap al 1969.

I com considero, tanmateix, impossible resumir en un post la història de THE ROLLING STONES (Stones en lo successiu), només vull recordar breument els nostres 7 protagonistes:

- Mick Jagger: a més a més de ser un excel·lent compositor, resulta ser el frontman més carismàtic del rock, amb una veu molt particular, ni dura ni bluessera però força corrosiva i "sexual", que dona personalitat a la banda i resulta ideal per interpretar els temes més bruts i moralment repulsius, marca de la casa. I aquesta particular veu es complementa amb una imatge escènica inigualable, amb un moviments imitats fins a la sacietat i...amb uns "morritos" en els que es va inspirar Andy Warhol (o potser un alumne de la seva Factory) per dissenyar el  logotip que il·lustra la CdD d'avui, així com l'anterior (vegeu aquí), que m'he permès repetir.

- Keith Richards: al meu parer reuneix tres característiques per entrar a l'Olimp: la seva particular tècnica a la guitarra, sense arribar al nivell de Jimi Hendrix ni Jimmy Page, es una autèntica fàbrica de riffs històrics ("léase" Brown Sugar, Honky Tonk Woman, Gimmie Shelter, Jumpin' Jack Flash, Bitch...segueixo?); la seva imatge, paradigma del guitar-hero més autèntic del rock; i la seva longevitat, increïbles després d'una vida d'excessos com la seva. Per a mi es, de totes totes, el membre més entranyable de la banda.

- Charlie Watts: baterista sobri, comparat amb altres de la seva generació, com Keith Moon (The Who) o John Bonham (Led Zeppelin) i elegant (tanmateix a la vida real), no queda clar que hi fa un gentleman com ell amb aquesta trepa de "bales perdudes" (que es el que significa en català Rolling Stone) però s'ha de reconèixer que aquest metrònom de carn i ós ha proporcionat al grup el ritme precís en cada moment de tots aquests anys.

- Bill Wyman: baixista de tècnica exquisida, tan sobri com talentós, i més responsable del que se li reconeix en el so original de la banda, només cal escoltar la línia de baix de Sympathy For The Devil, va deixar la banda després del disc Steel Wheels (1989).

- Brian Jones: guitarrista i multiinstrumentista (qui, si no, toca el sitar a Paint It Back, la flauta a Ruby Tuesday o la marimba  a Under My Thumb?), membre de la formació inicial, de gran carisma i influència fins que les drogues (i també el menyspreu al que el van sotmetre el tàndem Jagger/Richards) el van anar apartant dels compromisos fins a ser expulsat del grup, just després de la publicació de Let It Bleed (1969), un parell de mesos abans de que aparegués ofegat, en circumstàncies no prou aclarides, a la piscina de casa seva.

- Mick Taylor: substitut de Jones i tècnicament el millor guitarrista que ha passat per la banda, com es pot comprovar en el grandiós Sticky Fingers (1971), mai no va arribar a integrar-se plenament en la dinàmica del grup, al que va abandonar el 1975, quant va comprendre que els millor temps s'estaven acabant.

- Ron (Ronnie) Wood: guitarrista dels Faces, en els que cantava Rod Stewart, i antic col·laborador en la gravació d'altres discos dels Stones, va substituir a Taylor, al contrari del qual es va integrar de seguida, donat el seu caràcter "stonià".

I què dir de la seva música? Doncs el més important es la relectura que han sabut fer del blues més tradicional, el que comença pel mateix nom del grup, que sembla que Brian Jones va treure de la cançó de Muddy Waters Rollin' Stone Blues, al que han anat incorporant tota mena d'influències  al llarg dels anys, la psicodèlia, el country, el punk, el reggae i, fins i tot, la música electrònica. Si hi afegim la personalitat que sumen la veu de Jagger (com dèiem al principi), els riffs de Richards i l'impacte de les seves actuacions, que es manté en la actualitat,  ja sexagenaris, es comprèn lo de banda de rock més gran del mon, a més a més de la més longeva i es confirma el que sempre s'ha dit de que havien fet "un pacte amb el diable".

I,  per resumir breument la trajectòria amb més de 25 discos al llarg d'aquests cinquanta anys, jo la dividiria en tres parts:

- La primera s’inicia amb l’apoteòsic hit (I Can't Get No) Satisfaction i inclou alguns LP dels que destacaria Aftermath (1966, el de Paint It Black, Lady Jane o Under My Thumb), Between The Buttons (1967, el de Let's Spend The Night Together, Ruby Tuesday o Miss Amanda Jones) o el fluixet Their Satanic Magesties Request (1967).

- La segona, la del període 1968-1972, la gloriosa etapa que tots coneixem, la dels quatre discos històrics, Beggars Banquet (1968, el de Sympathy For The Devil, Street Fighting Man o Stray Cat Blues), Let It Bleed (1969, el de Gimmie Shelter, Midnight Rambler o You Can't Always Get What You Want), Sticky Fingers (1971 el de Brown Sugar, Can't You Hear Me Knocking o Bitch) i el, per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972).

