Qui pensi que la autodestructiva lluita d'egos
en el si dels grups de rock és
exclusiva del gènere masculí avui comprovarà el contrari.
Kristin Hersh i Tanya
Donelly eren unes molt bones amigues a l'escola quant, als 11 anys, es van
convertir en germanastres, fruit de la unió de la mare de la primera amb el
pare de la segona, desprès dels respectius divorcis i, als 15, guitarristes les
dues, ja havien format la seva primera banda, que, amb la incorporació del seu
amic David Narcizo a la bateria i la
baixista Leslie Langton, es van
anomenar Kristin Hersh and The Muses i, posteriorment, amb el nom en que els
coneixem, THROWING MUSES.
Formats a Newport (Rhode Island, USA) a començament
dels 80, va ser a Boston (Massachusetts) on van triomfar, en gran part per la
difusió que en van fer les emissores de radio universitàries de la ciutat (rés
a veure amb la MTV, "of course") que era, en aquell moment, el centre
del mapa alternatiu, amb un estil que es caracteritza per unes estructures de
les cançons poc ortodoxes interpretades per la veu esquinçada de
Hersh, a la que la Donelly aporta unes harmonies vocals més properes al pop i unes lletres surrealistes que no
entenia ni ella, sovint inspirades en les veuetes que sentia la primera a
dintre del seu cap (i que posteriorment, amb només 20 anys i ja mare soltera,
li van comportar el diagnòstic de trastorn psicòtic).
El seu disc més assequible per a mi és el quart, ara
amb Fred Abong al baix, The Real Ramona (1991), al que Hersh
aporta 9 de les dotze cançons, Donelly un parell, el màxim que va aconseguir
col·locar en cap dels seus àlbums, més la última, acreditada per primera vegada
a tota la banda. Es compren doncs que Tea, nom al que sempre l'ha anomenat sa
germana, s'afartés de tanta tirania i, el 1992, abandonés el grup per formar,
amb Abong, el baixista, i Kim Deal,
dels també bostonians Pixies, amb
qui havien compartit escenaris, la banda The
Breeders, pas previ al següent projecte, ja com a líder destacada, Belly.
Amb un altre canvi de baixista, ara de nou amb
Leslie Langton, que recuperava la estructura matriarcal del grup, i el fidel
Narcizo, amb el seu particular estil de tocar sense platerets, T.M. van
continuar com a trio, publicant tres àlbums més, dels que destacaria University (1995), fins el 1997, en que
ho van deixar, per continuar Hersh, mudada a califòrnia i ara mare de tres
fills, amb una carrera en solitari que havia començat, simultàniament amb la
banda uns anys abans, en la que ha gravat uns quants discos, quasi tots en
format acústic, en els que s'accentua encara més la seva tendència a
l'exhibicionisme emocional, activitat que va compaginar a la participació en un
altre grup "elèctric", 50ft
Wave.
El 2003, contra tot pronòstic, van tornar amb un
nou disc, titulat, com el del seu debut, Throwing
Muses, amb un altre baixista, Bernard
Georges, baixista dels esmentats 50ft Waves, i la inesperada
participació de Donelly, tot i què exclusivament fent acompanyaments vocals, i
hem hagut d'esperar 10 anys més per al darrer fins ara, Purgatory/Paradise (2013), el novè de la seva discografia, marcat,
com tota la obra anterior, pel talent i la complexa personalitat de la Hersh.
Com a CdD he escollit Counting Backwards, el tema que encapçala el disc, una composició que podria passar per funk-rock amb una part vocal que deixa
clar que estem al davant d'una ment en desordre, una angoixa femenina que,
plena de ràbia i desconcert, es gira implosiva, cap a dins, al contrari de la
masculina que ho fa cap al món de fora, prenent forma de símptomes obsessius,
com l'anorèxia i altres.
Tot i que potser una mica sobrevalorades, penso
que les Muses han estat una de les bandes més emblemàtiques del boom del college-rock de finals dels 80. A continuació un petit tast:
- THROWING MUSES. Counting
Backwards. The Real Ramona (1991).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada