Counting Backwards (Throwing Muses)

Qui pensi que la autodestructiva lluita d'egos en el si dels grups de rock és exclusiva del gènere masculí avui comprovarà el contrari.

Kristin Hersh i Tanya Donelly eren unes molt bones amigues a l'escola quant, als 11 anys, es van convertir en germanastres, fruit de la unió de la mare de la primera amb el pare de la segona, desprès dels respectius divorcis i, als 15, guitarristes les dues, ja havien format la seva primera banda, que, amb la incorporació del seu amic David Narcizo a la bateria i la baixista Leslie Langton, es van anomenar Kristin Hersh and The Muses i, posteriorment, amb el nom en que els coneixem, THROWING MUSES.

Formats a Newport (Rhode Island, USA) a començament dels 80, va ser a Boston (Massachusetts) on van triomfar, en gran part per la difusió que en van fer les emissores de radio universitàries de la ciutat (rés a veure amb la MTV, "of course") que era, en aquell moment, el centre del mapa alternatiu, amb un estil que es caracteritza per unes estructures de les cançons poc ortodoxes interpretades per  la veu esquinçada de Hersh, a la que la Donelly aporta unes harmonies vocals més properes al pop i unes lletres surrealistes que no entenia ni ella, sovint  inspirades en les veuetes que sentia la primera a dintre del seu cap (i que posteriorment, amb només 20 anys i ja mare soltera, li van comportar el diagnòstic de trastorn psicòtic). 

El seu disc més assequible per a mi és el quart, ara amb Fred Abong al baix, The Real Ramona (1991), al que Hersh aporta 9 de les dotze cançons, Donelly un parell, el màxim que va aconseguir col·locar en cap dels seus àlbums, més la última, acreditada per primera vegada a tota la banda. Es compren doncs que Tea, nom al que sempre l'ha anomenat sa germana, s'afartés de tanta tirania i, el 1992, abandonés el grup per formar, amb Abong, el baixista, i Kim Deal, dels també bostonians Pixies, amb qui havien compartit escenaris, la banda The Breeders, pas previ al següent projecte, ja com a líder destacada, Belly.

Amb un altre canvi de baixista, ara de nou amb Leslie Langton, que recuperava la estructura matriarcal del grup, i el fidel Narcizo, amb el seu particular estil de tocar sense platerets, T.M. van continuar com a trio, publicant tres àlbums més, dels que destacaria University (1995), fins el 1997, en que ho van deixar, per continuar Hersh, mudada a califòrnia i ara mare de tres fills, amb una carrera en solitari que havia començat, simultàniament amb la banda uns anys abans, en la que ha gravat uns quants discos, quasi tots en format acústic, en els que s'accentua encara més la seva tendència a l'exhibicionisme emocional, activitat que va compaginar a la participació en un altre grup "elèctric", 50ft Wave. 

El 2003, contra tot pronòstic, van tornar amb un nou disc, titulat, com el del seu debut, Throwing Muses, amb un altre baixista, Bernard Georges, baixista dels esmentats  50ft Waves, i la inesperada participació de Donelly, tot i què exclusivament fent acompanyaments vocals, i hem hagut d'esperar 10 anys més per al darrer fins ara, Purgatory/Paradise (2013), el novè de la seva discografia, marcat, com tota la obra anterior, pel talent i la complexa personalitat de la Hersh.

Com a CdD he escollit Counting Backwards, el tema que encapçala el disc,  una composició que podria passar per funk-rock amb una part vocal que deixa clar que estem al davant d'una ment en desordre, una angoixa femenina que, plena de ràbia i desconcert, es gira implosiva, cap a dins, al contrari de la masculina que ho fa cap al món de fora, prenent forma de símptomes obsessius, com l'anorèxia i altres.

Tot i que potser una mica sobrevalorades, penso que les Muses han estat una de les bandes més emblemàtiques del boom del college-rock de finals dels 80. A continuació un petit tast:

- THROWING MUSES. Counting Backwards. The Real Ramona (1991).

Seal My Fate (Belly)

Insatisfeta amb el seu paper a Throwing Muses i The Breeders, on el seu talent quedava supeditat als de la seva amiga i, posteriorment, germanastra Kristin Hersh i Kim Deal, respectivament, Tanya Donelly va decidir endegar un projecte en el que pogués demostrar les seves qualitats al que va anomenar BELLY, un mot que, al seu parer, com a bona amant de les paradoxes, sonava alhora bonic i lleig.

