Stay With Me (Faces)

 

A l'hora de complir el meu compromís adquirit fa unes setmanes de recordar què se'n va fer dels Small Faces després de la sortida de Steve Marriott per formar els Humble Pie, he pensat començar recuperant el que vaig dir en un moment del post sobre aquell quartet londinenc:

 

"Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, THE FACES (o, simplement, Faces), els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Ronnie Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple".

 

I, reprenent l'argument, direm que en va resultar una formació que, amb una existència tan efímera com era d'esperar, a partir d'un debut no gaire convincent amb First Step (1970), va anar guanyant popularitat en els següents, Long Player (1971), el d'un dels seus hits, Sweet Lady Mary i A Nod Is As Good As A Wink...To A Blind Horse (1971), el de Miss Judy's Farm i Stay With Me, en els que Wood contribuïa amb els temes més robustos i, diguem-ne, bluesy i Lane amb els més de pop melòdic, deixant les lletres per a un cada vegada més llançat Stewart.

Un èxit, tant en vendes com en extenuants gires, que els va reportar grans beneficis econòmics que no van dubtar en malgastar, i no només en la compra de mansions i castells, el que va comportar les primeres desavinences per part de Lane, el més assenyat, qui, després del caòtic enregistrament del no inferior Ooh La La (1973), el de Cindy Incidentally, deixaria la banda, essent substituït per Tetsu Yamauchi (ex Free), amb qui encara publicarien un directe, Coast To Coast: Overture And Beginners (1974), sorprenentment acreditat a...ejem! Rod Stewart/Faces, el que feia preveure un final, precipitat per la "fugida" als USA del frontman, amb una carrera solista paral·lela encara més reeixida i perseguit pel fisc britànic, i la incorporació de Wood als Rolling Stones.

De les successives, i per diversos motius, reunificacions posteriors dels Faces, fins a la darrera, amb un tal Mick Hucknall (ex Simply Red) com a cantant, prefereixo ni parlar-ne, em quedo amb el record de la millor barreja de rock'n'roll amb tocs de folk, rhythm, & blues i honky tonk i, sobretot, amb aquells directes, com diria aquell conegut comentarista esportiu de TV3, tan apostoflants, com podeu apreciar a la CdD d'avui, la esmentada Stay With Me, una composició de Stewart i Wood en la que el productor Glyn Johns aconsegueix captar l'esperit de la banda actuant en directe, i més aviat a la tarima d'un pub que no a l'escenari d'un estadi.

Jutgeu-ho vosaltres, amics i seguidors del blog.

- FACES. Stay With Me. A Nod Is A Good As A Wink...To A Blind Horse (1971).

Can You See Me Tonight? (Good Looks)

 

Després del seu primer àlbum, Bummer Year (2022), la publicació del qual es va veure endarrerida per la pandèmia de la Covid-19, tampoc no ho van tenir fàcil els GOOD LOOKS, el quartet d'Austin, Texas, liderat pel compositor, cantant i guitarrista Tyler Jordan.

I és que, al greu atropellament que va portar a la UCI el guitarra solista amb trets diferencials Jake Ames s'hi succeí un accident de trànsit en el que no van prendre mal però que va calcinar la seva furgoneta amb tot el seu instrumental i aparells diversos. Unes circumstàncies que van posar a prova la seva resiliència, palesa en aquest segon disc, Lived Here For A While (2024), en el que deixant de banda el so alt-country (o "americana", ja ho sabeu), amb sabor als nostres admirats Wilco, del seu debut, de la mà del productor Dan Duszynski, s'apropen al post-punk, amb una major participació de la secció rítmica integrada pel bateria Phillip Dunne i el tercer, i esperem que definitiu, baixista Harrison Anderson.

Un LP amb 10 tracks en les que el lletrista, qui s'autodefineix com a "socialista" (us recordo que provenen del sureny "Estat de l'Estrella Solitària"), retrata situacions comunes com el desamor ( a If It's Gone) o el contrari, les parelles felices (Vaughn), així com problemes generacionals com  l'accés a l’habitatge a causa de la "gentrificació", tan comú a casa nostra (White Out), però sobretot els seus conflictes familiars amb el fonamentalisme cristià com a origen (Day Of Judgement) o la complicada relació amb la seva mare, en la que he triat com a CdD.

