Fallen Alien (FKA twigs)

Per triar la CdD amb la que acabar l'any no he tingut cap dubte. I és que, amb el seu segon LP, publicat fa només unes setmanes, Tahliah Barnett s'ha convertit en la sensació del moment. 

Paradigma d'artista multimèdia, aquesta ballarina, compositora, cantant, productora audiovisual i actriu va debutar amb un extended play (EP), titulat simplement EP1 (2012) amb el nom artístic de twigs, en al·lusió onomatopeica als espetecs de les articulacions al ballar, que va haver de canviar per coincidir amb un grup americà anomenat igual.

I ho va fer a l'estil Prince. Recordeu allò de "l'artista conegut abans com..."?, doncs tanmateix va anteposar l'acrònim de "abans coneguda com", en anglès "formerly known as", o sigui FKA, resultant aquest nom definitiu de FKA twigs amb el que va publicar EP2 (2013) i l'àlbum de debut titulat, seguint la terminologia, LP1 (2014) amb el que va rebre l'aclamació de la crítica en base a la complexitat dels ritmes electrònics, els arranjaments experimentals i la veu de soprano, sense menysprear l’avantguardista, fins a l'extravagància, imatge amb la que es presenta i amb la que té molt a veure la estilista Karen Clarkson. Un look en la ona de la islandesa Björk que ha estat utilitzat per anunciar els productes de marques com Google, Calvin Klein, Nike o Apple, aprofitant-se del rebombori mediàtic de la seva relació sentimental amb l'actor Robert Pattison, el vampir Edward Cullen de la saga Crepuscle, molt mal acceptada per les fans d'aquest, que la van qualificar de "la dona més odiosa del món". 

Una relació que, trencada abruptament, va comportar una època de inestabilitat emocional a l'artista, el que, unit a problemes de salut derivats de miomes uterins dels que va haver de ser intervinguda, van retardar cinc anys la publicació del seu segon àlbum, lapse mitigat per un tercer EP, titulat M3LL155X (2015), que s'ha de llegir com Melissa, cada tema del qual va acompanyat d'un videoclip dirigit i interpretat per l'autora.

Un mal tràngol per sortir del qual es va inspirar en la història de Maria, la polèmica amiga de Jesús tan incompresa com maltractada al Nou Testament, amb el resultat d'un disc, MAGDALENE (2019), encara més dur i emocionant que l'LP1. Una obra -en la que, prescindint ara del veneçolà Arca (vegeu aquí), ha contat amb la col·laboració de productors com el xilè Nicolas Jaar o Jack Antonoff (i aquí), en la que s'entreveuen referents coneguts del blog com Kate Bush, David Bowie o l'esmentada Björk, als quals va camí de transcendir- en la que és evident el paral·lelisme amb la vida d'aquella dona nascuda a Magdala, en base a la unió dels poders sensuals amb una autoestima heroica, forjada des de joveneta a la seva escola catòlica de Gloucestershire, Regne Unit, on aquesta filla de pare jamaicà (al que no va conèixer fins que va tenir 18 anys) i mare anglo-espanyola, era la única alumna multiracial.

Un disc del que s'han publicat uns quants videoclips com Cellophane (el més espectacular i que podeu veure aquí), Home With You o Holy Terrain, sense desmerèixer la resta de tracks, com Sad Day, la gairebé homònima Maria Magdalene o la que he triat per a CdD, Fallen Alien, a la que s'aprecia com es pot treure força de la més absoluta fragilitat.

- FKA twigs. Fallen Alien. MAGDALENE (2019).

Sunshine Rock (Bob Mould)

Bob Mould 4:

El darrer dels quatre post previstos sobre la trajectòria de BOB MOULD és una CdD del seu tretzè i, per ara, darrer treball, publicat fa uns mesos, Sunshine Rock (2019).

Un àlbum de nou en el clàssic format power trio, amb la implacable secció rítmica que l'acompanya en els quatre darrers discos, des del magnífic Silver Age (2012) que vam comentar en el tercer post (vegeu aquí), Jon Wurster a la bateria i Jason Narducy al baix, la millor amb la que hagi comptat en una carrera artística de més de 35 anys, gravat a Berlín, ciutat a la que aquest novaiorquès, resident actualment a San Francisco, sembla haver superat la mort amb poc temps de diferència dels seus pares, el que va quedar reflectit en els dos enregistraments anteriors, els foscos Beauty & Ruin (2014) i Patch The Sky (2016), per recuperar l'optimisme i la energia juvenil de les èpoques Hüsker Dü i Sugar, a les que vam dedicar els post números 1 i 2 sobre la seva figura.

Un disc en el que trobem les intemporals descàrregues elèctriques "marca de la casa" i una potència de veu impròpia per als seus gairebé seixanta anys en temes com Sunny Love Song o I Fought, amb un parell d'anomalies com l'acústica Camp Sunshine i la inesperada versió de Send Me A Postcard, un tema dels 60's de la banda holandesa Shocking Blue, que els de la meva generació recordareu per un tema anomenat Venus (vegeu aquí), que no desequilibren una obra de la que jo aprecio especialment la genial aportació a les cordes de la Prague TV Orchestra, en cançons com Lost Faith, Western Sunset, la que tanca magistralment l'àlbum, i la que l'inaugura i he triat com a CdD, la homònima Sunshine Rock, de la que tot seguit en podeu gaudir en la seva versió original i en un directe en el que es confirma la "energia juvenil" que us esmentava, a més a més d'una certa retirada amb l'autor d'aquest modest blog. 😄

- BOB MOULD. Sunshine Rock. Sunshine Rock (2019).

That's Not Real Life (Cherry Glazerr)

CHERRY GLAZERR, amb un nom inspirat en la reportera de radio de la KCRW Chery Glaser, és un trio d’indie-rock de Los Angeles, Califòrnia, liderat per la carismàtica compositora, cantant i guitarrista Clementine Creevy, caracteritzat per la fórmula que combina calmades melodies amb explosives distorsions, hereva de grups clàssics dels anys 90 com The Pixies o Sonic Youth.

Una fórmula actualitzada amb la que la Clem, amb la seva singular veu, interpreta unes lletres tan enginyoses com cíniques sobre temes diversos. Així, si en el disc anterior, Apocalipstick (2017), explorava el feminisme i el consumisme, en el darrer, Stuffed & Ready (2019), amb nova formació però mantenint el productor Carlos De la Garza, ho fa amb els seus sentiments.

Uns àlbums en els que, la que amb només 22 anys pot esdevenir una nova icona punk-rock d'aquest mil·lenni, des del seminal Haxel Princess (2014) ha anat polint el seu so, amb uns acabats més complexos i sofisticats, per a mi molt més atractius, del darrer dels quals, el més introspectiu i madur, en destacaria uns quants himnes pop com Daddi, Wasted Nun, Stupid Fish o la que he triat per a CdD, la fascinant That's Not Real Life.

- CHERRY GLAZERR. That's Not Real Life. Stuffed & Ready (2019).

Across The Universe (The Beatles/David Bowie)

Covers 12 :

La CdD d'avui, composada per John Lennon -de l'assassinat del qual en farà 39 anys demà passat-, tot i què acreditada per conveni a Lennon-McCartney, és un tema de l'LP més controvertit de THE BEATLES, Let It Be (1970). Un disc gravat en el pitjor moment de la banda, quan la energia juvenil i la companyonia havia deixat pas al cinisme i la discòrdia que presagiaven la seva separació, del que Paul McCartney (qui si no?) va intentar rescatar-los, tornant a l'estudi per gravar a la "antigua usanza", motiu pel que el títol inicialment previst era el del tema homònim Get Back, el que aniria acompanyat de la gravació d'un documental, dirigit pel cineasta Michael Lindsay-Hogg (fill biològic no reconegut del genial Orson Welles), i d'un concert de comiat per el que es van suggerir diversos escenaris inversemblants com les piràmides d'Egipte, un vaixell o un hospital que s'acabaria realitzant, sembla que a proposta de Ringo Starr, a la terrassa de la seu d’Apple Corps del carrer Savile Row de Londres.

Un documental que reflecteix perfectament la tensa convivència, fins i tot hostilitat, entre els membres, amb un Lennon (aleshores enganxat a la heroïna) cada vegada més absent, un George Harrison molt emprenyat pel menyspreu dels líders i amb McCartney patint una profunda animadversió per part dels altres tres.  És comprensible, doncs, que el resultat, amb una implicació mínima del productor George Martin i els seus col·laboradors (Alan Parsons, Geoff Emerick...) no agradés a ningú, fins al punt que el projecte va quedar aparcat, immersos com estaven, de nou per iniciativa de Macca, en la gravació del Abbey Road (1969), a la fi la seva obra pòstuma (vegeu aquí).

Però poc desprès, sorprenentment, Lennon va decidir rescatar el material i el va posar en mans del productor americà Phil Spector, qui, contravenint l'esperit original de la gravació, pensada per tornar a les arrels, amb una orquestra de 35 membres i 14 veus femenines li va aplicar multitud de capes orquestrals (el conegut wall of sound) i cors que la van desvirtuar, pel que va rebre crítiques de la premsa musical, de molts seguidors i de la resta dels fab four.

Unes orquestracions sumptuoses paleses a les grandíssimes balades Let It Be, que acabaria donant nom al disc, i The Long And Winding Road (de McCartney), o Across The Universe (de Lennon), i menys evidents a temes d'esperit blues com I've Got A Feeling o For You Blue (una de les dues aportacions de Harrison a l'LP) o rock, com One After 909 o, amb la inestimable participació del teclista Billy Preston, l'esmentat Get Back (gravat en directe i amb el que finalitza el documental i del que podeu gaudir aquí), que, en perspectiva, fan que aquest àlbum, clarament per sota de l'estàndard dels seus autors, segueixi sent superior a la majoria del que es publicava en aquell moment, el que no va impedir que, molts anys més tard, de nou gràcies a McCartney, s'edités completament deslliurat del "mur spectorià" o, com ells van considerar, "despullat", i rebatejat com Let It Be...Naked (2003).

Com a CdD he triat la esmentada Across The Universe, composada des del llit, uns anys abans, per Lennon, després d'una discussió amb la, aleshores, seva esposa Cynthia, la primera versió de la qual es va publicar en el disc benèfic No One's Gonna Change Our World (1969), en el que van participar artistes com The Hollies i The Bee Gees i que, gens de l'a grat de l'autor, va acabar arraconada fins que Spector, traint el seu esperit acústic i lisèrgic, la va recuperar per al Let It Be.

Una composició de la us cridarà l'atenció la frase Jau guru deva om, que ve a significar "Gràcies (o Llarga vida) al guru (mestre espiritual)", que solia utilitzar el beatle per concentrar-se a meditar, però que no apareix a la versió que us proposo a continuació. És la que va gravar un altre mite del blog, David Bowie, en el seu disc Young Americans (1975), una obra en la que el "Duc blanc" va fer gala de l'esperit camaleònic que se li atribueix, girant sobtadament del glam-rock al rhythm & blues i al blue-eyed soul més genuí. Un àlbum produït per Tony Visconti que conté un dels hits més reeixits de l'artista, Fame, un tema funk composat a tres mans, juntament amb Lennon i el guitarrista Carlos Alomar, en la que fou la primera col·laboració amb Bowie, i que es perllongaria durant varies dècades, i en el que aquest Across the Universe, tanmateix amb la participació a la guitarra i la veu del seu creador, sembla més que rés un homenatge al seu ídol i amic, en el que es permet incloure una línia de l'icònic A Day In The Life, CdD en el seu dia (vegeu aquí).

Com a curiositat us diré que el dia 5 de febrer de 2008, a proposta de Martin Lewis, historiador de The Beatles, la NASA, per commemorar el seu 50é aniversari, i el 45é del Deep Space Network (DSN) va transmetre el tema, des del DSN's Madrid Deep Space Communication de les afores de la capital de España (estat que, per cert, celebra avui -dia feiner per al blog- el Dia d'una Constitució molt polèmica), amb el consentiment de Paul McCartney, Yoko Ono i Apple Records, en direcció a la estrella Polaris, situada a 431 anys llum de la Terra.

- THE BEATLES. Across The Universe. Let It Be (1970) / DAVID BOWIE. Young Americans (1975).

Ruiner (Methyl Ethel)

Jake Webb és un compositor, cantant i guitarrista de Perth, capital de Austràlia de l'Oest i bressol de coneguts artistes de la CdD com Tame Impala o The Drones, que, tot i acompanyar-se d'una banda en els concerts, grava a l'estudi casolà de casa seva els discos que publica amb el nom d'un dissolvent orgànic anomenat METHYL ETHEL.

Uns àlbums emmarcats en la corrent neo-psicodèlica imperant a la inesgotable pedrera de les antípodes i que, com ben bé sabeu els seguidors habituals, tan agrada a l'autor del blog (com es demostra als recents post de Courtney Barnett o Rolling Blackout C.F.), a l'enregistrament dels quals barreja bases programades amb instruments tradicionals, en els que abunden melodies enganxoses i, tot sigui dit, lletres més aviat convencionals al voltant de temes existencials com l'aïllament, la soledat o la desesperació.

Unes obres, a la tercera de les quals, desprès de Oh Inhuman Spectacle (2015) i Everything Is Forgotten (2017), acabada de editar amb el nom de Triage (2019), aprofundeix en els sentiments onírics mitjançant mescles expansives marcades pels sintetitzadors i la veu andrògina de l'autor, amb tracks destacades com Scream Whole, Trip The Mains, What About The 37º o la CdD.

Es tracta de la que arranca el disc, Ruiner (per la pèssima qualitat del vídeo de la qual us demano disculpes), una enganxosa melodia, sustentada en un ritme galopant i uns sorollosos cors, en la que va repetint la expressió "Yeah, that's not good enough, that's not good enough" (Això no és prou bo).

Doncs no hi estic d'acord...i tant que ho és de bo!

                                       

- METHYL ETHEL. Ruiner. Triage (2019).

                           

The Descent (Bob Mould)

Bob Mould 3:

El tercer dels quatre post previstos sobre la figura de BOB MOULD va de la seva segona etapa en solitari, iniciada amb la ruptura dels Sugar i que perdura fins a l'actualitat.

Una carrera discreta en els primers deu anys, amb incursions en el rock electrònic i la música dance, fruit de la seva immersió a la comunitat gai de Nova York, amb períodes de inactivitat musical que va emprar implicant-se en el món de la lluita lliure, la seva altra passió, i en  co-escriure, juntament amb Michael Azerrad, la seva biografia, publicada el 2011 amb el títol de See a Little light: The Trail of Rage and Melody, fins al 2008, en que va tornar a l'estil rock alternatiu, amb el que segueix en actiu amb mitja dotzena de discos, els més interessants del quals considero que son Silver Age (2012), el de la CdD d'avui, i Sunshine Rock (2018), el del proper i definitiu post.

Uns àlbums gravats amb mode power trio, el seu format favorit, amb el baixista Jason Narducy i Jon Wurster, altrament bateria de Superchunk, el primer dels quals, tot i aquest títol autocrític, no té res de nostàlgic ni reflexiu, tot el contrari, una explosió de pop-rock aspre amb brillantor melòdica, una obra alt-rock de manual a l'estil Sugar o, fins i tot, HüskerDü, en la que, lluny de buscar refugi en el passat, en reclama la vigència.

Un LP amb 10 tracks d'intensitat elèctrica sense treva, dels que en destacaria l'homònim Silver Age, Briefest Moment, Keep Believing i la CdD, The Descent, un tema d'enèrgic power-pop en el que Mould, aleshores amb cinquanta anys, fa el que millor sap fer, i gaudint de la seva pròpia "edat de plata".

                                      

- BOB MOULD. The Descent. Silver Age (2012).

Toumani (Toumani Diabaté's Symmetric Orchestra)

Africana 13:

Els dos pròxims post de la secció “Africana” del blog estaran dedicats a dos músics malians virtuosos en sengles instruments tradicionals, la kora i el ngoni.

El primer d’ells és TOUMANI DIABATÉ, criat en una nissaga de griots, el pare del qual, Sidiki Diabaté, conegut com el “Rei de la kora”, va ser el primer a gravar un disc, l’any 1970, amb aquest instrument, continuada per la seva cosina Sona Jobareth, pel seu germà petit Mamadou Sidiki Diabaté i, recentment, pel seu fill Sidiki.

La gran aportació del nostre heroi d’avui va ser la fusió de la música tradicional mandé amb estils occidentals com el flamenc, el blues o el jazz, fruït del que, a més a més de publicar discos com a solista com el seminal Kaira (1987) o el més recent The Mandé Variations (2008), ho ha fet col·laborant amb artistes d’arreu del món com els espanyols Ketama i el baixista britànic Danny Thompson, amb els aclamats Songhai (1988) i Songhai 2 (1994); amb el bluesman americà Taj Mahal (Kulanjan, 1999); la islandesa Björk (Volta, 2007); els seus paisans Kélétigui Diabaté al balafon i el protagonista de la propera “Africana 14”, Bassekou Kouyaté al ngoni (Djélika, 1995); el mític guitarrista Ali Farka Touré (In The Heart Of The Moon, 2005 i Ali & Toumani, 2010) o, com a cirereta del pastís, amb el seu fill (Toumani & Sidiki, 2014 i Lamomali, 2017).