Un quartet -amb origen a la seva Newport, Rhode Island, natal però considerat integrant de l'aleshores emergent escena indie-rock de Boston, amb bandes com The Pixies o les dues abans esmentades- completat amb dos amics de la infància, els germans Tom i Chris Gorman a la guitarra i bateria i Fred Abong, un altre ex Throwing Muses, al baix, que va tenir un reeixida estrena amb l'LP Star (1993), gràcies al hit més conegut de la seva discografia, Feed The Tree (vegeu aquí).

Però, sorprenentment, Abong abandonaria poc després el grup, sent substituït per Gail Greenwood, l'experiència de la qual com a guitarrista en un grup de heavy metal va condicionar el següent disc, King (1995), amb un predomini de les guitarres que, donades les expectatives creades, va decebre tant a la crítica com en l'aspecte comercial, tot i que, a mi, personalment, m'agrada encara més que l'anterior, fins al punt que la Donelly va deixar-ho estar, per continuar una carrera en solitari en la que ha enregistrat quatre àlbums i diversos EP i col·laborat amb tants altres artistes que donarien per uns quants post més, amb els que tampoc no ha aconseguit emular el seminal debut, així com amb Dove (2018), resultant de la reunificació dels Belly, 20 anys després i amb els mateixos membres de la segona formació, tot i contenir temes tan interessants com Shiny One (i aquí).

Com a CdD, en conseqüència amb el meu criteri, n'he triat una de l'infravalorat King, un disc en el que l'experimentat productor Glyn Jones substitueix a Gil Norton, el de l'anterior, en el que conviuen tracks que ens evoquen els sons eteris i somiadors del passat, com Red, Silver Fish o The Bees, amb altres de més orientats al rock'n'roll com Puberty, Super-Connected, Now They'll Sleep o la escollida, Seal My Fate.

Un tema que tracta de la situació d'una dona que presenta un embaràs no planificat i, alternant la veu del futur nadó ("Dòna'm un nom..."), amb el de la mare, es planteja el triple dilema d’interrompre l'embaràs ("Paraules impures i brutes..."), la criança ("La qüestió era si guardar el que és meu per a mi..."), o donar-lo en adopció, que sembla ser la opció finalment escollida si ens fixem en la tornada final, quant, després de repetir les peticions "Escolta la meva fe" i aquesta "Segella el meu destí" que li dóna títol, diu " I quan respires, ho fas per dos...dieu que l'havíeu vist riure, espero que sigui veritat...":

          And when you breathe, you breathe for two
          And till you think you've finally found the perfect light
          I hope it's true
          Said you saw him laughin'
          I hope it's true
          I'd like to see it happen
          I hope it's true
          ′Cause I can feel it
          I hope it's true 

- BELLY. Seal My Fate. King (1995).

Gravity Of The Situation (Vic Chesnutt)

 

El 25 de desembre del 2009, al cap d'uns dies en coma per ingerir una gran quantitat de psicofàrmacs, el cantautor de Jacksonville, Florida, VIC CHESNUTT moria en un hospital d'Athens, Geòrgia, ciutat on residia des de poc després de patir, amb 18 anys i sota els efectes de l'alcohol, un greu accident de trànsit que el mantindria postrat en cadira de rodes, tetraplègic, de per vida.

Una situació que va condicionar la seva existència, amb un marcat sentit de l'humor negre, una depressió crònica i freqüents recaigudes en l'addicció a la beguda que va anar, en part, superant amb la seva carrera musical, en la que va publicar dotzena i mitja de LP, els dos primers, Little (1990) i West Of Rome (1991), produïts pel seu mentor, Michael Stipe, el cantant dels REM, veí de la mateixa Athens.

Una discografia, per a l'enregistrament de la qual, acompanyant-se d'una guitarra acústica que interpretava dificultosament amb el parell de dits útils que li restaven i una harmònica, va comptar amb la col·laboració de multitud de músics, molts d'ells "coneguts" nostres, de la que en destacaria àlbums com Is The Actor Happy? (1995), The Salesman And Bernadette (1998), en el que participen els Lambchop i Emmylou Harris; Ghetto Bells (2005), amb els llegendaris Bill Friser i Van Dyke Parks; North Star Deserter (2006) o el darrer, Skitter On Take Off (2009), amb el meu estimat Jonathan Richman, molt més reconeguts per la crítica, que el considera un precursor de l'estil alt-country o, si hi preferiu, "americana", que comercialment, per el que, ni els ingressos per les vendes ni els tours, com els que el va portar a casa nostra el 1995 i el 2008, van ser suficients per sufragar les despeses del nefast sistema sanitari del seu país.