Seqüenciada en segon lloc, els instruments brillen amb tanta contundència com les veus a Can You See Me Tonight?, en la que Jordan li pregunta: "Em pots veure aquesta nit, mare?, encara estic intentant guanyar-te..."

               Can you see me tonight,a Mama?

               I'm still trying to win you over...

de la que en podeu gaudir en aquest curiós videoclip, dirigit per Riley Engemoen, en el que participen un tal Dr. Dan, terapeuta matrimonial, i la seva esposa Dori, autèntiques celebritats a la escena d'Austin per la seva capacitat d'irradiar energia quàntica d'amor a qui els envolta a les nits pels honky-tonks i clubs de jazz locals.

-GOOD LOOKS. Can You See Me Tonight? Lived Here For A While (2024).

A Hard Rain's A-Gonna Fall (Bob Dylan/Bryan Ferry)

 

Dylan Covers-8:

Per aquesta cançó de la sèrie dedicada a versions de BOB DYLAN a càrrec d'artistes que comptin prèviament amb un post al blog n'he escollit una del seu segon LP, The Freewheelin' Bob Dylan (1963) (vegeu aquí), amb aquest títol tan inquietant de A Hard Rain's A-Gonna Fall, que podríem traduir lliurement com “Caurà un bon xàfec”, sobretot pel moment en el que es va publicar, en plena "Guerra freda" i només unes setmanes abans que esclatés la crisi entre els EEUU i Cuba a conseqüència de la instal·lació de míssils nuclears soviètics a l’illa.

Una composició en forma de poema, en la que l'autor utilitza una vegada més metàfores meteorològiques, basada en el patró de preguntes i respostes en la que, a requeriment d'un progenitor: "On has estat, fill meu d'ulls blaus?, on has estat, jove estimat?", l'interpel·lat respon amb un seguit de frases com: "He ensopegat contra dotze muntanyes boiroses, he caminat i arrossegat per sis carreteres tortes..." finalitzant una estrofa que trenca la estructura habitual de quatre versos amb un crescendo en el que utilitza dues accepcions de la paraula hard en el darrer, que acaba amb el sinistre títol: "I és difícil, i és difícil, és difícil i és difícil, i caurà una forta pluja":     

          Oh, where have you been, my blue-eyed son?

          Oh, where have you been, my darling young one?

          I've stumbled on the side of twelve misty mountains

          I've walked and I've crawled on six crooked highways...

          

          ...And it's a hard, and it's a hard, it's a hard, and it's a hard

          And it's a hard rain's a-gonna fall.

Un tema que ha estat enregistrat o, si més no, interpretat -com per una emocionada Patti Smith a la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de Literatura de l'any 2016 al nascut com a Robert Zimmerman, qui, fidel al seu tarannà i com era d'esperar, no s'hi va presentar (aquí)- per cantautors de la seva generació com Pete Seeger o Joan Baez i per "coneguts nostres" com Jimmy Cliff, The Waterboys o el que escollit per a la Dylan Cover d'avui, BRYAN FERRY.

És el tema inicial de These Foolish Things (1973), el seu primer disc en solitari al marge del grup Roxy Music -alguns membres del qual, com el bateria Paul Thompson i el guitarrista Phil Manzanera, hi van col·laborar- al que segueixen una selecció més aviat caòtica de versions a les que, personalment, no hi veig més fil conductor que el gust personal del cantant, de grups com The Beatles (You Won't See Me), The Rolling Stones (la mítica Sympathy For The Devil), The Beach Boys (Don't Worry Baby) i altres de popularitzades per Janis Joplin (Piece Of My Heart) o Elvis Presley (Baby I Don't Care) etc. Un LP encetat precisament amb aquest tribut al "Bard de Minnesota", admirat fins a l'extrem que, anys més tard, enregistraria tot un àlbum de versions del seu ídol, titulat, com no?, Dylanesque (2007).

Una interpretació que, tot sigui dit, a diferència d'altres posts d'aquesta sèrie com el de Jimi Hendrix (aquí) o els dos de The Byrds (aquí i aquí), no aporta gaire a la original, ans al contrari, en desvirtua el simbolisme de cançó protesta que la impregna, amb aquest aire tan suposadament glamurós (estem a l'època del glam-rock), però que a mi em sembla rematadament frívol, accentuat amb aquests cors femenins que, si més no, en ressalten el patró de crida-resposta que mencionava a l'inici.

- BOB DYLAN/BRYAN FERRY. A Hard Rain's A-Gonna Fall. The Freewheelin' Bob Dylan (1963)/These Foolish Things (1973).

Nota: Aquesta CdD està dedicada a totes les víctimes de la "gota freda" que ha arrasat el Llevant espanyol la setmana passada.

Bored Of Being Sad (Microwave)

 

Malgrat aquest nom d’electrodomèstic tan poc glamurós, MICROWAVE és un interessant trio d'Atlanta, Geòrgia, integrat pel compositor, cantant, guitarrista i productor Nathan Hardy, molt ben secundat pel bateria Timothy "Tito" Pittard i el baixista Tyler Hill.

Cinc anys després del seu tercer LP, Death Is A Warm Blanket (2019), en el que es desviaven del seu estil pop-rock suau dels dos anteriors, Stovall (2014) i Much Love (2016), per adoptar-ne un més intens i agressiu, fa uns mesos han publicat Let's Start Degeneracy (2024), amb el que recuperen les textures pretèrites, amb uns registres que van de l’emo-pop al post-hardcore, amb algun deix psicodèlic, com es podria intuir a l'acrònim del títol, LSD, probablement per la influència del consum, durant un viatge al Perú dels dos primers, de ayahuasca, una substància psicoactiva extreta d'un arbust i popularitzada a Occident per escriptors de la generació beat (coneguts com a beatniks) com William S. Burroughs i Allen Ginsberg.

Un àlbum que pren el nom d’una frase atribuïda a un polític conservador dels anys 70 del s. XX ("Comencem la degeneració") en el que, amb un ànim depressiu fins al nihilisme, el cantant expressa el trauma religiós que li va suposar l'abandó de l'església mormona, així com, una constant en el grup, el consum de drogues i les conseqüents conflictives emocions, amb un so i unes càlides veus que permeten que les lletres adquireixin protagonisme.

Un LP  amb nou tracks més un breu interludi, amb un inici fulgurant amb Portals, una adaptació cantada per Blaire Robinson, la xicota de Hardy (vegeu aquí), de l'himne tradicional cristià Softly And Tenderly (i aquí), seguida de les meves preferides, Circling The Drain, Straw Hat i, és clar, la CdD.

Seqüenciada en quart lloc, Bored Of Being Sad conté una enganxosa tornada en la que semblen reconèixer que hi ha millors maneres d'afrontar la manca d'objectius a la vida que amb el cinisme que els caracteritzava, quan diuen coses com "Estic avorrit d'estar trist, ja no és genial...he creat aquest infern...no puc culpar a ningú més que a mi mateix...":

          And I'm so bored of being sad

          It's not cool anymore

          It's old and I'm bored

          Shit's realyy not so bad

          I created this hell

          I have no one to blame but myself...

- MICROWAVE. Bored Of Being Sad. Let's Start Degeneracy (2024).

Red Right Hand (Nick Cave & The Bad Seeds)

 

El pròxim dijous 24 d'octubre està programat un concert de NICK CAVE & THE BAD SEEDS al Palau Sant Jordi de Barcelona, on presentaran Wild God (2024), el disc que, juntament amb els dos precedents, Ghosteen (2019) i Skeleton Tree (2016), forma una mena de trilogia en la que l'australià, permeteu-me la expressió, "exorcitza els seus dimonis" de tot el que ha passat en els darrers temps, com han estat la mort d'un dels seus fills bessons, amb només 15 anys, al caure d'un penya-segat de Brighton després de consumir LSD, el 2015;  d'un altre fill, el gran, amb problemes de salut mental, als 31 anys, a Melbourne, el 2022, i abans, el 2021, de la cantautora i guitarrista, excomponent dels primers Bad Seeds, musa, exparella i, sobretot, amiga íntima Anita Lane, als 61 anys.

Tres LP d'escolta difícil, que recomano només als iniciats en la descomunal discografia de l'autor -breument esmentada en un post anterior al blog (vegeu aquí), precisament coincidint amb la promoció d'una altra actuació a casa nostra, a la que vaig poder assistir, en aquella ocasió a l'Auditori del Fòrum, el 21 de maig del 2015- de la que avui recordarem un dels més reeixits, Let Love In (1994).