- I la tercera, des del Goast Head Soup (1973, el de Angie) fins al l'actualitat, en la que, sense arribar al nivell dels quatre esmentats, han anant publicant obres com It's Only Rock & Roll (1974), Some Girls (1978), Tattoo You (1981), Voodoo Lounge (1994) o A Bigger Band (2005).

De tota aquesta llista de LP, més una pila de singles com Jumpin' Jack Flash (CdD en el seu dia), Honky Tonk Woman etc..he d'escollir, per complir amb el compromís del blog, un sol tema, i l'he triat per esmenar un greuge històric: per acord de la companyia discogràfica, amb criteris comercials, tots el temes dels Stones solen anar acreditats com a compositors a la parella Jagger/Richards, malgrat que en ocasions no era així. I com a exemple aquesta cançó, composada per Brian Jones i Keith Richards, amb notable aportació del primer a la flauta, com es pot comprovar al vídeo que segueix, al que n'he afegit un altre de més recent, gravat a Londres, per a que puguem apreciar que el pas del temps només es nota als socs (aleshores encara incipients) dels rostres dels protagonistes d'avui.

El tema es del disc Between The Buttons, considerat el més pop de la seva etapa inicial en la que predominava el blues, el rock i el rithm and blues, motiu per el que se'l va comparar, pels seus arranjaments barrocs i psicodèlics, amb el Rubber Soul (1965) de The Beatles. Es diu Ruby Tuesday i es una melancòlica balada dedicada a una groupie  a qui després d'acabar enrotllada amb Richards i viure immersa a l'abisme de les drogues tant característic dels Stones, en un gest que els honora van retornar a la seva família.

Segur que heu escoltat moltes vegades la tornada:

                    Goodbye, Ruby Tuesday

                    Who could hang a name of you?

                    When you smile with every new day

                    Still I'm gonna miss you...

Doncs per a ella i per a tots vosaltres, seguidors de la CdD:

 - THE ROLLING STONES. Ruby Tuesday. Betweens The Buttons (1967).

For Real (Okkervil River)

A l'imaginari popular hi ha l'idea de que Texas es un estat regressiu i purità, pàtria de personatges com els presidents George Bush, pare i fill, o el governador Rick Perry, però també ho es d'interessants músics com els mítics Willie Nelson i Buddy Holly, també dels meus admirats 13th Floor Elevators,  dels contemporanis Explosions In The Sky, dels Spoon o dels nostres protagonistes d'avui.

OKKERVIL RIVER es van formar a Austin a finals dels anys 90, on s'havia traslladat per motius d'estudis des del seu New Hampshire natal, el líder, cantat i compositor principal, Will Sheff. La resta del grup ha sofert constants canvis des de l'inici, mantenint-se fidels al seu estil, entre el country-folk alternatiu i l’indie-rock, el que alguns, per simplificar, anomenen "americana".

Una característica molt valorada d'aquesta banda es la complexitat en la instrumentació, en la que s'utilitzen molts més instruments dels que s'escolten (o que jo soc capaç de percebre), i unes lletres molt elaborades que, amb intel·ligents jocs de paraules, solen girar al voltant de continguts temàtics, diferents a cada àlbum i sovint  lúgubres i dramàtics. La particular veu de Sheff, profunda, desganada i afectada, hi acaba de posar la resta.

Els vaig conèixer al seu tercer LP, Black Sheep Boy (2005), un dels més aclamats de la seva discografia, que pren el nom d'una cançó de Tim Hardin dels anys 60, de la que precisament en fan una particular versió en el tema que obre el disc, la resta del qual es composició pròpia.

La CdD escollida es For Real, la segona peça del disc i que segueix a la versió del cover que li dona nom, en la que la veu del cantant, en el límit de perdre el control però sense arribar a fer-ho, ens transmet l'angoixa i el dolor d'un home, "el Negre", desesperat pel patiment de la seva amant, segrestada i sotmesa a abusos...en fi, un tortuós i metafòric camí al llarg del qual el nen es converteix en una ovella negra (Black Sheep Boy).

Les emocions que transmet la veu, amb moments en que sembla escoltar-se l'impacte de la saliva contra el micro, s'amplifiquen per l'excel·lent acompanyament de la banda que, impulsada en aquest disc per la guitarra i els teclats del brillant multiinstrumentista Jonathan Meiburg i el baix de Zachary Thomas i amb uns arranjaments tan profusos com subtils, fa que el disc millori a cada escolta.

Les il·lustracions de les portades dels seus discos, obra de l'artista William Schaff (la semblança gràfica amb el nom del cantant es pura coincidència), contribueixen a dotar d'una determinada personalitat (gòtica surenya?) als Okkervil River, dels quals recomano també The Stage Names (2007) i The Stand Ins (2008), dues parts d'un mateix projecte, i el recent I Am Very Far (2011).

Fa un parell d'anys, amb el propi Will Sheff com a productor, el grup ha recolzat la gravació  del disc True Love Cast Out All Evil (2010), que ha rescatat de l'oblit, al que havia portat la esquizofrènia, al seu  paisà i amic Roky Erickson, antic cantant dels esmentats 13th Floor Elevators, als que algun dia hem de dedicar una CdD.

- OKKERVIL RIVER. For Real. Black Sheep Boy (2005).