17 Again (Eurythmics)

 

A propòsit dels Eurythmics-2:

Com avançava (vegeu aquí) al primer post A propòsit de..., després d'un debut poc valorat amb In The Garden (1981), a partir de l'èxit descomunal del seu segon disc, Sweet Dreams (Are Made Of This) (1983), amb hits tan destacats com l'homònim o Love Is A Stranger, la carrera dels EURYTHMICS va ser una autèntica voràgine, publicant fins a vuit àlbums en vuit anys, farcits de temes que els seguidors del blog recordareu, com Touch (1983), el de Here Comes The Rain Again; Be Yourself Tonight (1985), el de There Must Be An Angel o Sister Are Doin' It For Themselves (un duet amb ni més ni menys que Aretha Franklin); Revenge (1986), el de Thorn In My Side, When Tomorrow Come i The Miracle Of Love i dos més amb els que van mantenir més popularitat a la seva Gran Bretanya natal que no als USA, Savage (1987) i We Too Are One (1989).

I el resultat, prou previsible després d'interminables gires per presentar-los arreu del mon, va ser un esgotament físic i mental que els va portar a emprendre carreres en solitari, Dave Stewart amb un parell d'àlbums liderant The Spiritual Cowboys i mitja dotzena més en solitari, però sobretot com a productor i compositor de BSO de pel·lícules i Annie Lennox, a més a més d'aprofitar per ser mare i algun tempteig ("pinito" en castellà) cinematogràfic més aviat decebedor, amb una trajectòria solista molt més reeixida, a la que dedicarem un tercer article d'aquesta sèrie.

Per a sorpresa dels seus antics seguidors, deu anys després van publicar el que podem considerar el cant del cigne del duo, Peace (1999), un disc en el que deixen una mica de banda el synth-pop que els enlairà a favor de balades amb càlids i complexos arranjaments orquestrals. Un àlbum conceptual, el títol del qual (Pau) reflecteix la seva preocupació pels conflictes del mon, els beneficis de la gira arreu del qual, Peacetour, van donar íntegrament a les ONG Greenpeace i Amnistia internacional.

Onze tracks molt ben cohesionades, majoritàriament migtempos en les que predomina l'extraordinari lliurament vocal d'una Annie en el seu millor moment, de les que en destacaria algunes com I Saved The World Today, Beautiful Child o Anything But Strong, entre les que se'n intercalen dues, Power To The Meek i I Want It All, que ajuden a mantenir l'interès d'aquells seguidors que esperaven la continuació d'aquell enèrgic so, mescla de techno, rock i soul, que els va fer icònics.

Com a CdD he triat la que enceta l'LP, 17 Again, una reflexió nostàlgica sobre la joventut i la innocència perdudes, la tornada de la qual, Feels like I'm seventeen (En sento com si en tornés a tenir 17), mostra el desig de reviure aquells moments malgrat les desil·lusions que inevitablement acompanyen el pas a la maduresa, al temps que suposa una meditació sobre la recerca constant d'aprendre i buscar el significat d'un món canviant.

Un tema extraordinari, al final del qual, tancant un cercle musical però també personal, s'espolsen els fantasmes del passat fent una referència explícita al seu mític Sweet Dreams...

- EURYTHMICS. 17 Again. Peace (1999).

Hunger For Death (PUP)

 

Quan tres amics de l'institut de Toronto, Ontario (Canadà), Nestor Chumak, al baix, Steve Sladkowski, a la guitarra solista i Zach Mykula, a la bateria, als que s'afegiria posteriorment el cantant i guitarrista Stefan Babcock, van comentar a les famílies que volien muntar una banda de rock, l'àvia d'aquest  els va dir que era un "ús patètic del potencial", una expressió, l'acrònim de la qual, en anglès Pathetic Use of Potential, va acabar donant nom al grup, PUP.

Un quartet que, des del seu debut amb l'homònim PUP (2013), ha publicat quatre LP més, The Dream Is Over (2016), Morbid Stuff (2019), The Unraveling Of PUPTheBand (2022) i el recent Who Will Look After The Dogs? (2025), al que dediquem la CdD d'avui.

Un àlbum d’indie rock basat en el so cru de les guitarres i que podem classificar en els subgènere post-punk, en el que l'humor negre habitual en les seves lletres de Babcock s'accentua en aquest cas a causa del trencament d'una relació sentimental de 10 anys del frontman, en un moment en el que a la resta els hi anava prou bé en la seva vida privada, expressada honestament amb una crònica que va des de l'autocomplaença a l'esperança, amb més de 30 composicions que el productor John Congleton va haver de limitar a les 12 que l'acabarien completant.

Cançons destacades com Olive Garden (dedicada a la seva cadena de restaurants italians preferits quan van de gira pels USA), Concrete, Paranoid, Hallways, la que conté la frase de la que s'extreu el nom del disc, que diu: "Estic perdent les ganes de tirar endavant però encara no em puc morir perquè llavors qui cuidarà els meus gossos?" o la escollida, la seqüenciada en cinquè lloc, Hunger For Death, a fi de que copseu l'ambient als seus enèrgics concerts al vídeo que he afegit a la versió original del tema.

Amb una munió d'entregats fans que se saben tota la lletra, des de l'inici:

          Fuck everyone on this planet

          Except for you, except for you
          I've been on a rampage
         Whatever's wrong with my heart
         Must be wrong with yours too...

així com la tornada:

          But even so
          I wanna know
         How you explain

         All that violence
         Still running through your veins
        And I wanna know the truth...

- PUP. Hunger For Death. Who Will Look After The Dogs? (2025).

Bass neere (Negramers)

Africana-30:

La CdD d'avui té un significat especial per a nosaltres pel motiu que la vàrem conèixer. va ser l'any 2002 en un viatge a Burkina-Faso, que mentre preníem una cervesa en un bar de Bobo-Dioulasso, la capital econòmica del país, li vaig preguntar al cambrer quin grup estava sonant de fons i un noi de la taula del costat (que em va permetre prendre-li la fotografia adjunta) em va dir que es tractava dels NEGRAMERS i es va oferir a acompanyar-me a una botiga de música a tocar d’on erem, on podria comprar el disc.

Malauradament, l'establiment estava tancat a aquella hora, decepció que vàrem compensar plegats amb una altra cervesa, sense imaginar-me que, l'endemà, a l'impressionant (com tants i tants a l'Àfrica) mercat de la població de Banfora (a l'altra foto), tornaria a escoltar aquelles notes que, resseguint el seu so, em portarien a la paradeta on, finalment vaig adquirir la cassette.

Perquè aquest és el format amb el que els burkinesos Armand Soura i Amidou Bonsa (aquest nascut a Kumasi, Ghana) es van autoproduir de forma artesanal (DIY n'hi diem, com bé sabeu els seguidors del blog) el seu primer treball, Avenir et Souvenir (2001), en el que barregen la música tradicional de l'Àfrica Occidental amb el reggae i el hip-hop, amb el resultat que ells anomenen, com podeu llegir a la caràtula, "Afro Rhythm & Blues".

Una obra que va tenir continuïtat amb Mam'Afrik (2004), enregistrada amb més mitjans als estudis Hit Digital Production de Kumasi, abans que l'inquiet Bonsa -que anteriorment a fer-se cantant havia viatjat pel Níger, Mali i Mauritània (parla fins a 11 idiomes) i regentat una perruqueria i un taller de tapisseria a Bobo- emprengués una carrera solista de la que només em consta l'EP Zekura (2008).

Tot seguit podeu gaudir d'un tema del seu debut, interpretat en llengua moré, el videoclip del qual està gravat a l'exclusiu Hotel Silmande de la capital, Ouagadougou, amb limusina inclosa (que no hi falti de res!), en el que l'Amidou i l'Armand ens demanen que sembrem el bé al nostre voltant, perquè això demà ens permetrà "acabar bé", que és el que significa "Bass neere".

- NEGRAMERS. Bass neere. Avenir et Souvenir (2001).

Connection (Elastica)

 

Justine Frischmann va conèixer, mentre estudiava arquitectura a la Universitat de Londres, a Brett Anderson, amb qui crearia el posteriorment famós grup Suede, que abandonaria al trencar la relació sentimental amb aquest, per formar-ne, com a cantant, guitarrista i compositora principal i amb el bateria Justin Welch, un altre de fama efímera, ELASTICA, a la que, sense menysprear la qualitat del seu LP homònim de debut, el 1995, contribuiria la seva sonada relació amb Damon Albarn, el cantant de Blur, una altra emblemàtica banda, així com els Oasis i Pulp, del fenomen brit pop.

