Whole Lotta Shakin' Goin' On (Jerry Lee Lewis)

PdR'n'R 8:

El protagonista de la CdD d'avui té un talent per a la música només equiparable al d'engegar en orris la seva vida personal. Així, JERRY LEE LEWIS, nascut en una humil família treballadora de Louisiana (USA), va destacar des de ben petit per les seves aptituds al piano, instrument que el seu pare li va comprar de tercera ma i amb un gran esforç econòmic i amb el que debutar en públic amb 14 anys.

El 1957 va enregistrar el seu primer èxit, Whole Lotta Shakin' Goin' On i, pocs mesos desprès, la seva cançó més coneguda, Great Balls Of Fire!. Mentre tant, a la discogràfica Sun Records, de Memphis (Tennessee, USA), havia conegut a altres tres estrelles del moment, Elvis Presley, Carl Perkins i Johnny Cash, amb els que va gravar un disc que no es va publicar fins uns anys desprès, amb el nom amb el que els va anomenar el directiu Sam Phillips, The Million Dolar Quartet (vegeu aquí).

Però el nostre heroi, a qui en algun moment es va arribar a comparar amb Elvis, és un autèntic desastre en la seva vida personal, des de que, amb només 16 anys és va casar per primera de les set vegades que ho ha fet (fins ara, la darrera el 2012), amb tot un seguit d'escàndols com el casament a l'any següent amb una noia embarassada, sense divorciar-se de la primera, amb el que es va convertir en bígam, i poc després, amb 22 anys ho va tornar a fer, aquesta vegada i en secret amb una nena de 13 anys, Myra Brown, amb la mala sort de que, el 1958, durant una gira per Anglaterra, a la que es va obstinar a portar-la, es va descobrir el matrimoni, amb el conseqüent escàndol, que va obligar a cancel·lar la gira i tornar als Estats Units, on va ser apartat de la escena musical.

Per si no hagués tingut prou desgràcies, el seu primer fill, amb tres anys, va morir ofegat a la piscina, el segon ho va fer als 19 en un accident de trànsit, la quarta dona també mor ofegada a la piscina, la cinquena ho fa per sobredosi de metadona i ell mateix va haver d’ ingressar en diverses ocasions a la clínica de desintoxicació Betty Ford...segueixo?

Evidentment, aquesta desordenada biografia va influir molt negativament en la seva vida artística i, aquest increïble pianista, amb una tècnica tan personal i agressiva per el que va ser conegut com “The Killer” (l'assassí), es va d'haver d'allunyar del rock & roll, del que és considerat un autèntic pioner, per sobreviure interpretant música country, amb més pena que glòria, fins que el 1989, la pel·lícula Great Balls Of Fire! , dirigida per Jim McBride i protagonitzada per Dennis Quaid, en el paper de Lewis, Winona Ryder en el de Myra, el va tornar a la popularitat, el que li va permetre tornar a gravar  després d'uns quants anys sense fer-ho. I el resultante va ser Last Man Standing (2006), un àlbum amb 21 duets amb artistes com Little Richard, B.B. King, Buddy Guy, Kris Kristofferson, Willie Nelson, Mick Jagger i Keith Richards (The Rolling Stones), Jimmy Page (Led Zeppelin), Bruce Springsteen, Ringo Starr (The Beatles), Rod Stewart o Neil Young. I encara un parells més, Mean Old Man (2010), amb la participació d'Eric Clapton, John Fogerty (Creedence Clearwater Revival) i Sheryl Crow entre altres i, el darrer, als 79 anys d'edat i viu, contra tot pronòstic, Rock & Roll Time (2014).

Als joves seguidors del blog, poc coneixedors de la carrera de l'artista, us recomano iniciar-vos amb Live At Star-Club, Hamburg (1964), un disc gravat en un frenètic concert en aquesta ciutat alemanya el dia 5 d'abril de 1964, sis anys desprès de l'ensorrament de la seva carrera, en el que, tot i passar per un moment personal tan complicat, The Killer, colpejant les tecles amb tanta força que sembla que es vagin a trencar, es mostra com el fenomenal pianista que és. Un àlbum considerat com un dels millors directes de la història del rock i que hauria de ser d'escolta obligatòria per tots aquests xavals que tan poc respecte tenen per les persones grans.

I la CdD, la seminal Whole Lotta Shakin' Goin' On, una composició l'origen de la qual es disputen el cantant Dave "Curlee" Williams i el pianista James "Roy" Hall, a la que Lewis va canviar radicalment els arranjaments, havent de superar les reticències de Sam Phillips per l'explícit contingut sexual de la lletra, motiu per el que va ser censurada en moltes emissores de radio i TV de la època.

Si no ho creieu, a que penseu que es refereix amb això de "remena, nena, remena...":

               Well, I said shake, baby, shake

               I said shake, baby, shake...

- JERRY LEE LEWIS. Whole Lotta Shakin' Goin' On (1957).

Coles Corner (Richard Hawley)

RICHARD HAWLEY és un compositor, cantant i guitarrista que, després de gravar dos discos amb els mig desconeguts Longpigs i participar breument com a guitarrista de gira dels Pulp del seu amic i paisà de Sheffield (Anglaterra) Jarvis Cocker, el 2001 va iniciar una carrera en solitari en la que porta set àlbums publicats, el darrer dels quals, Hollow Medows (2015), composat durant la convalescència de la fractura d'una cama. 

El nom d'aquest darrer disc fa referència a un verd turó a prop de la seva localitat natal, de la que pren idees per als títols i les caràtules de moltes de les seves obres, com Late Night Final (2001), crit dels venedors del diari vespertí Sheffield Star; Lowedges (2003), un barri de la urbs; Coles Corner (2005), la cantonada d'un centre comercial i habitual punt de trobada de parelles des de fa generacions o Lady's Bridge (2007), un dels ponts de la ciutat font d'inspiració en la que, defugint cants de sirena que el cridaven a Londres, ha decidit seguir vivint. Per als lectors "completistes" interessats, els dos LP que manca esmentar son Truelove's Gutter (2009) i Standing In The Sky's Edge (2012), la relació dels títols dels quals amb la provinciana Sheffield no us puc concretar.

A més a més de tota aquesta obra personal, aquest cotitzat músic ha participat en la gravació de discos de gent tan diversa com el mateix Jarvis Cocker,  The Manic Street Preachers,  Arctic Monkeys, Elbow, Robbie Williams, Beth Orton, Lisa Marie Presley, Nancy Sinatra i alguns més, als que ha aportat la seva tècnica i els seus coneixements, fruït de la passió, des de ben jovent, per músics americans de post-guerra con Lee Hazlewood (el geni compositor i productor de la millor Nancy Sinatra), Roy Orbison, Elvis Presley o Scott Walker, que han influït en el seu recognoscible estil de crooner del segle XXI.

Com podreu apreciar a la CdD d'avui, el tema homònim que enceta, a mode de suite, el que, per a mi, és el seu millor LP, la seva elegant veu de baríton s'embolcalla amb exuberants arranjaments orquestrals que tenen continuïtat en la resta de l'àlbum (Just Like The Rain, Hotel Room, The Ocean, Born Under A Bad Sign...), tan romàntic com poc amarg ni autocompassiu. Un disc en el que hi trobarem trets de rockabilly, country i primitiu rock & roll, així com de blues, jazz i pop vintage dels anys 40 i 50, el que el converteix en una obra com d'una altra època que, no obstant, és perfectament vigent.

Imagineu-vos ara a un home, sol en aquesta cantonada de Fargate amb Church Street, de Sheffield, un plujós vespre de tardor, mirant, esperant que passa, com reflecteix la primera part de la tornada que fa:

    I’m going down town where thre’s music                   Vaig baixar a la ciutat, on hi ha música

    I’m going where voices fill the air                                Vaig on les veus omplen l’aire

    Maybe there’s someone waiting for me                       Potser hi ha algú esperant-me

    With a smile and a flower in the hair                           Amb un somriure i una flor al cabell

I que, malauradament, no acaba bé, ja que ningú no l'espera...ni somriures ni flors apareixen per en lloc.

- RICHARD HAWLEY. Coles Corner. Coles Corner (2005).

Doing It To Death (The Kills)

Desprès de cinc anys sense publicar cap disc, període en el que les han vist de tots els colors, THE KILLS han tornat, i ho han fet en plena forma.

La cantant i guitarrista nord-americana Alison Mosshart i el guitarrista i bateria britànic Jamie Hince es van conèixer fa 15 anys, quan tos dos formaven part d'altres projectes, de Discount ella i de Scarfo i de Blyth Power ell, amb la dissolució dels quals van formalitzar la seva relació professional (sembla que mai no ho ha estat sentimental), amb un estil garage-rock i blues minimalista, amb la única ajuda d'una caixa de ritmes, pel que, en els seus primers dos àlbums, Keep On Your Mean Side (2003) i No Wow (2005), han estat comparats amb The White Stripes. Per el següent LP, Midnight Boom (2008), van incorporar textures electròniques, amb les que van guanyar matisos i està considerat el millor de la seva discografia, per sobre del quart Blood Pressures (2011), popularitat a la que ha contribuït la utilització de diverses cançons en molts programes de TV i anuncis comercials.

Però, quan tot semblava anar-los de cara, un absurd accident a l'enganxar-se el dit Hince amb la porta del cotxe, li va provocar una greu lesió al tendó del tercer dit de la mà dreta que va precisar de cinc intervencions quirúrgiques i una llarga rehabilitació que, en paraules seves, el va obligar a "tornar a aprendre a tocar la guitarra". I, per si fos poc, durant aquest període es va separar de la seva esposa durant cinc anys, la top-model Kate Moss.

Mentre tant, la Mosshart, que havia conegut a Jack White (ex-White Stripes) en una gira conjunta quant aquest formava part de The Raconteurs, es va unir a ell amb un nou projecte, The Dead Weather, del que n'han resultat tres àlbums prou interessants, Horehound (2009), Sea Of Cowards (2010) i Dodge An Burn (2015).

Per això, quant aquest estiu passat, camí de Dubai, vaig veure, i escoltar, és clar, al programa d'entreteniment de l’Airbus A380 (l'avió comercial més gran del món però que per dintre és si fa no fa com tots) el nou treball del duo em vaig quedar sorprès, i ben gratament, per cert. 
I és que Ash & Ice (2016) és un treball ambiciós, amb el que penso que The Kills, abastant tot el seu passat al llarg d'aquests 15 anys i amb algun afegit amb influències brasileres i afro-pop, recuperaran de seguida el temps perdut. Com a tret diferencial de la obra prèvia hi trobem un major protagonisme de la caixa de ritmes, deixant les guitarres en un segon pla, el que, sota la producció del mateix Hince, que va desenvolupar aquesta faceta per si de cas no es recuperava de la mà, suavitza el seu brut so característic.

Un so brut però elegant, més reflexiu i ombrívol que festiu, probablement com a conseqüència dels esdeveniments patits, com podeu comprovar en temes com Heart Of A Dog, Hard Habit To Break, Siberian Nights o la CdD d'avui, Doing It To Death, una de les millors composicions de la seva carrera,  l'apassionant mig-temps que obre l'àlbum, amb el seu electritzant riff de guitarra, la meravellosa veu de la Mosshart i uns cors (a la gravació original, que no al vídeo del concert al Isle of Wight Festival 2016) que us deixaran gelats: 

          Heads up we're in a dead club

          Put your hands up and do your dipsy and dropsy

          And line up, we're hanging up

          Double sixing it, night after night

          Doing it to death (oh, oh...)

          Doing it to death (oh, oh...)

- THE KILLS. Doing It To Death. Ash & Ice (2016).

Death Of Samantha (Yoko Ono)

Tot i haver estat desmentit per sir Paul McCartney, només fa uns pocs anys i, sigui dit, amb molt poca vehemència, la majoria dels seguidors de The Beatles considerem a YOKO ONO com la principal responsable de la separació dels Fab Four de Liverpool.

Filla d'una aristocràtica família japonesa i educada en els millors col·legis, en els que compartia aula amb els fills de l'emperador, la nostra protagonista d'avui va destacar des de molt jove com a artista d'art conceptual i va ser en una de les seves exposicions a Londres on va conèixer el seu futur marit, John Lennon, el qual, no oblidem, havia estat estudiant d'art abans d'abandonar-ho per la música. 

Deixant de banda l'aspecte artístic com a pintora, dibuixant, escriptora... i creadora de performances en general, musicalment el més interessant és la seva etapa amb Lennon, amb discos de tota mena, com els infumables Unfinished Music No. 1 Two Virgins (1968) i No 2. Life With The Lions (1969), aclamats com Yoko Ono/Plastic Ono Band (1970) o comercials com Double Fantasy (1980).

A la mort del enyorat beatle, la desconsolada vídua es va afanyar, més que a conservar, a incrementar el llegat, fins a duplicar la fortuna, a promocionar la carrera musical del seu fill Sean Lennon, sense abandonar una intensa activitat artística en tots els camps, incloent la gravació de discos que he de reconèixer, sincerament, que no he seguit, amb la excepció d'un disc del 2007, autoparòdicament titulat amb el malnom de "bruixa" amb que la coneixem, Yes, I'm A Witch, que, per cert, acaba de tenir continuïtat amb la recent publicació d'un segon, Yes, I'm A Witch Too (2016).

Tots dos son discos "remix" (remescles), és a dir, reinterpretacions de velles cançons composades i gravades anteriorment per la Ono, que cada artista participant, 16 i 17, respectivament, ha adaptat al seu terreny, conservant únicament les pistes de la singular veu de la diva. I, si en el primer van intervenir artistes tan diversos com Porcupine Tree, The Apples In Stereo, Cat Power, The Polyphonic Spree, Jason Pierce (de Spiritualized), The Flaming Lips, Antony Hegarty (de Antony & The Johnsons) o The Sleepy Jackson, en el segon ho han fet, entre altres, Death Cab For Cutie, Moby, Peter, Bjorn & John o el seu fill Sean. 

El cas és que avui en dia, als 83 anys, la valoració dels seus mèrits encara genera acalorats debats i jo mateix soc dels que no entenc el que "el meu" John Lennon va veure en la Ono, la presència de la qual em provoca tanta indignació com al grup espanyol Def con Dos, que li va dedicar una cançó titulada La culpa de todo la tiene Yoko Ono. Però, en un moment de debilitat, reconec el mèrit de la seva persistència i, aprofitant que ahir es va complir el 36é aniversari de l'assassinat del seu marit (vegeu aquí), li dedico aquest post.

És un tema del primer Yes, I'm A Witch, el del 2007 -LP titulat com una cançó del seu disc A Story (1974)- un àlbum de resultat eclèctic, com no podia ser d'una altra manera, en el que trobem rock psicodèlic i electro-funk alternant-se amb balades com la CdD, Death Of Samantha, la versió original del qual trobarem en el doble LP Approximately Infinite Universe (1973) i que ara podeu escoltar amb el deliciós “remix” dels britànics Porcupine Tree i en un vídeo de la època. Trieu quin us agrada més.

- YOKO ONO. Death Of Samantha. Yes, I'm A Witch (2007) / Appoximately Infinite Universe (1973).

To Love Somebody (The Bee Gees)

Alguns seguidors habituals del blog potser us quedareu desconcertats al llegir el títol del post d'avui i segurament serà perquè el primer que uns vindrà al cap son els temes Stayin' Alive, How Deep Is Your Love o Night Fever, del disc Saturday Night Fever (1977), que van formar part de la banda sonora d'una famosa pel·lícula. Però la veritat és que en aquell moment jo ja feia anys que havia perdut l'interès pels seus autors i el ritme funk i l'insofrible falset del cantant tampoc no van contribuir a recuperar-lo.

La història, doncs, es remunta uns anys abans, cap al 1966, quan vaig escoltar les primeres cançons de THE BEE GEES, un grup format per tres germans britànics, tot i què van començar a tenir èxit a Austràlia, on van viure per un breu període de temps, en Barry, el gran i els bessons Maurice i Robin Gibb, recollides en l'àlbum conegut com a Bee Gees' 1st (1967), amb temes com New York Mining Disaster 1941, Holiday o To Love Somebody, tots composats per Barry, o en el següent, Horizontal (1968), el que conté Massachusetts i World, i altres editades com a singles, com Words, I've Gotta Get A Message To You o I Started A Joke, la majoria excel·lents balades pop amb elements del soul i de la música psicodèlica, interpretades amb unes veus impecables.

Van ser uns anys en que els seguia devotament, fins que la joguina es va trencar. Va ser amb la publicació de Odessa (1969), un doble LP amb influència del rock progressiu, excessiu per als autors, que es van veure forçats pel seu productor, Robert Stigwood, el que va provocar tensions entre ells, que van explosionar amb la decisió d'editar com a single el tema First Of May, una preciosa composició, tot sigui dit, de Barry, en contra de la opinió de Robin, que preferia el seu Lamplight, i que va acabar amb el seu abandó temporal de la banda, el que va impedir una bona promoció del disc, que, tot i ser considerat per molts com el millor de la seva carrera, va ser un rotund fracàs comercial. 

Amb la tornada del bessó, que havia tingut un cert èxit com a solista amb l'àlbum Robin's Reign (1969), el del single Saved By The Bell, The Bee Gees van continuar una irregular carrera, amb més de mitja dotzena de LP's, dels que en destacaria Trafalgar (1971), fins que, seguin el consell d’Eric Clapton i dels seus productors, van evolucionar cap a la música disco i variar el registre vocal de Barry cap a aquest falset tan reconeixible, a partir del disc Main Course (1975), sublimat a l'esmentat Saturday Night Fever (1977), àlbum que va arribar a ser el més venut de la història fins a aquell moment, el següent Spirits Having Flown (1979) i...no continuo, perquè aquests ja no eren els meus Bee Gees!

La mort de Maurice l'any 2003, amb 53 anys -el petit, Andy, que va formar part de la banda un breu període, ja havia mort el 1988, als 30 anys, per una miocarditis, conseqüència dels seus excessos- durant una intervenció quirúrgica per una oclusió intestinal, va suposar el cessament provisional de l'activitat de la banda, que es va fer definitiva amb la de Robin el 2012 per un càncer de fetge als 62.
Això sí, a Barry no li caldrà patir pels seus ingressos, als royalties per les cançons dels Bee Gees s'hi han de sumar el de moltes altres composicions, com la cançó que dona nom a una altra pel·lícula d'èxit, Grease, i per a molts altres artistes com Barbra Streisand, Dionne Warwick o Diana Ross.
Arribats fins aquí, proposo als incrèduls seguidors del blog que us apropeu als germans Gibb, o brothers Gibb, en anglès, de les inicials B.G. que n'ha resultat el nom artístic, en el primers dels diversos àlbum recopilatoris de la seva extensa carrera, el Best Of Bee Gees (1969) que recull els seus singles del 1966 al 1969. Dotze temes la majoria dels quals podria haver escollit com a CdD d'avui, i que per això us relaciono:

   1- Holiday                                                         1- First Of May

   2- I've Gotta A Message To You                        2- World

   3- I Can't See Nobody                                       3- Massachusetts

   4- Words                                                            4- To Love Somebody

   5- I Started A Joke                                             5- Every Christian Lion Hearted...

   6- Spicks And Specks                                        6- New York Mining Disaster 1941

I dels que he escollit un dels més populars, una composició destinada originalment a ser cantada per Otis Redding, però que ha estat amb la veu de Barry que ha esdevingut un estàndard interpretat per centenars d'artistes com Rod Stewart, Janis Joplin, The Animals o, més recentment, Billy Corgan, al marge dels seus Smashing Pumpkins. Em refereixo, és clar, a:

- THE BEE GEES. To Love Somebody. The Bee Gees' 1st (1967) / Best Of Bee Gees (1969).

Unless (The Pale Fountains)

El dia 17 de gener de 2014, el post de la CdD començava així:

"El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil(2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa".

Doncs avui és el torn dels seminals THE PALE FOUNTAINS i el seu Pacific Street (1984), una banda i un disc completament eclipsats en el seu moment per grups vells coneguts d'aquest blog com The Smiths i Echo & The Bunnymen però amb gran repercussió en altres de posteriors, protagonistes tanmateix de CdD, com Belle & Sebastian o The Divine Comedy.

Un disc amb una impactant caràtula -tot i què no suggereix en absolut el que us hi trobareu- que us aconsello aconseguir en la versió en CD, amb quatre bonus tracks, algunes, com Thank You, tan bones o millors que els 11 originals de l'LP, dels que en destacaria la inicial Reach, Something On My Mind, els dos breus interludis instrumentals Faithful Pillow (pt 1 i 2), (Don't Let Your Love) Start A War i la CdD, Unless, amb la seva misteriosa atmosfera tribal, a la que contribueixen el baix i la percussió i -salpicada amb les trompetes, interpretades per Andy Diagrama, que tan protagonisme adquireixen al disc, i que ens evoquen els esmentats Love d'Arthur Lee- la incontestable tornada:

Where has he gone from here

What should I do or try to say?

There is a way

Unless

Where has love gone from here?

How can I try and find a way?

Brutal!

- THE PALE FOUNTAINS. Unless. Pacific Street (1984).

I Have Been To The Mountain (Kevin Mörby)

El proper dimarts, 22 de novembre, actuarà a la Sala Apolo [2], de Barcelona, en KEVIN MÖRBY, un cantautor americà que, amb només 28 anys, ha publicat quatre discos amb el grup de pop-rock The Woods, en el que intervé com a baixista, dos amb el projecte paral·lel The Babies, que va formar amb Cassie Ramone, del trio punk Vivian Girls i tres més en solitari, el darrer dels quals, llançat fa uns mesos, havent abandonat definitivament la banda mare.

I, sense menysprear la obra anterior, ha estat aquest disc, resultat d'un canvi de residència de Brooklyn (New York) a Califòrnia, concretament a una atrotinada casa al Mount Washington, un verd turó a sobre de Los Angles, i la inestimable col·laboració del productor Sam Cohen, de la banda Yellowbirds, el de la seva consagració.

A Singing Saw (2016), la característica veu amb dicció nasal de l'autor, qui, arrossegant una mica les vocals, ens recorda en algun moment a (...l'ejem! Premi Nobel de Literatura) BobDylan, tot i que també hi trobem trets del recentment traspassat Leonard Cohen, es embolcallada per rics i exuberants cors i arranjaments de teclats electrònics, cordes i vents a l'estil "mariachi", que li proporcionen una dimensió extra.

Un àlbum amb precioses composicions, com la homònima i llarga (més de set minuts) Singing Saw, la més pop i comercial Dorothy, Destroyer, Black Flowers o la CdD, I Have Been To The Mountain, emmarcada a l'idíl·lic paisatge del Mount Washington i inspirada per la mort d'un tal Eric Garner, un afroamericà assassinat per asfixia mentre el detenia la policia de New York el 2014, una mordaç cançó de protesta que el torna a emparentar amb el mestre Dylan.

- KEVIN MÖRBY. I Have Been To The Mountain. Singing Saw (2016).

Blue Thunder (Galaxie 500)

Amb aquest nom, que rememora un conegut automòbil de la Ford Motor Company dels anys 60, un amic dels quals en posseïa un, GALAXIE 500 van ser un grup de rock alternatiu d'aquells que podem anomenar "de culte", eufemisme que ve a significar que van obtenir més reconeixement de la crítica (més de la britànica que de la seva nord-amèrica natal) i del seu reduït però selecte grup de fans que no del públic en general.

Formats pel cantant i guitarrista Dean Wareham, el bateria Damon Krukowski i la baixista Naomi Yang, en la seva breu existència van publicar tres LP, Today (1988), On Fire (1989) i This Is Our Music (1990), que van influir en infinitat de bandes d’indie-rock durant la dècada posterior, sobretot a les dels moviments shoegaze i slowcore. Tot i tractar-se de tres instrumentistes no especialment virtuosos, o potser per això mateix, el seu so era extremadament simple, quasi minimalista, però amb la extraordinària producció de l'afamat Mark Kramer, de Rough Trade Records, van aconseguir unes atmosferes tan particulars que els va convertir en referents dintre de la escena dream-pop.

