La cafetera (The New Raemon)

A propòsit de... Ramón Rodríguez-2:

Després de liderar diversos grups durant 10 anys, amb un cert reconeixement en la escena de l’indie-rock català, tot i què cantant en anglès,  dels que parlarem en el següent post de la sèrie dedicada a Ramón Rodríguez, el cantautor -i escriptor de literatura infantil- barceloní va iniciar un projecte amb un registre absolutament diferent amb el nom de THE NEW RAEMON.

Una aventura inicialment en solitari, això sí, amb la col·laboració de músics d'alçada com Ricky Lavado i Ricky Falkner, els bateria i baixista de Standstill, que, amb el temps i amb altres membres, ha adquirit el format de quintet i, amb més d'una dotzena d'àlbums publicats, s'ha consolidat com un dels més estables del circuit de l’indie-folk-rock independent, que és la vessant per la que s'ha decantat i, sorprenentment, interpretats en la seva llengua materna, el castellà.

Una carrera en la que va debutar amb A propósito de Garfunkel (2008), el títol que m'ha inspirat el nom de la sèrie, i de la que podem destacar altres com El problema de los tres cuerpos (2011), Lluvia y truenos (2016), Coplas del andar torcido (2020) o, l'encara calent, A los que nazcan más tarde (2021).

Una discografia de la que triat com a CdD un tema del seu debut, un treball gravat amb l'acompanyament dels esmentats Lavado i Falkner, en el que interpreta 11 intimistes tracks, tan malenconiosos com irònics, dels que m'agraden especialment, tot i que recomano escoltar d'una tirada, total son 35 minuts, Tú, Garfunkel, El fin de la resistencia o El cau del pescador, a més a més, esclar, de la inicial, La cafetera.

Un tema pop en el que, acompanyat de guitarra i cors, expressa sentiments a flor de pell, com gairebé en tota la seva obra, sobre relacions tempestuoses i altres desamors, en un llenguatge tan quotidià com:

 

               Preparando cafeteras

               para que tomes conmigo

               otro almuerzo distinguido

               disfrutando del domingo...

 

- THE NEW RAEMON. La cafetera. A propósito de Garfunkel (2008).

Drive (The Cars)

 

Nascut com a Richard Otcasek a Baltimore, Maryland, fill d'un informàtic de la NASA, va ser a Columbus, Ohio, on Ric Ocasek va conèixer Ben Orzechowski (aka Benjamin Orr), amb qui va endegar diversos projectes musicals fins que, traslladats a Boston, Massachusetts, van obtenir l'èxit amb el nom de THE CARS, en el que el primer assumia la tasca de compositor únic, guitarra rítmica i cantant, labor aquesta que deixava en mans del segon en les actuacions en directe.

Un grup ben representatiu d'un estil, molt popular a la dècada dels 80, caracteritzat per la fusió de les guitarres amb uns incipients sintetitzadors, conegut com a new wave, que va tenir en els videoclips i la cadena MTV el seu sistema de promoció i que, entre l'any 1978 i el 1987, el de la seva dissolució, va publicar mitja dotzena de LP, dels que en destacaria els dos primers, l'homònim The Cars (1978), el del hit Just What I Needed (vegeu aquí), i Candy-O (1979), el de Let's Go (i aquí), i el cinquè i probablement millor de la seva discografia, Heartbeat City (1984).

Una carrera que va tocar fi amb el relatiu fracàs comercial de Door To Door (1987) per donar lloc a sengles intents en solitari, el més consistent dels quals ha estat el d'Ocasek, amb mitja dotzena d'àlbums editats, però que no li han valgut el reconeixement que ha obtingut, en canvi, com a productor, amb treballs per a coneguts del blog com Weezer, Guided By Voices, Hole o l'inefable Jonathan Richman i altres de tan diversos com Suicide, Iggy Pop, Bad Religion, No Doubt o Nada Surf. Una incessant activitat que va acabar amb la seva mort, el 2019, amb 75 anys, per una cardiopatia, gairebé 20 anys després de la del seu amic, traspassat l'any 2000 a conseqüència d'un càncer de pàncrees.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Heartbeat City, l'LP en el que van donar un gir a la seva carrera, traslladant-se a Londres per posar-se a les ordres de Robert John "Mutt" Lange, l'exigent productor que, durant sis mesos, va extreure el millor de les composicions d'Ocasek, donat el seu toc personal a les interpretacions dels dos vocalistes, de les línies de baix i de les bateries, reprogramades a partir de les interpretacions de David Robinson, per obtenir el so característic (i, per a mi, una mica odiós, tot sigui dit) de l'època. Un àlbum amb deu tracks amb una caràtula icònica que representa un Playmouth Duster del 71, l el quadre original de la qual, obra de Peter Philips i titulat Art-O-Matic Loop di Loop, valdria actualment una fortuna, amb el que van obtenir un gran èxit comercial amb hits com Hello Again, Magic, You Might Think o la CdD, Drive, una de les tres que interpreta Orr.

Una balada romàntica sobre una base electrònica que va representar el més gran èxit de la banda, així com el seu vídeo, dirigit per Timothy Hutton, un jove actor de 23 anys amb ínfules de director, interpretat per Ric Ocasek i la model txecoslovaca, i futura esposa, Paulina Porizkova. Un tema que, cantat per Benjamin Orr des de Philadelphia als concerts de l'esdeveniment Live Aid el 1985 i utilitzat com a fons musical per a un seguit de documentals sobre la gana a l'Àfrica amb la intenció de recaptar fons, ha estat promocionat fins a la sacietat, per el que, si n’esteu tips d’escoltar-lo, us en demano disculpes anticipadament. 

- THE CARS. Drive. Heartbeat City (1984).

Saturates The Eye (Painted Shrines)

 

PAINTED SHRINES és el resultat de la unió de dos músics, amics i amb un immens talent en el camp del pop alternatiu americà, Jeremy Earl, a qui els seguidors del blog coneixeu pel seu co-lideratge, amb Jarvis Taveniere, en el grup Woods, i Glenn Donaldson, antic membre del The Skygreen Leopards i, actualment, al davant de The Reds, Pinks & Purples, que havia col·laborat amb aquells en nombroses ocasions, sobretot a l'àlbum Sun And Shade (2011).

Un projecte que es va iniciar l'any 2018 quan, en una setmana, van composar i gravar a l'estudi del segon, tocant tots els instruments, a excepció del baix i el piano elèctric, interpretats per Jeff Moller, dels Papercuts, un seguit de temes que van quedar arraconats fins que, aprofitant l'aturada forçosa per la pandèmia de la Covid-19, van acabar de polir i publicar, fa uns mesos. 

Un disc, Heaven And Holy (2021), tan senzill com meravellós, en el que predomina la veu d'Earl i que ens evoca el relaxament i la emoció dels primers àlbums de la seva banda mare,  uns Woods en continu procés evolutiu. Una obra en la que predominen unes melodies brillants, marca de la casa, i unes guitarres lluminoses, amb un punt de psicodelia al mode de The Byrds que, en algun moment, per influència de Donaldson i els seus pedals de distorsió, no defugen la cruesa elèctrica.

Un LP  amb una dotzena de tracks, cinc d'elles instrumentals, com Panoramic i The Bzc, de les que en destacaria algunes com Gone, les homònimes Painted Shrines i Heaven And Holy i la que l'enceta i he triat com a CdD, Saturates The Eye. Un tema d'aire sixties, i un disc en general, que ens convida a gaudir del pas del temps i de les petites coses de la vida amb la empatia que desprenen els autors, la suma dels quals extreu el millor de cadascun, per el que es d'esperar, i així ho desitjo, que el projecte tingui continuïtat.

 - PAINTED SHRINES. Saturates The Eye. Heaven And Holy (2021).

Are You Ready? (Pacific Gas & Electric)

Contemplant els devastadors incendis forestals d'aquest estiu a Califòrnia, atribuïts al negligent manteniment de la xarxa elèctrica per part de la companyia subministradora, m'ha vingut al cap un grup que va fer furor l'estiu del 1970, a la meva adolescència, anomenat precisament com  la empresa, que els obligaria  a canviar o, si més no, a identificar-se amb les sigles PG&E, nom amb el que, irònicament, es comercialitza actualment el monopoli.

Ho heu endevinat, em refereixo als PACIFIC GAS & ELECTRIC, una banda de blues-rock de Los Angeles liderada per Charlie Allen, inicialment el bateria, instrument que abandonaria per assumir el rol de cantant i frontman d'un combo que, a excepció del líder, va anar canviant de components, barreja inusual a la època de músics blancs i negres, en els seus cinc anys d'existència.

Un període en el que van publicar cinc àlbums, l'únic dels quals es recordarà és el tercer, Are You Ready? (1970), i tot gràcies al tema homònim, acreditat al mateix Allen i al productor John Hill, en el que, després d'una obertura bíblica, basada en el versicle de Mateu 24:4 (There's rumors of war.../Hi ha rumors de guerra...), sobre una insistent base psicodèlica-gospel-funk i amb l'acompanyament vocal de The Blackberries, se'ns pregunta reiteradament si estem llestos:

          Are you ready to sit by his throne?

          Are you ready not to be alone?

          Someone's coming to take you home

          And if you're ready then he'll carry you home

          Are you ready? Are you ready?

Un grup i un personatge, Charlie Allen, mort el 1990, als 48 anys, que van tenir el seu moment de glòria, tan breu com perdurable en la memòria -evocada pels esdeveniments climàtics que he esmentat a l'inici del post- d'aquest servidor, des d'ahir jubilat, motiu pel que, a partir de la setmana que ve, la CdD deixarà de publicar-se a l'hora habitual, al voltant de les 07:15 h, camí de la feina, per ser-ho a mig matí, sense una hora fixa, el que espero em sabreu disculpar.

- PACIFIC GAS & ELECTRIC. Are You Ready? Are You Ready? (1970).

Chase It Down (Bobby Gillespie & Jehnny Beth)

 

Fa un any, per aquestes dates dedicava una sèrie de post a Isobel Campbell i Mark Lanegan, a qui definia com a “estranya parella” (vegeu aquí), qualificatiu que podria aplicar als protagonistes d’avui.

Em refereixo a dos coneguts del blog, l’escocès BOBBY GILLESPIE, el frontman dels aclamats Primal Scream (aquí), i la francesa JEHNNY BETH, la polifacètica actriu, escriptora, presentadora de radio i TV, productora i, el que aquí ens ocupa, cantant, activitat en la que es va donar a conèixer amb el duo John & Jehn i es va consolidar amb The Savages (aquí), que compatibilitza amb una incipient carrera en solitari, amb l’interessant To Love Is To Live (2020) i múltiples col·laboracions amb músics com Trentemøller, Julian Casablancas (de The Strokes), Tindersticks, The xx, els Gorillaz de Damon Albarn, Noel Gallagher (ex-Oasis) o els mateixos Primal Scream, amb qui es van conèixer a Londres en el concert de comiat del grup Suicide el 2015 i amb qui havia interpretat al Bristol’s Downs Festival del 2016 el tema Some Velvet Morning, adaptat de la composició de Lee Hazlewood per a Nancy Sinatra el 1967 per a l’LP Evil Heart (2002), aleshores amb la top-model Kate Moss com a partenaire.

Una parella que, allunyada dels seus respectius paràmetres, el rock electrònic i el post-punk, destil·la una química a priori sorprenent i amb un estil proper al soul, el country-rock i el pop de cambra dels 60, en la que Gillespie carrega amb el gruix del repertori en el seu disc Utopian Ashes (2021), per a la gravació del qual han comptat amb gairebé tots els Primal Scream, Andrew Innes com a co-autor i a les guitarres, Darrin Mooney a la bateria i Martin Duffy als teclats, amb la excepció de la baixista Simone Butler, reemplaçat per Johnny Hostile, el de John & Jehn, parella de Beth.

Un àlbum conceptual en el que, sense que ens consti cap problema amb els seus conjugues, per el que no el podem considerar autobiogràfic, Bobby i Jehnny simulen ser una parella amb severes divergències que airegen en públic el seu desamor a l’estil dels esmentats Sinatra-Hazlewood (a qui em comprometo a dedicar una CdD en les properes setmanes) en nou tracks de regust nostàlgic que pot esdevenir tan atemporal com altres clàssics als que emula, com Serge Gainsbourg i Jane Birkin, Gram Parsons i Emmylou Harris, Richard i Linda Thompson o, més recentment, Nick Cave i la fa no gaire traspassada Anita Lane.

Una obra majúscula en la que la veu de Beth, tot i brillar en temes com Your Heart Will Always Be Broken o aquesta Stones Of Silence que als més veterans us recordarà la mítica Venus, de Shocking Blue, queda relegada en pos d’un Gillespie, revertit de crooner, al que complementa a la perfecció en temes com English Town, amb un sorprenent ritme de vals, Remember Me Were Lovers, Living A Life o la CdD d’avui, la inicial Chase It Down, la que enceta amb uns primers compassos a ritme de violí un altre dels discos que més m’agraden dels recentment publicats.

 

- BOBBY GILLESPIE & JEHNNY BETH. Chase It Down. Utopian Ashes (2021).

<p class="MsoNormal">