The Ministry Of Defence (PJ Harvey)

Polly Jean Harvey ho ha tornat a fer! La compositora, cantant, guitarrista i poliinstrumentista (de fet també toca el piano, el saxofon i l'autoarpa, entre altres) de Dorset (Anglaterra), reverenciada per la crítica i un nombre cada vegada més gran de fans des dels seus inicis en format trio, amb Rob Ellis a la bateria i Ian Oliver, reemplaçat al poc per Steve Vaughan, al baix, pels seus LP Dry (1992) i Rid Of Me (1993), produït per Steve Albini (al seguidors del blog no cal que us el presenti) i, ja en solitari, conservant el nom de PJ HARVEY, i amb la inestimable col·laboració del productor Flood, del baixista Mick Harvey i, sobretot, del guitarrista John Parish, amb To Bring You My Love (1995), del que en va sortir la CdD en el seu dia (vegeu aquí), Is This Desire? (1998), Stories From The City, Stories From The Sea (2000) o Uh Huh Her (2004).

Artista polifacètica (ha fet d'actriu i té un cert reconeixement en el camp de la esculptura) i innovadora, odia repetir-se, tan musicalment, experimentant en estils com el blues, el rock, el pop, el folk o la electrònica, com en el visual. Així, si en aquest es coneguda la seva afició a mudar d'aparença a cada àlbum, canviant el tipus de roba, pentinat i, amb la col·laboració de la seva amiga Maria Mochnacz, la parella de Parish en el inicis, la estètica dels àlbums i dels videoclips, en aquell per la introducció de nous instruments dominants, passant de la guitarra dels seus inicis al piano, en el White Chalk (2007) i al saxofon en els dos posteriors, en els que val la pena estendre-s'hi.

I és que el seu vuitè disc, Let England Shake (2011), està considerat per molts el millor de la seva carrera, que ja va cap als 20 anys. Un disc que deixa de banda la temàtica habitual de l'artista, al voltant de les relacions sentimentals, tractades amb una cruesa inusual (que van inspirar rèpliques com la de Nick Cave, amb qui va mantenir una relació que l'australià sublima a Into My Arms, CdD -vegeu aquí-) per reinventar-se amb una crítica ferotge de les guerres, des dels camps de batalla de Gallipoli (Turquía) a la Guerra del Golf, passant per la I Guerra Mundial, explorant la iconografia de la destrucció en artistes com Goya, la influència del qual és reconeguda.

Un àlbum gravat en una església de Dorset amb els esmentats Parish, Harvey i Flood, en el que utilitza una nova gama d'instruments poc comuns en ella com l'autoarpa, la cítara, el violí i el xilòfon i amb un nou tractament de la veu, amb un registre més agut, en el que ha estat el seu treball més complex i de resultat més singular.

És natural, doncs, que amb aquestes expectatives, el següent disc suposés un gran risc de defraudar els seus seguidors. I el resultat és The Hope Six Demolition Project (2016), un LP que ha trigat cinc anys a editar, per a la composició del qual va contar amb l'ajut del fotògraf de guerra i director dels seus videoclips Seamus Murphy, amb qui va viatjar a l'Europa de l'est (Kosovo) i a l'Afganistan, a més a més de Washington DC, la demolició d'un barri de vivendes marginals de la qual que va expulsar els seus residents dona nom a l'àlbum. Una mena de fotoperiodisme sonor, gravat amb els "sospitosos habituals", en el que retrata l'enfonsament de l'ésser humà amb un estil més proper al To Bring You My Love i a Stories...que no al Let England Shake, amb la guitarra i el safoxon de nou en primer pla i amb l'acompanyament de nombrosos cors masculins que, com comprovareu a la CdD d'avui, alternats amb sons industrials d'efectes fantàstics, busquen l'impacte immediat en l'audiència, el que espero confirmar personalment al concert del proper dia 23 d'agost al Poble Espanyol de Montjuïc, a Barcelona.

El disc anterior havia deixat el nivell a una alçada inabastable, però aquest atresora prou solvència i qualitat per pensar que, com deia a l'inici del post, la Polly ho ha tornat a fer!

PJ HARVEY. The Ministry Of Defence. The Hope Six Demolition Project (2016).

Centro di gravetà permanente (Franco Battiato)

Demà a la nit està prevista l'actuació al Festival Castell de Peralada d'un artista inclassificable. Hem refereixo al compositor, cantautor, escriptor, guionista, pintor i director de cine italià FRANCO BATTIATO. Una personalitat tan eclèctica com la seva obra musical, iniciada en els anys 70 en el rock progressiu, per evolucionar cap a la electrònica, la new wave, el pop, amb el que va obtenir el major èxit comercial i que no ha abandonat fins a l'actualitat, tot i alternant-ho amb la composició de bandes sonores cinematogràfiques, la producció d'òperes clàssiques i altres activitats artístiques, com la cinematografia, amb resultats dispars.

Musicalment, que és el que interessa en aquest blog, la seva millor etapa va ser la dels anys 80, en la que va publicar el disc més reeixit de la seva carrera i considerat, encara avui en dia, un dels més importants de la música italiana. Em refereixo a La voce del padrone (1981),  un disc de pop experimental, el títol del qual és una clara referència a la famosa discogràfica britànica His Master's Voice (coneguda habitualment per les sigles HMV), en el que empra nombrosos i variats instruments com orgues, cordes, vibràfons i sintetitzadors i seqüenciadors diversos que utilitza a mode d'orquestra però de fàcil accés al públic en general. Tan fàcil que va ser el primer disc italià en vendre un milió de còpies, moltes de les cançons del qual es van traduir a diversos idiomes i del que se'n va fer una versió íntegra en llengua castellana destinada al mercat ibèric.

Un àlbum en el que destaquen cançons com Bandiera bianca, una dura crítica social envers el terrorisme, la política i la dependència dels diners; Cuccurucucu, una impagable versió del Cucurrucucú paloma de Tomás Méndez, a la que mostra el seu bagatge musical esmentant temes de The Beatles (Lady Madonna, With A Little Help Fro My Friends), The Rolling Stones (Ruby Tuesday) i Bob Dylan (Just Like A Woman, Like A Rolling Stone) i, per sobre de totes, la seva composició més famosa, Centro di gravità permanente.

Als seguidors del blog que, com jo mateix, no esteu massa assabentats de la discografia del sicilià, us recomano començar per l'únic disc seu que tinc a la meva discoteca, Giubbe Rosse (1989), un doble vinil a la caràtula del qual no figura el nom de l'artista, gravat en directe durant una gira per Itàlia, França i Espanya, que s'inicia amb el tema homònim, seguit de dos versions, Alexander Platz (de Alfredo Cohen) i Lettera al governatore della Libia (de Giuni Russo) i temes propis com Mesopotamia, L'era del cinghiale bianco, Voglio vederti danzare i E ti vengo a cercare (dos dels seus grans èxits), l'abans esmentada Cuccurucucu i, és clar, la CdD.

Aquest Centre de gravetat permanent al que es refereix com a un lloc íntim on espera trobar estabilitat i, com a mer observador, conèixer interessants personatges com una vella bretona (de Madrid a la versió en castellà) amb barret i un paraigües fet amb paper d'arròs i canya de bambú, capitans valerosos, astuts contrabandistes macedonis, jesuïtes euclidians vestits de bonzo per entrar a l'antiga cort dels emperadors de la dinastia Ming...al temps que, suposo que irònicament, rebutja certes modes com la falsa música rock, la new wave italiana (espanyola a la versió en castellà), el free-jazz, el punk anglès i el romanços africans, ja ho veieu, tot un seguit d'estils que acabaria assimilant al llarg de la seva trajectòria.

Una llarga carrera artística que el manté en actiu als 72 anys sense que doni símptomes d'esgotar la seva inspiració, obtinguda en part de la observació de l'Univers, no en va és membre de la Associazione Astrofili Ionico-Etnei, una societat astronòmica siciliana que, en el seu honor, el 1997, va batejar amb el nom de Battiato l'asteroide 18556.

- FRANCO BATTIATO. Centro di gravetà permanente. La voce del padrone (1981)/Giubbe Rosse (1989).

Nota: En escoltar el vídeo no patiu, els vostres reproductors van bé, sembla que aquell dia a la orquestra se li'n "va anar l'olla" i es van accelerar de quina manera. 

Magical Colors (Jon Spencer Blues Explosion)

Dissolt el combo de rock experimental Pussy Galore, el cantant i guitarrista Jon Spencer va passar per diversos grups, en els que va reclutar el guitarrista Judah Bauer i el bateria Russell Simins per crear, amb el mateix patró que la banda seminal, és a dir, sense baixista, THE JON SPENCER BLUES EXPLOSION.

Autèntics impulsors del punk-blues a la Nova York dels anys 90, mai no han abandonat els circuïts underground tot i que la seva obra, en general, ha rebut l'aplaudiment de la crítica per la seva innovació en el camp del blues, tot i què amb algunes veus crítiques que, ironitzant sobre el mateix nom per a un estil tan allunyat de l'estàndard, els titllaven d'estafadors. Però en el que tothom estem d'acord és que el caos, la improvisació i, fins i tot, la incoherència, a l'escenari es veuen superats per la passió, la sensualitat (i la suor, per què no?) i la excitació de les seves actuacions, no exemptes d'estil i sofisticació. Amb la JSBX no hi ha mitges tintes, o els estimes o els odies...desprès d'escoltar la CdD us convido a prendre posició al respecte.

De la seva discografia en podem destacar àlbums com Extra Width (1993), Orange (1994), Plastic Fang (2002) , Damage (2004), amb el nom de Blues Explosion (sense Jon Spencer) o, desprès d'un temps en el que el de New Hampshire (USA) ha col·laborat en altres projectes com Heavy Trash o Spencer Dickinson, el darrer, Freedom Tower-No Wave Dance Party 2015 (2015), però als que no el conegueu us recomano apropar-vos-hi amb Acme (1998).

Un disc en el que el seu estil blues-rock brut i intens amb textures soul, funk i hard-rock és veu enriquit amb elements propis de la música electrònica i el hip-hop i per a la gravació del qual va contar amb la participació de diversos productors, entre els que destaca un vell conegut del blog, Steve Albini. Una obra tan (relativament) reeixida que va donar lloc a un seguit d'àlbums de descarts com Acme-Plus (1999), Extra-Acme (1999), Xtra-Acme (1999) i Ura-Acme (1999) amb la intenció d'explotar el filó.

Però cap com l'original, del que en destacaria temes com High Gear, Talk About The Bues o la CdD, Magical Colors, probablement el tema més comercial que hagin gravat mai.

- THE JON SPENCER BLUES EXPLOSION. Magical Colors. Acme (1999).

Dancing In The Street (Martha & The Vandellas/David Bowie-Mick Jagger)

Covers 6:

Casualment, i sense intencionalitat per part meva, per segona vegada consecutiva la secció Covers de la CdD està protagonitzada per un “grup de noies” d’aquells que van fer furor als anys 60, editats per la discogràfica Tamla Records de Detroit,  Michigan (USA), una metròpolis avui en decadència però que en el seu moment àlgid en base a la industria automobilística es coneixia com la “ciutat del motor”, en anglès motortown, abreviat motown, motiu pel que també s’anomena la companyia Tamla-Motown.

I si en el post anterior eren Diana Ross & The Supremes, avui son les seves predecessores, MARTHA & THE VANDELLAS, qui, juntament amb les seminals The Marvelettes, van definir la branca femenina del so Motown, competint amb artistes i grups com Marvin Gaye, The Four Tops, The Jackson Five (la estrella dels quals era un nen de vuit anys anomenat Michael), Stevie Wonder, Smokey Robinson & The Miracles, The Temptations, Gladys Knight & The Pips etc...

Liderades per Martha Reeves, la única membre constant del grup, es diferenciaven de les esmentades per un so rythm’n’blues molt més dur, amb elements del pop, el rock, el blues i el soul i van ser les primeres i més beneficiades del talent d’uns coneguts del blog, el trio Dozier-Holland-Dozier (vegeu aquí). Però desprès de dues dotzenes de hits entre el 1962-1968, la marxa dels compositors, el trasllat de la discogràfica a Los Angeles, Califòrnia i el progressiu fixament del director, Berry Gordy Jr, per Diana Ross van minvar el potencial comercial del grup que, amb diversos canvis de membres, es va passar a dir Martha Reeves & The Vandellas fins a la seva dissolució l’any 1972, continuant la nostra heroïna una carrera en solitari molt allunyada de l’èxit pretèrit i alternant el mon de l’espectacle amb un treball al Consell de la Ciutat de Detroit fins el 2009.

Els seus temes més coneguts son, entre molts altres, Come And Get These Memories, (Love Is Like A) Heat Wave, Quicksand, Nowhere To Run, I’m Ready For Love però el més reeixit és la CdD d’avui. Una composició de Marvin Gaye amb la col·laboració del productor i descobridor de Martha Reeves, William “Mickey” Stevenson (la esposa del qual, Kim Weston, va rebutjar interpretar-la i encara deu estar estirant-se els cabells) i del percussionista Ivy Jo Hunter, qui la va millorar a l’estudi, donant-li un estil tan ballable, que va precedir el moviment “disco” amb deu anys d’antelació.

Una cançó amb una lletra innòcua i un ritme que convidava a ballar que, no obstant, va prendre un significat diferent quan molts joves negres defensors dels drets civils la van utilitzar per mostrar la seva indignació i desesperació en els disturbis als carrers, el que mai no havia estat la intenció dels autors.

Un tema versionat per multitud d’artistes tan dispars com The Mamas & The Papas, The Kinks, The Everly Brothers, Grateful Dead o Van Halen, sent el cover més famós el gravat el 1985 per David Bowie i Mick Jagger (de The Rolling Stones), els beneficis del qual van anar destinats a la ONG Live Aid, capitanejada per un altre vell conegut del blog, en Bob Geldof (vegeu aquí).

Som-hi, doncs, que això ve a dir: “Una crida a tothom, esteu a punt per a un nou ritme? Ja som a l’estiu i és el moment de ballar al carrer...”

          

               Calling out around the world

               Are you ready for a brand new beat?

               Summer’s here and the time is right

               For dancing in the Street...

-  MARTHA & THE VANDELLAS/DAVID BOWIE-MICK JAGGER. Dancing In The Street (1964)/(1985).