It Ain't Me Babe (Bob Dylan/Johnny Cash & June Carter)

 

Dylan Covers-3:

La composició de BOB DYLAN d'avui, i la seva corresponent versió, és un tema del seu quart LP, Another Side Of Bob Dylan (1964).

Un àlbum enregistrat en una sola nit, en el que el de Minnesota, acompanyant-se de la guitarra acústica, l'harmònica i el piano, comença a allunyar-se de la cançó protesta per tractar temes més personals, el que d'entrada no seria gaire ben acceptat per part de la crítica i dels seus seguidors, que el consideraven molt inferior al precedent, ni més ni menys que l'aclamat The Times They Are A -Changin' (1964), però en el que s'intueix el que estava a punt de venir, la històrica reconversió al folk-rock que suposaria (vegeu aquí) el Highway 61 Revisited (1965).

Un disc, per tant, que podem considerar "de transició" però que a mi, particularment, m'encanta, corroborat amb el post d'avui i el següent d'aquesta sèrie, que publicaré més o menys d'aquí a un mes. Dotze tracks en dos dels quals tracta de la seva relació amb la seva xicota d'aleshores, Suze Rotolo -la que apareix abraçada a ell a la caràtula del seu segon LP, The Freewheelin' Bob Dylan (1963)- la llarga Ballad In Plain D, en la que, en els seus més de vuit minuts, relata la nit que va trencar amb ella i la que he triat per a CdD, It Ain't Me Babe.

Una cançó en la que l'autor, conscient de que ha se ser honest amb si mateix i amb els demés sobre el que pot oferir en una relació, incapaç d'esdevenir l'heroi romàntic que, per amor incondicional, satisfaci tots els desitjos d'una dona com no separar-s'hi mai, defensar-la incondicionalment, recollir-li flors...o morir per ella, li deixa anar allò de "No sóc jo el que busques,...nena, no sóc jo (It Ain't Me Babe)".

Un tema que ha estat versionat per artistes com la seva amiga Joan Baez i molts d'altres prou coneguts del blog com The Turtles (aquí), Nancy Sinatra (aquí), Bryan Ferry, l'ex Roxy Music (aquí) o el que he escollit per compartir l'article d'aquest divendres, JOHNNY CASH, concretament al Carryin' On With Johnny Cash & June Carter (1967), el primer àlbum enregistrat com a duo amb la que pocs mesos desprès es convertiria en la seva esposa i, malgrat tot, com vaig comentar en el seu dia (i aquí), l'amor de la seva vida.

- BOB DYLAN/JOHNNY CASH & JUNE CARTER. It Ain't Me Babe. Another Side Of Bob Dylan (1964)/Carryin' On With Johnny Cash & June Carter (1967). 

 

Enjoy The Silence (Depeche Mode)

Demà està programat al Palau Sant Jordi de Barcelona, on presentaran el seu quinzè i darrer disc, Memento Mori (2023), un concert dels DEPECHE MODE, el grup creat a Essex, Anglaterra, a començament dels anys 80 pels teclistes Vince Clarke, compositor principal, Andrew Fletcher i Martin Gore, i el cantant David Gahan, considerat com un dels més importants de música electrònica.

Un quartet aclamat amb el seu àlbum de debut, Speak & Spell (1981), el del seu primer hit, Just Can't Get Enough (vegeu aquí), moment en el que Clarke, per diferències artístiques, abandonaria la formació per iniciar projectes alternatius de sort dispar com Yazoo o Erasure, essent substituït per Alan Wilder qui, amb el temps aniria assolint tasques de producció.

Un contratemps a partir del qual Gore va assumir la labor compositiva en una carrera amb constants canvis de so, virant cap al techno industrial en discos com Construction Time Again (1983), el de Everything Counts (aquí) o Some Great Reward (1984), el de People Are People (aquí), o, amb Black Celebration (1986), el de Stripped (aquí), cap al pop sinistre, o "gòtic" si ho preferiu, al que contribuirien els seus coneguts videoclips gravats en blanc i negre per Anton Corbijn i amb un Gahan cada vegada més desfermat com a referent visual.

Una carrera que amb els seus dos següents LP, Music For The Masses (1987), el de Strangelove (aquí) i Never Let Me Down Again (aquí) i, sobretot, amb un so més sofisticat i elegant que mai i amb les guitarres prenent-li protagonisme als sintetitzadors, amb Violator (1990), el de dos dels seus temes més coneguts, Personal Jesus (aquí) i Enjoy The Silence (i aquí), escrites per Gore, com la resta, assoliria el zenit de popularitat al mateix temps que aflorarien els problemes personals a causa de les addiccions de Gahan que, juntament amb l'abandó d'un decebut Wilder, a qui mai considerarien membre de ple dret, desestabilitzarien una banda que no superaria aquestes fites en els seus vuit àlbum posteriors, en el darrer dels quals, el que ha donat peu a la seva enèsima gira, aquest Memento Mori World Tour, ja no hi va participar Andrew Fletcher, mort el 2022 per una dissecció d'aorta amb 60 anys.

Com a CdD he triat la esmentada Enjoy The Silence, en principi una balada acústica a la que els arranjaments de Wilder i la producció de Mark Flood van aportar un plus de qualitat que la convertiria en una de les més emblemàtiques no només de la banda sinó de la història del subgènere synth-rock i de la que tot seguit en podeu gaudir en la versió més semblant, m'imagino, a la que sonarà demà al Sant Jordi.

- DEPECHE MODE. Enjoy The Silence. Violator (1990).

 

Reach Out I'll Be There (Four Tops)

MN(I)O-15:

A l'article d'avui, el quinzè d'aquesta secció dedicada a un període especialment brillant de la música soul i rhythm and blues que he acotat arbitràriament a les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX, recordarem un dels molts grups vocals com Martha & The Vandellas (liderades per Martha Reeves), The Supremes (amb Diana Ross), The Miracles (amb Smokey Robinson) o The Temptations, que, de la mà del segell Motown, van gaudir d'un immens èxit artístic i comercial.

Parlem dels FOUR TOPS, un quartet que es manté actiu des de la seva creació a Detroit, Michigan, (la "Ciutat del motor", o "Motortown", d'aquí el nom simplificat de la discogràfica) a principis dels anys 50 per Levi Stubbs, veu principal, Renaldo "Obie" Benson, Lawrence Payton i Abdul "Duke" Fakir, formació que es va mantenir intacta per més de 40 anys, fins que successives malalties i posteriors morts de tres d'ells van obligar a buscar substituts, restant aquest darrer com a únic membre original.

Un grup al que no va arribar el reconeixement fins ben bé al cap de deu anys, amb al seu fitxatge per Berry Gordy per a la seva incipient companyia i, a les ordres dels compositors i productors Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland, van contribuir a definir el que es va conèixer con el "so Motown" i obtenir, sobretot entre els anys 1964 i 1967, un èxit aclaparador amb multitud de hits.

Una carrera que va tenir un abans i un després amb la marxa de Holland-Dozier-Holland de la Motown i el trasllat d'aquesta a Los Angeles el 1972, on els nostres protagonistes d'avui van renunciar anar, romanent a Detroit per seguir gravant i, sobretot a partir dels anys 80, concentrar la seva activitat en gires arreu del mon, en una de les quals van tenir la fortuna de perdre l'avió de tornada del malaurat vol 103 de Pan Am, destruït per una bomba terrorista sobre la ciutat escocesa de Lockerbie.

