Insatisfeta amb el seu paper a Throwing Muses i The Breeders,
on el seu talent quedava supeditat als de la seva amiga i, posteriorment, germanastra Kristin
Hersh i Kim Deal, respectivament, Tanya Donelly va decidir
endegar un projecte en el que pogués demostrar les seves qualitats al que va
anomenar BELLY, un mot que, al seu parer, com a bona amant de les
paradoxes, sonava alhora bonic i lleig.
Un quartet -amb origen a la seva Newport, Rhode Island, natal però
considerat integrant de l'aleshores emergent escena indie-rock de
Boston, amb bandes com The Pixies o les dues abans esmentades- completat
amb dos amics de la infància, els germans Tom i Chris Gorman a la
guitarra i bateria i Fred Abong, un altre ex Throwing Muses, al baix,
que va tenir un reeixida estrena amb l'LP Star (1993), gràcies al
hit més conegut de la seva discografia, Feed The Tree (vegeu
aquí).
Però, sorprenentment, Abong abandonaria poc després el grup, sent
substituït per Gail Greenwood, l'experiència de la qual com a
guitarrista en un grup de heavy metal va condicionar el
següent disc, King (1995), amb un predomini de les guitarres
que, donades les expectatives creades, va decebre tant a la crítica com en
l'aspecte comercial, tot i que, a mi, personalment, m'agrada encara més que
l'anterior, fins al punt que la Donelly va deixar-ho estar, per continuar
una carrera en solitari en la que ha enregistrat quatre àlbums i diversos EP i
col·laborat amb tants altres artistes que donarien per uns quants post
més, amb els que tampoc no ha aconseguit emular el seminal debut, així com amb Dove
(2018), resultant de la reunificació dels Belly, 20 anys després i amb els
mateixos membres de la segona formació, tot i contenir temes tan interessants
com Shiny One (i aquí).
Com a CdD, en conseqüència amb el meu criteri, n'he triat una
de l'infravalorat King, un disc en el que
l'experimentat productor Glyn Jones substitueix a Gil Norton, el
de l'anterior, en el que conviuen tracks que ens evoquen els sons eteris
i somiadors del passat, com Red, Silver Fish o The Bees, amb
altres de més orientats al rock'n'roll com Puberty,
Super-Connected, Now They'll Sleep o la escollida, Seal My Fate.
Un tema que tracta de la situació d'una dona que presenta un embaràs no planificat i, alternant la veu del futur nadó ("Dòna'm un nom..."), amb el de la mare, es planteja el triple dilema d’interrompre l'embaràs ("Paraules impures i brutes..."), la criança ("La qüestió era si guardar el que és meu per a mi..."), o donar-lo en adopció, que sembla ser la opció finalment escollida si ens fixem en la tornada final, quant, després de repetir les peticions "Escolta la meva fe" i aquesta "Segella el meu destí" que li dóna títol, diu " I quan respires, ho fas per dos...dieu que l'havíeu vist riure, espero que sigui veritat...":
And when you breathe, you breathe
for two
And till you think you've
finally found the perfect light
I hope it's true
Said you saw him laughin'
I hope it's true
I'd like to see it happen
I hope it's true
′Cause I can feel it
I hope it's true
- BELLY. Seal My Fate. King (1995).