Particularment, penso que va ser una sort que les desavinences entre Wareham i la secció rítmica, aleshores ja parella, portessin a la dissolució de la banda, en un moment en el que el seu so ja s'havia estancat i no donava més de sí, el que ha permès mantenir intacte el mite, així com gaudir dels seus projectes particulars, el primer amb el grup Luna i, posteriorment, amb la baixista del mateix i actual esposa, Britta Phillips (qui, per cert, acaba de publicar un àlbum en solitari), amb el nom de Dean & Britta i els altres dos amb el duo Damon & Naomi, tots prou interessants, encara que per sota del trio seminal.

Today, amb la icònica i llampant portada de color taronja, dissenyada per la Yang, és el seu àlbum més emblemàtic, i es caracteritza, com a tota la seva obra, per la veu malenconiosa i com en segon pla i les textures de guitarra com "de càmera lenta" de Wareham, la percussió jazzística de Krukowski i les serpentejants, i una mica naïf, línies de baix de Yang, inspirades en el seu admirat Peter Hook, de Joy Division, amb composicions el·líptiques amb constants canvis dramàtics, ja de per sí increïbles  que, per obra i gràcia de Kramer i el seu ampli ventall d'arranjaments, plens de reverbs, no fan més que guanyar. 

El disc conté magnífiques composicions pròpies com Snowstorm, Strange o When Will You Come Home, alternades amb versions com Isn't A Pity (George Harrison) o, com a bonus tracks en un CD reeditat posteriorment, Victory Garden (Red Crayola) o Ceremony (Joy Division), convenientment adaptades fins a fer-les seves, una més de les virtuts del trio.  

Com a CdD he escollit el tema que obre majestuosament el disc, el paradigmàtic Blue Thunder, una obra fresca, sense data de caducitat, amb la que, mitjançant aquest blog, espero treure'ls, ni que sigui una mica, del seu discret anonimat.

- GALAXIE 500. Blue Thunder. On Fire (1989).

Banking On A Myth (Andrew Bird)

Aquesta nit actua a la Sala BARTS, de Barcelona, en el marc del Festival Cruïlla de Tardor, ANDREW BIRD, qui suposo ens presentarà el seu darrer disc, Are You Serious (2016), tot i què espero que repassi la seva impressionant discografia, amb més de una dotzena d'àlbums d'estudi en solitari, a més a més de mitja dotzena més en directe, uns tants EP, bandes sonores i multitud de col·laboracions, als que hem de sumar-ne tres, en els seus inicis, amb l'agrupació Andrew Bird's Bowl Of Fire.

Nascut a Chicago (Illinois, USA) i amb formació musical de conservatori, aquest professor de la Old Town School Of Folk Music, interessat en la música tradicional americana i celta, així com en el blues, el jazz, el swing i la música clàssica, va tenir el violí com a principal instrument en els seus inicis amb el grup de jazz Squirrel Nut Zippers, incorporant posteriorment la guitarra i diversos instruments i pedals d'efectes, obtenint un segell inconfusible amb els seus xiulets (dels que es considera "professional") i una preciosa i modulada que veu que ha estat comparada amb icones com Paul Simon o la nissaga Buckley (pare i fill) o amb coneguts del blog com Rufus Wainright o Tom York (de Radiohead).

Els seus LP's més interessants son Andrew Bird & The Mysterious Productions Of Eggs (2005), Armchair Apocrypha (2007), Noble Beast (2009) i Break It Yourself (2012), tot i què cap dels altres baixa d'una qualitat mitjana-alta, però el meu preferit és el primer esmentat, el dels "ous", potser perquè és el primer que vaig escoltar-ne d'ell, disc del que em va cridar l'atenció des de la caràtula a cada un dels 14 tracks (dos d'ells instrumentals i sense títol), tots il·lustrats pel dibuixant Jay Ryan, amb figures com a mig acabar que dona (he d'accentuar o no la paraula?) una sensació de moviment que es reflexa en la música.

És un àlbum relaxat, amb una exuberant orquestració, interpretada majoritàriament per l'autor amb capes de so superposades, que resulta en el seu conjunt una obra magnètica i fascinant. Un grapat de melodies celestials, amb lletres una mica surrealistes i prescindibles, de les que en destacaria els temes Sovay, A Nervous Tic Motion Of The Head To The Left, Fake Palindromes (la més coneguda del disc), les "beatleanianes" Opposite Day i The Name Of Things i, és clar, la CdD, Banking On A Myth, una dramàtica composició que podeu escoltar en la gravació original i en una versió com a suite clàssica, arranjada per Michael Gordon Shapiro i interpretada pels alumnes de The Armory Center For The Arts de Pasadena (Califòrnia).

Dues maneres de gaudir d’aquest Bird..."menudo pájaro"!

- ANDREW BIRD. Banking On A Myth. Andrew Bird & The Mysterious Production Of Eggs (2005).

Andrew Bird | wild Up -- Banking on a Myth from wild Up on Vimeo.

You're The Firts, The Last, My Everything (Barry White)

MN(I)O 9:
Encara ara, en el moment de publicar aquest post, tinc dubtes sobre si la CdD d'avui es mereix la etiqueta de "Música Negra (Injustament) Oblidada-MN(I)O", ja que la seva transcendència en la música popular queda lluny de les seves predecessores, per el que accepto d'entrada les recances que pugui suscitar entre els seguidors del blog.

Parlem de BARRY WHITE, un texà criat en un ghetto de Los Angeles (Califòrnia, USA), que va tenir la "sort" d'anar a la presó uns dies per un petit furt, el que el va fer reflexionar per abandonar les pernicioses bandes juvenils i dedicar-se al que veritablement li agradava, la música, món en el que aviat va obtenir reconeixement, tot i què com a compositor i productor. Així, va crear el trio vocal femení Love Unlimited, amb una de les quals, Glodean James, es va casar, i una fantàstica orquestra de 40 músics, The Love Unlimited Orchestra, amb la que acabaria gravant ell  també.

Posseïdor d'una preciosa veu de baríton, van ser els seus col·laboradors els que el van empènyer a interpretar les seves composicions, a les que l'arranjador Gene Page, amb formació de conservatori, va dotar un so clàssic i modern alhora. L'instrumental Love's Theme, editat en single i posteriorment a l'àlbum Rhapsody In White (1974), el va portar a la fama mundial però va ser el seu tercer LP, Can't Get Enough (1974), el més impressionant d'una discografia que comprèn més de 25 obres, fins a la seva mort, el 2003, amb només 58 anys, per complicacions derivades de la hipertensió arterial.

En aquest disc White i Page demostren les seves habilitats per a temes instrumentals amb dos breus interludis musicals que enceten i tanquen l'obra, Mellow Mood parts 1 i 2, però son Can't Get Enough Of Your Love, Babe i You're The Firts, The Last, My Everything, la CdD, els dos hits que l'han fet universal.

Els exuberants arranjaments orquestrals i la veu tan sensual l'han posicionat com a "cantant de dormitori", grup en el que en destaquen Isaac Hayes i Marvin Gaye pel fet d'afegir dimensions espirituals i socials en els seus treballs i que, per limitar-se exclusivament a temes amorosos, infravaloren (i d'aquí el meu dubte de qualificar-lo de MN(I)O) al nostre protagonista, qui, no obstant, els guanya per golejada a l'hora de contar els nens que han estat concebuts amb la seva música.

- BARY WHITE. You’re The First, The Last, My Everything. Can't Get Enough (1974).

Bros (Wolf Alice)

Amb aquest nom, inspirat en un relat curt de la escriptora Angela Carter, que barreja de manera una mica retorçada contes clàssics com  La caputxeta vermella i Alicia al país de les meravelles, WOLF ALICE és un grup musical de Londres que va començar l'any 2010 com un duo de folk-pop format per la cantant, lletrista i guitarrista Ellie Rowsell i el també guitarrista Joff Oddie,  per reconvertir-se, amb la incorporació d'una secció rítmica, en una banda d’indie-rock que ens recorda en alguns moments a The Smashing Pumkins, a Elastica o a The Pixies,  així com als seus admirats Nirvana.

Desprès de cridar l'atenció de les xarxes socials amb un grapats de singles, un parell d'EP i una pila de concerts, l'any passat van publicar el seu primer LP, My Love Is Cool (2015), que recull una bona part d'aquests temes ja editats, per el que l'èxit estava assegurat. 
L'àlbum és un autèntic compendi de rock alternatiu dels 90, des del dream-pop que emana de la magnètica i versàtil veu de la Rowsell fins al folk-rock, el grunge i el noise, en la seva versió més shoegaze. Brillantment produït per Mike Crossey, a mi, particularment, m'agraden tots el temes del disc, Your Loves Whore, Moaning Lisa Smile, You're A Germ, Lisbon,Giant Peach, Fluffy...i, és clar, la CdD, Bros, la que va ser el seu segon single al maig del 2013, seqüenciada com a segona track de l'LP, amb una fantàstica línia melòdica i un pont que en recorda (potser excessivament) el Dreams de...ejem! The Cranberries.

- WOLF ALICE. Bros. My Love Is Cool (2015).

Smells Like Teen Spirit (Nirvana)

A finals dels anys 80, dos companys d'institut de Aberdeen (Washington, USA), Kurt Cobain (compositor principal, guitarra i veu) i Krist Novoselic (baix), van formar el grup NIRVANA, per al que van contar amb uns quants bateries diferents i van debutar per a la discogràfica independent Sub Pop, de Seattle, amb l'àlbum Bleach (1989), amb el que van obtenir un cert ressò en un moment en que triomfaven grups com Jane's Addiction o The Pixies, dintre del moviment de la música independent, o indie, per abreviar-ho.

Però res feia pensar en el que vindria a continuació, l'èxit del següent LP, Nevermind (1991), amb la definitiva incorporació del bateria Dave Grohl,  fonamentat en el del tema Smells Like Teen Spirit, va supera totes les expectatives i els va convertir en portaveus, no solament d'un estil musical conegut com a "grunge", del que van formar part altres grups com Pearl Jam, Alice In Chains o Soundgarden, sinó d'una generació,  coneguda com a "Generació X", de la que Cobain va esdevenir icona, situació que li va provocar una gran incomoditat, fins i tot frustració, creient que el seu missatge i visió artística havien estat malinterpretats.

Per això per al següent treball, In Utero (1993) van triar l'afamat productor i vell conegut d'aquest blog, Steve Albini, per obtenir un so més fosc i menys "artificial", amb molt millor resultat de la crítica que no, com era d'esperar, comercial. 

Però si una cosa va caracteritzar a la banda va ser la sobreexposició als mitjans de comunicació de la vida personal de Cobain, destacant xafarderies del seu matrimoni amb Courtney Love, la cantant del grup de punk-rock Hole, la reconeguda addicció dels dos a la heroïna i les diverses temptatives de suïcidi, fruit de la seva inestabilitat psicològica, que acabarien amb la meva mort per un tret al cap el 5 d'abril de 1994, a la "mítica" edat per a la història del rock de 27 anys.

El disc pòstum MTV Unplugged In New York (1994), en el que, lliures de les capes de soroll que les soterraven, va quedar palesa la profunditat de les composicions, no va fer més que incrementar la seva popularitat, que els dos supervivents van aprofitar per engegar sengles carreres alternatives, Grohl com a cantant i, ara, guitarrista de The Foo Fighters, a més a més de col·laboracions amb artistes tan dispars com Queens Of The Stone Age, Nine Inch Nails, Garbage o Cat Power i Novoselic en diversos projectes musicals però, sobretot, com a significat activista polític i social.

A Nevermind l'estiu compositiu i la forma de tocar la guitarra de Cobain, amb constants canvis dinàmics on s'alterna el soroll i la calma i defugint els "solos", al més pur estil dels seus admirats Pixies, sobrepassa els límits del grunge per fer arribar al gran públic el que fins aleshores era un fenomen alternatiu. Un àlbum aclamat per la crítica i el públic, amb un impacte tan aclaparador per a una generació com catastròfic per al seu creador.

I tot, en gran part, gràcies a Smells Like Teen Spirit, la CdD d'avui, composada pels tres membres de la banda en la part musical i amb lletra de Cobain al voltant de la rebel·lia adolescent (tot i què fa referència a una marca de desodorant), un del himnes dels 90 i concretament de la Generació X, èxit al que va contribuir el tanmateix famós vídeo musical que podeu veure tot seguit.

- NIRVANA. Smells Like Teen Spirit. Nevermind (1991).

You Keep Me Hangin' On (Vanilla Fudge/The Supremes)

COVERS 5:

Amb aquest nom de gelat, VANILLA FUDGE és un grup de rock format a meitat dels anys 60 a Long Island (New York, USA), que, desprès de diversos canvis de nom i de membres, va quedar estabilitzat amb Mark Stein (cantant solista i teclats), Tim Bogert (baix), Vince Martell (guitarra) i Carmin Appice (bateria), formació que va gravar el disc de debut i més important de la seva trajectòria, l'homònim Vanilla Fudge (1967).

El seu estil inicial es caracteritzava per la reinterpretació de versions d'altres artistes amb complexos arranjaments psicodèlics ralentitzats en proporcions èpiques que van influir en grups de heavy metal i rock progressiu posteriors. Però aquest (relatiu) èxit els va incitar a fer canvis en els 4 LP's posteriors,  que no van ser gaire ben acceptats per la crítica, motiu per el que, tot i no parar de fer concerts per Nord-Amèrica i Europa acompanyant a estrelles del moment con The Steve Miller Band, Cream, Jimi Hendrix o uns primerencs Led Zeppelin, es van dissoldre el 1970, per iniciar per part de Bogert i Appice, carreres alternatives amb el grup de hard-rock Cactus i, posteriorment, unint-se a Jeff Beck, l'efímer "supergrup" Beck, Bogert & Appice. Des el 1982 fins a l'actualitat han fet diversos reagrupaments i, fins i tot, publicant tres àlbums intranscendents, el darrer el 2007, que no han fet més que revaloritzar la seva obra seminal.

Vanilla Fudge, el disc, comprèn dos covers de The Beatles (Ticket To Ride i Eleanor Rigby), un de Curtis Mayfield (People Get Ready), un de The Zombies (She's Not There), un de Sonny Bono (Bang Bang), tres breus composicions instrumentals pròpies i la CdD, You Keep Me Hangin' On, una altra versió d'un tema dels llegendaris Lamont Dozier i Brian i Eddie Holland per a The Supremes, publicat un any abans per la discogràfica Tamla Motown. Un tema en el que destaquen l'orgue Hammond de Stein i, sobretot, la bateria del virtuós Appice, i que podeu escoltar a continuació, precedint la gravació original de Diana Ross, Florence Ballard i Mary Wilson, acompanyades de The Funk Brothers.

- VANILLA FUDGE. You Keep Me Hangin' On. Vanilla Fudge (1967) / THE SUPREMES. The Supremes Sing Holland-Dozier-Holland (1966).