Wild World (Cat Stevens)

 

Fill d'un greco-xipriota i una sueca propietaris d'un restaurant a Londres, el cantautor i multiinstrumentista Steven Demetre Georgiou, per suggeriment de la seva xicota, qui li atribuïa tenir "ulls de gat", va escollir CAT STEVENS com a nom artístic.

Una carrera en la que, després d'un parell d'àlbums poc reeixits, donaria un canvi de rumb a partir d'un ingrés hospitalari i una llarga convalescència a causa d'una tuberculosi pulmonar, període en el que va tenir temps per reflexionar sobre el seu estil de vida i la espiritualitat, amb especial interès en les cultures i religions orientals, i composar multitud de temes, plasmats en discos posteriors com Mona Bone Jackson (1970), el del hit Lady D'Arbanville, dedicat a una nova parella, l'actriu i model Patricia, Patti, D'Arbanville, avantsala dels dos cims de la seva discografia, i dels millors de folk-rock dels 70, Tea For The Tillerman (1970), el de Wild World (amb el que havia triomfat un temps abans el jamaicà Jimmy Cliff) o Father and Son i Teaser And The Firecat (1971), el de Morning Has Broken (en realitat una versió d'un himne religiós cristià composat el 1931 per Martin Shaw amb lletra d’Eleanor Farjeon en base a una melodia tradicional gaèlica-escocesa), Moonshadow o Peace Train.

Un reconeixements que encara mantindria en el següent, Catch Bull At Four (1972) però que, amb el canvi de domicili, sembla que per motius fiscals, a Rio de Janeiro (Brasil); de productor, prescindint de Paul Samwell-Smith (ex-baixista de The Yardbirds), tot i què mantenint el fidel guitarrista Alun Davies; i d'estil, cada vegada més a prop del pop-rock, va anar minvant en els cinc posteriors, poc abans de prendre una decisió que sorprendria el mon sencer l'any 1977, la seva conversió a la religió musulmana, l'adopció del nom de Yusuf (Josep) Islam, i l'abandó de la vida pública per dedicar-se a activitats altruistes seguint els preceptes de l'Alcorà.

Una època plena de llums i ombres -com el recolzament, del qual posteriorment es va desdir, a la fàtua (o fatwà en àrab, edicte religiós que insta a l'execució) que va dictar l'aiatol·là Jomeini contra l'escriptor indi britànic Salman Rushdie per la publicació d’Els Versos Satànics (1988); el suport a la organització palestina Hamàs o, per contra, el rebuig als atemptats de l'11-S del 2001- interrompuda tres dècades desprès amb la tanmateix inesperada reaparició, amb la publicació de An Other Cup (2006) i un parell d'àlbums més, acreditats com a Yusuf, la represa de les gires arreu del mon i, ara com a Yusuf/Cat Stevens, altres LP com The Laughing Apple (2017) o el darrer, King Of A Land (2023), que va presentar a l'estat espanyol l'estiu passat.

A l'hora de triar la CdD d'avui m'ha costat decidir-me entre les abans esmentades, optant finalment per Wild World, la desena de les 11 tracks del Tea For The Tillerman, àlbum que, per cert, Yusef/Cat Stevens, per commemorar el 50é aniversari de l'original, va tornar a enregistrar l'any 2020, tanmateix amb Samwell-Smith però amb nous arranjaments. 

Un tema inspirat en el final de la relació que mantenia amb la Patti, amb un missatge que amb ulls d'ara qualificaríem de misogin quan, a la tornada, li diu a la seva examant allò de "Oh, baby, baby, és difícil sobreviure en un món salvatge...sempre et recordaré com una nena, noia":

 

         Oh, baby, baby, it's a wild world

          It's hard to get by just upon a smile

          Oh, baby, baby, it's a wild world

          I'll always remember you like a child, girl

i del que en podeu gaudir en la versió de l'enregistrament original i en un directe recent al darrer Festival de Glastonbury.

- CAT STEVENS. Wild World. Tea For The Tillerman (1970).

Doubt (Slow Pulp)

 

Oriünds de Madison, Wisconsin, i residents a Chicago, Illinois, SLOW PULP son un grup creat el 2015 pel guitarrista Henry Stoehr, el baixista i inicialment cantant Alex Leed i el bateria Theodore Mathews, als que s'incorporaria la guitarrista i corista Emily Massey qui de seguida esdevindria la vocalista principal.

Al seu interessant àlbum de debut, Moveys (2020), necessàriament enregistrat amb motiu del confinament derivat de la pandèmia de la Covid-19 a l'estudi de la casa de Michael Massey, el pare d'Emily, qui va fer una breu contribució al piano, l'ha seguit l'encara millor Yard (2023), gravat al mateix lloc i així mateix amb Stoehr com a productor, qui demostra un gran talent en l'ús dels pedals de fuzz de tal manera que la distorsió i la reverberació conviuen amb moments de sonoritat equilibrada i cristal·lina.