Un àlbum en el que Cave (veu i teclats) s'acompanya d'uns Bad Seeds integrats aleshores per Blixa Bargeld a la guitarra i el multiinstrumentista Mick Harvey, que posteriorment abandonarien la formació, amb Martin P. Casey al baix, Conway Savage al piano i Thomas Wydler a la percussió, amb la participació d'un seguit de convidats entre els que en destacaria Rowland S. Howard als cors i Warren Ellis, qui esdevindria fonamental en el futur de la seva carrera, al violí. 

Una banda monumental a la que el productor, Tony Cohen, va saber extreure tot el seu potencial, amb uns arranjaments tan curosos com subtils en les seves deu tracks, composades pel cantant, amb les seves lletres habituals al voltant de la religió, el sexe, l'amor, la culpa, la solitud o la mort, capturats perfectament en els colors rosa i vermell de la caràtula, de les que en destacaria la inicial, Do You Love Me?, que repeteix al final, Nobody's Baby Now, l'homònima I Love It, Ain't Gonna Rain Anymore i, per sobre de totes, la CdD.

Seqüenciada en cinquè lloc i acreditada a Nick Cave, Mick  Harvey i Thomas Wydler, l'atemporal Red Right Hand és un dels highlights dels seus concerts, en base al seu místic i lànguid groove, a la que la veu del primer, l'orgue de Harvey i les campanes tubulars estratègicament addicionades per Wydler aporten un aire tan obscur i inquietant com podeu comprovar en aquest mític concert, enregistrat el dia 20 d'octubre de 2017 al Royal Arena de Copenhagen (Dinamarca).

- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Red Right Hand. Let Love In (1994).

Highway 61 Revisited (Bob Dylan/PJ Harvey)

 

Dylan Covers-7:

Highway 61 Revisited (1965), com vaig comentar abastament en el seu dia (vegeu aquí), és un àlbum, el sisè de la seva discografia, en el que, per a desconcert dels seus fans inicials, BOB DYLAN, canviant no només el so, amb la incorporació d'una banda elèctrica, sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, va marcar un abans i un després en la seva carrera així com en la història del rock.

Un disc que pren el nom de la carretera estatal, o autopista, 61 que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans, i que per al de Duluth simbolitzava la llibertat, l'oportunitat de fugir de l'opressiu ambient de Minnesota. Un LP que comença amb una de les cançons més emblemàtiques de la música popular, Like A Rolling Stone, a la que vaig dedicar el post esmentat a l'inici, seguida d'altres vuit tan precioses, candidates a futures Dylan Covers, com Tombstone Blues, Ballad Of A Thin Man, Just Like Tomb Thumb's Blues, Desolation Row, una anormalitat per la seva durada, superior als 11 minuts, en la que el cantautor s'acompanya només amb la guitarra i l'harmònica, i l'homònima que he triat com a CdD d'avui.

Highway 61 Revisited és podria interpretar com un tribut a Robert Johnson en la que, en base a un enèrgic ritme blues-rock al que afegeix l'irritant so d'un xiulet (que us estalviaré als dos vídeos d'avui), narra la història de cinc personatges -el primer dels quals és el mateix Abraham (nom del pare de Dylan, per cert), a qui Déu encomana matar el seu fill Isaac  al mateix lloc  on el mític bluesman va vendre l'ànima al Diable- els problemes dels quals s'acaben resolent a la també coneguda com l'Autopista del Blues.

     Oh God said to Abraham, "Kill me a son"

     Abe says, "Man, you must be putting me on"...

     ...Well Abe says, "Where do you want this killing done?"

     God says, "Out on Highway 61".

I, de les diverses versions que se'n han fet del tema, he triat la que va enregistrar al seu segon LP, Rid Of Me (1993), el darrer en format trio, acompanyada de Steve Vaughan al baix i Rob Ellis a la bateria, la meva admirada PJ HARVEY . Un disc composat en un moment especialment difícil de la vida personal i sentimental de la de Dorset (Anglaterra) a la que el productor, el recentment traspassat Steve Albini, va proporcionar un so molt més cru i agressiu que el del predecessor Dry (1992), amb que va rebre un gran reconeixement de la crítica i el públic, que no faria més que incrementar-se en els següents (vegeu aquí i aquí).

Un àlbum de títol tan inquietant ("Desfés-te de mi") com la fotografia de la caràtula, obra de Maria Mochnacz, en la que es mostra esbandint a l'aire els cabells xops, en el que expressa, només en part autobiogràficament, sentiments com la tristesa, el patiment, el despit, la fúria o l'erotisme, en 13 tracks pròpies, de les que en destacaria algunes com 50 ft Queenie o Man-Suze (en la que la mateixa Polly toca l'orgue, el violoncel i el violí) i una versió de la CdD d'avui, en una frenètica interpretació en la que sembla invocar la mateixa Patti Smith, tinc entès que inclosa per suggeriment dels seus pares, molt fans de l'autor.