Com a CdD he triat el tema gairebé homònim del seu quart i més reeixit àlbum, Reach Out (1967), en el que, en les seves dotze tracks, alternen versions, seleccionades per Gordy, com If I Were A Carpenter (Tim Hardin), Wonderful Baby (Smokey Robinson) o Last Train To Clarksville (T. Boyce-B. Hart) i I'm Believe (Neil Diamond), totes dues enregistrades amb gran èxit per The Monkees, amb originals de H-D-H com Standing In The Shadow Of Love, Bernadette, 7-Rooms Of Gloom i, és clar, Reach Out I'll Be There.

La seva cançó més emblemàtica en la que, sobre una base gospel però amb sensualitat pagana, Stubbs, amb una impressionant interpretació, encoratja l'oient dient-li que, quan la vida es presenti difícil i confosa i necessitis confort, "vine a mi, que jo hi seré".

Una composició que ha estat versionada per artistes de tots els temps i estils com Diana Ross, Gloria Gaynor, Bill Cosby, Michael McDonald, Paul Young o, en castellà, per Bruno Lomas o Los Salvajes (vegeu aquí), amb aquell títol, que els seguidors del blog d'una certa edat recordareu prou bé, de Es mejor dejarlo como está.

- FOUR TOPS. Reach Out I'll Be There. Reach Out (1967). 

 

Vapour Trail (Ride)

 

M'han arribat notícies de que aquest mes es publicarà, amb el títol de Interplay (2024), el setè disc d'estudi de RIDE, el quartet d'Oxford, Anglaterra, integrat pels guitarristes i cantants Mark Gardener i Andy Bell, el compositor principal, amb el baixista Steve Queralt i el bateria Laurence "Loz" Colbert a la secció rítmica, que amb el seu LP de debut, Nowhere (1990), es va convertir en una de les bandes més representatives i influents del shoegaze, estil que els seguidor del blog sabeu ben bé (vegeu aquí) que deu el nom a l'actitud dels músics durant els concerts, concentrats en una posició com "mirant-se les sabates".

Un disc amb vuit tracks, set d'elles composades per Bell, que, com suggereix la fotografia de la caràtula, ens submergeix en un oceà de distorsió, farcit de riffs i percussió que, onada darrera onada, amb paisatges instrumentals encantadors alternats amb cops violents de guitarra, ens agita i arrossega una i altra vegada cap al fons.

Per a sorpresa dels seus múltiples seguidors, en el següent disc, Going Blank Again (1992), van fer un gir cap al rock psicodèlic i en el tercer, Carnival of Light (1994), cap al britpop imperant en aquell moment, el que els va allunyar tant dels fans com entre si mateixos, fins al punt que quan es va publicar el quart, Tarantula (1996), ja ho havien deixat.

Una separació que va donar lloc a unes gens reeixides carreres en solitari o substituint altres músics en bandes com Oasis, sobre el que no ens estendrem, fins a la seva tornada, 21 anys després i amb la formació original, amb la publicació de dos àlbums més, Weather Diaries (2017) i This Is Not A Safe Place (2019), amb els que tampoc no han recuperat la glòria pretèrita. A veure com els hi anirà amb l'esmentat Interplay, del que els seus incondicionals podran gaudir el dia 5 de juliol al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (el Garraf, Catalunya).

Com a CdD he triat la que tanca el seminal Nowhere, un tema en base a uns riffs de guitarres caracteritzats per l'encreuament de dues Rickenbacker de 12 cordes, sense utilitzar pedals de distorsió ni altres efectes, si hem de creure l'autor, que, després de dos versos amb tornades limitades a simples "la-la-la", es va esvaint per deixar pas a una coda de cordes que ocupa la meitat de la seva durada i que, a diferència de la major part de l'àlbum, s'allunya del shoegaze per insinuar la neopsicodèlia que caracteritzaria el següent.

Escrita i cantada per Andy Bell, Vapour Trail és una composició nostàlgica i agredolça sobre la fugacitat de l'amor per algú que, al desaparèixer, deixa una "estela de vapor", de la que tot seguit en podeu gaudir en dues interpretacions en directe, separades per més d'un quart de segle.

-          RIDE. Vapour Trail. Nowhere (1990).