My Baby Don't Understand Me (Natalie Prass)

NATALIE PRASS és una cantautora americana, nascuda a Cleveland (Ohio) i criada a Richmond (Virginia), el disc de debut de la qual, l'homònim Natalie Prass (2015), ha estat una de les sensacions de l'any, però la artista ha hagut de patir i esperar fins els 28 anys d'edat, a punt de tirar la tovallola, per veure'l editat.

L'àlbum es va gravar el 2012 als estudis Spacebomb, a l'estil dels vells grups de noies de la Stax dels anys 60, o sigui, amb una feina tant o més importants dels productors, en aquest cas el seu amic de la infància Matthew E. White i Trey Pollard i l'acompanyament dels músics de sessió "de la casa", però la prioritat en la publicació del debut del mateix White, Big Inner (2012)  va retardar la d'aquest fins a principis del 2015, poc abans, per cert, de que el barbut productor llencés ja el seu segon, Fresh Blood (2015), igual de recomanables tots dos.

Durant aquest període la Prass ha matat el temps dissenyant roba per a gossos i com a teclista a la banda de Jenny Lewis però la seva paciència ha obtingut recompensa i Natalie Prass, el disc, ha estat molt ben acollit per la crítica i el públic en general. Es tracta d'un clàssic disc "de ruptura", en el que en cada un dels seus nou magnífics tracks relata les seves sensacions, siguin de decepció, inseguretat, angoixa o esperança, i ho fa amb una veu dolça i fràgil que tan ens evoca a Dusty Springfield, Joni Mitchell o Carole King (el que allí en diuen "cantants d'ulls blaus") com a Diana Ross i amb un embolcall sonor de cordes i vents, per obra i gràcia dels esmentats White i Pollard -que han posat a la seva disposició més d'una trentena de músics- ric i complex, amb un resultat final que qualifico d'espectacular.

Com ha CdD he escollit My Baby Don’t Understand Me, el primer tema del disc, una sentimental composició fruit d'un moment difícil, immediatament abans de separar-se  de la seva parella,  que acaba en una lletania ("El nostre amor és un llarg adéu") que no para de repetir:

          Our love is a long googbye

          Our love is a long goodbye...

          

          ...Waiting on the train, waiting on the train.

I que, a continuació, podem escoltar amb els sumptuosos arranjaments orquestrals de la versió original i en una interpretació en directe en la que apreciem com el tema s'aguanta per si mateix.

- NATALIE PRASS. My Baby Don't Understand Me. Natalie Prass (2015).

The Concept (Teenage Fanclub)

Els TEENAGE FANCLUB son un altre paradigma de "grup de culte", concepte amb el que coneixem aquells que reben el reconeixement dels companys de professió, dels mitjans de comunicació especialitzats i d'un reduït grup d'incondicionals fans, sense arribar a assolir-lo del públic general ni, per tant, tampoc un gran volum de vendes.

Es tracta d'una banda d’indie-rock alternatiu integrada per tres compositors, Norman Blake i Raymond McGinley (guitarristes) i Gerard Love (baixista), cada un dels quals interpreta els seus temes, i un bateria que ha anat canviant en diverses ocasions des de la seva formació el 1989.

Malgrat el seu origen, a prop de la freda i plujosa Glasgow (Escòcia), el seu estil ens recorda la solejada Califòrnia dels anys 60 i 70, amb reminiscències de vells coneguts de la CdD, tan famosos com The Beach Boys i The Byrds o ignorats com els seus reconegudament admirats Big Star i es basa en unes brillants melodies i harmonies vocals sobre una base de guitarres, alternant suaus balades amb temes més nerviosos i enèrgics, amb lletres sovint ombrívoles sobre les dones, l'amor o la religió. 

De la dotzena d'àlbums que han publicat fins l'any 2010 en destacaria el tercer, Bandwagonesque (1991), el sisè, Grand Prix (1995) i el setè, Songs from Northern Britain (1997), tot i què, als seguidors del blog més desinformats, us recomanaria iniciar-vos amb Four Thousand Seven Hundred And Sixty-Six Seconds-A Shortcut to Teenage Fanclub (2003), una mena de greatests-hits amb alguna composició addicional.