La CdD que he triat per avui, titulada precisament Toumani, és la que enceta un disc que espero que us agradi i que gaudiu de la kora, una mena d’arpa de 21 cordes típica de l’Àfrica Occidental, i d’aquesta interessantíssima discografia multicultural. Es tracta del Boulevard de l’Independence (2006), un àlbum gravat amb músics de diversos països de l’antic imperi Mandinga com Senegal, Mali, Burkina Faso, Costa d’Ivori o Guinea, agrupats amb un nom, SYMMETRIC ORCHESTRA, que al·ludeix a l’equilibri entre tradició i modernitat, en el que instruments com la kora, el ngoni, el balafon o el djembé conviuen amb guitarres i teclats electrònics (vegeu imatge), interpretats per fins a 41 instrumentistes –incloent una secció de vents dirigida per Pee Wee Ellis- i 11 cantants, entre ells el magnífic Kasse Mady Diabaté.

Un disc amb el nom d’un dels carrers principals de Bamako, gravat al Hogon Club de la capital de Mali on el combo va actuar cada divendres durant gairebé 10 anys, amb nou temes en els que predominen els ritmes tradicionals mandé, com la CdD, Toumani, l’homònim Boulevard de l’Independance, Wasso o Mamadou Diaby, amb alguna incursió a la salsa afro-cubana, com Africa Challenge, amb la kora constantment com a instrument clau.

-     - TOUMANI DIABATÉ & HIS SYMMETRIC ORCHESTRA. Toumani. Boulevard de l’Independance (2006).

You Should See Me In A Crow (Billie Eilish)

Reconec que em vaig posar el disc de BILLIE EILISH amb escepticisme. El mateix amb el que segueixo els passos de l'activista sueca GretaThunberg, originat pels prejudicis derivats de la seva curta edat i, potser subconscientment, pels desordres neuropsicològics que semblen afectar-les. Però, de seguida, abans d'acabar d'escoltar l'àlbum, me'n vaig adonar que hi havia una artista molt interessant. Una noia de 17 anys al mèrit de la qual no és aliè el seu polifacètic germà Finneas O'Connell, compositor i coautor, a més a més de productor, del disc, un dels dos músics que l'acompanyen en els seus directes...i actor ocasional (a la sèrie Modern Family entre altres), qui li va prestar el tema Ocean Eyes amb que es va donar a conèixer amb 15 anys. Una publicació convertida en fenomen viral a les xarxes, seguida d'altres com Bellyache, Bored (inclosa a la banda sonora de la sèrie 13 Reasons Why) i d'altres, recopilades a l'EP Don't Smile At Me (2017), o Lovely, amb la col·laboració de Khalid (per a la segona temporada de la esmentada telesèrie), que la van convertir en una icona abans de publicar el seu primer LP, When All Fall Sleep, Where Do We Go? (2019), que va presentar tan austera com reeixidament fa poques setmanes al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Un disc amb 14 tracks que transiten del rhythm & blues i el pop a la electrònica sense perdre homogeneïtat, amb unes lletres que transmeten l'angoixa d'una generació, coneguda com a Z, caracteritzada per l'abandó dels sentiments revolucionaris per cercar la individualitat, defugir tabús socials com les drogues recreatives, la sexualitat, la identitat de gènere o les malalties mentals i patir ansietat per la sobreexposició informativa i el sobreús de les xarxes socials. 

Unes composicions que, en algun moment, ens recorden a conegudes del blog com Lana Del Rey o Lorde, que la de Los Angeles, Califòrnia, interpreta amb arranjaments foscos i minimalistes i amb una estètica deliberadament asexuada, amb roba ampla i extravagant que no ha impedit que es converteixi en imatge de marques com Apple o Calvin Klein i esdevingui la adolescent carismàtica per excel·lència del que portem del segle XXI, i de les en destacaria algunes inspirades en relacions fracassades com Bad Guy (el seu hit més conegut), Wish You Were Gay o 8; en el simbolisme cristià, com As The Good Girls Go To Hell; la pèrdua d'un amic (el raper XXXTentation, assassinat amb 20 anys uns mesos abans), a Bury A Friend, i la que he triat per a CdD, una abrasiva balada electrònica sorgida de la escena d'un episodi de la sèrie Sherlock en la que el malvat Jim Moriarty (interpretat per Andrew Scott) diu "Hauries de veure’m amb una corona", és a dir You Should See Me In A Crow.

- BILLIE EILISH. You Should See Me In A Crow. When We All Fall Asleep Where Do We Go? (2019).

