Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin
goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock
més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu
debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2
anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al
material abans del seu llançament al mercat.
Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències
foranes com The Libertines o The Strokes, així com de
locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el
líder dels gironins Umpah-pah.
Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado,
els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el
que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel
Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell
superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens
han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un
bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una
relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...)
que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per
al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”
- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig!
(2026).
Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB
DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en
que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de
la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres,
Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més
personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds,
d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social
que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock,
de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o
el mateix Bruce Springsteen.
Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler
comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band,
que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la
que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació
igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner
al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a
l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica
llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als
cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre
la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte
literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que
va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques
Levy.
Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la
seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane"
Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera
i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven
Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy
Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan
Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva
esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues
úniques del lot composada sense la participació de
Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).
Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de
la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al
vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera,
inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants
dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la
que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar
de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va
respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que
quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre
parèntesi del títol.
Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES
en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els
successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant
(2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs
de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White,
porten la CdD d'avui a una altra dimensió.
- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below).Desire (1976)/The White Stripes (1999).
Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no
haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a
punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window
(2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar
a més.
Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia
Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb
el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann,
amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country,
que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair
(2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet,
deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema
que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental
d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que
inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira
buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior,
per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part
als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve
Albini.
Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel
guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake,
s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts,
com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del
títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la
policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan
cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop
(jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la
CdD, Anywhere.
Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una
altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel
nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en
el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em
moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol
lloc on vagis...porta'm amb tu...".
I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you
- THE RATBOYS. Anywhere. Singin'
To An Empty Chair (2026).