Bandwagonesque està considerat la seva obra mestra, venerat per la prestigiosa publicació Spin, que el va qualificar de "Disc de l'any", per davant del Out Of Time, de REM i del Nevermind, de Nirvana, segon i tercer, i altres com Loveless, de My Bloody Valentine o Screamadelica, de Primal Scream. És un àlbum ple de joies de power-pop com What You Do To Me, Star Sign, Metal Baby o la CdD, The Concept, una composició de Blake que, amb el seu so distorsionat de guitarres i una melodia farcida de "oh yeah", inaugura magistralment -i crea l'ambient per a la resta- un LP que persisteix al pas del temps.

          She wears denim wherever she goes
          says she's gonna get some records by the status quo
          oh yeah...oh yeah...

Com a curiositat us diré que Gene Simmons, baixista i cantant del grup Kiss, va demandar-los judicialment, al·legant que havia enregistrat el logotip de la famosa portada del disc, obra de Sharon Fitzgerald, que representa amb uns colors brillants una bossa amb el símbol del dòlar, el que la discogràfica Geffen va solucionar amb un taló per una elevada quantitat dels mateixos.

- TEENAGE FANCLUB. The Concept. Bandwagonesque (1991).

Light My Fire (José Feliciano/The Doors)

Covers 3:

La CdD d'avui, en la seva gravació original de The Doors i en la versió (cover) que en va fer JOSÉ FELICIANO van estar publicades només amb un any de diferència i van suposar un gran èxits en tots dos casos.

Es tracta de Light My Fire, el tema més conegut del primer disc, un dels debuts més sonats de la història del rock (vegeu aquí), i de tota la discografia de la banda de Jim Morrison, composat principalment pel guitarrista, Robby Krieger, tot i que acreditat a tot el grup. És una cançó de més de set minuts de durada a la interpretació de la qual Ray Manzarek toca el teclat amb la mà dreta (amb una introducció llegendària) i el baix amb l'esquerra, tot i què per a la gravació original van contar amb un músic de sessió per duplicar la línia de baix.

És una composició paradigmàtica de rock psicodèlic que, partint del blues, va marcar el camí del que seria el jazz-rock dels anys 70, amb aquests llargs i aparentment improvisats "solos" (que van obligar a retallar en minuts per a les versions per a la ràdio i que és la que podrem escoltar avui) i que ha estat versionada per multitud d'artistes més, com Astrud Gilberto, Nancy Sinatra, Shirley Bassey, Steve Wonder o els més recents UB40 o Massive Attack.

Els seguidors habituals del blog ja comprendreu que jo no sigui gaire seguidor d'aquest portorriqueny emigrat a New York que, cec de naixement, va destacar de ben petit per la seva virtuositat amb la veu i la guitarra (val a dir que toca 14 o 15 instruments musicals més), però aquesta interpretació s'ho val. Per cap dels múltiples mitjans reproductors dels que he gaudit a la vida (tocadiscos pick-up, cassette i walkman, CD i disc-man, iPod i tota mena d'estris digitals) no han sonat mai temes com Che Sará, Feliz Navidad ni cap de les més de 100 cançons que ha composat ni els milers que ha interpretat (la majoria balades, boleros i altres ritmes llatins però amb interessants influències del soul, el jazz i el rock) a excepció de l'únic dels seus àlbums de la meva discoteca. 

Es tracta de Feliciano! (1968), un dels primers dels quasi 40 gravats en anglès, a més a més dels 25 en espanyol, amb aquesta preciosa portada amb un dibuix de George Bartell, en el que interpreta 12 versions acústiques de temes d'altres artistes, entre els que en destaquen un de The Mamas & The Papas (California Dreamin’), un de Bobby Hebb (Sunny), tres de The Beatles (In My Life, And I Love Her i Here, There And Everywhere) i, és clar, la CdD.

