Fallen Alien (FKA twigs)

Per triar la CdD amb la que acabar l'any no he tingut cap dubte. I és que, amb el seu segon LP, publicat fa només unes setmanes, Tahliah Barnett s'ha convertit en la sensació del moment. 

Paradigma d'artista multimèdia, aquesta ballarina, compositora, cantant, productora audiovisual i actriu va debutar amb un extended play (EP), titulat simplement EP1 (2012) amb el nom artístic de twigs, en al·lusió onomatopeica als espetecs de les articulacions al ballar, que va haver de canviar per coincidir amb un grup americà anomenat igual.

I ho va fer a l'estil Prince. Recordeu allò de "l'artista conegut abans com..."?, doncs tanmateix va anteposar l'acrònim de "abans coneguda com", en anglès "formerly known as", o sigui FKA, resultant aquest nom definitiu de FKA twigs amb el que va publicar EP2 (2013) i l'àlbum de debut titulat, seguint la terminologia, LP1 (2014) amb el que va rebre l'aclamació de la crítica en base a la complexitat dels ritmes electrònics, els arranjaments experimentals i la veu de soprano, sense menysprear l’avantguardista, fins a l'extravagància, imatge amb la que es presenta i amb la que té molt a veure la estilista Karen Clarkson. Un look en la ona de la islandesa Björk que ha estat utilitzat per anunciar els productes de marques com Google, Calvin Klein, Nike o Apple, aprofitant-se del rebombori mediàtic de la seva relació sentimental amb l'actor Robert Pattison, el vampir Edward Cullen de la saga Crepuscle, molt mal acceptada per les fans d'aquest, que la van qualificar de "la dona més odiosa del món". 

Una relació que, trencada abruptament, va comportar una època de inestabilitat emocional a l'artista, el que, unit a problemes de salut derivats de miomes uterins dels que va haver de ser intervinguda, van retardar cinc anys la publicació del seu segon àlbum, lapse mitigat per un tercer EP, titulat M3LL155X (2015), que s'ha de llegir com Melissa, cada tema del qual va acompanyat d'un videoclip dirigit i interpretat per l'autora.

Un mal tràngol per sortir del qual es va inspirar en la història de Maria, la polèmica amiga de Jesús tan incompresa com maltractada al Nou Testament, amb el resultat d'un disc, MAGDALENE (2019), encara més dur i emocionant que l'LP1. Una obra -en la que, prescindint ara del veneçolà Arca (vegeu aquí), ha contat amb la col·laboració de productors com el xilè Nicolas Jaar o Jack Antonoff (i aquí), en la que s'entreveuen referents coneguts del blog com Kate Bush, David Bowie o l'esmentada Björk, als quals va camí de transcendir- en la que és evident el paral·lelisme amb la vida d'aquella dona nascuda a Magdala, en base a la unió dels poders sensuals amb una autoestima heroica, forjada des de joveneta a la seva escola catòlica de Gloucestershire, Regne Unit, on aquesta filla de pare jamaicà (al que no va conèixer fins que va tenir 18 anys) i mare anglo-espanyola, era la única alumna multiracial.

Un disc del que s'han publicat uns quants videoclips com Cellophane (el més espectacular i que podeu veure aquí), Home With You o Holy Terrain, sense desmerèixer la resta de tracks, com Sad Day, la gairebé homònima Maria Magdalene o la que he triat per a CdD, Fallen Alien, a la que s'aprecia com es pot treure força de la més absoluta fragilitat.

- FKA twigs. Fallen Alien. MAGDALENE (2019).

Sunshine Rock (Bob Mould)

Bob Mould 4:

El darrer dels quatre post previstos sobre la trajectòria de BOB MOULD és una CdD del seu tretzè i, per ara, darrer treball, publicat fa uns mesos, Sunshine Rock (2019).