-BOB DYLAN/PJ HARVEY. Highway 61 Revisited. Highway 61 Revisited (1965)/Rid Of Me (1993).

Help Me Make It Through The Night (Kris Kristofferson)

 

Country Music-6:

La noticia de la mort, el passat dissabte 28 de setembre, als 88 anys, de  KRIS KRISTOFFERSON em va enxampar el dilluns 30 mentre escrivia l'esborrany de la CdD d'aquesta setmana, per el que vaig haver de canviar de pla, tot i què no gaire puix que ja tenia previst dedicar-li el pròxim article de la secció Country Music del blog.

I això perquè, a principis dels anys 70 del s. XX, quan d'adolescent començava la meva afició (o, millor dit, passió) per la música popular, va ser un dels meus ídols del gènere, així com altres "coneguts nostres" com Willie Nelson o Johnny Cash. Un interès que, deixem-ho clar, va durar ben poc, concretament el temps en el que va publicar els seus dos primers àlbums, Kristofferson (1970) i The Silver Tongued Devil And I (1971), enregistrats gràcies al ressò que van obtenir moltes de les seves composicions interpretades per altres cantants, com aquells dos i altres de l'aleshores esplendorosa ciutat de Nashville, Tennessee.

I és que no ho ha va tenir fàcil en els seus inicis aquest fill de militar d’alta graduació, nascut a Texas però criat a Califòrnia, a qui l'abandó de l'exèrcit, al que accedí per pressió del seu pare, amb el grau de capità, li va costar el rebuig de per vida de la família, però que, ja abans, s'havia graduat en Literatura anglesa a la Universitat d'Oxford (Anglaterra) i havia destacat en diversos esports com el futbol americà i la boxa, activitats a les que sempre va prioritzar l'artística.

I tampoc no li va durar gaire l'èxit solista, ja que la seva estrella -amb breus excepcions com el primer disc, Full Moon (1973), a mitges amb la seva segona esposa, Rita Coolidge, o Highwayman (1986), el debut homònim del quartet The Highwaymen, completat amb els esmentats Nelson i Cash i un altre "conegut", Waylon Jennings- va anar llanguint en la dotzena d'àlbums posteriors, al contrari d'una longeva carrera cinematogràfica amb desenes de films, alguns de tan destacats com Pat Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), Alicia ja no viu aquí (Martin Scorsese, 1974), Ha nascut una estrella, coprotagonitzat amb Barbra Streisand (Frank Pierson, 1976), la nissaga Blade, amb Wesley Snipes o un remake de El planeta del simis (Tim Burton, 2001).

A l'hora de triar la CdD, no he tingut cap dubte, havia de ser un tema del seminal Kristofferson, un LP que, inicialment, passaria desapercebut però la interpretació de dos temes del qual, Sunday Mornin', Comin' Down per Johnny Cash i, sobretot, Me And Bobby McGee (vegeu aquí) per Janis Joplin (i aquí) -qui avui, precisament, fa 54 anys que ens va deixar-  van impulsar de tal manera que la discogràfica el reeditaria amb la decisió, per a mi abominable, de canviar el títol original amb el cognom del cantautor pel d'aquesta cèlebre composició, de la que el productor, Fred Foster, n'és coautor.

Un àlbum amb 12 tracks amb melodies tan senzilles com les lletres, no exemptes de poesia, al voltant de problemes quotidians com l'amor, el sexe, la solitud o la llibertat, la temàtica habitual de la música country del moment, de les que escollit com a CdD la seqüenciada en cinquè lloc, Help Me Make It Through The Night.

Una balada que ha estat versionada per multitud de grans cantants de country com Sammi Smith, Tammy Wynette, Joan Baez, el mateix Elvis Presley o, com no? Willie Nelson i Johnny Cash, en la que una persona anhela una intimitat sexual que, com diu el títol, "l'hi ajudi a passar la nit", una lletra controvertida, a oïdes dels més puritans, per massa explícita...sobretot quan qui la interpretava era una dona.

- KRIS KRISTOFFERSON. Help Me Make It Through The Night. Kristofferson (1970).