- JOSÉ FELICIANO. Light My Fire. Feliciano! (1968) / THE DOORS. The Doors (1967).  

Shiver (Giant Sand)

Des del ja llunyà post de Calexico, el grup de Joey Burns i John Convertino, que li devia una a Howe Gelb, "alma mater" de GIANT SAND, la banda de la que durant un temps en van formar part els dos primers, abans d'endegar el seu propi projecte.

Doncs resulta que aquest compositor, cantant, instrumentista i productor tan poc conegut del públic en general és tota una institució en el món de l’alt-country (o "americana", si ho preferiu), gènere del que és un referent des de fa més de 20 anys, ja sigui amb aquesta banda per la que han passat multitud de músics com els abans esmentats o com Tom Larkins (el bateria que acompanya l'entranyable Jonathan Richman) o el fidel guitarrista i amic Rainer Ptacek, mort de càncer el 1997, i molts altres convidats com Juliana Hatfield, Victoria Williams, Neko Case, (de The New Pornographers), PJ Harvey, M. Ward, Evan Dando (de The Lemonheads), Isobel Campbell (els primers passos de la qual van ser amb Belle & Sebastian), el malaurat Vic Chesnutt (la CdD del qual no hauria de trigar) etc amb els que ha gravat una trentena de discos, als que hem de sumar-ne uns quants més en solitari o amb projectes paral·lels com The Band of Blacky Ranvhette, OP8, Arizona Amp & Alternator, Giant Giant Sand, amb músics danesos o  Howe Gelb & A Band Of Gypsies, amb músics gitanos andalusos entre els que figura Raimundo Amador amb qui va gravar a Còrdova l'interessant Alegrias (2010) i així fins el darrer Heartbreak Pass (2015) en que han participat Grant-Lee Phillips (l'antic líder de Grant-Lee Buffalo) i Steve Shelley, de Sonic Youth.

Malgrat aquesta munió de col·laboradors l'estil d'aquest cantautor de Pennsylvania però resident a Tucson (Arizona) a vegades acústic i altres elèctric, sorollós i caòtic, és clarament identificable, tant per la personalíssima veu xiuxiuejada (que en algun moment ens evoca a Bob Dylan o Lou Reed) com per la profunda impregnació, metafòricament parlant, de la sorra del desert en els solcs dels seus discos en els que la atmosfera alt-country, de la que n'és un autèntic pioner, es complementa amb tocs de psicodèlia, gospel i jazz (l'autor es reconeix admirador de Thelonius Monk).

Personalment us he de dir que vaig tenir coneixement de la existència de Giant Sand, i va començar el meu culte pel senyor Gelb, amb la publicació del seu quinzè àlbum, Chore Of Enchantment (2000), per a molts el millor de la seva extensa trajectòria. Gravat en tres estudis i amb tres productors diferents (John Parish a Tucson, Jim Dickinson a Memphis i Kevin Salem a New York) amb format de trio amb Burns i Convertino i amb la participació d'una vintena de músics amics i familiars, del que en destacaria als esmentats Ptacek (que no va arribar a veure la obra publicada) i Hatfield, a més de la seva aleshores esposa Paula Brown al baix i de la seva filla Sofie Albertsen Gelb als cors, el disc manté un estrany equilibri i cohesió, amb una música suggerent que ens evoca els àrids paisatges del desert d'Arizona i una melancòlica temàtica al voltant de la pluja, l'aigua, la llum i la seva relació amb la naturalesa humana però amb prou diversitat, al llarg dels 16 tracks i més d'una hora de durada, com per justificar la seva originalitat.

Com a CdD he triat la  número 9, per a mi el més "comercial" del disc, a veure si noteu l'esgarrifansa (shiver) i us agafen ganes d'interessar-vos en la trajectòria d'un dels pares de la "americana". 

- GIANT SAND. Shiver. Chore Of Enchantment (2000).