Ja està,...s'ha acabat. Meg i Jack White, desprès de dotze anys de carrera, en els que han publicat set discos, han anunciat el trencament del seu projecte musical (el sentimental ja feia temps que ho estava) i donen així per finalitzat el grup THE WHITE STRIPES, per a mi un dels més importants de la darrera dècada.
Els vaig conèixer pel seu tercer disc, White Blood Cells (2001), del que inicialment em va cridar l'atenció el titul, que fa referència als leucòcits, terme mèdic molt familiar per la meva professió. També em sobtà l'estil visual, limitat a la gama cromàtica del vermell, blanc i negre, en els discos, roba etc i l'ambigüetat de la seva relació, fins el punt que de fer-se passar per germans i no parella. Però sobretot em va fascinar per la qualitat musical d'aquesta banda de Detroit, limitada solament a dos membres, ella amb una senzilla bateria que tocava amb els mínims recursos tècnics i ell a les guitarres, aquest sí, amb un nivell espectacular, tant compositiu com en les incendiàries interpretacions en directe.
El seu blues-punk minimalista, amb pinzellades glam i, fins i tot, heavy, va arribar en el moment oportú, tant per la maduresa del grup, amb dos discos a l'esquena, com per les tendències del mercat, amb el revival rocker que, poc abans, havien provocat The Strokes.
El disc següent, Elephant (2003) els va passar definitivament a la història del rock. Gravant amb equips analògics i amb una producció vintage, van exprimir la exploració sonora al màxim al que podria aspirar un duo. A base d'alternar dolçor, elegància i nervi en les proporcions ideals, aconseguiren un so personal i reconeixeble, una obra atemporal però alhora en absoluta sincronia amb la època.
Als seguidors de l'hiperactiu "capità" Jack ens queda el conçol de poder seguir-lo en els seus grups paral·lels, The Racounters i The Dead Weather...la Meg no sé quines intencions tindrà.
La CdD d'avui, probablement el seu tema més emblemàtic, s'inicia amb un dels riff més famosos dels darrers anys, a l'hora d'escoltar el qual no puc evitar recordar al L i al M, la secció rítmica dels entranyables Loud Whispers, un altre projecte musical, actualment en stand-by, del meu fill A, als que els hi vaig sentir interpretar en més d'una ocasió, a mena de prova de só o escalfament, previ als seus espectaculars directes.
A partir d'ara ja no us podreu treure del cap aquest:
Tan...tan tan... tan tan tan... tan
tan... tan tan... tan tan tan... tan
- THE WHITE STRIPES. Seven Nation Army. Elephant (2003).
Vídeo afegit posteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada