Déjà Vu (Poesie Noire)

La CdD d'avui no hi té res a veure amb el mític Déjà Vu (1970) de Crosby, Stills, Nash & Young (vegeu aquí) més en el títol, ja que ni en el lloc, el temps i, sobretot, en l'estil, admeten cap tipus de comparació.

Per començar, es tracta d'una banda belga. Sí, sí...que a més a més de cerveses, musclos amb patates fregides i eurodiputats ociosos (i un bon equip de futbol en aquest Mundial de Rússia 2018), com Teruel, "Bélgica existe" i, en els anys 80, va tenir una interessant escena electro-pop de la que POESIE NOIRE en son uns carismàtics representants.

Formada per Johan "Jo" Casters, conegut també com "La Bête Noire", frontman, compositor i cantant principal i els coautors Marianne Valvekens, cantant i Herman Gillis, guitarrista, en els seus set anys de vida activa ens van deixar nou LP's en els que es desmarcaven de la agressivitat imperant a la música electrònica del moment, per donar-li un caràcter, tot i què fosc i decadent, més accessible, el que es va conèixer com a "dark wave", dels que en destacaria el tercer, Tales Of Doom (1987), Tetra (1988) i Love Is Colder Than Death (1989). 

I va ser que a partir d'aquest, el més popular de la seva carrera, van començar els problemes amb la seva discogràfica, amb la que acabarien trencant, per reaparèixer amb un altre nom, TBX (per To Be eXcited) i disc, Delirious (1992), el mal resultat comercial del qual va comportar la seva dissolució per emprendre carreres en solitari i altres activitats relacionades amb el món de la música, fins al 2010, en que es van reagrupar per editar The Sense Of Purpose (2010), un molt bon disc que no els va tornar a fer reviure temps passats.

Love Is Colder...gràcies a la nova producció de Ludo Camberlin i a la utilització, a més a més de les habituals guitarres i caixes de ritmes, de instruments acústics com la trompeta, el clarinet o el violí, resulta el seu àlbum més accessible, del que en destacaria temes com l'inicial Vow Of Silence, Aura Of Sadness, Oblivion, Icicle o l'escollit per a CdD, l'esmentat Déjà Vu.

- POESIE NOIRE. Déjà Vu. Love Is Colder Than Death (1989).

Can't Find My Way Home (Blind Faith)

Steve Winwood-3:

El tercer capítol de la sèrie dedicada a Steve Winwood versarà sobre la seva efímera participació a la banda britànica BLIND FAITH.

Es tracta d'un quartet format pel nostre protagonista, que buscava noves sensacions al marge de Traffic; el seu amic i admirat Eric Clapton, que, pel mateix motiu, acabava de deixar a Cream i al que li va costar persuadir, més encara al saber que el bateria seria Ginger Baker, les baralles del qual amb el baixista Jack Bruce van comportar la dissolució d'aquest "supergrup"; i, molt més entusiasmat, el baixista Ric Grech, a qui no va importar deixar penjats a Family en plena gira. 

Amb Jimmy Miller com a productor i en només uns mesos, el segon "supergrup" de la història (tot i què va ser el primer en ser anomenat així) van gravar el disc homònim, Blind Faith (1969), que malgrat presentar un estil continuista respecte als grups mare, va ser molt ben acollit per la crítica i el públic. Malauradament, això va comportar una sortida de gira precipitada sense catàleg suficient, per el que en els concerts havien de recórrer a temes de Traffic i de Cream, generalment més ben acollits pel públic que el material nou.

Això va augmentar la insatisfacció de Clapton, cosa no gaire estranya si tenim en conte la seva carrera, que ja no ho veia clar d'entrada i va haver de posar una "blind faith" (fe cega) en el projecte, que va abandonar-los amb poc més de nou mesos d'existència per sumar-se al seu recent amic Delaney Bramlett amb la formació Delaney & Bonnie & Friends, de la que es va endur alguns membres per gravar un altre disc històric com a Derek & The Dominos, el mític Layla And Other Assorted Love Songs (1970), que no va tenir continuïtat perquè ja sabem que "slowhand" sempre ha d'anar per lliure.

Els tres membres restants van formar la Ginger Baker's Air Force i, de seguida, Wimwood va reagrupar a Jim Capaldi i Chris Wood, emportant-se a Grech en el lloc de Dave Mason, per a reactivar Traffic i una carrera solista fins a la actualitat que comentaren en un futur post sobre el petit geni de Birmingham.

Blind Faith, el disc, consta de 6 tracks, tres de Winwood, un de sol però magnífic de Clapton (Presence Of The Lord), una versió de Buddy Holly i una llarga suite de més de 15 minuts de Baker, amb el típic "solo" de bateria de la època, que fa la sensació que van allargar expressament per completar un LP. D'un àlbum en el predomina el blues-rock he escollit com a CdD el tema més acústic, seqüenciat en segon lloc i composat i cantat per Wimwood, que segur que us agradarà.

