It's A Sin (Pet Shop Boys)

 

La publicació d'un recopilatori d'èxits dels PET SHOP BOYS m'ha fet reflexionar sobre que, sense ser gaire fan dels senyors Neil Tennant (cantant) i Chris Lowe (teclista), dels qual no tenia res a la meva discoteca física ni virtual, escoltant -per sobre, que son gairebé quatre hores, amb 55 temes, ordenats cronològicament i dividits en tres CD- el recent Smash: The Singles 1985-2020 (2023), la majoria d'ells "em sonen".

A tall d'exemple, i només centrant-me en els primers anys de la seva dilatada carrera, la coneguda com a  "època imperial", qui no recorda cançons (que els lectors que disposeu de temps podeu gaudir en els corresponents links, sense esperar a la CdD del final) com West End Girls o Suburbia, de l'àlbum Please (1986); It's A Sin o What Have I Done To Deserve This? (acompanyats de la nostra coneguda Dusty Springfield);  Heart, del Actually (1987); Domino Dancing, del Introspective (1988); So Hard, del Behaviour (1990) o Go West, la versió dels Village People inclosa al Very (1993), o editats com a singles com Always On My Mind (que recordareu per la interpretació de Willie Nelson) o aquell en el que entrellacen Where The Streets Have No Name, del The Joshua Tree (1987) dels U2 amb I Can't Take My Eyes Off You, popularitzada per Frankie Valli al Solo (1967) i reinterpretada per artistes de tots els temps, des de crooners com Frank Sinatra, Julio Iglesias o Shirley Bassey a bandes com Manic Street Preachers o Muse, però de la que a mi em ve al cap la entranyable versió en el seu particular espanyol de Matt Monro?

I és que, a més a més de la seva inqüestionable qualitat artística, s’ha de reconèixer al londinencs una gran capacitat de promoció de la seva obra, sovint en base a uns espectaculars video-clips. Una qualitat que ha convertit aquests pioners de la música electrònica en reis indiscutibles del synthpop en base a unes melodies tan alegres com exuberants els seus arranjaments, i amb unes lletres iròniques, sovint de contingut reflexiu o cultural.

Com a CdD he triat, en una versió en directe recent, per diferenciar-la de la del video-clip oficial enllaçada a l'inici del post, una de les seves composicions més reeixides, un tema de l'esmentat Actually, el segons dels seus 14 àlbums d'estudi, en el que Tennant, autor de la lletra, reflexiona sobre les sensacions que li van quedar de l'adoctrinament rebut durant l'educació secundària en un col·legi catòlic, com que tot el que havia fet o faria a la vida és pecat...It's A Sin.

- PET SHOP BOYS. It's A Sin. Actually (1987).

Summer In The City (The Lovin' Spoonful)

 

A propòsit de The Mamas & The Papas-5:

Als seguidors del blog que us pregunteu el perquè del post d'avui "A propòsit de The Mamas & The Papas" us diré que, efectivament, la relació és tangencial i una mica forçada pel fet que dos membres d'aquests, Denny Doherty i Cass Elliot (com explicava aquí), havien format part abans i per un breu període del grup novaiorquès The Mugwumps, que completaven els dos cantants i guitarristes John Sebastian i el canadenc Zal Yanovsky.

Dos personatges aquests que, sota l'indiscutible lideratge del primer, compositor i cantant principal, a més d'intèrpret d'harmònica, piano i autoarpa, acompanyats en els seus inicis  pel baixista Steve Boone i el bateria Joe Butler, formarien THE LOVIN' SPOONFUL.

Un quartet que mesclava màgicament el pop amb el folk-rock que va assolir un notable èxit crític i comercial entre els anys 1965 i 1969, en els que van publicar cinc àlbums d'estudi a més a més de dos bandes sonores per a les pel·lícules What's Up, Tiger Lily (Woody Allen, 1966) i You're A Big Boy Now (Francis Ford Coppola, 1967) però al que se li giraria tot en contra a partir de la detenció a Califòrnia de Boone i Yanovsky per possessió de marihuana i la delació dels "camells" per part d'aquest, el que li comportaria tanta impopularitat en el mon contracultural del moment que el forçaria a abandonar el grup, al que seguiria poc després el del fontman, en aquest cas per iniciar una notable carrera solista amb el nom de John B. Sebastian, a la que ajudaria la seva improvisada actuació, fora del programa oficial, al mític Festival de Woodstock de 1969 (aquí).

Per a "completistes" us diré que la formació original es va tornar a reunir l'any 1979 per a una sola actuació, participant en la pel·lícula One Trick Pony de Paul Simon, però el 1991, Butler, agafant el micro en lloc de la bateria, i Boone, van reconstituir el grup i, amb diversos músics acompanyants que han anat variant, segueixen en actiu fins a l'actualitat i mantenint aquest nom, polèmic en el seu moment, quan molts hi van voler veure un doble sentit, al·ludint a la cullera en la que s'escalfa la heroïna abans de consumir-la i que, en argot es coneix com la "cullera de l'amor".

A l'hora de recomanar-vos un disc, excepcionalment i com no recordo haver-ho fet més que amb els Bee Gees, he escollit el recopilatori Very Best of The Lovin' Spoonful (1967) que, com podeu comprendre per la data, no abasta tota la seva discografia però sí que conté molts dels seus greatests hits publicats fins aquell moment, sigui com a singles o en format LP.

Un àlbums amb unes magnífiques 12 tracks com la inicial Do You Believe In Magic i altres com Did You Ever Have To Make Up Your Mind?, You Didn't Have To Be So Nice o Daydream, que deixa per al final el seu tema més emblemàtic i, és clar, CdD d'avui, Summer In The City.

Un tema composat per John Sebastian, el seu germà petit Mark i Steve Boone, publicat inicialment com a single i posteriorment inclòs a l'LP Hums Of Lovin' Spoonful (1966), amb un ritme contagiós però amb una lletra ambigua en la que mostra l'amor i l'odi a la gran ciutat, quan es barregen la calor xafogosa de l'estiu (Hot town, summer in the city...) amb els sorolls i el frenesí de la gent (...people moving everywhere...), sense que, per això, deixi d'estimar-la (And I wonder if you know how much I love you), el que m'ha evocat aquell Como un burro amarrado a la puerta de un baile, del Astronomía razonable (1993) de El último de la fila (vegeu aquí) en el que Manolo García es despenja i per primera vegada en català, amb aquella frase que diu: "Que soc de Barcelona i em moro de calor".

- THE LOVIN' SPOONFUL. Summer In The City.Very Best of The Lovin' Spoonful (1967).

Independence Day (Palehound)

 

PALEHOUND és un trio de Boston, Massachusetts, liderat per la cantautora i guitarrista El Kempner que havia publicat tres LP, Dry Food (2015), A Place I'll Always Go (2017) i Black Friday (2019), la gira de presentació del qual fou sobtadament interrompuda pel confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, al que hem d'afegir-ne un altre, Doomin' Sun (2021) aquest acreditat a Bachelor, a duo amb Melina Duterte, més coneguda com Jay Som.

Uns discos en els que barreja peculiarment el folk-rock i el grunge hereu dels 90, estil que, amb la participació del coproductor Sam Owens en el lloc de Gabe Wax i el multiinstrumentista Larz Brogan, ha virat, en el recent Eye On The Bat (2023), cap a l’indie-rock de guitarres, en el que la oriünda de Connecticut, i formada a Nova York, cobra un especial protagonisme. Un àlbum composat com a via per superar el trencament d'una relació sentimental que l'autora, reconeguda queer, despulla en unes lletres de caire confessional, tan càustiques com iròniques, del que en resulta un altre dels grans "discos de ruptura" de la història del rock.

Deu tracks destacades com la homònima Eye On The Bat, U Want It U Got It, Right About You o, The Clutch, la més promocionada (vegeu aquí), però no la meva preferida, potser pel trepidant riff de baix que la impulsa, que és la seqüenciada en segon lloc, Independence Day, precisament el dia que es van separar, com explica en el primer vers: 

          We broke up on Independence day...

 de la estrofa que continua:

          ...Crying while the next-door neighbors raged

          Flashes of color on your face

         The bass thumping the chanting names

        Our cat running under the bed with his tail between his legs 

- PALEHOUND. Independence Day. Eye On The Bat (2023).

The Letter (The Box Tops)

 

Estic segur que fins i tot aquells seguidors del blog que no heu sentit a parlar de THE BOX TOPS us sonarà la CdD d'avui, sigui en la versió original o en la que en va fer en Joe Cocker pocs anys després, el 1970.

Un quintet de Memphis, Tennessee, que practicava el que es coneix com a blue eyed blues (literalment "blues d'ull blaus", és a dir, interpretat per músics blancs) en el que destacava la veu d'un jove de només 16 anys anomenat Alex Chilton a qui molts van voler veure com l’Steve Winwood (vegeu aquí) americà, motiu pel que el productor, Dan Penn, va decidir que a les gravacions a l’American Recording Studio, l'acompanyessin músics de sessió en substitució dels membres, amb la conseqüent frustració dels mateixos que comportaria l'abandó d'alguns d'ells i, finalment, la seva dissolució.

Una banda que va debutar amb aquest icònic tema que obriria un àlbum de debut enregistrat a corre-cuita, The Letter/Neon Rainbow (1967), l'èxit del qual els va portar a publicar-ne dos més en menys d'un any, Cry Like A Baby (1968) i Non-Stop (1968), en els que no se'ls va permetre incorporar cap tema propi, el que no va succeir fins al quart i definitiu, Dimensions (1968), finalment deslliurats de la tirania de Penn, tot i què massa tard, quan el mal ja estava fet.

Una desbandada que va donar lloc a diversos projectes, el més interessant dels quals va ser el d'un Chilton amb greus problemes personals després d'un període solista, qui, de la mà del seu amic Chris Bell, formaria un dels grups creadors del power-pop, un dels estils més influents en dècades posteriors, la banda de culte per excel·lència, Big Star, de la que us recomano rellegir el post que li vaig dedicar en el seu dia (vegeu aquí), la memòria de la qual segueix ben viva, com ho demostra la gira que antics components del grup com Jody Stephens, i de posteriors com Jon Auer (de The Posies), o admiradors incondicionals com Mike Mills (de REM), Pat Sansone (de Wilco) i Chris Stamey  amb el nom de The Music of Big Star, en la que actuaran el proper dimecres 15 de novembre a la Sala Apolo de Barcelona.

Us deixo, doncs, amb aquest breu però extraordinari tema, composat per Wayne Carson Thompson -i en el que l'aspra veu de l'adolescent Chilton està acompanyada, excepcionalment, per la resta de la banda- en el que relata les presses d'un noi per comprar un bitllet d'avió (el soroll del qual s'escolta cap al final), rebutjant agafar el tren, per tornar amb la seva xicota, de la que ha rebut una carta (The Letter) en la que li demana tornar amb ella:

                        Gimme a ticket for an aeroplane

                        Ain’t got time to take a fast traint

                        Lonely days are gone, I’m a-goin’ home

                        My baby just a wrote me a letter... 

- THE BOX TOPS. The Letter. The Letter/Neon Rainbow (1967).

Now & Then (The Beatles)

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu prou bé la norma de no publicar cap post els divendres del mes d'agost i els que, a la resta de l'any, cauen en festiu a casa nostra, compromís aquest que m'he saltat en diverses ocasions, sigui per fets puntuals (vegeu aquí) o recurrents, com és la data d'avui, en la que es compleixen 43 anys del vil assassinat de John Lennon (i aquí).

I així, com és habitual, tenia previst compartir una composició seva, ja sigui de la seva etapa amb THE BEATLES o en solitari, però la recent publicació, acompanyada d'una sonada campanya de marketing i amb el conseqüent rebombori a les xarxes socials, d'un tema inèdit, recuperat amb l’ajut de la Intel·ligència Artificial (IA), el que ha generat certa polèmica, m'ha fet reconsiderar-ho i triar aquest com a CdD d'avui:

 

El 2 de novembre de 2023, The Beatles van llançar una nova cançó, "Now & Then", escrita i cantada per John Lennon. La cançó va ser gravada el 1970, durant les sessions d'enregistrament de Let It Be, però mai va ser acabada. Va ser completada per Paul McCartney i Ringo Starr el 2022, amb l'ajuda de Yoko Ono.

"Now & Then" és una cançó folk-rock amb un so malenconiós. La lletra explora els temes del temps, la memòria i el canvi. Lennon canta sobre com els records de la infància poden romandre amb nosaltres al llarg de les nostres vides, fins i tot quan el món que ens envolta canvia.

La cançó comença amb una guitarra acústica i una veu suau de Lennon. A mesura que la cançó avança, s'hi afegeixen més instruments, incloent-hi un baix, una bateria i un òrgan. El so és simple però efectiu, i la veu de Lennon és commovedora.

La lletra de la cançó és un tribut a la infància. Lennon recorda moments feliços de la seva infància, com ara jugar al parc i passar temps amb els seus pares. També reflexiona sobre com aquests records ho han modelat com a persona.

A la tornada, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies capturen la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què tot era possible i el futur semblava brillant.

Al pont, Lennon canta sobre com el temps ha canviat la seva vida. Ara és un adult amb responsabilitats, però encara conserva els records de la infantesa.

Al cor final, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies suggereixen que, malgrat el canvi, els records de la infància sempre estaran amb nosaltres. Són un recordatori d'un temps on tot era possible.

