Yèrè Uolo (Rokia Traoré)

Africana 22:

Filla d'un diplomàtic de carrera, la maliana d'ètnia bambara ROKIA TRAORÉ va viure des de petita en diversos països d'Àfrica i Europa, en els que va adquirir un bagatge cultural i musical que, a l'adolescència, la va empènyer  al mon artístic, contravenint les convencions socials de les famílies benestants, tot i què, en el seu cas, amb molta menys coacció que la que va patir el griot, ben conegut pels seguidors de la secció "Africana" del blog, Salif Keïta.

Una iniciativa en la que la cantant i guitarrista va triomfar de seguida, en base a la seva veu i a un estil  innovador que actualitza el tradicional subsaharià basat en instruments que heu escoltat en altres post com el balafón, el ngoni i la kora, que acompanya amb altres d'occidentals com la guitarra i el baix, majoritàriament acústics.

Una carrera, tutelada en els inicis pel cèlebre Ali Farka Touré, en la que, des del 1998, ha publicat 6 àlbums en els que ha evolucionat del minimalisme del seminal Mouneissa (1998) al rock, en els dos darrers, Beautiful Africa (2013) i Né So (2016), en els que ha contat amb un altre mite de la CdD, el guitarrista i productor John Parish, ja ho sabeu, el col·laborador de la meva admirada PJ Harvey, passant per una insòlita col·laboració amb el grup de corda californià Kronos Quartet a Bowmboï (2003) o la substitució de la guitarra acústica habitual per la coneguda elèctrica Gretsch (la de George Harrison, per entendre'ns) a Tchamantché (2008).

Una obra en la que l'artista treballa per conscienciar la societat sobre el problema dels desplaçat forçosos pels conflictes sociopolítics, el que li ha valgut l’any 2016 el nomenament com a Ambaixadora Regional de Bona Voluntat de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i dels drets de les dones en una societat profundament patriarcal, tot i què, malauradament, el missatge arriba amb gran dificultat a la majoria de dones de l'Àfrica Occidental.

Una persona admirable la vida de la qual té algunes ombres, com el greu conflicte amb la seva exparella per la custòdia de la seva filla en comú, el que li va costar un breu empresonament a França el 2019, en el que va rebre el recolzament d'institucions del seu país i de multitud d'artistes com l'esmentat Salif Keïta i altres que us sonaran con Youssou N'Dour o DamonAlbarn.

Com a CdD he triat Yèrè Uolo, un tema del seu segon CD, Wanita (2000), el disc amb el que la vaig conèixer i que, seguint el costum d'una època en la que encara feia servir suport físic, de practicar el que ara en diem "comerç de proximitat", vaig comprar a Mopti, la populosa ciutat fluvial a la confluència dels rius Níger i Bani, camí del País Dogon.

Un disc dominat per una veu etèria, allunyada de la potència de les griots de la regió de Wassoulou com Oumou Sangaré, embolcallada amb subtil arranjaments, obra d'ella mateixa, amb un resultat profundament personal, a mig camí entre la tradició i la innovació, fins i tot amb algun matís de jazz, allunyat dels excessos d'alguns artistes d’afro-pop, la interpretació del qual, en directe, permet copsar la força escènica d'aquesta cantant i guitarrista a la que, obviant el provocador look amb el cap rapat dels darrers temps, hi ha qui hi vol veure una nova Joni Mitchell o, més encertadament, una Suzanne Vega o Tracy Chapman africana.

 - ROKIA TRAORÉ. Yèrè Uolo. Wanita (2000).

This Feeling Is Disgusting (Mourn)

 

A propòsit de...Ramón Rodríguez-1:

Aquest quatrimestre dedicarem una petita sèrie de post al cantautor de Maresme Ramón Rodríguez però, al contrari de les que l'han precedit, ho farem en ordre cronològic invers, així, la CdD d'avui serà de MOURN, la banda liderada per la seva filla, Jazz Rodríguez i la seva amiga, alhora compositora, guitarrista i cantant Carla Pérez, completada inicialment amb la germana petita de la primera, Leia Rodríguez -que, sense abandonar el grup, acaba d'iniciar una aventura solista amb el nom artístic de Leia Destruye-, al baix, i Antonio Postius a la bateria.

Un quartet de menors d'edat que, en només 48 hores i un pressupost de 400 €, van gravar l'homònim Mourn (2014), produït per Lluís Cots, el bateria de Madee, amb el que van obtenir un enorme resó a nivell internacional que els va permetre actuar en diversos països d'Europa, el Japó i els USA, on van fitxar amb la discogràfica Subterfuge.

Una companyia amb la que han publicat els següents Ha, Ha, He (2016) i Sorpresa Familia (2018) mentre anaven aflorant discrepàncies que van acabar amb la substitució del bateria per Victor Pelusa, amb una significativa millora en l'aspecte personal, així com artístic, el que ha quedat palès en el darrer àlbum, Self Worth (2020).

Un disc en el que, mantenint la vital combinació de guitarres i veus, hereva de l’indie-rock dels 90 que les caracteritza, Carla i Jazz demostren una maduresa impròpia d'unes post-adolescents amb un missatge, tal com indica el títol (Autoestima) d'empoderament feminista, ja insinuat en la obra pretèrita, per evitar resignar-se i trencar amb les relacions tòxiques. Unes lletres en gran part autobiogràfiques, amb un punt d'ironia que, tot i què interpretades en anglès -idioma amb el que afirmen sentir menys vergonya d'expressar els seus sentiments-, les farà assequibles al públic, eminentment jove, al que van destinades.

Dotze tracks fresques i vitals en les que aborden el patriarcat (Men), la misogínia (Apathy) o la incertesa d'un futur que les aboqui al fracàs...i decepcioni els seus pares, en aquesta This Feeling Is Disgusting que he triat com a CdD d'avui.

 - MOURN. This Feeling Is Disgusting. Self Worth (2020). 

Western Sky (American Music Club)

 

AMERICAN MUSIC CLUB va ser una banda d’indie-rock de San Francisco, Califòrnia, liderada pel compositor i cantant Mark Eitzel, acompannyt d’un seguit de músics que, a excepció del fidel guitarrista Mark Pankler, aka Vudi, van anar canviant durant la seva existència.

Una carrera que comprèn dues etapes, la que va des del 1983 al 1995, en la que van publicar 7 LP, dels que en destacaria el tercer, California (1988), molt ben valorat per la crítica, més a Europa que als seus USA natals, tot sigui dit, reconeixement que va anat minvant del cinquè, Everclear (1991), al setè, San Francisco (1994), el que va comportar la primera dissolució del grup, ja molt tocat per l'actitud d’Eitzel, convertit tanmateix en el seu primer enemic, degut als seus problemes amb l’alcohol, iniciats a l’adolescència.

Un trencament que va donar lloc a una carrera en solitari amb discos com Watt Silver Lining (1996) o West (1997), amb la participació de Peter Buck, el guitarrista de REM, amb un escàs ressò, pel que va decidir reagrupar l’AMC, publicant un parell d’àlbums més, Love Songs For Patriots (2004) i The Golden Age (2008), amb uns resultats artístic i comercial inversament proporcionals, com ha estat durant tota la existència de la banda, que podem donar per acabada des del 2010, tot i què Eitzel, com a solista ha editat mitja dotzena d’LP més amb idèntic fruit.

Una clara injustícia que, des d’aquest humil blog, voldríem contribuir a reparar, reconeixent la influència que aquesta barreja d’estils americans com el folk, el country, el rock, el punk, així com el jazz i el lounge, ha exercit en generacions posteriors, arribant a ser pioners d’un estil conegut com slowcore, antítesi de la desmesura del grunge, l’imperant en aquell moment.

Una obra tan bonica com inquietant en la que la meravellosa, fins i tot en els moments més caòtics, guitarra de Vudi embolcalla les lletres introspectives de l’erràtic i autodestructiu vocalista, consumit per la seva addicció.

