Dylan Covers-16:
Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB
DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en
que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de
la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres,
Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més
personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds,
d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social
que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock,
de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o
el mateix Bruce Springsteen.
Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler
comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band,
que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la
que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació
igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner
al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a
l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica
llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als
cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre
la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte
literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que
va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques
Levy.
Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane" Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues úniques del lot composada sense la participació de Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).
Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de
la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al
vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera,
inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants
dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la
que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar
de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va
respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que
quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre
parèntesi del títol.
Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES
en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els
successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant
(2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs
de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White,
porten la CdD d'avui a una altra dimensió.
- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below). Desire (1976)/The White Stripes (1999).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada