Nashville Parent (Lambchop)

Aquesta nit actuaran a la sala Apolo, de BCN, els LAMBCHOP, que estan fent gira per Europa per presentar el seu últim disc, Mr. M (2012), un dels sobrenoms del seu amic i col·lega, el cantautor Vic Chesnutt, que es va suïcidar fa un parell d'anys, als 45, aclaparat pels deutes de la despesa mèdica per les seqüeles d'un greu accident de trànsit que l'havia deixat paraplègic als 18 anys.

L'àlbum està rebent molt bona crítica i sembla a l'alçada d'altres grans discos seus com el segon, How I Quit Smoking (1996) o el cinquè dels deu publicats, Nixon (2000), que els van convertir en un dels grups més interessants de la dècada dels 90.

Es tracta d'una banda de Nashville (Tennessee, USA), liderada indiscutiblement pel cantant i compositor Kurt Wagner, que s'acompanya d'un nombre variable de músics en cada gravació, arribant en ocasions fins a tretze membres que toquen una àmplia gama d'instruments com guitarres, banjo, flauta, violins, viola, violoncel, farsina o clarinet, amb els que descriuen un paisatge sonor sobri però elegant i emocionalment demolidor, uns altres que posen la pell de gallina, vaja.

Classificats habitualment dintre del country alternatiu, practiquen un estil molt eclèctic, amb influències del folk, el post-rock, la música lounge i, per sobre de tot, el soul, amb moments que en recorden a Marvin Gaye, Curtis Mayfield i, fins i tot, a Otis Redding, amb un "falsete" en alguns temes que contrasta amb la habitualment greu i rotunda veu del líder.

Malgrat la delicadesa dels arranjaments de cordes i vents, la seva música no sona recarregada, tot sembla estar al seu lloc en aquest poti-poti d'estils, amb el country tradicional de Nashville en un extrem i l’indie-rock a l'altre, el que, en algun moment, els apropa, potser més conceptualment que musicalment a Wilco o The Jayhawks, però amb el soul com a influència principal.

De Nixon, el seu disc més lloat, que tracta sobre el tristament famós president del cas Watergate, m'agrada especialment la CdD d'avui. Desprès d'escoltar-la algú dubta de que el country també pot ser cool?

- LAMBCHOP. Nashville Parent. Nixon (2000).

Vídeo afegit posteriorment.

There Is A Light That Never Goes Out (The Smiths)

Johnny Marr i (Steven Patrick) Morrissey semblaven destinats a convertir-se en un tàndem a l'alçada de Lennon-McCartney o Jagger-Richard però no va poder ser. I es compren que ha de ser molt difícil treballar i conviure amb una personalitat tan (per dir-ho d'alguna manera) extravagant com la de Moz.

Però els hem d'agrair a aquests dos genis de Manchester, el primer com a guitarrista i compositor i el segon com a lletrista i cantant, els quatre discos d'estudi, més un en directe i diversos recopilatoris i singles no menys valuosos, que ens van deixar en els pocs més de cinc anys d'existència del seu grup, THE SMITHS.

L'un va aportar unes extraordinàries i originals melodies, en base a una magnífica tècnica a la guitarra, però l'autèntica personalitat de la banda es deu a la de la seva icona, Morrissey, personatge controvertit com pocs, tanmateix mitòman, admirador confés d’Oscar  Wilde i defensor de causes perdudes com el vegetarianisme o...el celibat! amb una actitud escènica impressionant, que incloïa el presentar-se amb rams de gladiols que anava repartint entre el públic i tan allunyat  de la estètica punk que els va precedir com de la techno amb la que van conviure.

Aquest noi de vida difícil, amb problemes de soledat i incomunicació, que va obtenir refugi a la literatura, es un autor tan polèmic com brillant, narcisista i pedant, sovint mal interpretat, acusat de republicanisme i antitatcherisme però també de pedofília i incitació al robatori, degut a la seva enigmàtica i sovint contradictòria poesia que partia d'una angoixa existencial que es veia agreujada pel context sociocultural del moment.

Al separar-se, Marr va formar part de diversos grups com Electronic, amb membres de New Order i The Pet Shop Boys, The The, Johnny Marr And The Healers i, recentment, dels Modest Mouse, i Morrissey segueix carrera en solitari, sense assolir cap dels dos, ni de lluny, l'èxit que van obtenir amb banda mare.

El seu disc més lloat es el tercer, The Queen Is Dead (1986) -amb una portada amb la foto d’Alain Delon de la pel·lícula L'Insoumis, estrenada aquí com La muerte no deserta (Alain Cavalier,1964)- el seu cim musical i literari, considerat per alguns com el més important de la dècada dels 80, un autèntic legat republicà, ple de fúria silenciosa tant com de tristesa èpica, que suposa el triomf de la sensibilitat i la intel·ligència per sobre de la mediocritat. Barrejant diversos estils com el pop, el music hall, el rockabilly i el punk, conté mitja dotzena d'himnes generacionals, dels que sobresurt la CdD d'avui, probablement la seva cançó més emblemàtica, a la que fantasieja amb morir d'accident, una mort ben glamourosa.

- THE SMITHS. Threre Is a Light That Never Goes Out. The Queen Is Dead (1986).

Call Me The Breeze (JJ Cale)

Molts seguidors del blog coneixereu la cançó  Cocaine, sobretot per la versió que en va fer Eric Clapton, que ja havia popularitzat anteriorment After Midnight, totes dues molt més sentides, que no millors, que les versions originals de l'autor, JJ CALE (així, amb les JJ sense punts), nom artístic que John W. Cale va adoptar, sembla que, per distingir-se de l'altre John Cale, el de la Velvet Underground.

Es tracta d'un artista realment singular, criat a Tulsa (Oklahoma, USA), qui desplega tot un compendi de folk, country, rock, rockabilly, jazz i blues, el que a les seves mans es coneix com a Tulsa Sound, amb un estil de tocar la guitarra inconfusible, lent i cadenciós, càlid, senzill i natural, fàcil de distingir, que  no d'imitar, conegut com a “laid back” (relaxat).

En 40 anys de carrera ha gravat una vintena de discos, els més importants del quals son, si més no per a mi, que conservo els vinils "como oro en paño", Naturally (1971), el primer, que s'inicia amb  Call Me The Breeze, la CdD d'avui, i conté altres perles com l'esmentada After Midnight, Magnolia, Call The Doctor, Don't Go To Strangers o Crazy Mama (amb el one, two, three, four més espectacular que conec), totes de menys de tres minuts de durada, i Trobadour (1976), el de més èxit de la seva discografia, el de Cocaine i altres meravelles com Hey Baby, The Woman That Goy Away o Travelin' Light.

El nostre insòlit protagonista ha restat voluntàriament allunyat del ressò mediàtic, vivint en un ranxo al desert de Califòrnia, apartat dels focus i gravant al seu aire, per el que no ha tingut tant èxit entre el gran públic com entre els músics, per els que és un autèntic artista de culte, essent la seva influència perceptible en els seus alumnes més avantatjats, l'esmentat Clapton, Mark Knopfler (només us cal escoltar Sultans Of Swing, dels Dire Straits, per comprovar-ho) o Neil Young.

Altres grans músics que han gravat temes de JJ Cale son The Band, Tom Petty, Santana o Lynyrd Skynyrd, que van incloure al seu memorable disc Second Helping (1974) aquesta CdD, un tema en el que, acompanyades d'una primitiva caixa de ritmes, les guitarres acústiques obren pas a una d'elèctrica que, amb un so directe, punyent i escorredís, ens hipnotitza amb una tristesa serena que ens evoca l'entorn rural del que prové.

A continuació podeu escoltar la versió original del disc i un vídeo en directe amb “Slowhand”, qui , per molt que ho intenti, mai no podrà compensar l'etern deute que té amb el mestre.

 - JJ CALE. Call Me The Breeze. Naturally (1971).

I Want To Live (Aphrodite's Child)

Els seguidors del blog que ja teniu una edat us en recordareu d'un cantant d'origen grec, encara que nascut a Egipte, anomenat Demis Roussos, caracteritzat per una frondosa barba i una obesitat mòrbida que intentava en va dissimular sota àmplies túniques, que va triomfar a la TVE de la època.

I els aficionats als cinema coneixereu la música de pel·lícules com Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o Carros de Foc (Hugh Hudson, 1981), guanyadora de diversos òscars, incloent-hi la banda sonora, composada per Vangelis Papathanassiou, virtuós pianista que va ha publicat nombrosos discos de l'estil New Age, així com col·laboracions singulars com les que va fer amb Jon Anderson de Yes.

Però el que potser alguns de vosaltres desconeixereu es que, abans de tot això, aquests dos músic van formar part d'un grup, per a mi molt més interessant, APHRODITE'S CHILD, en un moment en que hi havia a Europa una forta corrent de grups no angloxasons que practicaven el que es va conèixer com a rock progressiu, com els italians Premiata Forneria Marconi, els holandesos Focus, els espanyols Módulos o el catalans Màquina!.

Durant la seva breu existència ens van deixar un bon grapat de singles que es poden trobar en qualsevol recopilació d'aquestes anomenades Greatest Hits, com Spring Summer  Winter And Fall; It's Five O´Clock, End of the World, Rain and Tears (una adaptació del Cànon de Pachelbel) o, la meva favorita, potser perquè es l'únic disc que vaig tenir d'ells en el seu moment, la CdD d'avui, I Want To Live, tanmateix una versió de la cançó Plaisir d'amour, del compositor francès del segle XVIII Jean Paul Egide Martini.

Si encara m'emociono al contemplar la caràtula del disc, imagineu-vos el que sento al tornar a escoltar:

- APHRODITE'S CHILD. I Want To Live (1969).

The Law Have Changed (The New Pornographers)

La banda de Vancouver (Canadà) THE NEW PORNOGRAPHERS és el més semblant al que es coneix com a "supergrup", terme utilitzat sovint de forma pejorativa però no en aquest cas, en el que tres dels seus set membres tenen interessants carreres en solitari. Un d'ells es A.C. Newman, compositor principal, del que us recomano Get Guilty (2009), l'altra Neko Case, una brillant cantant de country-folk alternatiu, amb discos com Blacklisted (2002) o Middle Cyclone (2009) i el tercer, fill de pares espanyols, Dan Bejar, qui, amb el nom artístic de Destroyer, ha publicat els magnífics Destroyer's Rubies (2006) i Kaputt (2011).

Com a banda han gravat, des de l'any 2000, cinc discos d'estudi d'un encisador power-pop alegre, contagiós i addictiu, farcits d'excel·lents cançons, partint de precioses melodies d'estructures més complexes del que aparenten a la primera escolta, amb arranjaments de piano, i també de percussió, explosius i originals, amb sobtats canvis de ritme i, sobretot, unes harmonies vocals "marca de la casa", tot i que ens puguin evocar en la llunyania a The B-52's o a The Mamas and The Papas.

He escollit com a CdD un tema del segon disc, Electric Version (2003), en el que es pot apreciar l'elegant joc de veus entre Allan Carl i Neko, i que ens porta una mica de llum i optimisme en aquests temps que corren.

 - THE NEW PORNOGRAPHERS. The Laws Have Changed. Electric Version (2003).

Vídeo afegit posteriorment.