Ruiner (Methyl Ethel)

Jake Webb és un compositor, cantant i guitarrista de Perth, capital de Austràlia de l'Oest i bressol de coneguts artistes de la CdD com Tame Impala o The Drones, que, tot i acompanyar-se d'una banda en els concerts, grava a l'estudi casolà de casa seva els discos que publica amb el nom d'un dissolvent orgànic anomenat METHYL ETHEL.

Uns àlbums emmarcats en la corrent neo-psicodèlica imperant a la inesgotable pedrera de les antípodes i que, com ben bé sabeu els seguidors habituals, tan agrada a l'autor del blog (com es demostra als recents post de Courtney Barnett o Rolling Blackout C.F.), a l'enregistrament dels quals barreja bases programades amb instruments tradicionals, en els que abunden melodies enganxoses i, tot sigui dit, lletres més aviat convencionals al voltant de temes existencials com l'aïllament, la soledat o la desesperació.

Unes obres, a la tercera de les quals, desprès de Oh Inhuman Spectacle (2015) i Everything Is Forgotten (2017), acabada de editar amb el nom de Triage (2019), aprofundeix en els sentiments onírics mitjançant mescles expansives marcades pels sintetitzadors i la veu andrògina de l'autor, amb tracks destacades com Scream Whole, Trip The Mains, What About The 37º o la CdD.

Es tracta de la que arranca el disc, Ruiner (per la pèssima qualitat del vídeo de la qual us demano disculpes), una enganxosa melodia, sustentada en un ritme galopant i uns sorollosos cors, en la que va repetint la expressió "Yeah, that's not good enough, that's not good enough" (Això no és prou bo).

Doncs no hi estic d'acord...i tant que ho és de bo!

                                       

- METHYL ETHEL. Ruiner. Triage (2019).

                           

The Descent (Bob Mould)

Bob Mould 3:

El tercer dels quatre post previstos sobre la figura de BOB MOULD va de la seva segona etapa en solitari, iniciada amb la ruptura dels Sugar i que perdura fins a l'actualitat.

Una carrera discreta en els primers deu anys, amb incursions en el rock electrònic i la música dance, fruit de la seva immersió a la comunitat gai de Nova York, amb períodes de inactivitat musical que va emprar implicant-se en el món de la lluita lliure, la seva altra passió, i en  co-escriure, juntament amb Michael Azerrad, la seva biografia, publicada el 2011 amb el títol de See a Little light: The Trail of Rage and Melody, fins al 2008, en que va tornar a l'estil rock alternatiu, amb el que segueix en actiu amb mitja dotzena de discos, els més interessants del quals considero que son Silver Age (2012), el de la CdD d'avui, i Sunshine Rock (2018), el del proper i definitiu post.

Uns àlbums gravats amb mode power trio, el seu format favorit, amb el baixista Jason Narducy i Jon Wurster, altrament bateria de Superchunk, el primer dels quals, tot i aquest títol autocrític, no té res de nostàlgic ni reflexiu, tot el contrari, una explosió de pop-rock aspre amb brillantor melòdica, una obra alt-rock de manual a l'estil Sugar o, fins i tot, HüskerDü, en la que, lluny de buscar refugi en el passat, en reclama la vigència.

Un LP amb 10 tracks d'intensitat elèctrica sense treva, dels que en destacaria l'homònim Silver Age, Briefest Moment, Keep Believing i la CdD, The Descent, un tema d'enèrgic power-pop en el que Mould, aleshores amb cinquanta anys, fa el que millor sap fer, i gaudint de la seva pròpia "edat de plata".

                                      

- BOB MOULD. The Descent. Silver Age (2012).

Toumani (Toumani Diabaté's Symmetric Orchestra)

Africana 13:

Els dos pròxims post de la secció “Africana” del blog estaran dedicats a dos músics malians virtuosos en sengles instruments tradicionals, la kora i el ngoni.

El primer d’ells és TOUMANI DIABATÉ, criat en una nissaga de griots, el pare del qual, Sidiki Diabaté, conegut com el “Rei de la kora”, va ser el primer a gravar un disc, l’any 1970, amb aquest instrument, continuada per la seva cosina Sona Jobareth, pel seu germà petit Mamadou Sidiki Diabaté i, recentment, pel seu fill Sidiki.

La gran aportació del nostre heroi d’avui va ser la fusió de la música tradicional mandé amb estils occidentals com el flamenc, el blues o el jazz, fruït del que, a més a més de publicar discos com a solista com el seminal Kaira (1987) o el més recent The Mandé Variations (2008), ho ha fet col·laborant amb artistes d’arreu del món com els espanyols Ketama i el baixista britànic Danny Thompson, amb els aclamats Songhai (1988) i Songhai 2 (1994); amb el bluesman americà Taj Mahal (Kulanjan, 1999); la islandesa Björk (Volta, 2007); els seus paisans Kélétigui Diabaté al balafon i el protagonista de la propera “Africana 14”, Bassekou Kouyaté al ngoni (Djélika, 1995); el mític guitarrista Ali Farka Touré (In The Heart Of The Moon, 2005 i Ali & Toumani, 2010) o, com a cirereta del pastís, amb el seu fill (Toumani & Sidiki, 2014 i Lamomali, 2017).

La CdD que he triat per avui, titulada precisament Toumani, és la que enceta un disc que espero que us agradi i que gaudiu de la kora, una mena d’arpa de 21 cordes típica de l’Àfrica Occidental, i d’aquesta interessantíssima discografia multicultural. Es tracta del Boulevard de l’Independence (2006), un àlbum gravat amb músics de diversos països de l’antic imperi Mandinga com Senegal, Mali, Burkina Faso, Costa d’Ivori o Guinea, agrupats amb un nom, SYMMETRIC ORCHESTRA, que al·ludeix a l’equilibri entre tradició i modernitat, en el que instruments com la kora, el ngoni, el balafon o el djembé conviuen amb guitarres i teclats electrònics (vegeu imatge), interpretats per fins a 41 instrumentistes –incloent una secció de vents dirigida per Pee Wee Ellis- i 11 cantants, entre ells el magnífic Kasse Mady Diabaté.

Un disc amb el nom d’un dels carrers principals de Bamako, gravat al Hogon Club de la capital de Mali on el combo va actuar cada divendres durant gairebé 10 anys, amb nou temes en els que predominen els ritmes tradicionals mandé, com la CdD, Toumani, l’homònim Boulevard de l’Independance, Wasso o Mamadou Diaby, amb alguna incursió a la salsa afro-cubana, com Africa Challenge, amb la kora constantment com a instrument clau.

-     - TOUMANI DIABATÉ & HIS SYMMETRIC ORCHESTRA. Toumani. Boulevard de l’Independance (2006).

You Should See Me In A Crow (Billie Eilish)

Reconec que em vaig posar el disc de BILLIE EILISH amb escepticisme. El mateix amb el que segueixo els passos de l'activista sueca GretaThunberg, originat pels prejudicis derivats de la seva curta edat i, potser subconscientment, pels desordres neuropsicològics que semblen afectar-les. Però, de seguida, abans d'acabar d'escoltar l'àlbum, me'n vaig adonar que hi havia una artista molt interessant. Una noia de 17 anys al mèrit de la qual no és aliè el seu polifacètic germà Finneas O'Connell, compositor i coautor, a més a més de productor, del disc, un dels dos músics que l'acompanyen en els seus directes...i actor ocasional (a la sèrie Modern Family entre altres), qui li va prestar el tema Ocean Eyes amb que es va donar a conèixer amb 15 anys. Una publicació convertida en fenomen viral a les xarxes, seguida d'altres com Bellyache, Bored (inclosa a la banda sonora de la sèrie 13 Reasons Why) i d'altres, recopilades a l'EP Don't Smile At Me (2017), o Lovely, amb la col·laboració de Khalid (per a la segona temporada de la esmentada telesèrie), que la van convertir en una icona abans de publicar el seu primer LP, When All Fall Sleep, Where Do We Go? (2019), que va presentar tan austera com reeixidament fa poques setmanes al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Un disc amb 14 tracks que transiten del rhythm & blues i el pop a la electrònica sense perdre homogeneïtat, amb unes lletres que transmeten l'angoixa d'una generació, coneguda com a Z, caracteritzada per l'abandó dels sentiments revolucionaris per cercar la individualitat, defugir tabús socials com les drogues recreatives, la sexualitat, la identitat de gènere o les malalties mentals i patir ansietat per la sobreexposició informativa i el sobreús de les xarxes socials. 

Unes composicions que, en algun moment, ens recorden a conegudes del blog com Lana Del Rey o Lorde, que la de Los Angeles, Califòrnia, interpreta amb arranjaments foscos i minimalistes i amb una estètica deliberadament asexuada, amb roba ampla i extravagant que no ha impedit que es converteixi en imatge de marques com Apple o Calvin Klein i esdevingui la adolescent carismàtica per excel·lència del que portem del segle XXI, i de les en destacaria algunes inspirades en relacions fracassades com Bad Guy (el seu hit més conegut), Wish You Were Gay o 8; en el simbolisme cristià, com As The Good Girls Go To Hell; la pèrdua d'un amic (el raper XXXTentation, assassinat amb 20 anys uns mesos abans), a Bury A Friend, i la que he triat per a CdD, una abrasiva balada electrònica sorgida de la escena d'un episodi de la sèrie Sherlock en la que el malvat Jim Moriarty (interpretat per Andrew Scott) diu "Hauries de veure’m amb una corona", és a dir You Should See Me In A Crow.

- BILLIE EILISH. You Should See Me In A Crow. When We All Fall Asleep Where Do We Go? (2019).