I demano disculpes si algú se sent escandalitzat per la portada, obra del fotògraf Bob Seidemann, amic personal de Clapton, que, sense cap lletra, mostra una noia pubescent en topless, amb una nau espacial platejada a les mans, obra del dissenyador de joies Mick Milligan per embellir la capota dels Chevrolet Bel Air, per la que, en base al seu suposat sentit fàl·lic, va estar prohibida als USA, essent substituïda per una imatge del grup.

- BLIND FAITH. Can't Find My Way Home. Blind Faith (1969).

Josephine (Michael Head & The Red Elastic Band)

A alguns seguidors del blog pot ser que el nom de MICHAEL HEAD no us digui rés, però els més atents segur que recordareu el seu pas, com podeu apreciar en els corresponents links a les respectives CdD, pels grups The Pale Fountains i Shack.

Dos bandes que el van convertir en un compositor molt admirat per la crítica però per només un reduït grup de seguidors, dels que m'honora formar part, tot i haver-nos deixat àlbums com Pacific Street (1984) amb el primer grup, i Waterpistol (1995), H.M.S. Fable (1999) i The Corner Of Miles And Gil (2006) amb el segon, als que hi podríem sumar The Magical World Of The Strands (1997), gravat en un interludi amb la formació Michael Head & The Strands, que l'haurien d'haver portat a l'olimp.

És possible que la mala sort s'hagi acarnissat en aquest geni no reconegut però la seva gravíssima addicció a la heroïna i a l'alcohol tampoc no hi van ajudar gaire.

Però deu ser veritat aquest refrany castellà de "quién tuvo, retuvo" que, ara, onze anys desprès de la seva darrera publicació, Mick Head ha tornat, acompanyat d'un col·lectiu variable d'amics músics i admiradors, en aquesta ocasió sense el seu inseparable germà John, anomenat THE RED ELASTIC BAND, amb el disc Adiós Señor Pussycat (2017), a l'alçada de la seva obra prèvia.

Un LP amb temes que van del folk acústic al pop, interpretats amb una veu que, amb el temps i les experiències viscudes, s'ha tornat més aspra, embolcallada amb multitud d'instruments de corda i vent, dels que en destaca la guitarra de 12 cordes de Steve Powell, co-productor del disc, o, com a la balada Winter Turns To Spring, acompanyat només del piano (vegeu aquí). Unes composicions, gravades a la seva Liverpool natal al llarg de quatre anys, que defugen dels grans esdeveniments per centrar-se en el seu món interior, per a mi que a la recerca de la seva, esperem que darrera, redempció, de les que he escollit com a CdD, Josephine, una cançó que, per les seves harmonies, arranjaments de corda, cors amb reminiscències medievals i sobtats canvis de ritme, us encantarà.

- MICHAEL HEAD & THE RED ELASTIC BAND. Josephine. Adiós Señor Pussycat (2017).

Spill The Wine (Eric Burdon & War)

Quan esmentem el nom de ERIC BURDON a molts seguidors de la CdD de seguida us vindrà al cap el de The Animals, el seminal grup de blues-rock que va formar a principis dels 60 a Newcastle, UK, amb el teclista Alan Price i el baixista Chas Chandler (el "descobridor" de Jimi Hendrix) entre altres, que triomfaria, l'any 1964, amb la versió, arranjada per Price, del tema tradicional americà The House Of The Rising Sun (vegeu aquí).

Però no va per aquí la cosa, de fet jo mai no vaig ser gaire seguidor del grup, al que sempre vaig considerar uns quants esglaons per sota d'altres bandes de la mítica, i tantes vegades anomenada al blog, "british invasion", com The Beatles, The Rolling Stones o The Who. I tampoc m´ho van posar fàcil, amb constants canvis de membres (entre ells un tal Andy Summers, el futur guitarrista de The Police) i, de retruc, de nom, continuant com a Eric Burdon & The Animals, Eric Burdon & The New Animals, Eric Burdon's Fire Department o, simplement amb el seu nom com a solista, una carrera plena d'alts i baixos que, que alguna que altre efímera reagrupació i llargs períodes de inactivitat, ha perdurat fins a l'actualitat, amb més de tres dotzenes de discos editats, el darrer el 2013, amb 72 anys.

Avui el que us voldria recordar és el seu segon i, malauradament, breu període de popularitat, el que va derivar de la seva unió a un grup de funk californià anomenat Nite Shift que actuava com a banda d'acompanyament de Deacon Jones, un ex-jugador de futbol americà reconvertit en cantant de soul, que va canviar el nom pel de WAR i amb qui va publicar dos LP's en menys d'un any, Eric Burdon Declares War (1970) i el doble The Black-Man's Burdon (1970). Dos àlbums amb una mica de rhythm & blues, funk psicodèlic, jazz, ritmes llatins i, sobretot, molt groove, amb un extraordinari treball musical d'uns professionals molts més virtuosos que qualsevol versió passada o futura de The Animals i, és clar, la portentosa veu negra de Burdon, els excessos del qual amb els al·lucinògens (no oblideu que estem a la Califòrnia dels 70) li comportarien ser convidat a abandonar la formació, donant lloc a la continuació de la banda fins a convertir-se en una de les millors de la història en el seu estil.

EB Declares War és un àlbum antològic des de la portada, dissenyada per The Visual Thing per a un concepte de Burdon, que mostra un braç blanc i un de negre units, amb tres dits fent un senyal que pot significar la "w" de War (guerra) i un text a la contraportada que ve a dir: "Nosaltres, la gent, hem declarat la guerra contra la gent, pel dret a estimar-nos".

Però també ho és pel repertori, en el que s'alternen dos llargues "suites"  de més de 13 minuts, Tobacco Road i Blues For Memphis Slim, amb tres temes més, dels que destaca, per sobre de tots, la CdD, el primer hit de War...i el darrer de Burdon. Em refereixo a Spill The Wine, composada per tots els membres, tot i què problemes contractuals impedeixen acreditar-la, a l'igual que la resta de tracks, al cantant, s'inspira en un accident a l'estudi de gravació en el que al teclista Lonnie Jordan se li va vessar una copa de vi a sobre de la taula de mescles.

Un tema en el que preval el so de la flauta de Charles Miller i en el que crida l'atenció una veu en segon pla, en llengua castellana, d'una dona, que sembla ser la parella de Burdon en aquella època però que ha estat omesa en algunes reedicions del disc, el que no passa en el meu CD, idèntic al vinil que, encara calent de la premsa (exagero!), em van regalar pel meu quinzè aniversari i que conservo "como oro en paño".

Una cançó la tornada de la qual insisteix el els versos que venen a dir "Vessar el vi, prendre la perla, vessar el vi, prendre la perla...", entenent com a tal una part de la anatomia íntima femenina:

                                   

          Spill the wine, take that pearl

          Spill the wine, take that pearl...

- ERIC BURDON & WAR. Spill The Wine. Eric Burdon Declares War (1970).

Summertime Blues (Eddie Cochran)

PdR’n’R 10:

El dia 17 d'abril de 1960, pocs mesos després de l'accident d'aviació que va acabar amb la vida de Buddy Holly (vegeu aquí), el xoc contra un arbre del taxi que el portava a l'aeroport de Londres (UK) al que van sobreviure Gene Vincent, famós pel tema Be-Bop-A-Lula i la compositora Sharon Sheeley, va causar la mort, amb 21 anys, del compositor, guitarrista i cantant EDDIE COCHRAN.

Nascut a Minnesota, va ser a Los Angeles, Califòrnia, on va descobrir la passió per la música, en la que es va iniciar amb el duo de country i rockabilly The Cochran Brothers, format amb un tal Hank Cochran amb qui no l'unia cap parentiu i a qui abandonaria de seguida per centrar-se en la seva evolució natural, el rock and roll, gènere del que se'l considera pioner, motiu pel que li dediquem el capítol 10 de la secció PdR'n'R.

Durant la seva curta carrera artística va participar en diverses pel·lícules, amb petits papers com a actor i intèrpret i va gaudir de prestigi com a compositor, guitarrista i cantant i, d'haver seguit viu, probablement com a productor i innovador en les tècniques de gravació en els rudimentaris estudis de la època, com la sobregravació de la seva guitarra.

Només per temes com Twenty Flight Rock, C'mon Everybody o Somethin' Else ja es mereixeria el reconeixement intemporal però va ser Summertime Blues, la CdD, el que l'ha situat a l'Olimp del rock, composicions que, juntament amb la seva imatge i actitud el van convertir en una icona, la descomunal influència de la qual han reconegut artistes de tots els temps, des de The Beatles a The Rolling Stones, passant per The Beach Boys, The Who, Jimi Hendrix, David Bowie, T. Rex, Rod Stewart i uns quants coneguts més del blog.

Summertime Blues (1958) és una composició acreditada a Cochran i a Jerry Capehart, el seu mànager i autor de la lletra, al voltant de les peripècies dels joves americans, que increïblement es va publicar com a cara B d'un single amb l'insulsa Love Again a la A, a la que de seguida va desbancar de les preferències de la crítica i els fans i que ha estat versionada per multitud d'artistes al llarg de la història. 

Tres estrofes que expressen les queixes d'un adolescent que ha de fer feinetes per guanyar alguns calerons durant les vacances d'estiu i que acaben indefectiblement amb els mítics versos:

                 But there ain't no cure

                 For the summertime blues

- EDDIE COCHRAN. Summertime Blues (1958).