Una situació crítica pal·liada temporalment amb la publicació de Sweet Relief II: Gravity Of The Situation (1996), un disc d'homenatge amb versions de composicions seves a càrrec d'artistes també "coneguts" com la seva amiga Kristin Hersh (ex Throwing Muses), REM, The Smashing Pumpkins, Soul Asylum i altres com Garbage o Madonna, administrat i produït per la Sweet Relief Foundation, presidida per Victoria Williams, precisament la primera beneficiada per aquesta iniciativa a causa de patir la mateixa situació, provocada en aquest cas per una esclerosi múltiple, però insuficient a llarg termini, amb el que el deute va assolir uns inassumibles més de 50.000$ que, finalment i després de diverses temptatives, va comportar el suïcidi de James Victor Chesnutt, als 45 anys.

Un disc el subtítol del qual, "La gravetat de la situació", correspon al tema inicial dels 14 que conté Is The Actor Happy?, possiblement el seu millor disc o, si més no, el més accessible. Un àlbum produït per John Keane, farcit de delicades melodies amb arranjaments folk-rock que s'alternen amb impactants crescendos de guitarra i amb lletres tendres i punyents, sempre estremidores, de les que en destacaria algunes com Onion Soup, Guilty By Association (el duet amb M. Stipe que el tanca) o la carta de presentació, aquesta Gravity Of Situation que he triat com a CdD d'avui, de la que en podeu gaudir en aquesta emotiva interpretació, on l'acompanyen alguns dels músics esmentats.

- VIC CHESNUTT. Gravity Of  The Situation. Is The Actor Happy? (1995).

Monkey Gone to Heaven (The Pixies)

THE PIXIES és un grup d'indie-rock de Boston (Massachusetts, USA), format per un tal Charles Thompson IV, conegut artísticament com a Black Francis, compositor, cantant i guitarra rítmica i el seu company de facultat Joey Santiago, nascut a les Filipines, guitarrista heterodox amb una tècnica peculiar, als que es va unir, en resposta a un anunci, la guapa Kim Deal, baixista de sòbria i exquisida tècnica i el seu amic David Lovering, bateria amb una potència excepcional.

Malgrat la seva curta existència, en la que van publicar cinc discos, estan considerats un dels grups més influent de la escena del rock independent americà dels anys 90, i precursors de l’estil grunge posterior, amb grups com Weezer, Pavement, Pearl Jam i, sobretot, Nirvana, el líder dels quals, Kurt Cobain es va declarar admirador. I no va ser l'únic, perquè a la llista hi podríem afegir a Bono (de U2), Thom Yorke (Radiohead), David Bowie, Graham Coxon (Blur), Bob Mould (Hüsker Dü, Sugar)  o la mateixa P.J. Harvey.

El seu estil, definit pel binomi "melodia-distorsió", es caracteritza per l'ús de melodies suaus durant les estrofes i crits explosius i guitarres distorsionades a les tornades, fenomen que posteriorment es coneixeria com a noise. Les lletres son història apart i difícils de comprendre, de temàtica surrealista, amb referències bíbliques sovint violentes, amb al·lusions a la tortura, el suïcidi i l'incest i sobre el fenomen OVNI.

Malauradament, la clàssica lluita d'egos entre Francis i Deal, relegada completament pel primer, va acabar prematurament amb la banda, i va donar lloc a diverses carreres alternatives, ella recuperant un grup d'adolescència amb la seva germana bessona Kelley i Tania Donelly, menyspreada també per Kristin Herts en els contemporanis Throwing Muses, amb les que, amb el nom de The Breeders, van publicar alguns discos interessants com Last Splash (1993) i ell, amb el nom transmutat en Frank Black segueix en actiu, acompanyat per grups com The Catholics i altres.

Si algun seguidor del blog no coneix aquests follets entremaliats, el que em sembla imperdonable, li recomano els seus segon i tercer CD, Surfer Rosa (1988) i Doolitte (1989), del que he escollit el tema per la CdD d'avui, un dels més característics de la seva discografia. Podeu escoltar el tema original del disc i veure una actuació en directe en una efímera reunió cap al 2004, uns deu anys desprès de la seva separació.

- THE PIXIES. Monkey Gone to Heaven. Doolitte  (1989).

Nobody Loves You More (Kim Deal)

 

Aquell vell refrany castellà que diu "Nunca es tarde si la dicha es buena" és perfectament aplicable al post d'avui, i és que hem hagut d'esperar quatre dècades per a que KIM DEAL, aquella guitarrista, reconvertida per necessitat a baixista, autèntica icona del rock independent dels anys 80 del s. XX amb The Pixies, publiqués el passat novembre, als seus 63 anys, el seu primer disc en solitari.

El que li faltava a una carrera en la que va enregistrar els cinc primers àlbums amb el quartet bostonià (vegeu aquí), a partir de la primera dissolució dels quals -tot i que hi tornaria ocasionalment entre el 2004 i el 2013 i, per tant sense participar en els cinc àlbums posteriors dels de Black Francis, publicats entre el 2014 i el 2024- va centrar-se en un altre projecte que ja havia compatibilitzat abans, The Breeders, del que en parlarem en una pròxima CdD, i en l'efímer The Amps.

Una carrera plena d'intermitències, amb llargs períodes sense gravar, en els que la de Dayton, Ohio, ha seguit actuant, ja sigui amb les esmentades bandes o en solitari, en festivals americans com Coachella o Lollapalooza, i europeus com Reading, Leeds o All Tomorrow's Parties, i col·laborant o produint amb múltiples "coneguts" del blog com Guided By Voices, Sonic Youth, Tanya Donnelly (de Throwing Muses) o Courtney Barnett, fins a arribar a aquest inesperat "debut" amb Nobody Loves You More (2024).

Un LP amb onze temes, alguns d'ells composats al llarg dels darrers quinze anys i prèviament editats com a singles en format digital, que no desentonen malgrat el seu eclèctic estil, en el que la encisadora Deal, compositora alhora que productora, canta amb la seva veu característica i toca múltiples instruments com la guitarra, el baix, l'ukelele, la bateria i els teclats, al temps que s'acompanya de més d'una dotzena de músics, entre ells sa germana bessona Kelley.

Una llista de la que us en destacaria alguns com Coast, Crystal Breath o la que la finalitza, A Good TIme Pushed, la única coproduïda pel seu amic Steve Albini, recentment finat, i la CdD, l'homònima que l'enceta, Nobody Loves You More, de la que en podeu gaudir en aquest surrealista vídeo, i de la que us recomano que esteu atents, cap al minut i mig, als preciosos arranjaments de cordes i vents que conformen el pont, autèntic pop orquestral. Com he sentit a dir en algun lloc...es pot ser més cool?

- KIM DEAL. Nobody Loves You More. Nobody Loves You More (2024).

One More Hour (Sleater-Kinney)

Amb el nom del carrer, conegut per ser una de les sortides de l'autopista  de la seva Olympia, Washington, natal, on tenien el local d’assaig, SLEATER-KINNEY és un trio d’indie-punk-rock, format per dues amigues i, durant un temps, parella, Corin Tucker, cantant principal i guitarra rítmica, i Carrie Brownstein, guitarra solista i cantant, acompanyades en els seus inicis de diverses bateries fins a estabilitzar-se a partir del seu tercer disc, Dig Me Out (1997), amb Janet Weiss. Formació que, com veieu, no contava amb baix, el que suplien amb una afinació particular de les guitarres que els hi permetia suplir aquest so, amb un estil en el que es perceben influències d'artistes com Siouxsie & The Banshees, Bikini Kill i coneguts del blog com Patti Smith, Throwing Muses o SonicYouth i unes lletres sovint reivindicatives, amb continguts feministes i progressistes que les emparentaven en el moviment riot grrrl (literalment "noies disturbi"), tan lligat a l'escena alternativa de la època i que sembla haver revifat aquest darrer any, com podrem comprovar en alguns posts durant les properes setmanes.

Una banda que ha viscut dues etapes, la inicial, entre el 1994 i el 2005, en la que van gravar 7 àlbums, els més reeixits dels quals han estat l'esmentat Dig Me Out i el setè, The Woods (2005), i una segona, després de diversos projectes personals sobre els que no m'estendré, des del 2014 fins a l'actualitat, amb tres LP més, el darrer dels quals és Path Of Wellness (2021), ja sense la Weiss, que ho va deixar el 2019.

Com a CdD he triat un tema del Dig Me Out, un àlbum produït per John Goodmanson, en el que les guitarres i les veus de Tucker i Brownstein s'entrellacen espectacularment, amb el contundent suport de la bateria de Weiss, amb 13 tracks en poc més de 36 minuts, dels que en destacaria l'homònim que l'enceta, en el que se'ns mostra una dona el que ara en diem "empoderada" i altres com Little Babies, un clam contra el paper tradicional de la maternitat femenina, i aquesta One More Hour, amb una lletra que reflecteix la recent separació sentimental de la parella, abans que la Tucker s'unís al cineasta Lance Bangs, amb qui té dos fills.

Un disc el nom del qual (Desenterra'm) s'origina en el fet d'haver tingut d'obrir-se pas entre la neu després d'una gran tempesta a Seattle mentre el gravaven, amb una caràtula del pot resultar familiar a algun aficionat, ja que és un clar homenatge al The Kink Kontroversy (1965), dels seus admirats Kinks.

- SLEATER-KINNEY. One More Hour. Dig Me Out (1997).

Cannonball (The Breeders)

 

Si fa tres setmanes celebràvem la publicació del primer LP en solitari de Kim Deal, l'eixerida baixista de la primera, i més esplendorosa, època dels Pixies, avui recordarem un altre projecte així mateix fonamental de la seva carrera, THE BREEDERS.

Una banda creada amb una altra "coneguda" nostra, Tanya Donelly, aleshores membre de The Throwing Muses, completada amb la baixista Josephine Wiggs (ja que Kim havia recuperat el seu instrument preferit, la guitarra), la violinista Carrie Bradley i el bateria Bill Walford, qui, després d'enregistrar a Edimburg un primer àlbum, Pod (1990), amb el productor, prou conegut del blog, Steve Albini, abandonaria la formació per dedicar-se en exclusiva als Slint (a qui algun dia dedicarem una CdD), essent substituït per Jim MacPherson.

Amb els Pixies en stand-by, l'entrada al grup de Kelley Deal, la seva bessona, i la sortida de Donelly per formar Belly (de qui parlarem en breus en aquest blog), el següent disc, Last Splash (1993), va resultar tota una sensació però l'addicció a les drogues de la "germaníssima" i la marxa de Wiggs van acabar temporalment amb les autodenominades "paridores" (terme despectiu amb el que la comunitat LGTB solia referir-se als "heteros"), el que va portar a la nostra protagonista, com vàrem avançar en el seu dia, a formar The Amps, amb l'esmentat MacPherson, amb qui publicaria un sol LP, Pacer (1995).

Un grup de curt recorregut perquè, Kim i Kelley, amb altres acompanyants, van ressuscitar el projecte i publicar dos discos més, Title TK (2002) i Mountain Battles (2008) i, després d'una tornada fallida amb els Pixies, amb el que no va arribar a participar en cap dels posteriors cinc enregistraments dels bostonians), encara un altre, All Nerve (2018), el darrer del que en tinc constància.

La CdD d'avui és la més emblemàtica de la seva discografia, una de les quinze que componen l'esmentat Last Splash, tretze d'elles composades per Kim Deal, en les que demostra la injustícia del seu aclaparament per part de l'egocèntric Black Francis i que comportaria la seva fugida dels Pixies, on el seu talent era menystingut. 

Un disc en el que la de Dayton reprèn la fórmula distorsió-melodia-distorsió que va immortalitzar el seminal grup, palès en aquest autèntic himne de l’indie-rock de tots els temps, Cannonball, del que és de justícia reconèixer que el preciós riff de baix no és obra de la Deal (recordeu-vos que aquí torna a tocar la guitarra) sinó de la esmentada Josephine Wiggs, i del que en podeu gaudir en el vídeo enregistrat a mitges per una altra "coneguda", la tocaia Kim Gordon (de Sonic Youth) i el cineasta Spike Jonze.

- THE BREEDERS. Cannonball. Last Splash (1993).