Jump (Van Halen)

 

A l'hora de començar a embrutar el "full en blanc" del que n'ha de resultar aquest post me'n he adonat de la poca rellevància que ha tingut el "rock dur",  si voleu hard-rock en anglès, en els 625 publicats anteriorment al blog, però m'ha vingut de gust oferir-vos-en un tast, sobretot per recordar la CdD d'avui.

És el tema més conegut de la banda californiana VAN HALEN, la dels germans oriünds de Nimega (Països Baixos) Alex, bateria, i Eddie van Halen, virtuós guitarrista que destacaria per una tècnica anomenada "tapping" (en la que utilitza les dues mans al pal) que, des dels debut el 1978 fins a la mort d'aquest el 2020 a conseqüència d'un càncer de gola, als 65 anys, van publicar una dotzena d'àlbums, els més reeixits dels quals van ser el primer, l'homònim Van Halen (1978), el d'un dels seus hits més coneguts, Runnin' With The Devil (vegeu aquí), i el sisè, 1984 (1984).

El cim d'una carrera a partir del qual aflorarien les diferències artístiques entre el guitarrista i l'estrafolari vocalista David Lee Roth, que deixaria el grup (al que tornaria el 2007) per iniciar una també interessant carrera en solitari, essent substituït primer per Sammy Hagar, abans cantant de Montrose, donant lloc a una època encara més comercial de la banda, clarament orientada cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), coneguda pels seus fans com la "Van Hagar" i, posterior i més breument, per Gary Cherone.

Com us podeu imaginar, el tema d'avui és de l'icònic disc abans esmentat, el nom del qual figura a la caràtula en números romans com MCMLXXXIV, en el que, per decisió del productor Ted Templeman i del mateix Eddie van Halen, i en contra del més "purista" Lee Roth, els teclats van prendre protagonisme a les guitarres, amb un resultat farcit de hits com Panama o Hot For Teacher però en el que destaca la segona de les seves nou tracks.

Acreditada al quartet, que completa el baixista Michael Anthony,  s'inicia amb un riff de sintetitzador, concretament d'un Oberheim OB-Xa, interpretat pel guitarrista qui, al solo amb aquest instrument n'hi afegiria un altre, inevitable, a les sis cordes i que, ben mirada, potser no és tan hard-rock com pop o, si més no, glam-rock, no creieu?

Una cançó atemporal de la que, tot seguit, en podeu gaudir en el videoclip dirigit per Pete Angelus i el mateix Lee Roth, amb una lletra, escrita per aquest, amb un clar missatge optimista i motivador que convida, en el més pur sentit "roquer", a fer front als desafiaments i aprofitar les oportunitats que ens dóna la vida, prenent riscos si cal, amb aquest imperatiu tan intrèpid de "hauries de saltar, salta!"...Jump.

                     Might as well jump (jump)           

                    Go ahead and jump

                    Get it in, jump (jump)

                    Go ahead and jump

                    Jump, jump, jump, jump     

- VAN HALEN. Jump. 1984 (1984).

My Back Pages (Bob Dylan/The Byrds)

Dylan Covers-4:

Tal com us avançava a l'anterior post d'aquesta sèrie de versions de BOB DYLAN (vegeu aquí), avui tornem a una altra composició del seu quart LP, Another Side Of Bob Dylan (1964), l'àlbum en el que inicia una transició, no tant musical, això vindria després (aquí) amb l'aclamat Highway 61 Revisited (1965), sinó literària, abandonant la temàtica, en paraules de l'autor, "unidimensional", a favor de la "tridimensional", deixant de banda, per a decepció, quan no enuig, dels seus seguidors, el moviment de cançó-protesta de contingut polític al que estava associat a favor d'avançar en una nova direcció, diguem-ne més personal.

