La segona CdD d'aquesta sèrie, a l'igual que l'anterior (vegeu aquí), va se
publicada abans i amb molt més èxit comercial en la versió que us proposo que
en la del mateix autor.
Un tema, el títol oficial del qual, segons la web del compositor, és
Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn), enregistrat l'any 1967 mentre estava
convalescent d'un accident de motocicleta, per BOB DYLAN
al soterrani d'una casa de Woodstock, coneguda com Big Pink (aquí), compartida amb la seva banda d'acompanyament, The Hawks,
posteriorment coneguda simplement com The Band. Una ingent quantitat de
material, una part del qual no veuria la llum fins anys després, a l'àlbum The
Basement Tapes (1975), però que el seu mànager havia anat filtrant fins
arribar a bandes com The Byrds o els que avui ens ocupen, MANFRED MANN.
La banda britànica que va obtenir una enorme popularitat amb aquesta cançó,
que tanca la cara A del seu cinquè i darrer disc (de la primera època), Mighty
Garvey! (1968), un LP que, cosa no infreqüent aleshores, va ser editat
amb un altre títol als USA, concretament The Mighty Quinn i,
encapçalant-lo, aquest tema homònim, del que en destacaria l'aportació a la
flauta del baixista Klaus Voormann, ja ho sabeu, l'amic de The
Beatles (aquí).
Una composició intranscendent per a l'autor, que
la considerava poc menys que una cançó infantil, sembla que inspirada
en el personatge de l'inuk (mal anomenat "esquimal") interpretat per Anthony
Quinn a la pel·lícula The Savage Innocents, estrenada aquí com Los
dientes del diablo (Nicholas Ray, 1960), tot i reconèixer que no
l'havia vist, que, finalment, apareixeria publicada
al doble LP Self Portrait (1970).
Un disc clarament inferior a tota la obra pretèrita del de Minnesota, autor
tanmateix del lleig dibuix de la caràtula, i un dels pitjors de la seva
dilatada discografia, en el que alterna temes tradicionals amb
versions d'altres artistes com Gordon Lightfoot, Gilbert
Bécaud o Paul Simon (de qui fa una desencertada interpretació de The
Boxer), amb composicions pròpies, quatre d'elles enregistrades en directe,
acompanyat de The Band, al Festival Illa de Wight de 1969, entre elles la
mítica Like A Rolling Stone (i aquí) i la CdD d'avui.
- MANFRED MANN/BOB DYLAN. Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn). Mighty
Garvey! (1968)/Self Portrait (1970).
En el seu tercer LP, Echo The Diamond (2023), la
cantautora californiana amb seu a Brooklyn, Nova York, MARGARET GLASPY
ha abandonat els exuberants arranjaments de sintetitzadors del segon, Devotion
(2020), per tornar a les arrels del seminal Emotions And Math
(2016), de manera que la seva preciosa veu s'acompanya únicament de la guitarra
i d'una secció rítmica de baix i bateria.
Un disc coproduït a mitges amb la seva parella, el guitarrista Julian
Lage, en el que, en poc menys de 36 minuts, desplega 10 tracks de
genuí indie-rock de guitarres (estil pel que els seguidors del blog
ja sabeu que sento especial predilecció), dels que en destacaria algunes com Get
Back (amb el mateix títol, però sense res a veure, que la mítica de The Beatles), Memories i la que l'enceta i CdD d'avui, Act
Natural.
Una composició sobre la base d'un riff de blues-rock en la
que l'autora es mostra fascinada per les característiques úniques, com
poden ser el color dels ulls o dels cabells, d'una persona que la fan
extraordinària, fora del comú ("Perquè el violeta et brilla als ulls,
l'anyil esclata als teus cabells, això no pot ser natural..."), i,
aclaparada per la intensitat dels sentiments, brega amb les seves pròpies
emocions per mantenir-se fidel a sí mateixa ("...no sé com actuar, només
actua naturalment"), d'aquí el títol.
Un desig que repeteix insistentment a la commovedora tornada:
Violet shines bright i both your
eyes
That can't be natural
Indigo flares up in your hair
That can't be natural
Am I seeing clearly?
Can those marigold ears hear me?
Fade to black I don't know how to
act
Just act natural.
- MARGARET GLASPY. Act Natural. Echo The
Diamond (2023).
Desprès d'un primer àlbum, Burning Blue Soul (1981),
acreditat al seu nom, el compositor, cantant i multinstrumentista londinenc
Matt Johnson, a suggeriment del seu col·laborador, el teclista Keith
Laws, va adoptar el nom de THE THE per al seu projecte personal en
el que, entre el 1983 i el 2000, va publicar sis LP més, els més reeixits
dels quals van ser el dos primers, Soul Mining (1983) i Infected
(1986).
Una carrera iniciada des de ben jove, quan, des del seu pis, escoltava la
música que sonava al pub de sota, Two Puddings, regentat pel
seu pare, a més a més d'assistir als concerts organitzats pel seu oncle,
promotor musical, motiu pel qual el seu estil ha estat
necessàriament eclèctic, des de la new wave i el post-punk
al dance i, fins i tot, al country -palès en el seu disc Hanky
Panky (1995), una col·lecció de versions del mític
pioner americà Hank Williams- amb la particularitat d'unes lletres
de contingut sociopolític.
Una discografia en la que ha contat amb la
participació de músics coneguts del blog com el seu amic Johnny Marr
(de The Smiths) o Lloyd Cole (de The Commotions) i
altres com Marc Almond, Neneh Cherry o la malaurada Sinéad
O'Connor, interrompuda amb el canvi de segle, moment en el que es va
allunyar del públic per concentrar el seu talent a la composició de música per
a instal·lacions d'art, documentals i BSO de pel·lícules, majoritàriament de
cinema alternatiu, amb alguna excepció comercial com Judge Dredd (Danny
Cannon, 1995), interpretada per Sylvester Stallone, amb reaparicions
puntuals per alguna actuació al 2017 i 2018, amb rumors de nova gira per aquest
2024.
Com a CdD he triat un tema del seminal Soul Mining, un àlbum
amb una portada dibuixada pel seu germà Andrew, akaAndy Dog,
inspirat en la fotografia d'una de les dones del músic nigerià Fela Kuti
fumant-se un “porro”, substituïda a la versió americana per una altra amb la
cara de Matt cridant, i amb la particular tipografia de la dissenyadora gràfica
Fiona Skinner, aleshores la parella d'aquest, que encara seria canviada
per una fotografia de l'autor en la edició remasteritzada del 2002.
Un disc amb 7 tracks entre el post-punk i el synth-pop,
de les que en destacaria algunes com Today Is The Day, Perfect o Uncertain
Smile, la meva preferida. Un tema llarg, de gairebé set minuts, enregistrat
prèviament amb el títol de Cold Spell Ahead, en el que, a més a més del
canvi de nom, mantenint la introducció de xylimba, instrument de joguina
adquirit per Johnson a Nova York, d'acord amb el productor Mike Thorne
(de Soft Cell), es va substituir el saxo de Crispin Cioe (de The
Uptown Horns) pel piano de Jools Holland (de Squeeze), amb un
solo que va marcar època, i del que en podeu gaudir tot seguit.
Nascuda en el si d'una paupèrrima família nombrosa de dotze germans a la regió els Apalatxes, a la cantautora DOLLY
PARTON la fama li va arribar molt abans amb el duet que, a partir d'un
programa de TV, formava amb Porter Wagoner, que com a solista, en la que
no va tenir reconeixement fins al seu setè àlbum, Joshua (1971),
iniciant una dècada prodigiosa amb altres discos com l'aclamat Jolene
(1974), amb els que, nadant entre dues aigües i procurant mantenir-se al marge del conservadorisme propi del gènere (sovint utilitzant expressions sui generis, conegudes com "Dollysmes"), obtindria la consideració de "Reina del Country"
que manté fins a l'actualitat.
Una dilatada carrera musical, amb inevitables alts i baixos, en la que ha alternat discos en
solitari amb col·laboracions memorables amb grans artistes com Kenny Rogers
o les també cantautores Emmylou Harris i Linda Ronstadt, amb les
que va enregistrar el fantàstic Trio (1987), que tindria una
seqüela menys reeixida amb Trio II (1999), així com amb les
estrelles del countryLoretta Lynn i Tammy Wynette (a les
que haurem de dedicar sengles posts de la secció Country Music) amb Honky
Tonk Angels (1993), en el que versionen cançons country
tradicionals.
Una activitat que la nostra polifacètica protagonista d’avui ha compaginat
amb la cinematogràfica, amb films tan destacats com Nine to Five, estrenada aquí com Cómo eliminar a tu jefe (Colin
Higgins, 1980) compartint crèdits amb Jane Fonda i Lily Tomlin, de la que en va escriure el tema principal, 9 to 5 (vegeu aquí), o Steel Magnolias (Herbert Ross, 1989), amb Sally Field,
Shirley MacLaine, Daryl Hannah, Julia Roberts i Olympia
Dukakis (vegeu el cartell). I tot això sense deixar de participar en
múltiples programes multimedia com Dolly, sense descuidar
activitats empresarials com el parc temàtic Dollywood, al seu
estat natal de Tennessee, del que n'és copropietària.
Com a CdD he triat la versió en directe al Festival de Glastonbury del 2014 de la homònima de l'esmentat LP Jolene,
el seu tretzè àlbum, en el que destaca un altre tema, I Will Always Love You
(aquí), popularitzat uns anys més tard per la malaurada Whitney Houston (aquí)
a la BSO de The Bodyguard (Mick Jackson,
1992), coprotagonitzada per Kevin Costner; a més a més de la
escollida (i aquí), inspirada, segons l'autora, en les freqüents visites que, per
qualsevol motiu, feia el seu home al banc on treballava una noia alta i
pèl-roja, en la que una esposa s'enfronta a la dona voluptuosa i seductora que
creu que li vol prendre el marit i li suplica: “Jolene, t'ho demano, si us
plau, no em prenguis el meu home, Jolene, si us plau, no me'l prenguis, encara
que puguis...”
Jolene,
Jolene, Jolene, Jolene
Oh, I'm begging of you please don't take
my man
Jolene, Jolene,
Jolene, Jolene
Please, don't take
him even though you can...
Un tema, i només un, com és norma del blog, escollit d'una quarantena
de LP, en el darrer dels quals, Rockstar (2023), editat fa uns
mesos, compta amb la participació dels "beatles" Paul McCartney i Ringo Starr, sirElton John, John
Fogerty (Creedence Clearwater Revival), Peter Frampton, Steve
Tyler (Aerosmith), Debbie Harry (Blondie), Stevie
Nicks (Fleetwood Mac), l’esmentada Emmylou Harris o Sheryl
Crown.
I, com a mostra del bé que es conserva als seus 77 anys i per
contribuir en la lluita contra la discriminació, sobretot de la dona, per
edat ("edadisme"), a la seva actuació el passat 23 de novembre a
Arlington (Texas) a la mitja part del tradicional partir de la NFL del Thanksgiving
Day (Día d'acció de gràcies) entre els Dallas Cowboys i els Washington
Commanders es va presentar vestida de cheerleader de l'equip local
(vegeu imatge), amb un look, malgrat les pressions que ha rebut durant
tota la seva vida, fidel, en el que respecta el vestuari (realçant el seu menut però exuberant físic), les perruques o el
maquillatge, al d'una dona de la classe social baixa ("White trash"
li diuen, despectivament, allí) com aquella de la que en procedeix.
No voldria acabar sense mencionar la seva aportació a causes benèfiques
mitjançant la Dollywood Foundation, com l'oferiment de beques d'estudi o la distribució de llibres gratuïts als nens o la donació d'un milió de dòlars
al Vanderbilt University Medical Center de Nashville per a la recerca de la
vacuna contra la Covid-19 i la seva participació en la campanya a favor de la
immunització (Vaccine, vaccine, vaccine, vaccine...cantava, a ritme de Jolene), per rebre la corresponent dosi de la qual es va negar a qualsevol
privilegi, esperant-se pacientment a que li toqués tanda, com qualsevol
ciutadà.