Un disc curt, aquest darrer, amb 10 tracks en poc més de mitja hora, en el que melodies hereves de l’indie-rock dels 90, amb alguns tocs de shoegaze, com Cramps, alternen amb altres properes al dream-pop més malenconiós, com Slugs, o a l’alt-country, amb pedal steel guitar i harmònica incloses, com Broadview, amb una constant en les lletres, majoritàriament introspectives al voltant de relacions disfuncionals en el si de les parelles i a la recerca d'identitat, de la que n'és paradigma la CdD.

Seqüenciada en segon lloc, a Doubt la cantant de veu lleugerament nasal reflexiona sobre els sentiment de dubte als que al·ludeix el títol, buscant l'aprovació externa, quan suplica reiteradament   

            Take me out

            Put me down

            I just wanted your do-do, do-do-do-do, do-do-do-do-do doubt

- SLOW PULP. Doubt. Yard (2023).

Jump (Van Halen)

 

A l'hora de començar a embrutar el "full en blanc" del que n'ha de resultar aquest post me'n he adonat de la poca rellevància que ha tingut el "rock dur",  si voleu hard-rock en anglès, en els 625 publicats anteriorment al blog, però m'ha vingut de gust oferir-vos-en un tast, sobretot per recordar la CdD d'avui.

És el tema més conegut de la banda californiana VAN HALEN, la dels germans oriünds de Nimega (Països Baixos) Alex, bateria, i Eddie van Halen, virtuós guitarrista que destacaria per una tècnica anomenada "tapping" (en la que utilitza les dues mans al pal) que, des dels debut el 1978 fins a la mort d'aquest el 2020 a conseqüència d'un càncer de gola, als 65 anys, van publicar una dotzena d'àlbums, els més reeixits dels quals van ser el primer, l'homònim Van Halen (1978), el d'un dels seus hits més coneguts, Runnin' With The Devil (vegeu aquí), i el sisè, 1984 (1984).

El cim d'una carrera a partir del qual aflorarien les diferències artístiques entre el guitarrista i l'estrafolari vocalista David Lee Roth, que deixaria el grup (al que tornaria el 2007) per iniciar una també interessant carrera en solitari, essent substituït primer per Sammy Hagar, abans cantant de Montrose, donant lloc a una època encara més comercial de la banda, clarament orientada cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), coneguda pels seus fans com la "Van Hagar" i, posterior i més breument, per Gary Cherone.

Com us podeu imaginar, el tema d'avui és de l'icònic disc abans esmentat, el nom del qual figura a la caràtula en números romans com MCMLXXXIV, en el que, per decisió del productor Ted Templeman i del mateix Eddie van Halen, i en contra del més "purista" Lee Roth, els teclats van prendre protagonisme a les guitarres, amb un resultat farcit de hits com Panama o Hot For Teacher però en el que destaca la segona de les seves nou tracks.

Acreditada al quartet, que completa el baixista Michael Anthony,  s'inicia amb un riff de sintetitzador, concretament d'un Oberheim OB-Xa, interpretat pel guitarrista qui, al solo amb aquest instrument n'hi afegiria un altre, inevitable, a les sis cordes i que, ben mirada, potser no és tan hard-rock com pop o, si més no, glam-rock, no creieu?

Una cançó atemporal de la que, tot seguit, en podeu gaudir en el videoclip dirigit per Pete Angelus i el mateix Lee Roth, amb una lletra, escrita per aquest, amb un clar missatge optimista i motivador que convida, en el més pur sentit "roquer", a fer front als desafiaments i aprofitar les oportunitats que ens dóna la vida, prenent riscos si cal, amb aquest imperatiu tan intrèpid de "hauries de saltar, salta!"...Jump.

                     Might as well jump (jump)           

                    Go ahead and jump

                    Get it in, jump (jump)

                    Go ahead and jump

                    Jump, jump, jump, jump     

- VAN HALEN. Jump. 1984 (1984).

My Back Pages (Bob Dylan/The Byrds)

Dylan Covers-4:

Tal com us avançava a l'anterior post d'aquesta sèrie de versions de BOB DYLAN (vegeu aquí), avui tornem a una altra composició del seu quart LP, Another Side Of Bob Dylan (1964), l'àlbum en el que inicia una transició, no tant musical, això vindria després (aquí) amb l'aclamat Highway 61 Revisited (1965), sinó literària, abandonant la temàtica, en paraules de l'autor, "unidimensional", a favor de la "tridimensional", deixant de banda, per a decepció, quan no enuig, dels seus seguidors, el moviment de cançó-protesta de contingut polític al que estava associat a favor d'avançar en una nova direcció, diguem-ne més personal.

