Amb el nom gens glamourós, si tenim en conte que era el
d'una piconadora aparcada al davant de la cas d'algun dels membres, de BUFFALO SPRINGFIELD (B.S.), coneixem
una banda californiana de vida efímera i tempestuosa però de gran influència en
la història de la música popular.
Liderat per tres
talentosos cantants, guitarristes i compositors que mai van a arribar a
constituir un equip, ja que cada un aportava les seves pròpies composicions, en
poc més de dos anys van publicar tres discos fonamentals en la transició de la
música tradicional americana, el folk i
el country, cap al rock, en la seva vessant més psicodèlica.
Stephen Stills,
autèntica ànima del grup, es l'autor dels temes més experimentals, Neil Young el de les lletres més recargolades i
paisatges musicals més contundents, i Richie
Furay, el compositor més convencional al mateix temps que el millor cantant
dels tres.
El seu estil
està definit per una mescla inaudita en el seu moment (a excepció dels seus
contemporanis The Byrds) de
guitarres acústiques i elèctriques i unes harmonies vocals a l'alçada de les
dels Beatles i els Beach Boys, en les que qualsevol d'ells
podia ser la veu principal, independentment de qui fos l'autor del tema.
Malauradament, i
no va ser cap sorpresa perquè es veia venir des del començament, la competència
per obtenir més espai i temps entre personalitats tan fortes com les de Stills
i Young va acabar amb la banda, que no amb la seva amistat, ja que
posteriorment van formar part d'un dels "supergrups" més famós del rock, ja ho sabeu, els C, S, N & Y. Per la seva part,
Furay, amb un membre ocasional i productor dels B.S, Jim Messina, va formar els Poco
i, posteriorment, The Eagles.
El disc més
important dels B.S.va ser el segon, Buffalo
Springfield Again (1967), amb temes tan impressionants com Bluebird i Rock and Roll Woman (Stills), A
Child's Claim To Fame (Furay) o Mr.
Soul, Expecting To Fly i Broken Arrow
(les tres de Young), però la cançó més emblemàtica, i que he triat com a CdD,
es una composició de Stills i cantada per Furay en el primer disc, l'homònim Buffalo Springfiled (1967), que tracta
sobre la violència amb que la policia va dissoldre una pacífica manifestació hippi al Sunset Strip de Los Angeles i
que ha estat utilitzada sovint com a cançó antibel·licista, titulada
equívocament For What It's Worth
("Pel que val la pena", expressió a la que no es fa cap referència en
el tema) i que és molt més coneguda per la seva carismàtica tornada:
...stop, children, what's that sound
Everybody look what's going down
- BUFFALO
SPRINGFIELD. For What It's Worth.
Buffalo Springfield (1967)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada