Stacy's Mom (Fountains Of Wayne)

 

La noticia de la reaparició dels novaiorquesos THE FOUNTAINS OF WAYNE, dotze anys després de la seva dissolució, com explicaré al final del post, m'ha deixat una sensació agredolça.

Als seguidors del blog que no els conegueu direm que, amb un nom inspirat en una botiga de jardineria de New Jersey, va ser el projecte de dos compositors amics, el cantant principal Chris Collingwood i el baixista Adam Schlesinger, qui, en base als seus mèrits instrumentals, acabarien incorporant de ple dret als dos músics inicialment contractats, el guitarrista Jody Porter i el bateria Brian Young.

Un quartet que, entre el 1996 i el 2011, publicarien cinc discos d'aquest pop-rock de guitarres que tant m'agrada, dels quals, només el tercer, Welcome Interstate Managers (2003), i gràcies a un tema, la CdD d'avui, va tenir un mínim reconeixement, motiu pel que, sumat als problemes de salut mental i alcoholisme de Collingwood, acabarien tirant la tovallola.

Un àlbum potser excessivament llarg, en el que s'haurien pogut estalviar alguna de les seves 17 tracks, de les que, no obstant, en podem destacar unes quantes com la inicial Mexican Wine i altres gemes power pop com Bright Future In Sales o Hackensack, així com altres d'instrumentació acústica com Hey Julie o country com Hung Up On You, totes absolutament eclipsades per la seqüenciada en tercer lloc, Stacy's Mom.

Composicions enganxoses amb lletres intranscendents sobre temes que afecten a la classe mitjana de la costa est com la feina, els viatges, les relacions sentimentals, com és el cas de la CdD, en la que, amb un argument inspirat en la cèlebre Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel, i una guitarra que ens evoca la Just What I Needed dels seus admirats The Cars, ens relata la fascinació d'un adolescent per la mare d'una amiga, com ve a dir la cèlebre tornada: "La mare de la Stacy ho té tot, ella és tot el que vull, he esperat tant de temps...no és noia per a mi, sé que pot estar malament però estic enamorat de la mare de la Stacy". 

Stacy's mom has got it goin' on
She's all I want
And I've waited for so long
Stacy, can't you see?
You're just not the girl for me
I know it might be wrong but
I'm in love with Stacy's mom

Un tema que va gaudir de gran popularitat, en gran part per l'explícit vídeo, dirigit per Chris Applebaum i protagonitzat per la model i actriu neozelandesa Rachel Hunter que no us deixarà indiferents.

Una cançó i un disc que em porten grats records, motiu pel que me'n alegraria molt de la tornada dels FOW si no fos perquè la reunió no serà completa, ja que Adam Schlesinger ens va deixar l'any 2020 a conseqüència de la Covid-19. A la seva memòria, doncs, dedico aquesta CdD.

- FOUNTAINS OF WAYNE. Stacy's Mom. Welcome Interstate Managers (2003).

End Of A Friendship (Julia Jacklin)

Després d'un parell d'àlbums, Don't Let The Kids Win (2016) i Crushing (2019) dels que no en tenia coneixement i que, escoltats retrospectivament, em semblen igual de bons, vaig descobrir la cantautora i guitarrista JULIA JACKLIN en el seu tercer i, per ara, darrer, Pre Pleasure (2022), un disc musicalment, com els anteriors, a cavall entre el dream pop i l’alt-country, que en evoca altres artistes actuals i "conegudes" nostres com Angel Olsen, Mitski o Sharon Van Etten que han portat al límit la fusió del folk amb altres gèneres musicals.

Un LP produït per Marcus Paquin i enregistrat amb l'acompanyament d'alguns membres de The Weather Station i de The Macedonian Symphonic Orchestra, dirigida per un altre "conegut", Owen Pallett, en el que la australiana se'ns mostra com una escriptora excepcional, amb unes lletres directes, introspectives i personals i intemporals alhora, amb temàtica al voltant de la religió, el preu de la fama, la sexualitat, les relacions maternofilials i afectives, dels 10 tracks del qual en destacaria algunes com la inicial, Lydia Wears A Cross, I Was Neon; Love, Try Not To Let Go (en la que substitueix la guitarra pel piano); Be, Careful With Yourself o la que el finalitza i CdD d'avui, End Of A Friendship.

Una composició en la que relata, com el seu títol indica, el final d'una amistat, un tema tractat en multitud de cançons però en poques d'una manera tan sincera com quan reviu la conversa final en la que diu:  "Va enumerar les coses que no li agradaven de mi i jo em vaig asseure allà, en silenci, acceptant el nostre destí, sempre ens va costar relacionar-nos..." i que, gràcies a uns espectaculars arranjaments de cordes, assoleix un clímax d'aires cinematogràfics.

Ho podeu comprovar al videoclip oficial, enregistrat per la mateixa autora, la cara de la qual s'aprecia en el minut final.

- JULIA JACKLIN. End Of A Friendship. Pre Pleasure (2022).

The Tracks Of My Tears (Smokey Robinson & The Miracles)

 

MN(I)O-17:

El post d’avui, el dissetè de la serie dedicada a la “música negra” que va fer furor als anys 60 i 70 del s. XX está dedicat a un grup format per uns estudiants de la Northern High School de Detroit, Michigan, The Miracles, indiscutiblement liderats pel cantant principal, William “Smokey” Robinson, personatge fonamental en l’èxit d’estils com el rhythm & blues i el soul, tant pel seu talent artístic com comercial.

De fet, va ser aquest qui va recomanar al seu valedor dels inicis, Berry Gordy, crear una discogràfica, Tamla Records, la posteriorment afamada Motown, qui l'anomenaria vicepresident i li permetria el que a pocs altres artistes, poder interpretar les seves pròpies cançons en detriment de les dels compositors oficials de la casa (vegeu aquí).  

Una formació creada per Robinson, i els seus amics Ronald "Ronnie" White i Warren "Pete" Moore, completada amb els cosins Robert "Bobby" i Emerson "Sonny" Rogers, qui deixaria el lloc a sa germana Claudette -futura esposa del frontman, amb qui tindria dos fills, anomenats precisament Berry i Tamla, moment en el qual va abandonar les actuacions amb el grup (i l’aparició a les portades dels discos), tot i que va continuar participant en els enregistraments- i el guitarrista Marv Tarplin (a qui podeu veure aquí, al darrera, en aquesta una mica desafinada interpretació d'un dels seus temes més coneguts, You Really Got A Hold On Me). 

Una banda que, després de publicar més de mitja dotzena d'àlbums en el primer lustre de la dècada, va canviar el nom pel de SMOKEY ROBINSON & THE MIRACLES a partir del Going To A Go-Go (1965) i en la dotzena de posteriors, fins al 1972, en el que el cantant va emprendre una reeixida carrera solista, pràcticament fins a l'actualitat, ja amb 85 anys, superats alguns problemes amb la cocaïna a la dècada dels 80, amb alguna que altra reagrupació amb la resta de The Miracles, tanmateix en actiu tot i que amb alguna obligada substitució de membres.

Com a CdD n'he triat una del seu setè LP, l'esmentat Going To A Go-Go, produït per Robinson, qui participa, amb uns o altres "Miracles" en onze de les dotze tracks, de les en destacaria algunes com l'homònima que el titula, Ooo Baby Bay, My Girl Has Gone o aquella en la que un home que ha sortit d'una relació sentimental intenta amagar el seu dolor però no pot esborrar "les petjades de les seves llàgrimes", The Tracks Of My Tears, de la que en voldria destacar els arranjaments vocals, obra de Moore, i la introducció de guitarra de Tarplin (inexplicablement absent del vídeo), els altres dos co-autors.

- SMOKEY ROBINSON & THE MIRACLES. The Tracks Of My Tears. Going To A Go-Go (1965).

Ghost Under Rocks (Ra Ra Riot)

 

Ara fa més o menys un any que els RA RA RIOT, després de cinc sense publicar cap àlbum nou, van llançar un grapat de singles, preludi d'un nou LP que no hem consta que hagi aparegut.

Es tracta d'una banda d’indie-rock creada el 2006 per un grup d'amics de la Universitat de Syracuse, New York, integrada per una instrumentació clàssica de rock, amb, cantant-teclista (Wes Miles), baix (Mathieu Santos), guitarra (Milo Bonacci) i bateria (Cameron Wisch), a la que una petita secció de corda amb un violoncel (Alexandra Lawn) i un violí (Rebecca Zeller) aporta un segell característic de pop de cambra.

Un sextet que, d'entrada, va d'haver de superar la mort del primer bateria, John Pike, el cos del qual va aparèixer ofegat a la Buzzard's Bay, a prop de Providence, Rhode Island, on havien actuat, a més a més coautor de la meitat dels temes del seu aclamat, i no superat, àlbum de debut, The Rhumb Line (2008).

Un disc, així com el següent, The Orchard (2010), amb tendència al barroquisme, a partir dels quals, amb l'abandó de Lawn i l'assumpció de les seves tasques per Zeller i diversos canvis de bateria, van evolucionar eclècticament cap al synth-pop a Beta Love (2013) i a la new wave en els dos darrers, Need Your Light (2016) i Superbloom (2019), obres que us poden evocar a grups coneguts del blog com Death Cab For Cutie, Arcade Fire, The Decemberists o, sobretot, els Final Fantasy d’Owen Pallett.

Com a CdD n'he triat una del seminal The Rhumb Line, el nom del qual fa referència a un bar de Gloucester, Massachusetts, esmentat en un dels seus deu temes, St. Peter's Day Festival, en el que reten homenatge a l'enyorat Pike, i que en conté uns quants més d'interessants -tots d'autoria pròpia excepte una versió de Suspended In Gaffa, de Kate Bush- com  Each Year, Dying Is Fine, Too Too Too Fast, Run My Mouth o aquesta Ghost Under Rocks que l'enceta, obra de Pike, of course, en la que, sota una trepidant percussió post-punk, flota una malenconiosa línia de violoncel que us encisarà.

Per no dir de la tornada:

     Here you are, you are breathing like little ghost under rocks

     That don't sound in pocket...

- RA RA RIOT. Ghost Under Rocks. The Rhumb Line (2008).

Ballad Of A Thin Man (Bob Dylan/Cat Power)

Dylan Covers-12:

Aquesta nit està programada al festival Barcelona Primavera Sound 2025 l'actuació de CAT POWER, que presentarà el seu darrer disc, Cat Power Sings Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert (2023), un àlbum enregistrat en directe el dia 5 de novembre de 2022 en aquest famós auditori londinenc en el que "Chan" Marshall (el seu veritable nom de pila) interpreta fil per randa aquell concert d'una gira destinada a canviar el curs de la història del rock, publicat oficialment el 1998 com a Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert (The Bootleg Series Vol. 4) però mantenint el títol d'una edició "pirata" de 30 anys abans, quan en realitat l'esdeveniment va tenir lloc al Free Trade Hall de Manchester, concretament el 17 de maig.

Aquell concert en el que el "Bard de Minnesota" va interpretar 15 temes, els set primers en format acústic i en solitari, acompanyant-se únicament de la guitarra i l'harmònica, i la resta elèctric, amb el suport d'un grup anomenat aleshores The Hawks però que, se seguida, tothom coneixeríem com The Band, el que desconcertaria una part del públic, i n'indignaria una altra, fins al punt de guanyar-se, cap al final de l'espectacle, mentre tocaven la mítica Like A Rolling Stone, el conegut insult de "Judes!"

Un àlbum memorable que la cantautora d'Atlanta, Georgia, reinterpreta en el mateix ordre i, fins i tot, els mateixos arranjaments, en el que podem escoltar Dylan Covers que han estat protagonistes d'aquesta secció del blog com It's All Over Now,Baby Blue; Mr. Tambourine Man o l'esmentada Like a Rolling Stone i altres candidates a ser-ho com Visions Of Johanna, Desolation Row, Just Like A Woman, Just Like Tom Thumb's Blues o la CdD d'avui, Ballad Of A Thin Man.

Un tema publicat originalment al Highway 61 Revisited (1965) en el que un enigmàtic Mr. Jones pren el relleu a la "senyoreta solitària" (Mrs. Lonely) de l'antològica Like A Rolling Stone, com un personatge -la veritable identitat del qual l'autor sempre s'ha negat a revelar però que, per a molts, ve a representar a tots els seus seguidors i especialment els periodistes, que no el deixaven d'incordiar amb preguntes, sovint estúpides- que no para de caure en situacions estranyes, un arquetip de persona mediocre que no sap el que li està passant i així, al final de cada estrofa, es pregunta: "Perquè alguna cosa està passant aquí però no saps què és, oi senyor Jones?"

 Because something is happening here but you don't know what it is

Do you, Mr. Jones?

 Una meravellosa composició posicionada en catorzè lloc del setlist de 15, durant la interpretació de la qual per Cat Power algú va voler recrear l'anècdota primigènia, tot i que avançant-se en un tema, increpant-li el crit de "Judes!", al que la senyora Marshall, seguint el guió però al contrari del memorable "No et crec, ets un mentider" de Dylan, fent palesa la seva lleialtat a l'autor, respon amb un lacònic "Jesús".

S'haurà d'estar amatent al que passi aquesta nit al "Primavera".

 - BOB DYLAN/CAT POWER. Ballad Of A Thin Man. Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert (1998)/Cat Power Sings Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert (2023).

 

Waile (WITCH)

Africana 29:

A la primavera del 2023, gairebé quaranta anys després de la darrera vegada, WITCH va publicar un nou disc.

I no em refereixo a la banda de rock americana, liderada per dos "coneguts" nostres, J Mascis (líder de Dinosaur Jr.) i Kyle Thomas (de King Tuff), amb un parell d'àlbums els anys 2006 i 2008, sinó a la que es va formar a Zàmbia (el país africà, antiga colònia britànica, denominat Rhodèsia del Nord fins al 1964 en que va assolir la independència) a principis dels anys 70 del s. XX, el nom de la qual, "Bruixa" en català, representa a més a més l'acrònim de "We Intend To Cause Havoc", és a dir "Intentem provocar estralls".

Un grup liderat pel vocalista Emmanuel "Jagari" Chanda, el pseudònim del qual s'origina en la seva fascinació per Mick Jagger, de The Rolling Stones, que barrejant el funk i el rock psicodèlic amb ritmes africans i cantant en anglès, del que en resultaria un estil anomenat "zamrock”, va publicar cinc LP, el més reeixit dels qual va ser el tercer, Lazy Bones!! (1975), que causarien furor fins que la deriva autoritària del govern, amb toc de queda inclòs, va condicionar les seves actuacions fins a l'extrem que aquest, l'any 1976, abandonaria la formació per tornar a la seva feina de professor, encara que la resta, amb la incorporació d'altres membres, publicaria un parell d'àlbums més, decididament enfocats cap a la música disco, abans de dissoldre's definitivament.

O això semblava perquè el 2012, amb la resta de membres desapareguts, la majoria a conseqüència de la SIDA, Chanda va reactivar la banda incorporant-li músics de diverses nacionalitats europees com els Països Baixos, Alemanya i Suïssa, tot i que no seria fins a deu anys després que tornarien a publicar material nou, amb aquest excel·lent Zango (2023), una paraula que en l'idioma cichewa significa "Lloc de trobada" i és aquell espai de cada poble on els vilatans, joves o grans, i els forasters convergeixen per tractar qüestions diverses.

Un àlbum enregistrat a Lusaka, als mateixos DB Studios que els set anteriors, amb la participació de músics internacionals i intergeneracionals que milloren espectacularment els resultats pretèrits, amb deu tracks que tracten temes com l'homofòbia i la xenofòbia, encara tabú a la seva societat (i a gran part del mon) de les que he triat com a CdD la segona, Waile.

Una impressionat seqüència de soul, funk, heavy i afro-rock amb una lletra, interpretada en llengua luvale, amb la que el septuagenari frontman relata la lamentable situació dels migrants al continent africà i que podeu escoltar tot seguit.

I, si us agrada, el pròxim dia 11 de juny podeu assistir al seu concert a la sala Upload de Barcelona.

- WITCH. Waile. Zango (2023).

 

La merla (Borrissol)

Bonus CdD:

Per primera vegada en els més de 14 anys d'existència del blog, apareixen dos posts el mateix dia, i és que el motiu s'ho mereix: avui s'ha publicat un disc, el nom de l'autor del qual, BORRISSOL, possiblement desconegueu la majoria de seguidors, però la cosa canvia si us dic que és l'alter ego de l’Albert Rams, aka Ret, l'inquiet músic barceloní la trajectòria del qual podeu seguir mitjançant els links als diversos projectes que han protagonitzat sengles CdD com Loud Whispers, Mine!, Falciots Ninja o Dan Peralbo i El Comboi, als que n'hi podem afegir d'altres menys coneguts com Alavedra, Virtudes o Capità Moore.

Doncs resulta que, ara, recupera l'entranyable pseudònim amb el que va debutar en solitari fa 15 anys amb una col·lecció de singles que va recopilar a l'àlbum 1.12 (2010) per oferir-nos aquest segon treball que, com el seu nom indica, Dol (2025), ve a representar una mena de catarsi per fer front a un seguit d'adversitats.

Un àlbum que ha composat, cantat, tocat tots els instruments (guitarres, baix, bateria, teclats, amb algun que altre afegit electrònic), produït, mesclat i editat amb la seva pròpia discogràfica, The Yellow Gate Records, quinta essència del que es coneix com DIY (Do It Yourself) o "fes-t'ho tu mateix" en la nostra llengua.