"Now & Then" és una cançó commovedora i reflexiva. És un tribut a la infància i a la importància dels records. És una cançó que ressonarà amb oients de totes les edats.

La cançó "Now & Then" es pot interpretar de diverses maneres. Una interpretació és que és una cançó sobre la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què era jove i lliure, i el món semblava ple de possibilitats. La cançó és un recordatori que els records de la infància sempre estaran amb nosaltres, fins i tot quan el món que ens envolta canviï.

Una altra interpretació és que la cançó és sobre el canvi. Lennon reflexiona sobre com el temps ha canviat la vida. Ja no és un nen i ara té responsabilitats. La cançó és un recordatori que el canvi és inevitable, però que els records del nostre passat sempre estaran amb nosaltres.

Independentment de la interpretació que se li doni, "Now & Then" és una cançó bella i commovedora. És un tribut a la infància i a la importància dels records.

 

Nota: En conseqüència amb el tema d'avui, per primera, i espero que única, vegada en els més de 13 anys de vida del blog, la part d’aquest article, que he identificat amb la grafia de la font Arial, en lloc de la Times New Roman habitual, no ha estat escrit per l'autor sinó pel sistema d'IA ChatGPT, la qual cosa espero que em sabreu disculpar.

- THE BEATLES. Now & Then (2023).

Gàmbia (Sona Jobarteh)

Africana-26:

Nascuda a Londres, casualment el mateix dia que el meu fill, de mare, Galina Chester, britànica i pare, Sanjally Jobarteh, de Gàmbia, on havia emigrat l'avi, Amadu Bansang Jobarteh, un venerat griot malià, SONA JOBARTEH és la primera dona reconeguda intèrpret professional de  kora, l'aprenentatge de la qual es transmet de generació en generació dintre d'unes poques i exclusives famílies.

Un instrument en el que la va ensinistrar des de ben petita el seu germà Tunde Jegede, onze anys més gran, que va compaginar amb una formació musical acadèmica al Royal College Of Music on va estudiar violoncel, piano i composició, amb prou virtuosisme com per arribar a actuar amb la Royal Philharmonic Orchestra -i llicenciar-se en Cultura i Lingüística Africanes per la Universitat SOAS de Londres-, arribant a gravar un àlbum, Fasiya (2011), que significa “Llegat patern”, en el que alternava temes populars del repertori griot de l'Àfrica Occidental amb composicions pròpies. 

Un disc que no li va canviar la vida artística, en la que va participar acompanyant cantants de jazz com Cassandra Wilson però, sobretot, a artistes africans (prou coneguts dels seguidors de la secció "Africana" del blog) com el seu cosí Toumani Diabaté i Ballake Sissoko, dos virtuosos de la kora, la cantant Oumou Sangaré , el Mali Project Music de Damon Albarn (el de Blur) així com l’African Classical Music Ensemble del seu germà Tunde Jegede.

Una carrera musical que va compatibilitzar amb la cinematogràfica, amb la composició de la banda sonora del documental Motherland, traduït com “La Pàtria” (Owen Alik Shahadah, 2010) o la interpretació com a cantant solista a la pel·lícula Mandela: El llarg camí cap a la llibertat (Justin Chadwick, 2014) i, fidel amb el compromís amb el país patern, la creació amb son pare de l'Acadèmia de Gàmbia que porta el nom del seu avi Amadu.

Una intensa activitat artística poc reconeguda pel públic general fins a l'any passat en el que va publicar el seu segon àlbum, Badinyaa Kumoo (2022), que significa “Paraules d'unitat”, en el que barreja instruments occidentals amb els tradicionals tan sovint esmentats en aquesta secció com la kora i el ngoni, a més a més d'un de fabricació pròpia, a mig camí entre tots dos, que ha anomenat nkoni. 

Un LP en el que canta en mandinga, toca la kora i la guitarra i en la gravació del qual han col·laborat més d'una trentena de músics i cantants, entre ells l'esmentat Sissoko i una autèntica icona de la world music, el senegalès Youssou N'Dour, en el que tracta temes rellevants de l'actualitat en cançons com Musolou (Dones), Dunoo (Responsabilitat), Ubuntu (Humanitat), Fondinkeeya (Joventut), Kambengwo, un excel·lent duet amb aquest darrer (vegeu aquí) o la CdD d'avui, Gambia, publicada anteriorment com a single el 2015 amb motiu del 50é aniversari de la independència i que s'està convertint en l'himne oficiós d'aquest petit estat.

- SONA JOBARTEH. Gàmbia. Badinyaa Kumoo (2022).