Un canvi de filosofia palès com en cap altre tema en aquest My Back Pages, enregistrat, com la resta del disc, amb un mínim d'acompanyament instrumental, en aquest cas únicament de la guitarra acústica, amb una melodia captivadora que ens en evoca un altre, The Lonesome Death Of Hattie Carroll, de l'àlbum precedent, The Times They Are A-Changin' (1964), i unes lletres metafòriques que ens conviden a reflexionar sobre com el pas del temps pot fer-nos qüestionar les (sovint dogmàtiques) idees personals sobre política o la religió, com expressa a la tornada, amb la paradoxal frase que ve a dir "Ah, però aleshores jo era molt més vell, ara soc més jove":

               Ah, but I was so much older then, I'm younger than that now

Un tema que no interpretaria en públic fins més de 20 anys després, concretament al 1988, però que ha estat versionat per multitud d'intèrprets, alguns d'ells coneguts del blog, com The Hollies, The Box Tops o, en la que significaria la setena i una de les més cèlebres translacions d'una composició del de Minnesota, per THE BYRDS (aquí), en el seu quart i un dels millors discos (i aquí), el nom del qual s'inspira precisament en aquesta expressió de "més jove que ahir", Younger Than Yesterday (1967).

Dos audios als que m'he permès afegir el vídeo, enregistrat el dia 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden de Nova York amb motiu del 30é aniversari de carrera musical del mestre, en el que cada estrofa de la cançó és interpretada successivament per Roger McGuinn (de The Byrds), l'arranjador; Tom Petty, Neil Young, Eric Clapton, el mateix Bob Dylan i George Harrison (de The Beatles), i que podeu trobar publicat amb el títol de The 30th Anniversary Concert Celebration (1993).

-BOB DYLAN/THE BYRDS. My Back Pages. Another Side Of Bob Dylan (1964)/Younger Than Yesterday (1967).

Not Ready Yet (Mo Troper)

Amb el post d'avui, precedit pels dedicats a Diners i Bory, tancarem una mena de cicle de tres CdD al voltant de la figura de MO TROPER, el cantautor, guitarrista i productor de Portland, Oregon, que debutaria amb un parell d'LP ben acollits pel públic i la crítica, Beloved (2016) i Exposure & Response (2017), en els que es movia entre l’emo-folk amb algun que altre aire "dylanià" i el pop més sofisticaticat dels anys 60 del s. XX, com el de The Beach Boys o The Beatles, dels quals el seu pare n'era un gran fan, per introduir algunes versions en el tercer, Natural Beauty (2020), fins a reinterpretar fil per randa el mític àlbum d'aquests, del 1966, al següent, Revolver (2021), i evolucionar decididament cap a l’indie-pop més sorollós amb enregistraments casolans ("lo-fi"), tocant gairebé tots els instruments, del que en van resultar dos discos d'aquells que es coneixen com a Do it Yourself (D.I.Y.), traduïble com "fes-t'ho tu mateix" o, en una paraula, de bricolatge, l'interminable Dilettante (2020), amb 28 tracks, i MTV (2022), amb "només" 15.

Dos discos amb lletres tan emotives com iròniques però difícil de suportar i no únicament per la seva desmanegada producció sinó també per aquesta veu hiperaguda, diguem-ne "singular", que pot arribar a ser, més que molesta, irritant, als que no m'havia plantejat dedicar cap article del blog.

Però l'escolta casual, motivada pels crèdits dels àlbums dels dos artistes mencionats a l'inici, d'aquest Troper Sings Brion (2023), m'ha fet canviar d'opinió. Un disc en el que reinterpreta 11 temes inèdits del compositor de New Jersey, més conegut per les seves BSO de pel·lícules, de les que en cal destacar la guardonada Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999), interpretada per Julianne Moore i Tom Cruise, que per la seva obra com a cantautor, amb un únic LP publicat com a solista, Meaningless (2001), a més a més d'un altre de previ, Ro Sham Bo (1994), amb l'efímer grup The Grays.

Unes cançons de pop psicodèlic que Morgan (nom de pila) Troper va recuperar a partir de discos pirates o "bootlegs" enregistrats en els concerts que Jon Brion ofereix un divendres al mes al club Café Largo, actualment i després d’un canvi d’ubicació, anomenat Largo at the Coronet, de Los Angeles, Califòrnia, a algun dels quals havia assistit, en les que al talent de l'un com a compositor s'hi afegeix el de l'altre com a productor i intèrpret, del que en resulta un dels meus àlbums favorits de genuí power pop.