Un àlbum de nou en el clàssic format power trio, amb la implacable secció rítmica que l'acompanya en els quatre darrers discos, des del magnífic Silver Age (2012) que vam comentar en el tercer post (vegeu aquí), Jon Wurster a la bateria i Jason Narducy al baix, la millor amb la que hagi comptat en una carrera artística de més de 35 anys, gravat a Berlín, ciutat a la que aquest novaiorquès, resident actualment a San Francisco, sembla haver superat la mort amb poc temps de diferència dels seus pares, el que va quedar reflectit en els dos enregistraments anteriors, els foscos Beauty & Ruin (2014) i Patch The Sky (2016), per recuperar l'optimisme i la energia juvenil de les èpoques Hüsker Dü i Sugar, a les que vam dedicar els post números 1 i 2 sobre la seva figura.

Un disc en el que trobem les intemporals descàrregues elèctriques "marca de la casa" i una potència de veu impròpia per als seus gairebé seixanta anys en temes com Sunny Love Song o I Fought, amb un parell d'anomalies com l'acústica Camp Sunshine i la inesperada versió de Send Me A Postcard, un tema dels 60's de la banda holandesa Shocking Blue, que els de la meva generació recordareu per un tema anomenat Venus (vegeu aquí), que no desequilibren una obra de la que jo aprecio especialment la genial aportació a les cordes de la Prague TV Orchestra, en cançons com Lost Faith, Western Sunset, la que tanca magistralment l'àlbum, i la que l'inaugura i he triat com a CdD, la homònima Sunshine Rock, de la que tot seguit en podeu gaudir en la seva versió original i en un directe en el que es confirma la "energia juvenil" que us esmentava, a més a més d'una certa retirada amb l'autor d'aquest modest blog. 😄

- BOB MOULD. Sunshine Rock. Sunshine Rock (2019).

That's Not Real Life (Cherry Glazerr)

CHERRY GLAZERR, amb un nom inspirat en la reportera de radio de la KCRW Chery Glaser, és un trio d’indie-rock de Los Angeles, Califòrnia, liderat per la carismàtica compositora, cantant i guitarrista Clementine Creevy, caracteritzat per la fórmula que combina calmades melodies amb explosives distorsions, hereva de grups clàssics dels anys 90 com The Pixies o Sonic Youth.

Una fórmula actualitzada amb la que la Clem, amb la seva singular veu, interpreta unes lletres tan enginyoses com cíniques sobre temes diversos. Així, si en el disc anterior, Apocalipstick (2017), explorava el feminisme i el consumisme, en el darrer, Stuffed & Ready (2019), amb nova formació però mantenint el productor Carlos De la Garza, ho fa amb els seus sentiments.

Uns àlbums en els que, la que amb només 22 anys pot esdevenir una nova icona punk-rock d'aquest mil·lenni, des del seminal Haxel Princess (2014) ha anat polint el seu so, amb uns acabats més complexos i sofisticats, per a mi molt més atractius, del darrer dels quals, el més introspectiu i madur, en destacaria uns quants himnes pop com Daddi, Wasted Nun, Stupid Fish o la que he triat per a CdD, la fascinant That's Not Real Life.

- CHERRY GLAZERR. That's Not Real Life. Stuffed & Ready (2019).

Across The Universe (The Beatles/David Bowie)

Covers 12 :

La CdD d'avui, composada per John Lennon -de l'assassinat del qual en farà 39 anys demà passat-, tot i què acreditada per conveni a Lennon-McCartney, és un tema de l'LP més controvertit de THE BEATLES, Let It Be (1970). Un disc gravat en el pitjor moment de la banda, quan la energia juvenil i la companyonia havia deixat pas al cinisme i la discòrdia que presagiaven la seva separació, del que Paul McCartney (qui si no?) va intentar rescatar-los, tornant a l'estudi per gravar a la "antigua usanza", motiu pel que el títol inicialment previst era el del tema homònim Get Back, el que aniria acompanyat de la gravació d'un documental, dirigit pel cineasta Michael Lindsay-Hogg (fill biològic no reconegut del genial Orson Welles), i d'un concert de comiat per el que es van suggerir diversos escenaris inversemblants com les piràmides d'Egipte, un vaixell o un hospital que s'acabaria realitzant, sembla que a proposta de Ringo Starr, a la terrassa de la seu d’Apple Corps del carrer Savile Row de Londres.