Com a CdD he triat un tema de l’esmentat California, el disc amb el que, com he dit abans, llanguien al seu país mentre obtenien a Europa la consideració de «grup de culte». Un àlbum musicalment auster que s’inicia amb les notes de pedal steel guitar de Firefly, seguida d’onze eclèctics tracks més que van del country al punk, amb predomini d’himnes confessionals com Pale Skinny Girl, Blue And Grey Shirt (la primera de les moltes cròniques sobre amics morts a causa de la SIDA) o , seqüenciada en el número 10, aquesta història d’amor trencat, anomenada Western Sky, que us convido a escoltat tot seguit, en la versió original del disc i en un més que entranyable directe.

 

- AMERICAN MUSIC CLUB. Western Sky. California (1988).

We Can Work It Out (The Beatles)

 

Covers 14:

Per al post amb el que es compleix l’XI Aniversari del blog he triat, com és habitual, un tema de THE BEATLES i una cover del mateix que ben segur que us sorprendrà.

Es tracta We Can Work It Out, gravada durant les sessions del Rubber Soul i publicada el mateix dia, el 3 de desembre de 1965 però no inclosa a l’àlbum sinó en format single, amb Day Tripper, promocionades ambdues, i per primera vegada en la seva carrera, com a cara A (vegeu aquí).

Composada majoritàriament per Paul McCartney, tracta, una vegada més, de les seves desavinences amb l’actriu Jane Asher, la núvia (vegeu aquí) de la que s’acabaria separant el 1968, amb la intenció de solucionar els problemes de parella, insistint de forma condescendent en aquest «Ho podem arreglar»  del títol:

 

               We Can Work It Out

               We Can Work It Out...

 

Un optimisme que contrasta amb l’aportació de John Lennon, en una col·laboració a l’alçada de la mítica, en el seu dia CdD, A Day In The Life (vegeu aquí), en la que fa palesa la seva personalitat més impacient, remarcant que «La vida és massa curta i no tenim temps per queixar-nos ni barallar-nos, amic»:

 

               Life is very short, and there’s no time

               For fussing and fighting, my friend...

 

Una composició magnífica en base a la guitarra acústica, el baix, la bateria i la pandereta, que encara va millorar durant els arranjaments als EMI Studios (futurs Abbey Road) amb la contribució de George Harrison, al suggerir canviar el tempo amb un compàs de vals per al pont musical, i l’afegit de l’harmònium, interpretat per Lennon, el que a la fi li dona un cert aire antic, com de folk britànic.

Un tema que ha estat versionat per grans artistes amb estils diversos com Stevie Wonder, Petula Clark, Dionne Warwick, Chaka Khan, The Four Seasons, Humble Pie o Deep Purple, el més impactant dels quals, per a mi, és la versió que vaig veure, de jovenet, per TVE i que he recuperat per a la CdD d’avui.

Em refereixo a la interpretació de la cantant i actriu María de los Ángeles Santamaría Espinosa, coneguda artísticament com MASSIEL, famosa mundialment per haver guanyat contra pronòstic (el favorit era el britànic Cliff Richard, amb la cançó Congratulations) el Festival de Eurovisión de 1968 amb La, la la, composada per Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, el Duo Dinámico, i que, inicialment, havia de cantar Joan Manuel Serrat, qui va renunciar al no poder fer-ho en català (vegeu aquí).

Un tema que va donar gran popularitat a una incipient carrera, que va tenir continuïtat durant 30 anys en els que la coneguda també com «La tanqueta de Leganitos», va gravar multitud de singles i una dotzena i mitja d’àlbums que, de la ma de compositors com Luis Eduardo Aute, Juan Pardo, José Luis Perales, Pablo Milanés o Carlos Mejía Godoy, van de la cançó-protesta al pop i a les rancheras, que ha compaginat amb el cinema, el teatre (interpretant obres de William Shakespeare o Bertolt Brecht) i altres gèneres, com l’adaptació de Follies, el musical de Broadway, dirigit aquí per Mario Gas el 2012.

 

- THE BEATLES/MASSIEL: We Can Work It Out (1965).