Per destacar-ne alguna, com tinc el costum, us diria Pray For Rain, Citgo Sign, Any Other Way o la CdD, Not Ready Yet, un tema que havia "descobert" abans un tal Mark Oliver Everett, aka Mr. E, qui el versionaria (vegeu aquí) en el disc de debut dels Eels, Beautiful Freak (1996), en el que, per cert, va participar com a músic i coproductor el mateix Brion.

-MO TROPER. Not Ready Yet. Troper Sings Brion (2023).

 

I Got You Babe (Sonny & Cher)

 

A començament dels anys 60 del s. XX, amb ancestres respectivament italians i armenis, uns tals Salvatore Bono i Cherilyn Sarkisian, col·laboradors del famós productor Phil Spector (vegeu aquí), com a coristes en mítics enregistraments de la època del wall of sound de The Ronettes, The Righteous Brothers o Darlene Love, van iniciar una relació sentimental i, alhora, artística amb el nom de SONNY & CHER, amb un LP de debut molt ben acollit, Look At Us (1965), gràcies al conegut tema I Got You Babe, ja us ho avanço, la CdD d'avui.

Una carrera que, amb l'auge del rock psicodèlic en detriment del pop-folk-rock diguem-li “proto-hippie” que practicaven, aniria decaient en els dos següents, The Wondrous World Of Sonny & Cher (1966) i In case You're In Love (1966) -entre els que ella intercalaria alguna gravació en solitari com Bang Bang (My Baby Shot Me Down) (aquí)- però que tindria com a contrapunt The Sonny & Cher Comedy Hour, un reeixit programa de TV durant tres o quatre temporades, fins que es van divorciar, el 1975.

Un moment inicialment tempestuós per a Cher, que es casaria al cap de quatre dies, i es divorciaria al cap de nou, tot i què es tornaria a reconciliar, amb Gregg Allman, de The Allman Brothers Band, a partir del qual van emprendre camins ben diferents, fonamentalment en el camp de la política, primer com a alcalde de la seva Palm Springs natal i desprès com a congressista per Califòrnia del Partit Republicà de Bono, fins a la seva mort el 1998, amb 62 anys, a conseqüència d'un accident d'esquí, i compaginant ella múltiples activitats com la cinematogràfica, amb una quinzena de pel·lícules, amb oscar inclòs a la millor interpretació femenina pel seu paper de Loretta a la comèdia  Moonstruck, estrenada aquí com Hechizo de luna (Norman Jewison, 1987) i una presència constant als mitjans de comunicació per motius de tota índole sobre els que, avui que no estic per a xafarderies, no m'estendré, sense deixar de banda la musical, que s'allarga fins a l'actualitat, amb una trentena d'àlbums dels que, pregant disculpes per la gosadia d'aquest gens fan de la celebrity, m'atreveixo a recomanar-vos Love Hurts (1990), sobretot per la versió que en fa de The Shoop Shoop Song (It's In His Kiss) (aquí), el clàssic tema de Rudy Clark interpretat per Betty Everett el 1964, i Believe (1998), el de la cançó homònima mundialment coneguda que va popularitzar l’auto-tune, un afinador de veu que utilitza l'efecte vocoder (Voice Coder) o, des d'aleshores, anomenat popularment "l'efecte Cher" (aquí).

Tornant a la CdD, és el tema que enceta el seminal Look At Us (Mira'ns), un LP enregistrat a corre-cuita per aprofitar l'enorme èxit del single, en el que s'alternen altres composicions també de Bono, que exerceix de productor, com It's Gonna Rain o Just You amb versions de temes coneguts com Unchained Melody o 500 Miles i altres d'autors tan notables com el mateix Spector, Bo Diddley, Smokey Robinson o Gilbert Becaud, sense que cap d'elles ni de la mitja dotzena d'àlbums que acabarien publicant la desplacin com a tema icònic del duo.

