M'han arribat notícies de que aquest mes es publicarà, amb el títol de
Interplay (2024), el setè disc d'estudi de RIDE, el
quartet d'Oxford, Anglaterra, integrat pels guitarristes i cantants Mark
Gardener i Andy Bell, el compositor principal, amb el baixista Steve
Queralt i el bateria Laurence "Loz" Colbert a
la secció rítmica, que amb el seu LP de debut, Nowhere
(1990), es va convertir en una de les bandes més representatives i influents del
shoegaze, estil que els seguidor del blog sabeu ben bé
(vegeu aquí) que deu el nom a l'actitud dels músics durant els concerts,
concentrats en una posició com "mirant-se les sabates".
Un disc amb vuit tracks, set d'elles composades per Bell, que, com
suggereix la fotografia de la caràtula, ens submergeix en
un oceà de distorsió, farcit de riffs i percussió que, onada darrera
onada, amb paisatges instrumentals encantadors alternats amb cops violents de
guitarra, ens agita i arrossega una i altra vegada cap al fons.
Per a sorpresa dels seus múltiples seguidors, en el següent disc, Going
Blank Again (1992), van fer un gir cap al rock psicodèlic i en
el tercer, Carnival of Light (1994), cap al britpop imperant
en aquell moment, el que els va allunyar tant dels fans com entre si
mateixos, fins al punt que quan es va publicar el quart, Tarantula
(1996), ja ho havien deixat.
Una separació que va donar lloc a unes gens reeixides carreres en solitari
o substituint altres músics en bandes com Oasis, sobre el que no ens
estendrem, fins a la seva tornada, 21 anys després i amb la formació original,
amb la publicació de dos àlbums més, Weather Diaries (2017)
i This Is Not A Safe Place (2019), amb els que tampoc no han
recuperat la glòria pretèrita. A veure com els hi anirà amb l'esmentat Interplay,
del que els seus incondicionals podran gaudir el dia 5 de juliol al Vida
Festival de Vilanova i la Geltrú (el Garraf, Catalunya).
Com a CdD he triat la que tanca el seminal Nowhere, un tema en base a uns riffs
de guitarres caracteritzats per l'encreuament de dues Rickenbacker de 12
cordes, sense utilitzar pedals de distorsió ni altres efectes, si hem de creure
l'autor, que, després de dos versos amb tornades limitades a simples "la-la-la",
es va esvaint per deixar pas a una coda de cordes que ocupa la meitat de la
seva durada i que, a diferència de la major part de l'àlbum, s'allunya del shoegaze
per insinuar la neopsicodèlia que caracteritzaria el següent.
Escrita i cantada per Andy Bell, Vapour Trail és una composició
nostàlgica i agredolça sobre la fugacitat de l'amor per algú que, al
desaparèixer, deixa una "estela de vapor", de la que tot seguit en
podeu gaudir en dues interpretacions en directe, separades per més d'un
quart de segle.
- RIDE. Vapour Trail. Nowhere (1990).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada