Waile (WITCH)

Africana 29:

A la primavera del 2023, gairebé quaranta anys després de la darrera vegada, WITCH va publicar un nou disc.

I no em refereixo a la banda de rock americana, liderada per dos "coneguts" nostres, J Mascis (líder de Dinosaur Jr.) i Kyle Thomas (de King Tuff), amb un parell d'àlbums els anys 2006 i 2008, sinó a la que es va formar a Zàmbia (el país africà, antiga colònia britànica, denominat Rhodèsia del Nord fins al 1964 en que va assolir la independència) a principis dels anys 70 del s. XX, el nom de la qual, "Bruixa" en català, representa a més a més l'acrònim de "We Intend To Cause Havoc", és a dir "Intentem provocar estralls".

Un grup liderat pel vocalista Emmanuel "Jagari" Chanda, el pseudònim del qual s'origina en la seva fascinació per Mick Jagger, de The Rolling Stones, que barrejant el funk i el rock psicodèlic amb ritmes africans i cantant en anglès, del que en resultaria un estil anomenat "zamrock”, va publicar cinc LP, el més reeixit dels qual va ser el tercer, Lazy Bones!! (1975), que causarien furor fins que la deriva autoritària del govern, amb toc de queda inclòs, va condicionar les seves actuacions fins a l'extrem que aquest, l'any 1976, abandonaria la formació per tornar a la seva feina de professor, encara que la resta, amb la incorporació d'altres membres, publicaria un parell d'àlbums més, decididament enfocats cap a la música disco, abans de dissoldre's definitivament.

O això semblava perquè el 2012, amb la resta de membres desapareguts, la majoria a conseqüència de la SIDA, Chanda va reactivar la banda incorporant-li músics de diverses nacionalitats europees com els Països Baixos, Alemanya i Suïssa, tot i que no seria fins a deu anys després que tornarien a publicar material nou, amb aquest excel·lent Zango (2023), una paraula que en l'idioma cichewa significa "Lloc de trobada" i és aquell espai de cada poble on els vilatans, joves o grans, i els forasters convergeixen per tractar qüestions diverses.

Un àlbum enregistrat a Lusaka, als mateixos DB Studios que els set anteriors, amb la participació de músics internacionals i intergeneracionals que milloren espectacularment els resultats pretèrits, amb deu tracks que tracten temes com l'homofòbia i la xenofòbia, encara tabú a la seva societat (i a gran part del mon) de les que he triat com a CdD la segona, Waile.

Una impressionat seqüència de soul, funk, heavy i afro-rock amb una lletra, interpretada en llengua luvale, amb la que el septuagenari frontman relata la lamentable situació dels migrants al continent africà i que podeu escoltar tot seguit.

I, si us agrada, el pròxim dia 11 de juny podeu assistir al seu concert a la sala Upload de Barcelona.

- WITCH. Waile. Zango (2023).

 

La merla (Borrissol)

Bonus CdD:

Per primera vegada en els més de 14 anys d'existència del blog, apareixen dos posts el mateix dia, i és que el motiu s'ho mereix: avui s'ha publicat un disc, el nom de l'autor del qual, BORRISSOL, possiblement desconegueu la majoria de seguidors, però la cosa canvia si us dic que és l'alter ego de l’Albert Rams, aka Ret, l'inquiet músic barceloní la trajectòria del qual podeu seguir mitjançant els links als diversos projectes que han protagonitzat sengles CdD com Loud Whispers, Mine!, Falciots Ninja o Dan Peralbo i El Comboi, als que n'hi podem afegir d'altres menys coneguts com Alavedra, Virtudes o Capità Moore.

Doncs resulta que, ara, recupera l'entranyable pseudònim amb el que va debutar en solitari fa 15 anys amb una col·lecció de singles que va recopilar a l'àlbum 1.12 (2010) per oferir-nos aquest segon treball que, com el seu nom indica, Dol (2025), ve a representar una mena de catarsi per fer front a un seguit d'adversitats.

Un àlbum que ha composat, cantat, tocat tots els instruments (guitarres, baix, bateria, teclats, amb algun que altre afegit electrònic), produït, mesclat i editat amb la seva pròpia discogràfica, The Yellow Gate Records, quinta essència del que es coneix com DIY (Do It Yourself) o "fes-t'ho tu mateix" en la nostra llengua.

Dotze temes, a quin més tendre i colpidor (tot i que no cal que patiu, que el cantautor m'ha confirmat personalment que els artistes tenen tendència a exagerar a l'hora de mostrar els seus sentiments!), en els que exposa el seu desconcert davant la pèrdua, com veureu, no només d'alguna amistat, com a La partida (vegeu aquí), Encara ho somio (aquí) o He pecat (aquí), que a Aquest dol (aquí) explica, no a una persona sinó a una guitarra, retrobada després d'haver-la deixat prestada, o el pas del temps, com a l'emocionant homenatge a la seva mare a Tot el que crec (i aquí), aquell en el que deixa caure allò de "Si tothom fos com tu, el mon seria molt millor..." ("Mont-se", ho pilleu?).

I a l'hora de triar-ne un, m'he decidit pel quart d'un lot que, per la seva brevetat, exactament 27'14", us recomano escoltar sencer d'una tirada, el títol del qual, La merla, fa referència al canvi de fauna ocorregut al seu terrat després de la pèrdua de la seva estimada gateta Marlène, amb l'estremidora tornada que fa:

             L'endemà d'aparèixer morta amb mi, dins del llit

             van tornar tots els animals de cop...

- BORRISSOL. La merla. Dol (2026).

 

Every Time I Hear (The Sharp Pins)

 

El pròxim dijous, 29 de maig, està programada l'actuació al petit (tot i que recentment ampliat, amb motiu del seu 30è aniversari) i emblemàtic Bar Heliogàbal, al districte de Gràcia de Barcelona, de THE SHARP PINS.

Es tracta d'un projecte personal de Kai Slater, un jove de Chicago -ciutat de la que en els darrers mesos hem tingut protagonistes al blog com Horsegirl o Friko- que, amb tan sols vint anys, a més a més de tocar la guitarra als Lifeguard, ja porta publicats dos àlbums, Turtle Rock (2023) i aquest Radio DDR (2025), llançat el passat mes de març.

Un disc enregistrat de manera casolana i precària, DIY (Do it yourself) n'hi diuen en el seu idioma, en el que assimila influències de multitud dels meus músics favorits de la història del rock, començant per The Beatles o The Byrds, i continuant amb altres "coneguts" nostres com Big Star, Guided By Voices, Built To Spill, The Lemonheads, The Shins, The Clientele i així fins als més recents Alvvays o The Lemon Twigs, per cercar la cançó pop perfecta, el que aconsegueix en la majoria de les 14 tracks que el conformen, de les que en destacaria algunes com Lorelei, If I Was Ever Lonely, I Can't Stop o la que l'enceta, i CdD d'avui, Every Time I Hear, que podeu escoltar en la versió original i en un directe, fluixet però així els coneixereu si us els trobeu passejant per Gràcia.

Un altre LP a afegir al sarró del power pop de guitarres lluminoses amb riffs característics i enganxoses tornades, amb lletres de temàtica al voltant de l'amor i el desencís, els beneficis del qual van a parar al Fons d'Ajuda per a la Infància de Palestina, un altre motiu per fer-se amb ell, amb el format que considereu, o assistir als concerts, en els que el cantautor i guitarrista Slater s'acompanya de Joe Glass al baix i Peter Cimbalo a la bateria.

Segur que les 100 entrades que permet l'aforament de l'Helio es quedaran curtes per aquest esdeveniment.

- THE SHARP PINS. Every Time I Hear. Radio DDR (2025).

Omaha (Moby Grape)

 

A partir de la meitat de la dècada dels 60 del s. XX, com els seguidors del blog sabeu ben bé, van coincidir a San Francisco, Califòrnia, una sèrie de grups de rock llegendaris com

The Byrds, The Doors, Grateful Dead o Jefferson Airplane, precisament el controvertit mànager, Matthew Katz, i un primer bateria dels quals, reconvertit al seu veritable paper de guitarrista (com ho havia estat als Quicksilver Messenger Service, dels quals algun dia en parlarem), Alexander "Skip" Spence, després de ser-ne acomiadats, van decidir formar una nova banda, MOBY GRAPE, la formació de la qual van completar dos guitarristes més (una raresa aleshores només contemplada a The Buffalo Springfield) , el solista Jerry Miller i Peter Lewis , el baixista Bob Mosley i el bateria Don Stevenson.

Un quintet caracteritzat perquè tots els membres participaven en la composició i la interpretació vocal dels temes, que barrejant blues, folk, country i el rock psicodèlic imperant a l'àrea de la Badia, entrecreuant les guitarres en un identificatiu estil que es va anomenar "crosstalk" (conversa creuada), va obtenir un gran reconeixement, crític i comercial, amb el seu àlbum de debut, l'homònim Moby Grape (1967), l'any del "Summer of love".

Malauradament, a partir d'aleshores tot va ser un cúmul d'errors i males decisions, començant per la discogràfica, que va decidir promocionar cinc singles alhora, el que molts seguidors van considerar excessiu, gairebé una estafa, els problemes de Skippy amb les drogues i l'alcohol, que el portarien a la presó i al psiquiàtric amb esquizofrènia (malaltia que se li diagnosticaria a Mosley poc després i que portaria als dos, durant un temps, a la indigència), un segon disc, doble per a més inri, decepcionant, el mateix que els dos següents, el que, afegit a multitud de disputes legals amb el mànager, acabarien amb la separació del grup per emprendre cada membre els seus propis projectes, en els que avui no entrarem.

Curiosament, aquesta ruptura va anar seguida de múltiples reunions, amb la mateixa formació, amb o sense Spence, que acabaria morint el 1999, a punt de fer 53 anys, víctima d'un càncer de pulmó i que, amb intervals variables i publicant i actuant ocasionalment, amb més pena que glòria, arriben fins al dia d'avui.

Però s'ha de reconèixer que, produït per David Rubinson, el seminal Moby Grape és un disc excepcional, un clàssic absolut, una obra innovadora en el seu dia que actualment sona tan fresca com en el moment de la seva publicació. Tretze tracks curtes (a diferència de moltes dels grups esmentats a l'inici) i enganxoses, l'autoria de les quals es reparteix entre els cinc músics, de tal manera que Spence, Lewis i Mosley ho fan en solitari mentre Miller i Stevenson, que acaparen la meitat d'elles, ho fan en parella, de les que algunes de tranquil·les, a l'estil folkie, com 8:05, s'alternen amb altres de so àcid com aquella Hey Grandma que van versionar The Move, com recordareu, en el seu àlbum homònim de debut, Fall On You o la CdD, una composició d'Spence però amb les tres guitarres "a saco" titulada Omaha, potser el seu hit més conegut, aquell que evoca els millors (i minsos) temps de la banda quan ve a dir "Escolteu, amics...no us ho pensàveu però serem junts per sempre...no us deixaré mai..."

                         Listen my friends!

                         Listen my friends!

                        Listen my friends!

                        (Listen my friends!) You throught never but

                        (Listen my friends!) I’m yours forever

                        (Listen my friends!)

                        Won’t leave you everrrrrr...

Com a curiositat, he il·lustrat el post amb la caràtula original de l’àlbum, posteriorment censurada, a causa de la presència de la bandera americana, aleshores amb un significat ben diferent al que representa en aquests temps convulsos, i, sobretot, per la posició del dit d’Stevenson, el bateria, sobre la taula de rentar.

- MOBY GRAPE. Omaha. Moby Grape (1967).

No Good (Christopher Owens)

Si fora veritat el que diuen que, de les pitjors crisis existencials en surten les millors obres en totes les disciplines artístiques com la música, la pintura, la literatura o el cinema, llavors CHRISTOPHER OWENS hauria de ser algú com Leonardo Da Vinci... i és que déu-n'hi do la biografia d'aquest fill de pares integrants d'una secta religiosa que, a més a més de permetre la mort d'un dels seus germans com a conseqüència de rebutjar tota mena d'atenció mèdica, des de la seva Miami, Florida, natal el van traginar tota la infància per Àsia i l'Europa de l'Est, d'on es va escapar amb setze anys per recalar a Texas, on va malviure durant vuit més, fins que es va traslladar a San Francisco, Califòrnia, amb la intenció de fer-se pintor.

Però un gir del destí el va creuar amb músics com Ariel Pink i, ja amb 28 anys, va començar a composar i, amb el baixista Chet "JR" White, va crear el duo Girls, amb el que publicaria un parell d'LP, Album (2009) i Father Son, Holy Ghost (2011), molt reeixits. Aleshores, per motius que no acabo d'entendre, va decidir continuar en solitari, publicant fins a tres discos, Lysandre (2013), A New Testament (2014) i Chrissybaby Forever (2015), amb el que no va obtenir el mateix reconeixement, així com amb Vante (2017), amb l'efímera banda Curls.

Però si artísticament no li anava gaire bé, i sort en va tenir de ser contractat com a model per marques con Saint Laurent Paris (l'antiga Yves Saint Laurent) o H&M, personalment ha estat un cúmul de desgràcies, ja que a la seva motxilla, al pes de l'addicció a l'heroïna, li hem d'afegir un accident de trànsit l'any 2017 que el va tenir un temps enllitat (per manca de recursos per pagar-se un tractament mèdic), a partir del qual el van acomiadar de la cafeteria on treballava, es va separar de la seva parella des de feia set anys, amb el que es va quedar sense lloc on viure i va acabar dormint al cotxe (que es va acabar incendiant amb el seu gat i la guitarra preferida a dins) i el frustrat retorn  de Girls per la inesperada mort de "JR" el 2020, amb 40 anys.  

Afortunadament, per a ell i, de retruc, per als seus incondicionals, totes aquestes sensacions de dolor, dol i desesperació s'han canalitzat en els deu temes que conformen un inesperat àlbum amb aquest títol tan llarg de I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024), coproduït amb Doug Boehm i amb deu tracks en format de balades i mig temps que barregen el folk, la psicodèlia i l’indie-rock,  la temàtica de les quals transcendeix l'autocompassió per llançar un missatge d'esperança i gratitud per tenir el que tenim, de les que en destacaria algunes com I Think About Heaven, This Is My Guitar, la que el tanca Do You Need A Friend, o la que l'inicia, i CdD d'avui, No Good.    

Un tema iniciat amb una diatriba contra l'ex-parella (amb l'actual sembla que li va millor) a la que deixa anar paraules com "Cap altra cançó d'amor, ni una més en la que fingeixi que tot anirà bé, vaig morir el dia que em vas deixar...deixa'm en pau, m'estic morint..."...

No, not another love song
Not one more song where I'm pretending everything will be okay
I died the day you left me
I die again every day
Go on, go away, get out of here
Leave me alone, I'm dying...

del que en podeu gaudir en la seva versió original i, com ja sabeu els seguidors del blog, en un directe per allò de...bé, avui serà que no.

- CHRISTOPHER OWENS. No Good. I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024).