La Bamba (Ritchie Valens/Los Lobos)

PdR'n'R 12:

El protagonista del post d'avui és un músic la carrera artística del qual, amb poc més de vuit mesos de durada, el va convertir en un autèntic "Pioner del rock & roll". Una carrera tan curta com la seva vida, truncada als 17 anys en aquell accident d'avioneta del fatídic 3 de febrer de 1959, conegut com "el dia que va morir la música" (vegeu aquí).

Parlem de Ricardo Valenzuela, el fill de mexicans, nascut a prop de Los Angeles, Califòrnia, qui, aconsellat per Bob Kane, que el descobriria i contractaria quan liderava com a cantant i guitarrista el grup The Silhouettes, va escurçar el nom, al temps que li donava un aire més anglosaxó, a RITCHIE VALENS. 

Un nom amb el que, influenciat tant pel seu homònim Little Richard i el rockabilly com per la música tradicional mexicana com el mariachi, va gravar dos singles, un amb Come On, Let's Go/Framed (1958) amb el que es donaria a conèixer i un altre amb qui obtindria una gran popularitat, amb Donna a la cara A i una sorpresa a la B, una cançó popular del país dels seus ancestres que interpretaria a ritme de rock i en castellà de la que es vendria més d'un milió de còpies en pocs mesos.

Evidentment, ens referim a La Bamba, una composició d'autor anònim el ritme de la qual, conegut com a son jarocho, identifica l'estat de Veracruz, que guarda una gran similitud amb una altra, Twist And Shout, composada per Phil Medley i Bert Russell per a The Top Notes però famosa per les seves versions a càrrec de The Isley Brothers i, sobretot, The Beatles (vegeu aquí). Un tema que viuria una segona joventut en la versió de Los Lobos, al biòpic La Bamba (Luis Valdez, 1987), interpretat per Lou Diamond Phillips en el paper de Valens, de la que en podeu gaudir tanmateix com a CdD d'avui, una vegada més, perquè qui no ha escoltat i cantat algun cop?:

 

          Para bailar La Bamba

          Para bailar La Bamba se necesita una poca de gracia

          Una poca de gracia 

          Pa' mi, pa' ti, y arriba y arriba

          Y arriba, y arriba

          Por ti seré, por ti seré, por ti seré

 

          Yo no soy marinero...

 

- RITCHIE VALENS/LOS LOBOS. La Bamba (1958/1987).

Brutality (Katie Von Schleicher)

 

KATIE VON SCHLEICHER és una cantautora i multiinstrumentista establerta a Brooklyn, Nova York, que a més a més de co-liderar la banda Wilder Maker, manté una carrera solista en la que, des del 2012, ha publicat quatre discos més ben acollits per la crítica musical que pel públic general.

Una obra en la que ha evolucionat del grunge, amb gravacions domèstiques de baixa fidelitat (lo-fi) a la casa dels seus pares a Maryland, de les que en destacaria Shitty Hits (2017) al pop de càmera del darrer, Consummation (2020), amb una sonoritat espectacular.

Un àlbum amb uns arranjaments i una producció impecables en el que els riffs de guitarra indie i teclats electrònics que em recorden The Magnetic Fields conviuen amb balades malenconioses amb lletres concises i introspectives -inspirades en la pel·lícula titulada aquí "Vértigo" (Alfred Hitchcock,1958), de la que, en base al llibre A Field Guide To Getting Lost (Rebecca Solnit, 2005), en fa una lectura personal des de la perspectiva, no analitzada fins ara, de la dona assetjada, alternativa a la de l'home obsessionat amb el que la solem associar- que interpreta amb un fraseig que m'evoca una altra coneguda del blog, Kate Bush.

Un total de tretze tracks de gènere i tempo variats, dels que, per sobre del single Caged Sleep i els més comercials Loud i Hammer, us en recomano especialment l'inicial You Remind Me, Nowhere, Messenger i la CdD.

Una melodia amb un ritme downtempo que crea una atmosfera molt particular, inquietament fosca, en base a una veu xiuxiuejada, embolcallada de teclats, percussió i centelleigs d'arpa, amb la que explora els seus sentiments, fonamentalment l'aïllament i la ràbia acumulada, la cinematogràfica Brutality. 

- KATIE VON SCHLEICHER. Brutality. Consummation (2020).

The Gold (Manchester Orchestra)

Malgrat el seu nom, els MANCHESTER ORCHESTRA no son oriünds de la industrial urbs del nord-oest d'Anglaterra, bressol per altra part de bandes conegudes del blog com Oasis, The Stone Roses, The Smiths o Joy Division, ans al contrari, venen del sud dels USA, concretament d'Atlanta, Georgia, la ciutat de la Coca-Cola.

Un grup liderat pel cantautor i guitarrista Andy Hull -qui recordareu que el divendres passat col·laborava en la CdD dels Touché Amoré- que, des del 2006, ha publicat cinc àlbums, amb el darrer dels quals, A Black Mile To The Surface (2017), em van captivar.

Un disc gravat en format quartet, completat amb el seu cunyat Robert McDowell a la guitarra i teclats, Tim Very a la bateria i Andy Prince al baix en el que, de la mà de la productora Catherine Marks i els co-productors John Congleton i Jonathan Wilson, han abandonat tot rastre de post-hardcore per oferir-nos uns paisatges sonors més sofisticats i emotius, "emo-pop" per als amants de les etiquetes.

Onze tracks que fan referència al projecte internacional de recerca sobre els neutrins i la desintegració dels protons, situat a l'antiga ciutat de mineria d'or de Lead, South Dakota, conegut com a Deep Underground Neutrino Experiment (DUNE), instal·lat a aquesta milla per sota de la superfície terrestre a la que al·ludeix el títol. Una obra de maduresa amb històries sobre el cicle de la vida adulta, com l'amor, la família, la paternitat, que us convido a escoltar com a mi m'agrada -a l'antiga, podríem dir- d'una tacada i, si pot ser, més d'una vegada, que a cada escolta hi descobrireu nous matisos, sobretot si ho feu amb auriculars (no cal que us recordi de moderar el volum per no perjudicar l'oïda), farcida de perles com The Maze, The Alien, The Sunshine, la mateixa Lead SD o la que he triat com a CdD d'avui.

Una narració en la que Hull estableix un paral·lelisme entre la seva pròpia vida, quan deixa la esposa i el fill per anar de gira , i la dona que enyora el seu marit, endinsat en la profunditat de la mina d'or, The Gold.

- MANCHESTER ORCHESTRA. The Gold. A Black Mile To The Surface (2017).

Limelight (Touché Amoré)

Als seguidors habituals us semblarà estranya la CdD d'avui, d'un estil gens habitual al blog. Es tracta dels TOUCHÉ AMORÉ, un quintet de post-hardcore de Los Angeles, Califòrnia, que, des del 2009, ha publicat cinc LP d'estudi, a més a més d'uns quants EP i directes com 10 Years/1000 Shows: Live at the Regent Theater (2018), gravat en el concert número mil, precisament a L.A., la seva ciutat natal. 

Una formació liderada pel cantant i compositor principal, Jeremy Bolm, molt ben secundat, actualment, pels abrasius guitarristes Clayton Stevens i Nick Steinhardt i la inesgotable secció rítmica integrada per Elliot Babin a la bateria i Tyler Kirby al baix, que practica un so agressiu i contundent, ideal per esvair-nos dels problemes que la maleïda pandèmia ens comporta. 

Uns àlbums interessants, al darrer dels quals, Lament (2020), la producció de Ross Robinson, conegut pel seu treball amb grups com Sepultura, Korn...o els navarresos Berri Txarrak ("Males notícies" en català), ha dut un plus de qualitat, a afegir a unes lletres més madures al voltant del dolor, la pèrdua de l'amistat o dels éssers estimats, l'empatia o l'esperança. 

Un disc gravat a The Bunker Studio, a Brooklyn, NY, que penso que pot agradar fins i tot a l'afeccionat a l'indie-rock més acèrrim, amb onze tracks en menys de 36 minuts, la majoria composicions punk, com la inicial Come Heroine, Reminders, una de les perles de l'àlbum, amb Julien Baker als cors, o Deflector, entre les que trobarem alguna balada com A Broadcast o A Forecast, de les que en destacaria el hit principal i CdD, Limelight, la única de durada superior als cinc minuts de la seva discografia, en la que participa com a coautor i, en el tram final, en la veu, enregistrada als Favorite Gentlemen Studios de Atlanta, Georgia, on resideix, Andy Hull, el cantant de Manchester Orchestra, dels qui parlarem la setmana que ve. 

 - TOUCHÉ AMORÉ. Limelight. Lament (2020).