THE SMASHING PUMPKINS és una banda de rock de Chicago
(Illinois, USA), liderada pel compositor, cantant, guitarrista i productor (a
més a més d'escriptor i poeta) Billy
Corgan, que, en un moment en el que triomfava al mon el fenomen grunge, amb grups com Nirvana o Pearl Jam, van escollir la direcció contrària, amb elements del rock psicodèlic, del heavy, del rock progressiu, gòtic, dream-pop,
shoegazing i electrònic, per assolir
el reconeixement com un dels grups més creatius i coherents de la dècada dels 90
amb dos discos fonamentals de la història del rock alternatiu americà:
Siamese Dream (1993), el segon de la seva discografia, va ser gravat en
circumstàncies nefastes, amb James Iha,
el segon guitarra i D'Arcy Wretzky,
la baixista, acabant de trencar desordenadament la seva relació sentimental i
amb el fenomenal bateria Jimmy
Chamberlin amb seriosos problemes amb les drogues i l'alcohol, motiu per el
que es rumoreja que Corgan, a punt de caure en una depressió suïcida i en plena
lluita contra l'augment de pes, va tocar tots els instruments, excepte la
percussió, però amb un resultat artístic extraordinari. Temes com Cherub Rock, Today, Rocket, Disarm o Mayonaise (un dels dos únics dels tretze
amb Iha com a coautor) em segueixen emocionant a cada nova escolta, al que
contribueix la impecable producció de Corgan, amb la col·laboració de Butch Vig.
I el següent, Mellon Collie And The Infinite Sadness
(1995), ja va ser la bomba: un impressionant doble CD (o triple LP) amb 28
excel·lents temes d'una varietat estilística imcommensurable que va del format
acústic al simfònic (per al tema Tonight,
Tonight van contar amb la Orquestra Simfònica de Chicago), amb una
producció, ara amb la participació de Alan
Molulder i Flood, igual
d'extraordinària, del que en va resultar un èxit de crítica i comercial. Si no
teniu dues hores ni esma per escoltar-lo d'una seguida, podeu anar saltant de tracks, aturant-vos a l'esmentat Tonight, Tonight, a Zero (el de la icònica samarreta amb la que va aparèixer l'artista,
i amb un radical canvi de look amb el
cap rapat), Bullet With Butterfly Wings
(la CdD d'avui), Thirty-Three, 1979 o
XYU, i de ben segur que us vindrà de
gust escoltar la resta.
Malauradament, a partir
d'aquí van tornar els problemes interns, el que, unit a la baixada de
vendes del següent, Adore (1998) i dos àlbums més, va portar a la dissolució del grup
l'any 2000 i l'inici d'un nou projecte de Corgan i Chamberlin, amb el nom de Zwan i amb un sol disc, Mary Star Of The Sea (2001) i de Corgan
en solitari, com a poeta amb la compilació de poemes Blinking With Fists (2004) i com a músic amb The Future Embrace (2005), abans de tornar a recuperar la banda,
amb Chamberlin i altres membres nous, i seguir publicant regularment i
sortint de gira, com la que té prevista començar el proper dimarts, 22 de març,
a Portland (Oregon) i acabar, 19 concerts desprès, el dia 20 d'abril a Houston
(Texas), sense concretar si es deixaran caure en la que seria la sexta visita a
casa nostra.
Bullet With Butterfly Wings, composada durant el període
d'enregistrament de Siamese...però
publicada en el posterior Mellon
Collie... és una de les seves cançons més conegudes, conté un dels moments
més viscerals de la seva producció, la distorsió amb que, cap als dos minuts i
mig, comença el pont de guitarra, i una angoixant ("Malgrat tota la meva
ràbia, només sóc una rata en una gàbia...") tornada que fa:
Despite all my rage I am still just a rat in
a cage
Despite all my rage I am still just a rat in a cage
Then someone will say what is lost can never be saved
Despite all my rage I am still just a rat in a cage
Un tema destinat a convertir-se
en un highlight dels seus concerts
però que arrossegarà per sempre la xacra d'haver provocat una allau
humana que, el dia 11 de maig de 1996, al Teatre Point de Dublín
(Irlanda), va causar la mort d'una adolescent de 17 anys, a la que dedico
aquest post.
- THE SMASHING PUMPKINS. Bullet With Butterfly Wings. Mellon
Collie And The Infinite Sadness (1995).