Una composició -que s'escolta fins a la sacietat cada matí al despertador a la pel·lícula Groundhog Day (El dia de la marmota), estrenada aquí com Atrapado en el tiempo (Harold Ramis, 1993), protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell- a la que molts van veure com a contrapunt d'una de Bob Dylan a la que vàrem dedicar recentment un post en aquest blog, It Ain't Me Babe (i aquí), de tal manera que, al cinisme d'aquesta, respon, en un format que simula la conversa d'una parella que es confessa un amor incondicional, emfatitzant la importància, en els moments difícils, de tenir-se l'un a l'altre, quan es repeteixen insistentment la expressió que li dòna títol, "et tinc"...I Got You Babe.

-SONNY & CHER. I Got You Babe. Look At Us (1965).

We Both Won (Bory)

Tal com us avançava fa dues setmanes, avui us presento el debutant Brendan Ramírez, un guitarrista format a l'escola de música de la Universitat de Willamette, a Portland, Oregon, i que ha estat molt temps guanyant-se la vida com a professor, qui, desprès d'actuar amb bandes diverses, va veure la llum a l'entrar a la de suport del músic i prolífic productor local Mo Troper, tanmateix l’altre dia esmentat.

I ha estat així que, tocant tots els instruments entre els dos i amb aquest darrer com a enginyer i productor, ha publicat, amb el nom artístic de BORY, l'LP Who's A Good Boy (2023), l'estil del qual no caldria que us expliqués si vàreu estar atents al post de Diners...pur power pop, un dels meus preferits i, afortunadament, en ple revival.

Un àlbum amb temes tirant al noise, com The Flake o Feel The Burn, però majoritàriament amb altres d'hereus d'aquells "invasors britànics" que els anys 60 del segle XX van conquerir els USA, com The Beatles o The Who, la memòria dels quals han mantingut viva bandes posteriors d'una (Big Star, The Posies, The Lemon Twigs) i altra (Teenage Fanclub) banda de l'oceà, dels que en destacaria alguns com Our New Home, North Douglas,Wreck o la CdD.

Seqüenciada en el setè lloc dels onze que conté aquest curt disc, de només 32 minuts, We Both Won es una enganyosament alegre melodia amb un captivador riff de guitarra arpegiada que s'escolta tot just a continuació de la tornada en la que, sembla que després d'una ruptura, ve a dir "no et preocupis per mi, no et preocupis...perquè tots dos hi vam guanyar (We both won)".

               So don't worry about me
               Don't worry about me
               Don't worry about me because
               We both won

-BORY. We Both Won. Who's A Good Boy (2023).

 

Scatterlings Of Africa (Johnny Clegg & Savuka)

 

Africana 27:

Tot i què JOHNNY CLEGG, el protagonista del post d'avui, va nàixer al Regne Unit, fill de britànic i rhodesiana, amb el divorci d'aquests i el trasllat amb sa mare a Johannesburg, Sud-àfrica, amb sis anys, i la seva ràpida integració, fruït del seu interès per la cultura zulú, em sembla que la inclusió a la secció Africana del blog està més que justificada.

I va ser que, mentre estudiava Antropologia a la Universitat de Witwatersrand, de la que en va arribar a ser professor, va establir amistat amb el músic Sipho Mchunu, amb qui, el 1976, formaria la banda Juluka ("suor" en idioma zulú), en la que fusionaven sons tradicionals com el mbaqanga, el maskanda i el kwela amb occidentals com el rock, el folk celta, el funk o el jazz, del que en resultaria aquest híbrid que anomenem "afro-pop".

Una formació multiracial molt criticada pels sud-africans blancs, i fins i tot perseguida, en una època amb l'apartheid encara vigent, que va obtenir notable ressò amb mitja dotzena d'àlbums publicats, el més reeixit dels qual fou el quart, Scatterlings (1982), el del hit gairebé homònim Scatterlings Of Africa, que es dissoldria el 1985, quan Mchunu va decidir deixar-ho per fer-se càrrec de l’explotaciò agrícola familiar.

Va ser aleshores que Clegg, a qui ja es coneixia com el "zulú blanc", va reformar la banda, a la que va rebatejar com SAVUKA, en va polir el so i, en un clima polític lleugerament més liberal, va obtenir un reconeixement universal, sobretot amb el primer de l'altra mitja dotzena de discos que van publicar fins a la seva mort el 2019, amb 66 anys, víctima d'un càncer de pàncrees, Third World Child (1987), en el tema homònim del qual tracta de la lluita per conservar el patrimoni cultural en un país del tercer mon colonitzat i sotmès a una gran pressió per assimilar les normes de conducta occidentals.

Un LP en el que també destaquen altres temes com Great Heart, Asimbonanga, prohibida al seu país per parlar de Nelson Mandela, qui el sorprendria amb una aparició inesperada mentre la cantava en un concert (vegeu aquí) i, sobretot, una nova interpretació, sensiblement més curta, de l'esmentada Scatterlings Of Africa, un tema que esdevindria famós al ser inclòs a la BSO de l'oscaritzada pel·lícula Rain Man (Barry Lewison, 1988), protagonitzada per Dustin Hoffman i Tom Cruise, i que donaria lloc a altres BSO com la George of the Jungle (Sam Weisman, 1997), una paròdia de Tarzan, interpretat per Brendan Fraser o El Rey León 3: Hakuna Matata (Bradley Raymond, 2004). Un èxit que li va permetre deixar les classes a la Universitat per dedicar-se a la seva passió però que va tenir un costat amarg amb l'assassinat, possiblement fortuït, el 1992, de Dudu Zulu, un dels seus músics de Savuka.

La tria de la CdD d'avui no podia ser més evident que aquesta en la que reflecteix la manca d''arrelament de la població sud-africana amb una música sorprenentment alegre, amb influències de les danses zulú, com podeu apreciar en el vídeo que segueix.

- JOHNNY CLEGG & SAVUKA. Scatterlings Of Africa. Third World Child (1987).

The Power (Diners)

 

En el seu sisè LP, Domino (2023), Blue Broderick, la cantautora i multiinstrumentista nascuda a Phoenix, Arizona, i coneguda artísticament com a DINERS, s'ha posicionat inequívocament en el power pop basat en precioses melodies i complexes harmonies, sustentades en característics riffs de guitarra i bateria sincopada, que ens evoquen bandes referents dels anys 60 del s. XX com The Beatles, The Beach Boys, o els entranyables Big Star, així com a l'immens catàleg d’indie rock dels 90 que ha ocupat tants posts d'aquest blog, i amb unes lletres amb una perspectiva introspectiva però francament optimista de la vida, a les que, penso, ha contribuït el seu trasllat de residència a Los Angeles, Califòrnia, i l'alliberament per haver consumat la transició de gènere.

Un canvi d'orientació musical prou important com perquè s'arribés a plantejar publicar el disc sota el seu nom, per al que ha estat fonamental la producció de Mo Troper, a qui alguns es refereixen com a "ombudsman" (defensor del poble) del power pop, qui, a més a més d'afegir-hi un ritme enèrgic i una mica de distorsió, ha exercit, tanmateix, de multiinstrumentista, en un àlbum en el que han contat amb la guitarra de Brendan Ramírez, aka Bory, personatges tots dos a qui dedicarem, per cert, sengles articles en les properes setmanes.

Un disc curt, de menys de 25 minuts, amb nou precioses tracks com la inicial Working On My Dreams, l'homònima Domino, Someday I'll Go Surfing o la CdD, The Power.  Una gairebé perfecta cançó pop que ens exhorta a cercar la força interior, insistint en que no és tard per descobrir el nostre potencial (power), amb aquesta enganxosa tornada:

          It ain't too late to understand, too late to try
         Too late to recognize the power that's inside 

- DINERS. The Power. Domino (2023).