Dotze temes, a quin més tendre i colpidor (tot i que no cal que patiu, que el cantautor m'ha confirmat personalment que els artistes tenen tendència a exagerar a l'hora de mostrar els seus sentiments!), en els que exposa el seu desconcert davant la pèrdua, com veureu, no només d'alguna amistat, com a La partida (vegeu aquí), Encara ho somio (aquí) o He pecat (aquí), que a Aquest dol (aquí) explica, no a una persona sinó a una guitarra, retrobada després d'haver-la deixat prestada, o el pas del temps, com a l'emocionant homenatge a la seva mare a Tot el que crec (i aquí), aquell en el que deixa caure allò de "Si tothom fos com tu, el mon seria molt millor..." ("Mont-se", ho pilleu?).

I a l'hora de triar-ne un, m'he decidit pel quart d'un lot que, per la seva brevetat, exactament 27'14", us recomano escoltar sencer d'una tirada, el títol del qual, La merla, fa referència al canvi de fauna ocorregut al seu terrat després de la pèrdua de la seva estimada gateta Marlène, amb l'estremidora tornada que fa:

             L'endemà d'aparèixer morta amb mi, dins del llit

             van tornar tots els animals de cop...

- BORRISSOL. La merla. Dol (2026).

 

Every Time I Hear (The Sharp Pins)

 

El pròxim dijous, 29 de maig, està programada l'actuació al petit (tot i que recentment ampliat, amb motiu del seu 30è aniversari) i emblemàtic Bar Heliogàbal, al districte de Gràcia de Barcelona, de THE SHARP PINS.

Es tracta d'un projecte personal de Kai Slater, un jove de Chicago -ciutat de la que en els darrers mesos hem tingut protagonistes al blog com Horsegirl o Friko- que, amb tan sols vint anys, a més a més de tocar la guitarra als Lifeguard, ja porta publicats dos àlbums, Turtle Rock (2023) i aquest Radio DDR (2025), llançat el passat mes de març.

Un disc enregistrat de manera casolana i precària, DIY (Do it yourself) n'hi diuen en el seu idioma, en el que assimila influències de multitud dels meus músics favorits de la història del rock, començant per The Beatles o The Byrds, i continuant amb altres "coneguts" nostres com Big Star, Guided By Voices, Built To Spill, The Lemonheads, The Shins, The Clientele i així fins als més recents Alvvays o The Lemon Twigs, per cercar la cançó pop perfecta, el que aconsegueix en la majoria de les 14 tracks que el conformen, de les que en destacaria algunes com Lorelei, If I Was Ever Lonely, I Can't Stop o la que l'enceta, i CdD d'avui, Every Time I Hear, que podeu escoltar en la versió original i en un directe, fluixet però així els coneixereu si us els trobeu passejant per Gràcia.

Un altre LP a afegir al sarró del power pop de guitarres lluminoses amb riffs característics i enganxoses tornades, amb lletres de temàtica al voltant de l'amor i el desencís, els beneficis del qual van a parar al Fons d'Ajuda per a la Infància de Palestina, un altre motiu per fer-se amb ell, amb el format que considereu, o assistir als concerts, en els que el cantautor i guitarrista Slater s'acompanya de Joe Glass al baix i Peter Cimbalo a la bateria.

Segur que les 100 entrades que permet l'aforament de l'Helio es quedaran curtes per aquest esdeveniment.

- THE SHARP PINS. Every Time I Hear. Radio DDR (2025).

Omaha (Moby Grape)

 

A partir de la meitat de la dècada dels 60 del s. XX, com els seguidors del blog sabeu ben bé, van coincidir a San Francisco, Califòrnia, una sèrie de grups de rock llegendaris com

The Byrds, The Doors, Grateful Dead o Jefferson Airplane, precisament el controvertit mànager, Matthew Katz, i un primer bateria dels quals, reconvertit al seu veritable paper de guitarrista (com ho havia estat als Quicksilver Messenger Service, dels quals algun dia en parlarem), Alexander "Skip" Spence, després de ser-ne acomiadats, van decidir formar una nova banda, MOBY GRAPE, la formació de la qual van completar dos guitarristes més (una raresa aleshores només contemplada a The Buffalo Springfield) , el solista Jerry Miller i Peter Lewis , el baixista Bob Mosley i el bateria Don Stevenson.

Un quintet caracteritzat perquè tots els membres participaven en la composició i la interpretació vocal dels temes, que barrejant blues, folk, country i el rock psicodèlic imperant a l'àrea de la Badia, entrecreuant les guitarres en un identificatiu estil que es va anomenar "crosstalk" (conversa creuada), va obtenir un gran reconeixement, crític i comercial, amb el seu àlbum de debut, l'homònim Moby Grape (1967), l'any del "Summer of love".

