Monkey Gone to Heaven (The Pixies)

THE PIXIES és un grup d'indie-rock de Boston (Massachusetts, USA), format per un tal Charles Thompson IV, conegut artísticament com a Black Francis, compositor, cantant i guitarra rítmica i el seu company de facultat Joey Santiago, nascut a les Filipines, guitarrista heterodox amb una tècnica peculiar, als que es va unir, en resposta a un anunci, la guapa Kim Deal, baixista de sòbria i exquisida tècnica i el seu amic David Lovering, bateria amb una potència excepcional.

Malgrat la seva curta existència, en la que van publicar cinc discos, estan considerats un dels grups més influent de la escena del rock independent americà dels anys 90, i precursors de l’estil grunge posterior, amb grups com Weezer, Pavement, Pearl Jam i, sobretot, Nirvana, el líder dels quals, Kurt Cobain es va declarar admirador. I no va ser l'únic, perquè a la llista hi podríem afegir a Bono (de U2), Thom Yorke (Radiohead), David Bowie, Graham Coxon (Blur), Bob Mould (Hüsker Dü, Sugar)  o la mateixa P.J. Harvey.

El seu estil, definit pel binomi "melodia-distorsió", es caracteritza per l'ús de melodies suaus durant les estrofes i crits explosius i guitarres distorsionades a les tornades, fenomen que posteriorment es coneixeria com a noise. Les lletres son història apart i difícils de comprendre, de temàtica surrealista, amb referències bíbliques sovint violentes, amb al·lusions a la tortura, el suïcidi i l'incest i sobre el fenomen OVNI.

Malauradament, la clàssica lluita d'egos entre Francis i Deal, relegada completament pel primer, va acabar prematurament amb la banda, i va donar lloc a diverses carreres alternatives, ella recuperant un grup d'adolescència amb la seva germana bessona Kelley i Tania Donelly, menyspreada també per Kristin Herts en els contemporanis Throwing Muses, amb les que, amb el nom de The Breeders, van publicar alguns discos interessants com Last Splash (1993) i ell, amb el nom transmutat en Frank Black segueix en actiu, acompanyat per grups com The Catholics i altres.

Si algun seguidor del blog no coneix aquests follets entremaliats, el que em sembla imperdonable, li recomano els seus segon i tercer CD, Surfer Rosa (1988) i Doolitte (1989), del que he escollit el tema per la CdD d'avui, un dels més característics de la seva discografia. Podeu escoltar el tema original del disc i veure una actuació en directe en una efímera reunió cap al 2004, uns deu anys desprès de la seva separació.

- THE PIXIES. Monkey Gone to Heaven. Doolitte  (1989).

Spanish Stroll (Mink DeVille)

Alguns seguidors de la CdD és possible que coneguin a Willy DeVille per la versió que va fer, en el disc Backstreets of Desire (1994), amb uns increïbles arranjaments "mariachi", del tema Hey Joe, popularitzat per Jimi Hendrix i CdD en el seu moment, però a aquest estrafolari personatge la glòria li va venir molt abans, durant els anys que va liderar el grup MINK DEVILLE.

Entre 1975 i 1985 van publicar, amb el llegendari productor Jack Nitzsche, si més no, quatre discos essencials, Cabretta (1977), Return to Magenta (1978), Le Chat Bleu (1980) i Coup de Grâce (1983), en els que, partint de punk-rock imperant a la New York de la època, hi va afegir sons del rhythm'n'blues, soul, música hispana i altres de la seva estimada New Orleans (on va viure durant uns anys) com el cajun i el zydeco, que li van donar una personalitat única i irrepetible, a la que s'hauria d'afegir un look ben particular, que no sabria si comparar amb un pirata o un "quinqui"...o un pachuco que en dirien al "Barrio" (Spanish Harlem).  Vaig tenir la oportunitat d’assitir a un concert seu a l'antic Studio 54, del Paral·lel de BCN, i us ben asseguro que no va deixar a ningú indiferent.

Amb el temps va anant liquidant els membres del grup original fins que es va quedar sol i va continuar amb el seu nom -o àlies més ben dit, ja que és nascut amb el cognom Borsay- en solitari, publicant discos fins l'any 2008 amb poca repercussió comparats amb els primers i el 2009, uns mesos desprès d'haver-se-li detectat una hepatitis C, va morir víctima d'un càncer de pàncrees, als 58 anys d'edat.

He escollit per a CdD la primera cançó que li vaig escoltar, la més coneguda del primer disc i de la seva discografia, titulada Spanish Stroll, un tema peculiar, molt divertit, amb un ritme que ens evoca el més pur estil Lou Reed, amb predomini del baix i la bateria per sobre de les guitarres, amb l'additiu de castanyoles i guitarra espanyola, cap al final del qual el baixista Rubén Sigüenza es despenja amb una estrofa en “spanglish” que ha passat als annals del rock:

                     Rosita, donde vas con mi carro Rosita?

                     tu sabes que te quiero

                     pero usted me quita todo

                     ya me robaste mi televisión y mi radio

                     ahora quieres llevarte mi carro

                     no me haga asi Rosita

                     ven aquí

                     hey, estése aquí al lado Rosita

                    Spanish Stroll

                    Spanish Stroll

- MINK DEVILLE. Spanish Stroll. Cabretta (1977).

Particle of Light (Carice van Houten)

M'agrada anar al cinema i penso que la sessió del capvespre del diumenge és la millor manera de tancar el cap de setmana, però quasi mai miro pel·lícules a la TV, sobretot a determinades cadenes, perquè les interrupcions per anuncis comercials em resulten insofribles.

Però el passat divendres vaig fer una excepció i vaig aguantar fins al final, passada la una de la matinada, veient l'interessant film de Paul Verhoeven El llibre negre (2006) que tracta sobre una jove jueva holandesa que, desprès d'escapar miraculosament de ser assassinada pels nazis, s'integra a la resistència. La protagonista es l'atractiva (com no en una obra de Verhoeven, el de Delícies turques, Instint bàsic o Showgirls?) CARICE VAN HOUTEN, que fa una dramàtica interpretació sense deixar de exhibir el seu físic i, donat que interpreta a una cantant professional, les seves facultats vocals en varies cançons.

Doncs ara, aquesta famosa actriu, per a molts la millor d'Holanda de tots els temps, el que ha demostrat al teatre, amb obres com La gavina, d’Anton Txèkhov, a la TV, com a la famosa telesèrie Rol de Trons, en la que interpreta a una tal Melisandre, i al cinema, com a partenaire de celebritats com Tom Cruise, Jude Law o Leonardo DiCaprio, acaba de publicar el seu primer disc.

Normalment aquestes experiències ("léase" Scarlett Johansson...) em fan arrufar el nas, però en aquesta ocasió crec que val la pena. See You on the Ice (2012) es un disc inesperadament sorprenent en el qual l'autora de la majoria dels crèdits, ha contat amb la col·laboració de músics com Steve Shelley (el bateria de Sonic Youth), Ken Stringfellow (de The Posies), el guitarrista Marc Ribot, The Metropole Orchestra i, per sobre de tots, Antony Hegarty (Antony and The Johnsons) i Howe Gelb, de Giant Sand, qui va ser presentat a la CdD en el post de Calexico.

Aquestes aportacions provoquen un ambient versàtil, diferent a cada pista, amb les seves corresponents emocions i, a la CdD escollida, Particle of Light, composada pel d'Arizona i cantada a duo amb Antony, qui, malgrat la seva veu dominat juga un paper sobri, sense innecessàries acrobàcies vocals i subordinat al xiuxiueig de la Van Houten, aconsegueixen una atmosfera encisadora i relaxant.

Ho podeu comprovar al video que segueix, potser un xic ensucrat per a l'estil habitual de la CdD.

- CARICE VAN HOUTEN. Particle of Light. See You on the Ice (2012).

(Sittin' On) The Dock Of The Bay (Otis Redding)

Fa uns mesos un seguidor de la CdD em va comentar que, amb la excepció d'Aretha Franklin, tenia molt oblidada la música negra.

Com va ser una observació feta a fora dels comentaris públics del blog no la vaig tenir en conte, però ara, desprès del post de Tina Turner, m'ha tornat a sortir amb això de la música negra oblidada.

Tot i sabent per on anava li vaig preguntar què entenia per "música negra", si es referia al ragtime, el jazz, el blues, el gospel, el doo-wop...o potser el hip-hop o la música electrònica en la ona del techno de Detroit o el house de Chicago, al temps que li suggeria emprar la expressió més políticament correcta de música “afroamericana”.

"Va, va, deixat de tonteries -em va dir-, ja saps el que vull dir. Es aquella de la que tan en vam gaudir a l'adolescència, la barreja desenfadada de blues i rock, o sigui el rhythm amb blues (R&B), o de gospel i R&B, més coneguda com a soul, o la seva variant amb influències psicodèliques, el funk, que tan èxit va tenir durant els anys 70".

En aquell moment em vaig emocionar. Em vaig posar nostàlgic i vaig pensar que potser l'amic tenia raó. I, seguint el seu suggeriment, dedicaré de tant en tant una CdD a aquesta "música negra oblidada" (MNO) d'un determinat moment de la meva biografia.  A aquella música hereva de les tradicions culturals dels esclaus africans, amb les polirítmies dels grups ètnics de l'Àfrica occidental i subsahariana i els característics cants de crida-resposta entre la estrofa solista i la tornada, que es van fusionar amb altres músiques tradicionals europees i que, a partir de la diàspora dels negres dels estats cotoners del sud dels USA cap a l'oest (Califòrnia) i el nord (Michigan, Illinois...) a conseqüència de la crisi econòmica de la primera meitat del segle XX,  va acabar popularitzant-se i sent acceptada per la joventut blanca i no només per la afroamericana.

I per començar, o millor, per continuar amb la MNO-2, qui millor que OTIS REDDING, l'anomenat "King of Soul", l'autor del tema Respect que, interpretat per la mateixa "Lady Soul", Aretha Franklin, va ser CdD en el seu moment.

Amb només set anys de carrera professional, malauradament trencada al morir en un accident d'aviació als 26 anys d'edat, Otis va ser respectat tant per la seva meravellosa veu, com pel seu versàtil estil interpretatiu, però també per la seva personalitat, afable i generosa i igualment compromès amb els drets civils, fins a ser considerat, per la forta influència que va exercir sobre un gènere del que representa la essència més pura, el "Rei del Soul", tron que manté 45 anys desprès de la seva desaparició, el 10 de desembre de 1967.

El seu disc més important és Otis Blue (1965), gravat als mítics estudis Stax Records, de Memphis (Tennessee, USA), amb l’acompanyament de la excepcional "banda de la casa", Booker T. & The MG's, amb Booker T. Jones i Isaac Hayes als teclats, i Steve Crooper a la guitarra entre altres, a més a més d’una fantàstica secció de vents formada per membres de The Mar-Keys (no confondre amb The Bar-Kays, el seu grup d'acompanyament en els directes, varis membres del qual van morir en l'accident d'aviació) i els Memphis Horns. 
L'àlbum conté 3 temes propis, com l'aclamat Respect (CdD en la veu d'Aretha Franklin en el seu dia), Ole Man Trouble i I've Been Loving You Too Long, i vuit versions, tres de Sam Cooke, les impressionants Change Gonna Come, Wonderful World i Shake (un dels seus grans èxits), i altres de Solomon Burke, Smokey Robinson (My Girl), BB King i una Satisfaction que va impressionar als mateixos Stones.

Com és impossible escollir-ne una per a CdD d'avui he optat per recomanar-vos el disc sencer i he triat una altra cançó, composada per Redding i l'esmentat Crooper, que va ser el major èxit de la seva carrera, malgrat ser publicada pòstumament a la seva mort. La va composar durant una estada a Monterrey, contemplant el mar...assegut al moll de la badia.

- OTIS REDDING. (Sittin' On) The Dock Of The Bay (1967).