Un documental que reflecteix perfectament la tensa convivència, fins i tot hostilitat, entre els membres, amb un Lennon (aleshores enganxat a la heroïna) cada vegada més absent, un George Harrison molt emprenyat pel menyspreu dels líders i amb McCartney patint una profunda animadversió per part dels altres tres.  És comprensible, doncs, que el resultat, amb una implicació mínima del productor George Martin i els seus col·laboradors (Alan Parsons, Geoff Emerick...) no agradés a ningú, fins al punt que el projecte va quedar aparcat, immersos com estaven, de nou per iniciativa de Macca, en la gravació del Abbey Road (1969), a la fi la seva obra pòstuma (vegeu aquí).

Però poc desprès, sorprenentment, Lennon va decidir rescatar el material i el va posar en mans del productor americà Phil Spector, qui, contravenint l'esperit original de la gravació, pensada per tornar a les arrels, amb una orquestra de 35 membres i 14 veus femenines li va aplicar multitud de capes orquestrals (el conegut wall of sound) i cors que la van desvirtuar, pel que va rebre crítiques de la premsa musical, de molts seguidors i de la resta dels fab four.

Unes orquestracions sumptuoses paleses a les grandíssimes balades Let It Be, que acabaria donant nom al disc, i The Long And Winding Road (de McCartney), o Across The Universe (de Lennon), i menys evidents a temes d'esperit blues com I've Got A Feeling o For You Blue (una de les dues aportacions de Harrison a l'LP) o rock, com One After 909 o, amb la inestimable participació del teclista Billy Preston, l'esmentat Get Back (gravat en directe i amb el que finalitza el documental i del que podeu gaudir aquí), que, en perspectiva, fan que aquest àlbum, clarament per sota de l'estàndard dels seus autors, segueixi sent superior a la majoria del que es publicava en aquell moment, el que no va impedir que, molts anys més tard, de nou gràcies a McCartney, s'edités completament deslliurat del "mur spectorià" o, com ells van considerar, "despullat", i rebatejat com Let It Be...Naked (2003).

Com a CdD he triat la esmentada Across The Universe, composada des del llit, uns anys abans, per Lennon, després d'una discussió amb la, aleshores, seva esposa Cynthia, la primera versió de la qual es va publicar en el disc benèfic No One's Gonna Change Our World (1969), en el que van participar artistes com The Hollies i The Bee Gees i que, gens de l'a grat de l'autor, va acabar arraconada fins que Spector, traint el seu esperit acústic i lisèrgic, la va recuperar per al Let It Be.

Una composició de la us cridarà l'atenció la frase Jau guru deva om, que ve a significar "Gràcies (o Llarga vida) al guru (mestre espiritual)", que solia utilitzar el beatle per concentrar-se a meditar, però que no apareix a la versió que us proposo a continuació. És la que va gravar un altre mite del blog, David Bowie, en el seu disc Young Americans (1975), una obra en la que el "Duc blanc" va fer gala de l'esperit camaleònic que se li atribueix, girant sobtadament del glam-rock al rhythm & blues i al blue-eyed soul més genuí. Un àlbum produït per Tony Visconti que conté un dels hits més reeixits de l'artista, Fame, un tema funk composat a tres mans, juntament amb Lennon i el guitarrista Carlos Alomar, en la que fou la primera col·laboració amb Bowie, i que es perllongaria durant varies dècades, i en el que aquest Across the Universe, tanmateix amb la participació a la guitarra i la veu del seu creador, sembla més que rés un homenatge al seu ídol i amic, en el que es permet incloure una línia de l'icònic A Day In The Life, CdD en el seu dia (vegeu aquí).

Com a curiositat us diré que el dia 5 de febrer de 2008, a proposta de Martin Lewis, historiador de The Beatles, la NASA, per commemorar el seu 50é aniversari, i el 45é del Deep Space Network (DSN) va transmetre el tema, des del DSN's Madrid Deep Space Communication de les afores de la capital de España (estat que, per cert, celebra avui -dia feiner per al blog- el Dia d'una Constitució molt polèmica), amb el consentiment de Paul McCartney, Yoko Ono i Apple Records, en direcció a la estrella Polaris, situada a 431 anys llum de la Terra.

- THE BEATLES. Across The Universe. Let It Be (1970) / DAVID BOWIE. Young Americans (1975).