Malauradament, a partir d'aleshores tot va ser un cúmul d'errors i males decisions, començant per la discogràfica, que va decidir promocionar cinc singles alhora, el que molts seguidors van considerar excessiu, gairebé una estafa, els problemes de Skippy amb les drogues i l'alcohol, que el portarien a la presó i al psiquiàtric amb esquizofrènia (malaltia que se li diagnosticaria a Mosley poc després i que portaria als dos, durant un temps, a la indigència), un segon disc, doble per a més inri, decepcionant, el mateix que els dos següents, el que, afegit a multitud de disputes legals amb el mànager, acabarien amb la separació del grup per emprendre cada membre els seus propis projectes, en els que avui no entrarem.

Curiosament, aquesta ruptura va anar seguida de múltiples reunions, amb la mateixa formació, amb o sense Spence, que acabaria morint el 1999, a punt de fer 53 anys, víctima d'un càncer de pulmó i que, amb intervals variables i publicant i actuant ocasionalment, amb més pena que glòria, arriben fins al dia d'avui.

Però s'ha de reconèixer que, produït per David Rubinson, el seminal Moby Grape és un disc excepcional, un clàssic absolut, una obra innovadora en el seu dia que actualment sona tan fresca com en el moment de la seva publicació. Tretze tracks curtes (a diferència de moltes dels grups esmentats a l'inici) i enganxoses, l'autoria de les quals es reparteix entre els cinc músics, de tal manera que Spence, Lewis i Mosley ho fan en solitari mentre Miller i Stevenson, que acaparen la meitat d'elles, ho fan en parella, de les que algunes de tranquil·les, a l'estil folkie, com 8:05, s'alternen amb altres de so àcid com aquella Hey Grandma que van versionar The Move, com recordareu, en el seu àlbum homònim de debut, Fall On You o la CdD, una composició d'Spence però amb les tres guitarres "a saco" titulada Omaha, potser el seu hit més conegut, aquell que evoca els millors (i minsos) temps de la banda quan ve a dir "Escolteu, amics...no us ho pensàveu però serem junts per sempre...no us deixaré mai..."

                         Listen my friends!

                         Listen my friends!

                        Listen my friends!

                        (Listen my friends!) You throught never but

                        (Listen my friends!) I’m yours forever

                        (Listen my friends!)

                        Won’t leave you everrrrrr...

Com a curiositat, he il·lustrat el post amb la caràtula original de l’àlbum, posteriorment censurada, a causa de la presència de la bandera americana, aleshores amb un significat ben diferent al que representa en aquests temps convulsos, i, sobretot, per la posició del dit d’Stevenson, el bateria, sobre la taula de rentar.

- MOBY GRAPE. Omaha. Moby Grape (1967).

No Good (Christopher Owens)

Si fora veritat el que diuen que, de les pitjors crisis existencials en surten les millors obres en totes les disciplines artístiques com la música, la pintura, la literatura o el cinema, llavors CHRISTOPHER OWENS hauria de ser algú com Leonardo Da Vinci... i és que déu-n'hi do la biografia d'aquest fill de pares integrants d'una secta religiosa que, a més a més de permetre la mort d'un dels seus germans com a conseqüència de rebutjar tota mena d'atenció mèdica, des de la seva Miami, Florida, natal el van traginar tota la infància per Àsia i l'Europa de l'Est, d'on es va escapar amb setze anys per recalar a Texas, on va malviure durant vuit més, fins que es va traslladar a San Francisco, Califòrnia, amb la intenció de fer-se pintor.

Però un gir del destí el va creuar amb músics com Ariel Pink i, ja amb 28 anys, va començar a composar i, amb el baixista Chet "JR" White, va crear el duo Girls, amb el que publicaria un parell d'LP, Album (2009) i Father Son, Holy Ghost (2011), molt reeixits. Aleshores, per motius que no acabo d'entendre, va decidir continuar en solitari, publicant fins a tres discos, Lysandre (2013), A New Testament (2014) i Chrissybaby Forever (2015), amb el que no va obtenir el mateix reconeixement, així com amb Vante (2017), amb l'efímera banda Curls.

Però si artísticament no li anava gaire bé, i sort en va tenir de ser contractat com a model per marques con Saint Laurent Paris (l'antiga Yves Saint Laurent) o H&M, personalment ha estat un cúmul de desgràcies, ja que a la seva motxilla, al pes de l'addicció a l'heroïna, li hem d'afegir un accident de trànsit l'any 2017 que el va tenir un temps enllitat (per manca de recursos per pagar-se un tractament mèdic), a partir del qual el van acomiadar de la cafeteria on treballava, es va separar de la seva parella des de feia set anys, amb el que es va quedar sense lloc on viure i va acabar dormint al cotxe (que es va acabar incendiant amb el seu gat i la guitarra preferida a dins) i el frustrat retorn  de Girls per la inesperada mort de "JR" el 2020, amb 40 anys.  

Afortunadament, per a ell i, de retruc, per als seus incondicionals, totes aquestes sensacions de dolor, dol i desesperació s'han canalitzat en els deu temes que conformen un inesperat àlbum amb aquest títol tan llarg de I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024), coproduït amb Doug Boehm i amb deu tracks en format de balades i mig temps que barregen el folk, la psicodèlia i l’indie-rock,  la temàtica de les quals transcendeix l'autocompassió per llançar un missatge d'esperança i gratitud per tenir el que tenim, de les que en destacaria algunes com I Think About Heaven, This Is My Guitar, la que el tanca Do You Need A Friend, o la que l'inicia, i CdD d'avui, No Good.    

Un tema iniciat amb una diatriba contra l'ex-parella (amb l'actual sembla que li va millor) a la que deixa anar paraules com "Cap altra cançó d'amor, ni una més en la que fingeixi que tot anirà bé, vaig morir el dia que em vas deixar...deixa'm en pau, m'estic morint..."...

No, not another love song
Not one more song where I'm pretending everything will be okay
I died the day you left me
I die again every day
Go on, go away, get out of here
Leave me alone, I'm dying...

del que en podeu gaudir en la seva versió original i, com ja sabeu els seguidors del blog, en un directe per allò de...bé, avui serà que no.

- CHRISTOPHER OWENS. No Good. I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024).

 

Seal My Fate (Belly)

Insatisfeta amb el seu paper a Throwing Muses i The Breeders, on el seu talent quedava supeditat als de la seva amiga i, posteriorment, germanastra Kristin Hersh i Kim Deal, respectivament, Tanya Donelly va decidir endegar un projecte en el que pogués demostrar les seves qualitats al que va anomenar BELLY, un mot que, al seu parer, com a bona amant de les paradoxes, sonava alhora bonic i lleig.

Un quartet -amb origen a la seva Newport, Rhode Island, natal però considerat integrant de l'aleshores emergent escena indie-rock de Boston, amb bandes com The Pixies o les dues abans esmentades- completat amb dos amics de la infància, els germans Tom i Chris Gorman a la guitarra i bateria i Fred Abong, un altre ex Throwing Muses, al baix, que va tenir un reeixida estrena amb l'LP Star (1993), gràcies al hit més conegut de la seva discografia, Feed The Tree (vegeu aquí).

Però, sorprenentment, Abong abandonaria poc després el grup, sent substituït per Gail Greenwood, l'experiència de la qual com a guitarrista en un grup de heavy metal va condicionar el següent disc, King (1995), amb un predomini de les guitarres que, donades les expectatives creades, va decebre tant a la crítica com en l'aspecte comercial, tot i que, a mi, personalment, m'agrada encara més que l'anterior, fins al punt que la Donelly va deixar-ho estar, per continuar una carrera en solitari en la que ha enregistrat quatre àlbums i diversos EP i col·laborat amb tants altres artistes que donarien per uns quants post més, amb els que tampoc no ha aconseguit emular el seminal debut, així com amb Dove (2018), resultant de la reunificació dels Belly, 20 anys després i amb els mateixos membres de la segona formació, tot i contenir temes tan interessants com Shiny One (i aquí).

Com a CdD, en conseqüència amb el meu criteri, n'he triat una de l'infravalorat King, un disc en el que l'experimentat productor Glyn Jones substitueix a Gil Norton, el de l'anterior, en el que conviuen tracks que ens evoquen els sons eteris i somiadors del passat, com Red, Silver Fish o The Bees, amb altres de més orientats al rock'n'roll com Puberty, Super-Connected, Now They'll Sleep o la escollida, Seal My Fate.