Un canvi de filosofia palès com en cap altre tema en aquest My Back Pages, enregistrat, com la resta del disc, amb un mínim d'acompanyament instrumental, en aquest cas únicament de la guitarra acústica, amb una melodia captivadora que ens en evoca un altre, The Lonesome Death Of Hattie Carroll, de l'àlbum precedent, The Times They Are A-Changin' (1964), i unes lletres metafòriques que ens conviden a reflexionar sobre com el pas del temps pot fer-nos qüestionar les (sovint dogmàtiques) idees personals sobre política o la religió, com expressa a la tornada, amb la paradoxal frase que ve a dir "Ah, però aleshores jo era molt més vell, ara soc més jove":

               Ah, but I was so much older then, I'm younger than that now

Un tema que no interpretaria en públic fins més de 20 anys després, concretament al 1988, però que ha estat versionat per multitud d'intèrprets, alguns d'ells coneguts del blog, com The Hollies, The Box Tops o, en la que significaria la setena i una de les més cèlebres translacions d'una composició del de Minnesota, per THE BYRDS (aquí), en el seu quart i un dels millors discos (i aquí), el nom del qual s'inspira precisament en aquesta expressió de "més jove que ahir", Younger Than Yesterday (1967).

Dos audios als que m'he permès afegir el vídeo, enregistrat el dia 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden de Nova York amb motiu del 30é aniversari de carrera musical del mestre, en el que cada estrofa de la cançó és interpretada successivament per Roger McGuinn (de The Byrds), l'arranjador; Tom Petty, Neil Young, Eric Clapton, el mateix Bob Dylan i George Harrison (de The Beatles), i que podeu trobar publicat amb el títol de The 30th Anniversary Concert Celebration (1993).

-BOB DYLAN/THE BYRDS. My Back Pages. Another Side Of Bob Dylan (1964)/Younger Than Yesterday (1967).

Not Ready Yet (Mo Troper)

Amb el post d'avui, precedit pels dedicats a Diners i Bory, tancarem una mena de cicle de tres CdD al voltant de la figura de MO TROPER, el cantautor, guitarrista i productor de Portland, Oregon, que debutaria amb un parell d'LP ben acollits pel públic i la crítica, Beloved (2016) i Exposure & Response (2017), en els que es movia entre l’emo-folk amb algun que altre aire "dylanià" i el pop més sofisticaticat dels anys 60 del s. XX, com el de The Beach Boys o The Beatles, dels quals el seu pare n'era un gran fan, per introduir algunes versions en el tercer, Natural Beauty (2020), fins a reinterpretar fil per randa el mític àlbum d'aquests, del 1966, al següent, Revolver (2021), i evolucionar decididament cap a l’indie-pop més sorollós amb enregistraments casolans ("lo-fi"), tocant gairebé tots els instruments, del que en van resultar dos discos d'aquells que es coneixen com a Do it Yourself (D.I.Y.), traduïble com "fes-t'ho tu mateix" o, en una paraula, de bricolatge, l'interminable Dilettante (2020), amb 28 tracks, i MTV (2022), amb "només" 15.

Dos discos amb lletres tan emotives com iròniques però difícil de suportar i no únicament per la seva desmanegada producció sinó també per aquesta veu hiperaguda, diguem-ne "singular", que pot arribar a ser, més que molesta, irritant, als que no m'havia plantejat dedicar cap article del blog.

Però l'escolta casual, motivada pels crèdits dels àlbums dels dos artistes mencionats a l'inici, d'aquest Troper Sings Brion (2023), m'ha fet canviar d'opinió. Un disc en el que reinterpreta 11 temes inèdits del compositor de New Jersey, més conegut per les seves BSO de pel·lícules, de les que en cal destacar la guardonada Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999), interpretada per Julianne Moore i Tom Cruise, que per la seva obra com a cantautor, amb un únic LP publicat com a solista, Meaningless (2001), a més a més d'un altre de previ, Ro Sham Bo (1994), amb l'efímer grup The Grays.

Unes cançons de pop psicodèlic que Morgan (nom de pila) Troper va recuperar a partir de discos pirates o "bootlegs" enregistrats en els concerts que Jon Brion ofereix un divendres al mes al club Café Largo, actualment i després d’un canvi d’ubicació, anomenat Largo at the Coronet, de Los Angeles, Califòrnia, a algun dels quals havia assistit, en les que al talent de l'un com a compositor s'hi afegeix el de l'altre com a productor i intèrpret, del que en resulta un dels meus àlbums favorits de genuí power pop.

Per destacar-ne alguna, com tinc el costum, us diria Pray For Rain, Citgo Sign, Any Other Way o la CdD, Not Ready Yet, un tema que havia "descobert" abans un tal Mark Oliver Everett, aka Mr. E, qui el versionaria (vegeu aquí) en el disc de debut dels Eels, Beautiful Freak (1996), en el que, per cert, va participar com a músic i coproductor el mateix Brion.

-MO TROPER. Not Ready Yet. Troper Sings Brion (2023).