Nobody But You (Lou Reed & John Cale)

LOU REED i JOHN CALE, antics components d'un dels grups més influents de la història del rock, The Velvet Underground -informació que podeu ampliar enllaçant a les repectives CdD-, feia temps que s'havien distanciat quan van tornar a unir els seus talents, i ho van fer per una causa singular, el retre homenatge al seu mentor de joventut, Andy Warhol, mort el 1987 per una complicació quirúrgica. Un artista polifacètic al que, en el seu cercle, l'anomenaven, a desgrat seu, Drella, apel·latiu ideat per Ondine, una de les estrelles de la Factory, format per dos mots que voldrien representar la seva ambivalent personalitat, Dracula i Cinderella (Ventafocs o, en castellà, "Cenicienta"). 

I va ser així que, després i no abans de representar-lo en públic en diversos esdeveniments, van gravar aquest Songs For Drella (1990), acompanyant les seves veus únicament amb la guitarra de Reed i el piano i la viola elèctrica de Cale. Un àlbum conceptual en el que relaten en ordre cronològic la vida de Warhol des de tres perspectives, la del personatge en primera persona, que suposa la majoria dels 15 tracks; en tercera persona i sobre els sentiments que  Warhol despertava en Reed i Cale. Un obra tan simple com elegant de la qual l'homenatjat se'n sentiria orgullós, pensada per escoltar d'una tirada, a la que Cale aporta menys temes (5) però potser més interessants, com Style It Takes, Faces And Names o A Dream, sense desmerèixer excel·lències de Reed com Small Town, Open House, It Wasn't Me o la CdD, seqüenciada en vuitè lloc i únic single editat d'aquest disc indivisible, Nobody But You.

En acabar la gravació, en la que van reaparèixer diferències irreconciliables, Cale va manifestar no voler tornar a treballar mai més amb Reed, paradoxal preludi d'una efímera reunió The Velvet Underground el 1993, banda a la que la rivalitat dels músics tornaria a dividir definitivament.

                                         

- LOU REED & JOHN CALE. Nobody But You. Songs For Drella (1990).

My Baby Don't Understand Me (Natalie Prass)

NATALIE PRASS va compondre les cançons del seu debut a mitges amb la seva parella, el guitarrista Kyle Ryan Hurlbut, en el moment en que la seva relació s'estava acabant, i les va gravar a Spacecomb Records, propietat del també cantautor i amic Matthew E. White, a Richmond, Virginia, amb la inestimable col·laboració de l'arranjador i soci Trey Pollard i amb la participació a les cordes i als vents dels joves però molt competents alumnes del programa de jazz de la Virginia Commonwealth University.

Malauradament, dificultats financeres de la discogràfica van prioritzar la edició del Big Inner (2012) de White, retardant gairebé un any la sortida del disc, temps que la de Cleveland, Ohio, va aprofitar per guanyar experiència com a teclista i corista de la banda d'acompanyament de Jenny Lewis, a qui els seguidors del blog coneixeu de la seva etapa a Rilo Kiley, però la espera va valdre la pena perquè Natalie Prass (2015), l'àlbum, és una meravella.

Una disc eclèctic amb pinzellades de pop, country i soul, amb melodies intemporals molt elegants en les que es nota la ma dels productors, en les que l'artista, amb una veu tan dolça com expressiva, en nou tracks en menys de 40 minuts, narra situacions terribles amb relacions pertorbades i cors trencats (us sona allò de "disc de ruptura"?), de les que n'és un brillant exemple la CdD d'avui. 

Una obra que ha tingut continuïtat amb el recent i, tot i seguir col·laborant amb White, menys exuberant The Future And The Past (2018), en el que desafia la ideologia de l'actual president del seu país, per a mi inferior al seminal debut.

Un àlbum, Natalie Prass, amb una veu que tant ens evoca a Dusty Springfield com a heroïnes del Laurel Canyon angelí dels 70, com Joni Mitchell o Carole King, i una instrumentació digna de Harry Nilsson o dels mítics Bacharach-David, del que en destacaria temes com Your Fool, Christy, It Is You, a més a més de la CdD, l’obridor My Baby Don't Understand Me en el que progressa des d'un inici sobri i dolç cap a una atmosfera de trets èpics quan diu "ja no m'entén, què fas quan passa això? on vas quan la teva única llar és amb un estrany?":

        He don't understand me anymore

        Oh no, my baby don't understand me anymore

        Oh, what do you do when that happens?

        Where do you go when the only home that you know is with a stranger?

I que culmina amb la declaració reiterada de que "el nostre amor és un llarg adéu...esperant el tren...per a plorar":

        Our love is a long goodbye, our love is a long googbye...

        Waiting on the train...

        We keep waiting for the train to cry.

- NATALIE PRASS. My Baby Don't Understand Me. Natalie Prass (2015).

If I Can't Change Your Mind (Sugar)

Bob Mould-2:

La època que va envoltar la separació de Hüsker Dü va anar acompanyada d’una profunda addicció a les drogues i alcohol, la rehabilitació de la qual Bob Mould va aprofitar per seguir composant, del que en van resultar dos LP en solitari, tan diferents en el seu estil, inusitadament acústic i orquestral el primer, Workbook (1989), com de nou tornant al seminal post-punk l’altre, Black Street Of Rain (1990), com semblants en la seva repercussió comercial, gairebé nul·la.

Afortunadament això no va desanimar l’artista que, reclutant uns nous baixista i bateria, va reprendre amb un altre format power-trio, ara amb ell com a únic compositor, amb les característiques lletres introspectives però amb un so lleugerament més accessible. Una banda, SUGAR, tanmateix de vida efímera, amb la que va publicar dos LP d’estudi, Copper Blue (1992) i File Under. Easy Listening (1994), un EP de “descartes”, Beaster (1993)  i el recopilatori Besides (1995), abans de dissoldre per tornar a una carrera en solitari que perdura fins a l’actualitat i que serà motiu d’un parell de post més en les properes setmanes.

Copper Blue va ser la resposta de Mould a grups de rock alternatiu americà, com Nirvana o Pixies, als quals tanmateix havia influït ell amb Hüsker Dü, l’afilada guitarra del qual sembla recuperar, tot i què amb major predomini de la melodia, amb el resultat de convertir-se en l’àlbum més reeixit, per qualitat i comercialment, de tota la seva carrera.

Un disc, coproduït per Lou Giordano, amb deu intenses composicions, de les que en destacaria la inicial The Act We Act, A Good Idea (l’esmentat homenatge als Pixies), Changes, Hoover Rain (una al·lusió al pop dels 60 que tant en evoca a The Beatles com a The Beach Boys) i, és clar, la CdD, el seu hit per excel·lència.

Em refereixo a la track número set, If I Can’t Change Your Mind, un tema de pop acústic amb un senzill riff de guitarra de 12 cordes a l’estil de The Byrds, una dada més sobre la educació musical del nostre protagonista.

Una cançó, a l’èxit de la qual no va ser aliè el vídeo musical en el que es mostren diversos tipus de relacions, en una imatge del qual s’entreveu l’homosexualitat manifesta de l’artista, en la que, evitant, com és comú en les seves lletres, els pronoms de gènere, expressa l’angoixa universal que, transcendint orientacions sexuals, acompanya les ruptures amoroses. 
I, tal com al primer post dedicat a Bob Mould, afegeixo una interpretació més recent del tema, en directe.

- SUGAR. If I Can’t Change Your Mind. Copper Blue (1992).

The Heartbreak Rides (A.C. Newman)

Allan Carl Newman, conegut artísticament com A.C. NEWMAN, és un cantautor i guitarrista canadenc, conegut dels seguidors del blog per liderar una de les meves bandes d’indie-rock favorites del que portem de mil·lenni, The New Pornographers, de la que n’és el compositor principal i un dels tres cantants amb projectes en solitari, juntament amb Neko Case i Dan Bejar, al que recordareu també per la CdD amb l’àlies de Destroyer.

Si us apassiona Carl Newman tant com a mi, el podeu seguir en els set àlbums publicats amb la banda -que aviat seran vuit amb l'imminent In The Morse Code Of Brake Lights (2019)-, així com en els tres com a solista, dels quals avui comentarem el segon i preferit meu, Get Guilty (2009).

Un disc de power-pop en el que trobarem les enganxoses tornades marca de la casa, les lletres sovint incomprensibles i l’acompanyament de precioses veus femenines, ara amb Kori Gardner (de Mates Of State) i Nicole Atkins substituint a la Case, que caracteritzen la seva carrera, tot i què potser amb un autor una mica més relaxat, com si s’hagués concentrat especialment en els intrincats arranjaments, sense menysprear l’aspecte compositiu.

Un equilibri que es pot apreciar a la CdD d’avui, The Heartbreak Rides, el segon i més llarg dels dotze temes de l’LP, del que en destacaria altres com l’inicial There Are Maybe Ten or Twelve, The Palace at 4 a.m. o l’homònim The Changeling (Get Guilty).

Una cançó en la que l’irresistible falset del de Vancouver s’envolta d’un fons de teclats i violins i d’unes harmonies vocals fantasmagòriques però sempre amb la seva guitarra com a element de cohesió, aquell amb que comencen i acaben totes les pistes.

-           A.C. NEWMAN. The Heartbreak Rides. Get Guilty (2009).

Nghani Ki Ma Nabghi (Cheikha Rimitti)

Africana 12:

Saâdia El Ghizania, filla d’una humil família del nord d’Algèria (aleshores colònia francesa), a prop de la multicultural ciutat d’Orà, orfe des de petita, amb 15 anys es va enrolar en una troupe de músics tradicionals itinerants, on va aprendre a cantar i ballar i amb 20, tot i ser analfabeta, condició que no va perdre al llarg de la seva vida, a composar les seves pròpies cançons.

Unes composicions amb lletres sobre les condicions de vida dels pobres, l’amistat, l’amor, el sexe i l’alcohol, temes considerats inadequats per a les emissores de radio que la relegaven a la interpretació en bodes i altres esdeveniments i, amb el temps, als “garitos” del port d’Orà, on actuava (i es diu que es prostituïa) per als soldats americans destacats a la fi de la II Guerra Mundial, d’on la va treure el seu mentor, el popular músic Cheikh Mohammed Ould Ennems, per portar-la a Alger i iniciar la seva carrera discogràfica amb el nom de CHEIKHA RIMITTI.

Amb la independència d’Algèria el 1962 primer  i l’auge de l’integrisme islàmic als 90, que la va acusar de pervertida, culminat amb l’assassinat del cantant Cheb Hasni el 1994, va viure a França llargues temporades, tot i què mai va arribar a expressar-se en francès, actuant per a la immensa colònia de compatriotes residents, sense arribar a perdre el contacte amb el seu país,

Una època en la que es va fer molt popular amb un estil, barreja de  música tradicional àrab, francesa i espanyola amb la dels pastors berbers i que incita els joves a gaudir de la vida, conegut com a raï, de la que se la considera precursora (la grand mamie du raï), però que mai no ha estat reivindicada per estrelles modernes del gènere com Cheb Mami o, un conegut dels seguidors del blog, Khaled.

Durant la seva llarga carrera ha gravat gairebé 300 cassettes i 50 LP, dels que en destacaria el seminal Cheikha Remetezz Reliziana (1952) i el seu primer èxit, Charrak Gatta (1954), en el que animava les joves a perdre la virginitat, i ha actuat per tot el mon i, concretament, diverses vegades a Barcelona, on vaig tenir ocasió de veure-la en un concert a la Plaça Reial, en el marc del BAM, per les festes de la Mercè del 1998.

Sorprenentment, als 70 anys d’edat, quan es plantejava jubilar-se, va gravar el seu àlbum més conegut al mon occidental, i ho va fer a París, amb la participació des de Los Angeles, Califòrnia, d’estrelles del rock com Robert Fripp, el mític guitarrista de King Crimson, Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers i East Bay Ray, antic guitarrista de The Dead Kennedys.

Uns músics que, respectant humilment el compromís de la vella artista en la denúncia de les condicions de vida de les dones, tant d’Algèria com de la resta del mon, la van embolcallar amb unes contundents textures electròniques que, per coherència i fidelitat a si mateixa, van portar en algun moment a “l’àvia del raï” a renegar del disc, però que li va permetre rellançar la carrera uns anys més, en els que va editar mitja dotzena d’obres, de les que en destacaria Nouar (2000) i, gravat precisament a Orà, N’ta Goudami (2006), als pocs mesos de la publicació del qual va morir, a París, víctima d’un infart, als 83 anys.

I el resultat va ser Sidi Mansour (1994), un treball magníficament produït per Houari Talbi en el que els instrumentistes abans esmentats es complementen amb una secció de percussió, teclats i els sorprenents vents del germans Bruce i Walter Fowler, antics acompanyants de Frank Zappa, però del que en destaca la veu aspra i profunda de la “cheikha” (nom que al·ludeix a la condició de cantant i cortesana), capaç d’arribar a qualsevol cor, encara que no parli àrab.

Un àlbum amb vuit llargues tracks, amb algunes de més de 10 minuts, de les que he escollit com a CdD una composició de l’esmentat Talbi, amb lletra de la nostra diva d’avui, titulada Nghani Ki Ma Nabghi, és a dir, “Cantem tot el que podem”, la que l’inicia i convida a continuar amb la diversió.

- CHEIKHA RIMITTI. Nghani Ki Ma Nabghi. Sidi Mansour (1994).