Un tema que tracta de la situació d'una dona que presenta un embaràs no planificat i, alternant la veu del futur nadó ("Dòna'm un nom..."), amb el de la mare, es planteja el triple dilema d’interrompre l'embaràs ("Paraules impures i brutes..."), la criança ("La qüestió era si guardar el que és meu per a mi..."), o donar-lo en adopció, que sembla ser la opció finalment escollida si ens fixem en la tornada final, quant, després de repetir les peticions "Escolta la meva fe" i aquesta "Segella el meu destí" que li dóna títol, diu " I quan respires, ho fas per dos...dieu que l'havíeu vist riure, espero que sigui veritat...":

          And when you breathe, you breathe for two
          And till you think you've finally found the perfect light
          I hope it's true
          Said you saw him laughin'
          I hope it's true
          I'd like to see it happen
          I hope it's true
          ′Cause I can feel it
          I hope it's true 

- BELLY. Seal My Fate. King (1995).

Subterranean Homesick Blues (Bob Dylan/Red Hot Chili Peppers)

 

Dylan Covers-11:

La composició de BOB DYLAN que compararem avui amb la versió a càrrec d'un "conegut" del blog, número onze de la sèrie i tercera del mateix LP, el fantàstic Bringing It All Back Home (1965) -el cinquè de la seva discografia, amb una segona cara acústica, com ens tenia acostumats, iniciada i finalitzada amb les Dylan Covers números 1 i 10, Mr. Tambourine Man (vegeu aquí) i It's All Over Now, Baby Blue (aquí), i una cara A en la que, com suggereix el títol (Tornant-t'ho tot cap a casa), pretén recuperar per als Estats Units el rock and roll arrabassat per la "british invasion" a base d'instruments elèctrics- és la que l'enceta, Subterranean Homesick Blues.

Un cançó que pren el nom de la novel·la The Subterraneans (1958), del escriptor de la generació beat Jack Kerouac i s'inspira en el ritme de Too Much Monkey Business de Chuck Berry (aquí) per tractar, amb un so que barreja blues, folk, country i rock i, amb una prosa frenètica i accelerada, gairebé sense melodia i amb una cadència vocal a l'estil "talking blues" que sembla anticipar-se en dècades als hip hop i el rap, descriu, a la seva surrealista manera, conflictes propis de la contracultura intel·lectual dels anys 60 del s. XX com el pacifisme o els drets civils.

Un tema que ha influït en multitud, no només  de músics sinó artistes en general, fins i tot a moviments polítics antisistema, en part per una frase, esdevinguda mítica, que ve a dir "No fan falta homes del temps per saber en quina direcció bufa el vent", per a la notorietat del qual va ser fonamental el mític documental promocional, així mateix precursor dels populars video-clips, enregistrat per D.A. Pennebaker per finalitzar la pel·lícula Dont Look Back (sic) (1967) que recollia la gira britànica del 1965.

Una filmació en un carreró a tocar de l'Hotel Savoy de Londres en la que, al llarg de dos minuts i mig, el cantautor va mostrant cartolines, es diu que escrites per ell mateix i amb la col·laboració de Pennebaker i de músics amics com Donovan i Bob Neuwirth (el músic i productor que exercia de "road manager") i l'escriptor Allen Ginsberg (parell que, per cert, es marquen un "cameo" a l'esquerra de la imatge), amb paraules i frases de la cançó, amb jocs de paraules i alguna falta d'ortografia, sembla que intencionada. Un vídeo que ha exercit gran influència en músics posteriors que li han ret pleitesia, com va ser el cas de Els Pets, i recentment dels Cala Vento, que van passar pel blog fa poques setmanes (i aquí).

I a l'hora de triar una interpretació alternativa del tema, aquesta vegada n'he escollit una de ben radical, la que van enregistrar els RED HOT CHILI PEPPERS a The Uplift Mofo Party Plan (1987) o, simplement, Uplift, el tercer i, fins aleshores, millor disc del quartet, tant des del punt de vista crític com comercial, tot i que la gravació va resultar ser un autèntic calvari -superat gràcies al productor, Michael Beinhorn, dels pocs que van mantenir la fe en ells, tant per la seva originalitat com per l’esperit inconformista- fruït de l’addicció a les drogues del guitarrista Hillel Slovak, que moriria a l’any següent a causa d’una sobredosi d’heroïna, i del cantant i lletrista Anthony Kiedis, l’únic, amb Flea, el baixista, que s’han mantingut al grup des de la formació inicial.

Un àlbum amb dotze temes, onze composicions pròpies dels membres de la banda més aquesta Dylan Cover en la que els Chili Peppers subverteixen l’estil folk-rock de la original a favor del característic punk funk que els caracteritza.

-BOB DYLAN/RED HOT CHILI PEPPERS. Subterranean Homesick Blues. Bringing It All Back Home (1965)/The Uplift Mofo Party Plan (1987).