Un àlbum molt ben acollit per la crítica i amb excel·lent resultat comercial als dos costats de l'Atlàntic, amb 16 tracks d’indie-rock guitarrer en poc més de 40 minuts (per algunes dels quals, com veurem, van rebre acusacions de plagi per part de grups com Weezer o The Stranglers), dels que en podem destacar unes quantes com Line Up, Waking Up, Stutter o la CdD d'avui, Connection.

Malauradament, com tan sovint passa en el mon del rock, l'èxit va anar acompanyat de divergències personals i l'abandó temporal de la baixista Annie Holland, precedint el definitiu de la guitarrista Donna Matthews quan aquesta va trencar amb Welch, l'únic mascle del quartet, va demorar més de cinc anys la publicació del "temible segon disc", The Menace (2000), el decebedor resultat del qual va comportar la seva dissolució.

Una ruptura amb conseqüències professionals ben dispars, amb el bateria prestant els seus serveis a bandes ben conegudes del blog com els esmentats Suede i altres com The Jesus and Mary Chain (als que em comprometo dedicar properament un post) i la magnètica frontwoman, després d'un període presentant un programa sobre arquitectura a la BBC, traslladada a Califòrnia, on, convertida en pintora, ha format família amb un científic especialitzat en metereologia.

I, anant a la CdD, direm que Connection és una de les més icòniques dels anys 90 i una honrosa excepció  en una època de tendència indissimuladament masculina, amb una lletra que utilitza la metàfora d'una baralla de cartes per representar com es creen les relacions i el cost emocional de quan es trenquen, amb la vana esperança de crear una "connexió" romàntica, però que es va veure esquitxada per la polèmica al ser acusada de plagi, com hem dit, pel riff de sintetitzador inicial, interpretat precisament per Damon Albarn, i repetit posteriorment amb les guitarres, del tema Three Girl Rhumba, de Weezer (vegeu aquí), amb els que van arribar a un acord extrajudicial (desconec si amb indemnització inclosa) abans de publicar-se el disc.

- ELASTICA. Connection. Elastica (1995).

Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again (Bob Dylan/Grateful Dead)

Dylan Covers 13:

La cançó de BOB DYLAN que avui compararem amb la versió per part d'uns altres "coneguts" del blog és una del seu setè disc, Blonde On Blonde (1966), el que, amb els dos precedents, Bringing It All Back Home (1965) i Highway 61 Revisited (1965), conforma la mítica "trilogia de rock", tancada sobtadament amb el conegut i enigmàtic accident de motocicleta que patiria uns mesos després de la publicació i que canviaria la seva vida personal i professional.

Un àlbum -enregistrat inicialment a New York i finalitzat a Nashville, Tennessee, produït pel mateix Bob Johnston que el darrer, i amb la participació destacada del guitarrista i teclista Al Kooper a més a més de dos membres, el baixista Rick Danko i el guitarrista Robbie Robertson, de The Hawks (posteriorment coneguts com a The Band) i diversos músics de sessió dels estudis locals- que, musicalment, és una conjunció paradigmàtica de blues, folk i rock i, literàriament, amb l'enginy i el surrealisme marca de la casa, en els temes del qual s'entreveuen meditacions sobre el desig, les promeses, l'enveja, el dolor, l'avorriment i vés a saber que més.

Un disc transcendental en la història de la música popular, editat en format doble LP -la cèlebre fotografia desenfocada de la caràtula, obra de Jerry Schatzberg, representa un retrat del rostre del cantautor que, al desplegar-se, passa a ser de tres quartes parts- que captura com pocs l'esperit d'una època amb 14 monumentals tracks, la majoria molt conegudes com Rainy Day Women #12 & 35, Visions Of Johanna, One Of Us Must Know (Sooner Or Later), Just Like a Woman o la CdD d'avui, Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again.

Seqüenciada en sisè lloc, i coneguda simplement com Memphis Blues Again, és un altre tema de difícil interpretació, en els nou versos del qual se'ns presenten diversos personatges i circumstàncies sense  relació entre sí, excepte el pessimisme que sembla impregnar-los a tots, la tornada dels quals (Oh, Mama, Is this really the end?, To be Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again) entona lleugerament diferent cada vegada, cavalcant sempre sobre l'orgue fantasmal de Kooper, ja ho sabeu el responsable del reconegut inici de Like A Rolling Stone (vegeu aquí).

Una de les 11 cançons que els GRATEFUL DEAD van incloure al disc recopilatori de versions del seu admirat "Bard de Minnesota", Postcards Of The Hanging (2002), cinc de les quals, una d'elles la CdD, interpretades per Bob Weir, tres per Jerry García, una per tots dos, una altra per Phil Lesh i la darrera (Man Of Peace) pel mateix Dylan, algunes de les quals, com Just Like Tom Thumb's Blues, Maggie's Farm o Desolation Row (de l'estrofa inicial de la qual pren el nom l'àlbum), haurien pogut així mateix protagonitzar el post d'avui, mentre que altres com Ballad Of A Thin Man, All Allong The Watchtower o It's All Over Now, Baby Blue, ja ho han fet en boca d'altri.

- BOB DYLAN/GRATEFUL DEAD. Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again. Blonde On Blonde (1966)/Postcards Of The Hanging (2002).

Downhill (Pom Pom Squad)

 

Natural de Long Island, New York, i criada a diverses ciutats com Detroit, Michigan, i Orlando, Florida, als 18 anys Mia Berrin va tornar a la seva ciutat natal, concretament a Brooklyn, per continuar el estudis al temps que iniciava una carrera musical amb el nom de POM POM SQUAD.

Un projecte amb el que ha enregistrat un parell d'EP i dos àlbums, Death Of Cheerleader (2021) i Mirror Starts Moving Without Me (2024), en els que la cantautora, amb un estil cru i emotiu basat en l’indie-rock, el grunge i el punk, expressa la seva vulnerabilitat de manera commovedora, sovint a partir de la pròpia experiència amb les pressions socials sofertes per les seves condicions de mestissa (de mare porto-riquenya), jueva (per part de pare) i queer.

Com a CdD n'he escollit una d'aquest segon LP, el títol del qual (El mirall comença a moure's sense mi) sembla inspirar-se en Les aventures d'Alícia al país de les meravelles (Lewis Carroll, 1865) o en alguna pel·lícula de terror recent. A Downhill (Baixada), la que enceta una llista de 10 tracks en uns minsos 28 minuts, per el que (una vegada més) us recomano escoltar el disc sencer i d'una tirada, Berrin se'ns mostra com una dona al caire d'un precipici sense fons en el moment de mirar cap avall i pensar "Pot ser divertit", metàfora del sentiment ambivalent de ser tímida i reservada alhora que ambiciosa per arribar a exposar els seus sentiments en una espiral autodestructiva. 

Però no patiu, en general el pop s'imposa al punk, fins i tot de manera una mica ensucrada, i us ho passareu molt bé durant mitja hora, ací en teniu un petit tast.

- POM POM SQUAD. Downhill. Mirror Starts Moving Without Me (2024).

Sweet Dreams (Are Made Of This) (Eurythmics)

 

A propòsit dels Eurythmics-1:

Paradoxalment, després de publicar tres LP com a integrants de The Tourists, el compositor, multiinstrumentista i productor anglès Dave Stewart i la cantant escocesa Annie Lennox van trencar la seva relació sentimental al mateix temps que en reforçaven la professional abandonant el grup per crear el seu propi projecte, EURYTHMICS.

Un duo que va obtenir un èxit sensacional amb el segon, Sweet Dreams (Are Made Of This) (1983) dels vuit àlbums que van editar en el mateix nombre d'anys, entre el 1981 i el 1989, la primera part d'una prolífica discografia a la que em comprometo dedicar, en les pròximes setmanes, un parell de posts més.

Com a CdD he triat el tema homònim del disc esmentat, un dels àlbums més representatius del synth-pop dels anys 80, amb els sintetitzadors impulsant aires robòtics en grans composicions que, gràcies a la capacitat innovadora d'un i la consumada tècnica vocal propera al soul i el rhythm and blues, així com a la controvertida, per pionera, imatge andrògina, de l'altra, tant contribuirien a l'auge de la música electrònica que encara dura.

Un àlbum, produït i sembla que amb pocs medis per Stewart, amb deu tracks acreditades als dos membres, en les que la calidesa de la veu de Lennox fa oblidar la fredor característica del gènere, de les que en destacaria des de la inicial, Live Is A Stragner, i passant per altres com I Could Give You (A Mirror) o The Walk, a la que el finalitza, This City Never Sleeps, però que restarà a la nostra memòria per la seqüenciada en sisè lloc, l'homòloga Sweet Dreams (Are Made Of This).

Un himne que ha perdurat en el temps, que s'inicia amb un hipnòtic riff de sintetitzador que ha restat cèlebre, la lletra del qual intenta reflectir la recerca de la felicitat (els dolços somnis estan fets d'això...), una mena de reflexió sobre la dicotomia entre els desitjos (per exemple d'un temps professionalment millor) i la realitat, a l'aclaparador èxit del qual va contribuir el surrealista videoclip, codirigit pel mateix Dave Stewart i Chris Ashbrook, en el que la vocalista apareix amb un look, tant pels cabells com pel vestit, completament trencador del convencional clixé de gènere, la indeleble empremta del qual influiria en multitud de cantants femenines de generacions posteriors.

- EURYTHMICS. Sweet Dreams (Are Made Of This). Sweet Dreams (Are Made Of This) (1983).

Penny Lane (The Beatles)

 

La CdD d'avui, la que commemora el XV Aniversari del blog, està dedicada, com és norma, a THE BEATLES, els fab four que "ho van canviar tot", si més no per a la meva generació. I, en aquest cas, es tracta d'un tema, Penny Lane, acreditat per conveni al tàndem Lennon-McCartney però d'autoria pràcticament exclusiva del segon, que va ser editat com a single de dues cares A, compartit ni més ni menys que amb Strawberry Fields Forever -precisament el primer dels 682 posts publicats fins ara- i inclòs després en l'edició americana de l'LP Magical Mystery Tour (1967) però que no formaria part de l'insòlit doble single amb el mateix nom que va sortir a Europa (vegeu aquí).

Una cançó que fa referència a un carrer real de la seva Liverpool natal o, més concretament, a una cruïlla amb una rotonda on confluïen diverses línies d'autobús que comunicaven l'apartat barri on vivien els dos beatles esmentats amb el centre urbà i a prop de l'església de St. Barnabas al cor de la qual havia cantat Paul McCartney de petit.

Amb una lletra costumista, i un xic nostàlgica, en la que apareixen personatges com un barber, el negoci del qual ha persistit a la jubilació del propietari (In Penny Lane, there is a barber showing photographs...); un banquer, establiment posteriorment substituït per una clínica (On the corner is a banker with a motorcar...); un bomber (Penny Lane, there is a fireman with an hourglass...) i una infermera ben eixerida (A pretty nurse is selling poppies from a tray...), es diu que va ser John Lennon qui hi va aportar, a la frase repetida de "Penny Lane és a les meves orelles i els meus ulls" (Penny Lane is in my ears and in my eyes), els ver que diu "A four of fish and finger pies" que, literalment significa "Quatre de peix i pastissos de dits" però que, en argot, és una obscenitat que em resisteixo a traduir.

Una balada basada en una melodia de piano, al que, amb la banda en ple procés experimental, s'hi afegeixen un seguit d'instruments clàssics -arranjats i dirigits, esclar, pel productor, George Martin- dels que sobresurt un solo de trompeta piccolo a càrrec de David Mason (no confondre amb Dave Mason, el guitarrista de Traffic), inspirat en el 2on Concert de Brandenburg de J.S. Bach, que ha esdevingut un homenatge a la ciutat que els va veure créixer, fins al punt d'haver resistit una iniciativa del consistori de canviar el nom d'aquest i altres carrers, per estar vinculats a personatges com el tal James Penny, enriquit amb el tràfic d'esclaus al s. XVIII, el contrari del que succeiria a Barcelona amb Antonio López, Marquès de Comillas, desaparegut del nomenclàtor l'any 2018.

Penny Lane no és només una cançó sinó una prova més de la immensa capacitat de Macca per capturar la bellesa de l'ordinari per convertir-ho en extraordinari.

- THE BEATLES. Penny Lane. Magical Mystery Tour (1967).

Aquarius/Let The Sunshine In (The 5th Dimension)

 

La sort del quintet, anomenat aleshores The Versatiles, integrat per dues guanyadores de sengles concursos de bellesa, Marilyn McCoo i Florence LaRue i tres amics, Lamonte McLemore, Ron Towson i Billy Davis Jr. canviaria de repent quan l'any 1966 els fitxaria Johnny Rivers per a la seva recent estrenada Soul City Records, amb la condició d'actualitzar la seva imatge, així com el nom, que en endavant passaria a ser THE 5th DIMENSION.

Decisió que es va demostrar afortunada per l'èxit del seu primer single (vegeu aquí), preludi del LP del mateix nom, Up, Up, And Away (1967), obra d'un jove, i posteriorment famós, cantautor Jimmy Webb (l'autor de Highwayman, interpretada per The Highwaymen i CdD en el seu dia i al que em comprometo a dedicar-li pròximament una sèrie de posts), autor de la majoria de cançons del segon àlbum, The Magic Garden (1967), no tant reeixit, als que seguiria el més divers Stoned Soul Picnic (1968), amb un parell de temes, incloent l'homònim, de Laura Nyro i d'un altre que comentaré després.

Uns discos que, combinant encertadament rhythm & blues i soul psicodèlic i amb unes harmonies vocals tan impecables com la producció, evocaven amb precisió l'esperit de la Califòrnia de la època, condició que canviaria a partir de la venda de la discogràfica per Rivers, el seu mentor, i una involució del seu estil cap al pop més comercial, amb resultats inferiors als esperats, del que en resultaria un seguit d'abandonaments al si del grup, primer, el 1975, de McCoo i Davis que, per cert, ja eren parella (si em permeteu el safareig, LaRue també es va casar amb el seu mànager, Marc Gordon), i de Towson el 78, amb l'entrada i sortida de nous membres i alguna reagrupació que els relegaria al que coneixem com "el circuit de la nostàlgia", en el que em consta que segueixen immersos, actualment amb el nom de Florence & The 5th Dimension, amb un catàleg discogràfic que s'apropa a les dues dotzenes. 

I, reprenent el fil del que us deia abans respecte al quart àlbum, van tenir l'encert d'enregistrar un medley ("popurri" en el nostre idioma) de les dues cançons que inicien i finalitzen Hair (1967), el famós musical amb lletra de James Rado i Gerome Ragni i música de Galt McDermot, posteriorment portat al cinema (Milos Forman, 1979) que versa sobre la cultura hippie dels anys 60 i que tan èxit va tenir als teatres de Broadway i Londres als anys 70, en part, també cal dir-ho, per les polèmiques escenes en les que actors i actrius apareixen amb un nu integral. 

Els temes del popurri en concret eren Aquarius i Let The Sunshine In, de l’extraordinari ressò del qual se'n va desprendre l'àlbum The Age Of Aquarius (1969), produït per Bones Howe, entre les 12 tracks del qual trobem composicions dels esmentats Webb i Nyro, de Neil Sedaka i del francès Gilbert Bécaud, a més a més d'una versió de Those Were The Days (aquí Que tiempo tan feliz), popularitzada un any abans per Mary Hopkin i una altra de més sorprenent de la mítica Sunshine Of Your Love, de Cream, CdD en el seu dia.

Un single que, ensucrant el to més aviat rebel, si més no, contracultural del musical, va significar el seu més gran èxit comercial, basant-se en la predicció astrològica de que una nova època (L'Era d'Aquarius), basada en l'amor, l'harmonia i la pau, estava a punt d'arribar per substituir a l'actual Era de Piscis, un himne a l'esperança per a un mon immers en el caos, aleshores i, malauradament, encara ara.

- THE 5th DIMENSION. Aquarius/Let The Sunshine In. The Age Of Aquarius (1969).

 

Stray (The Mysterines)

 

Després d'uns quants EP i un LP, Reeling (2022), composat en plena pandèmia Covid-19, produït per Catherine Marks, enregistrat a Londres i molt celebrat per la crítica, THE MYSTERINES van voler canviar de manera notable a l'hora d'editar el sempre temut "segon disc".

I així, el quartet de la perifèria de Liverpool, creat per la compositora principal, cantant i guitarrista Lia Metcalfe i el baixista George Faraver i completat amb el guitarra solista Callum Thompson i el bateria Paul Crilly, es van desplaçar a Los Angeles, Califòrnia, per treballar amb l'afamat productor John Singleton als comandaments de la seva continuació, Afraid Of Tomorrows (2024).

Un àlbum amb 12 tracks, acreditades a Metcalfe i Crilly però en el procés de creació del qual han intervingut de manera més participativa tots els membres, amb un resultat que, abastant múltiples subgèneres (blues-garage-psych rock, grunge...) d’indie rock que ens evoquen referents que els seguidors del blog coneixeu bé com PJ Harvey, Hole, Placebo o The Strokes, rebaixa la urgència del seminal debut alentint el ritme, amb predomini de cadències mig tempo i un nou enfocament líric, amb lletres més fosques i introspectives que ara mostren canvis vitals des d'una primera perspectiva d'angoixa juvenil a una altra de més actual, és a dir, més madura, amb influències reconegudes de mites com Tom Waits, Elliott Smith o la mateixa Billie Holiday, "Lady Day", i en les que la veu profunda i apassionada de la Metcalfe expressa sentiments de temor per errors comesos, addiccions, pèrdues o soledat, com suggereix el títol, la "por als dies que vindran".

Com a CdD he triat la segona de l'LP, Stray, iniciada amb un riff de guitarra de Thompson, amb l'impuls de la secció rítmica formada per Faraver i Crilly, però de seguida és Metcalfe, amb la seva característica veu, qui pren el timó, del que en resulta un so inquietant que esclata amb els cors de la tornada:

 

We're stray
We're stray
We're stray
Can we just rewind back?

de la que en podeu gaudir en la versió original enllaçant amb el vídeo dirigit per Matilda Harding-Kemp (aquí), que ha estat molt popular però que a mi, particularment, em resulta insofrible, per el que us deixo amb un directe, per a que els conegueu, tot i que a l'escenari tampoc son res de l'altre mon. Em quedo amb l'audio del disc.

- THE MYSTERINES. Stray. Afraid Of Tomorrows (2024).

 </o:p>

You Can Leave Your Hat On (Randy Newman/Joe Cocker)

 

Covers...

Nascut a Los Angeles, Califòrnia, en el si d'una família jueva de músics especialitzats en bandes sonores (BSO) per a pel·lícules de Hollywood, RANDY NEWMAN es va iniciar precoçment, encara adolescent, en la composició i va ser interpretat per altres cantants com Judy Collins, Dusty Springfield, Peggy Lee, Three Dog Night o Harry Nilsson, qui en va enregistrar un àlbum sencer, abans de debutar com a solista, amb l'homònim Randy Newman (1968), amb arranjaments clarament cinematogràfics, seguit del 12 Songs (1970), amb una orientació més propera al pop-rock, de la síntesi dels quals en sortirien el tercer i  potser el més conegut, Sail Away (1972) i el també magnífic Good Old Boys (1974).

Els primers d'una discografia que, fins al 2017, compren una dotzena de LP, amb intervals cada vegada més llargs, a favor d'una d'alternativa centrada en BSO i temes per a pel·lícules, amb les que, a més a més de millors beneficis econòmics,  ha obtinguts multitud de premis i reconeixements, fonamentalment per a films d'animació per a les companyies Pixar i Disney, com les franquícies Toy Story, Monsters, Inc. o Cars i convencionals com Ragtime (Milos Forman, 1981), Awakenings, estrenada aquí com a Despertares (Penny Marshall, 1991), Marriage Story/Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o la mateixa de la CdD d'avui.

Es tracta d'un tema de l'esmentat Sail Away, un disc coproduït per Lenny Waronker i Russ Titelman, que destaca pel seu característic, i no sempre ben entès, intel·ligent i sarcàstic sentit de l'humor, en el que, en menys de 31 minuts, tracta de manera convincent dotze històries que no ens deixen indiferents, com el tràfic d'esclaus (a la homònima que el titula), la religió (God's Song [That's Why I Love]), la contaminació ambiental (Burn On), el preu de la fama (Lonely At The Top, inicialment escrita per a un Frank Sinatra que mai no la va arribar a enregistrar), la educació dels fills (Memo To My Son), o l'abandonament dels vells al final de la vida (Old Man) amb una sorprenent vigència com la sàtira política (Political Science) en la que diu quelcom que, 50 anys després, us sonarà actual: "Àsia està plena de gent, Europa és massa vella, Àfrica massa calenta, el Canadà massa fred i Sud-Amèrica ens roba el nom..."

Un àlbum en el que la seva poc dotada veu s'acompanya d'un omnipresent piano i un grup de grans instrumentistes, alguns de "coneguts" nostres, com el bateria Jim Keltner i l'extraordinari guitarrista Ry Cooder, qui aporta la seva stil guitar a Last Night I Had A Dream i, diguem-ho ja, a la ultra famosa You Can Leave Your Hat On, un rock mig tempo en la que, sobre un ondulant i contagiós riff de piano d'estil funky que ha esdevingut clàssic, un individu, més aviat apocat, en paraules del compositor, demana a una dona que es tregui la roba a poc a poc però que es deixi posat el barret.

Una cançó que anys després versionaria (i d'aquí que, amb aquest post, recuperem la secció Covers del blog) JOE COCKER en el seu disc Cocker (1986) però que obtindria la més gran popularitat, amb els corresponents royalties per als implicats, com a música de fons de la escena del sonat streptease de Kim Basinger, davant d'un bocabadat Mickey Rourke, a la pel·lícula 9 1/2 Weeks/9 semanas y media (Adrian Lyne, 1986), estereotip, amb ulls d'avui, del masclisme més ranci.

Un tema interpretat per altres cantants famosos com Etta James o Tom Jones, qui hi aporta un aire més frívol i adient al tarannà de la pel·lícula, i posteriorment obra de teatre, The Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), a la memorable paròdia de l’streptease (vegeu aquí), en aquest cas múltiple i masculí.

- RANDY NEWMAN/JOE COCKER. You Can Leave Your Hat On. Sail Away (1972)/Cocker (1986).

 

Stacy's Mom (Fountains Of Wayne)

 

La noticia de la reaparició dels novaiorquesos THE FOUNTAINS OF WAYNE, dotze anys després de la seva dissolució, com explicaré al final del post, m'ha deixat una sensació agredolça.

Als seguidors del blog que no els conegueu direm que, amb un nom inspirat en una botiga de jardineria de New Jersey, va ser el projecte de dos compositors amics, el cantant principal Chris Collingwood i el baixista Adam Schlesinger, qui, en base als seus mèrits instrumentals, acabarien incorporant de ple dret als dos músics inicialment contractats, el guitarrista Jody Porter i el bateria Brian Young.

Un quartet que, entre el 1996 i el 2011, publicarien cinc discos d'aquest pop-rock de guitarres que tant m'agrada, dels quals, només el tercer, Welcome Interstate Managers (2003), i gràcies a un tema, la CdD d'avui, va tenir un mínim reconeixement, motiu pel que, sumat als problemes de salut mental i alcoholisme de Collingwood, acabarien tirant la tovallola.

Un àlbum potser excessivament llarg, en el que s'haurien pogut estalviar alguna de les seves 17 tracks, de les que, no obstant, en podem destacar unes quantes com la inicial Mexican Wine i altres gemes power pop com Bright Future In Sales o Hackensack, així com altres d'instrumentació acústica com Hey Julie o country com Hung Up On You, totes absolutament eclipsades per la seqüenciada en tercer lloc, Stacy's Mom.

Composicions enganxoses amb lletres intranscendents sobre temes que afecten a la classe mitjana de la costa est com la feina, els viatges, les relacions sentimentals, com és el cas de la CdD, en la que, amb un argument inspirat en la cèlebre Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel, i una guitarra que ens evoca la Just What I Needed dels seus admirats The Cars, ens relata la fascinació d'un adolescent per la mare d'una amiga, com ve a dir la cèlebre tornada: "La mare de la Stacy ho té tot, ella és tot el que vull, he esperat tant de temps...no és noia per a mi, sé que pot estar malament però estic enamorat de la mare de la Stacy". 

Stacy's mom has got it goin' on
She's all I want
And I've waited for so long
Stacy, can't you see?
You're just not the girl for me
I know it might be wrong but
I'm in love with Stacy's mom

Un tema que va gaudir de gran popularitat, en gran part per l'explícit vídeo, dirigit per Chris Applebaum i protagonitzat per la model i actriu neozelandesa Rachel Hunter que no us deixarà indiferents.

Una cançó i un disc que em porten grats records, motiu pel que me'n alegraria molt de la tornada dels FOW si no fos perquè la reunió no serà completa, ja que Adam Schlesinger ens va deixar l'any 2020 a conseqüència de la Covid-19. A la seva memòria, doncs, dedico aquesta CdD.

- FOUNTAINS OF WAYNE. Stacy's Mom. Welcome Interstate Managers (2003).