Theme From Shaft (Isaac Hayes)

MN(I)O-18:

Nascut en una humil família rural de Tennessee, orfe i criat pels avis materns, ISAAC HAYES va retornar als estudis que havia abandonat gràcies al suport dels seus mestres de l'institut de Memphis, conscients del talent musical que abrigava aquell adolescent, dotat d'una prodigiosa veu de baríton i bona tècnica amb instruments com el saxòfon i el piano, que iniciaria la seva carrera com a músic de sessió de la mítica Stax Records per acabar convertit en un reeixit compositor, cantant, arranjador i productor.

Una trajectòria com a compositor, sovint associada a David Porter, amb més de 200 cançons per a artistes de la casa, com la coneguda Soul Man per a Sam & Dave (vegeu aquí), paradigma del que es coneixeria com a southern soul, i que donaria pas a una de solista amb desenes d'àlbums amb els que obtindria tanta popularitat, i calers, com despertarien una vena altruista, inspirada pels professors abans esmentats, a favor de la educació de les classes més desfavorides i contra les drogues, així com al desenvolupament dels països africans (pel que va arribar a establir nexes amb la família reial de Ghana) mitjançant la fundació que porta el seu nom. 

Una discografia de la que en voldria destacar tres obres, totes dels seus inicis, la primera és el seu segon àlbum,  Hot Buttered Soul (1969), acompanyat de The Bar-Kays, amb només quatre temes, dels que en sobresurten les radicals versions de Walk On By, composat per Burt Bacharach i Hal Davis per a Dionne Warwick i la de la CdD de fa quatre setmanes, By The Time I Get To Phoenix, de Jimmy Webb (aquí) a les que aplica ritmes sensuals i llargs desenvolupaments instrumentals (de més de 12' i 18' respectivament) que reinterpreten un estil que podríem etiquetar com "soul simfònic".

Un altre és Black Moses (1971), el seu cinquè, amb el títol del sobrenom (Moisès Negre) que li van posar els directius d’Stax per l'efecte que la seva música exercia sobre els joves negres i que Hayes, profundament cristià en aquella època (tot i que amb el temps abraçaria la Església de la Cienciologia) inicialment rebutjaria. Un doble LP en el que alterna temes propis amb versions d'altres com Never Can Say Goodbye, popularitzat pels Jackson 5, o I'll Never Fall In Love Again, una altra de Bacharach-David per a la Warwick.

I el tercer, el que conté la CdD d'avui, enregistrat entre els dos anteriors, diria que no millor que aquests però que li donaria la màxima popularitat de la seva discografia, la BSO de la pel·lícula Shaft, estrenada aquí com Las noches rojas de Harlem (Gordon Parks, 1971), unes de les més representatives del subgènere conegut com "blaxploitation" (i aquí)

Una de les múltiples participacions en el mon del cinema, de les que en sobresurt la de la escatològica sèrie d'animació South Park, en la que, a més a més de composar i interpretar molts temes, va posar la veu al personatge de Jerome "Chef" McElroy durant nou temporades, fins que van gosar criticar la seva venerada Cienciologia, tot i que aleshores ja havia patit el primer dels dos ictus que acabarien amb la seva vida el 2008, amb només 65 anys.

I així arribem a la cançó avui escollida, el Teme From Shaft, un dels tres amb participació vocal dels 15 que conté el doble LP de la BSO, composat i produït per Hayes i enregistrat amb l'acompanyament instrumental de The Bar-Kays i The Isaac Hayes Movement i tres veus de suport, amb una complexa obertura en base de soul i funk en la que destaquen la línia de guitarra amb efecte wah-wah de  Charles Pitts i el ritme dels charles del bateria Willie Hall, als que s'afegeixen els teclats, interpretats pel mateix Hayes, i els vents, en una llarga introducció de més d'un minut i mig, fins que entra la veu de l'autor per destacar la personalitat (i l'atractiu sexual) del detectiu John Shaft amb una lletra que, en aquell moment, es va considerar força atrevida.

Una composició amb la que va obtenir l'òscar a la millor cançó original, a la cerimònia d'entrega del qual va pujar a recollir acompanyat de la senyora Rushia Wade, l'avia que el va criar.

-ISAAC HAYES. Theme From Shaft. Shaft (1971).

Shine On (The House Of Love)

 

Amb un nom extret de la novel·la  A Spy in the House of Love, escrita per Anaïs Nin l'any 1954, THE HOUSE OF LOVE és una banda creada a Londres pel compositor, cantant, guitarrista Guy Chadwick i el guitarra solista Terry Bickers, que va obtenir un debut molt reeixit amb l'àlbum homònim del 1988, del que en destaca un dels seus hits més coneguts, Christine (vegeu aquí).

Un disc que els va comportar tanta popularitat com problemes d'ego, el que, unit a les seves addiccions a drogues com l'LSD i alcohol, i greus problemes de salut mental de Bickers, van suposar un distanciament tan gran que faria insuportables els dos anys que van trigar a publicar el segon LP, també de títol homònim, tot i que se'l sol conèixer com a Fontana (que no és sinó el nom de la nova discogràfica amb la que van tenir tants problemes) o, per la icònica caràtula, obra de Trevor Key, The Butterfly Album (1990), amb la publicació del qual aquell abandonaria la banda, essent substituït per fins a tres guitarristes diferents que, després del Babe Rainbow (1992), acabarien deixant Chadwick sol amb l'instrument en un quart, Audience With The Mind (1993) que, donats els resultats comercial cada vegada pitjors, donaria per finalitzada la primera etapa del grup.

Una dissolució que portaria al líder a una forta depressió que el faria prendre consciència dels problemes del seu ex-col·lega, amb qui, deu anys després i amb diversos projectes poc reeixits, s'acabaria reconciliant per donar lloc a una reagrupació plena d'intermitències i la publicació de tres LP més, els anys 2005, 2013 i 2022, que no els han fet "reverdecer los laureles" dels dos primers, en els que van comptar amb la secció rítmica integrada per Chris Groothuizen al baix i Pete Evans a la bateria.

I d'aquells, em quedo amb el segon, un disc de marcat so de guitarres psicodèliques, per al conflictiu (reitero) enregistrament del qual van emprar diversos estudis i fins a quatre productors diferents, amb un resultat artístic molt superior al que n'era d'esperar, amb dotze precioses tracks, algunes de tan conegudes com I Don't Know Why I Love You (aquí), The Beatles And The Stones (i aquí) o la CdD, Shine On, una nova versió d'un single publicat el 1987 i que no va estar inclòs en el seminal LP.

Una meditació poètica sobre els dubtes que acompanyen la transició de l'adolescència a l'estat d'adult i la lluita per trobar la llum en un mon que sembla distant i fosc, la tornada de la qual, "She, she, she, she Shine On", actua com un mantra d'esperança i resiliència, una crida a "brillar", probablement adreçada a una figura femenina que suposi el far que il·lumina en temps difícils.

- THE HOUSE OF LOVE. Shine On. Fontana/The Butterfly Album (1990).

Love Takes Miles (Cameron Winter)

 

Com us avançava la setmana passada al post de Geese, el d'avui el dedicarem al debut en solitari del seu enigmàtic líder, CAMERON WINTER, amb l'LP Heavy Metal (2024), publicat al desembre de 2024, tot just fa un any, coproduít amb Loren Humphrey.

Un àlbum de títol equívoc, donat que no hi ha rastres d'aquest estil, en benefici d'una barreja de folk, country, rock, blues, soul i jazz que algú ha gosat comparar amb el mític Astral Weeks (1968) de Van Morrison -amb el que comprarteix la semblança de que els músics toquen en un pla diferent a la veu, que és la força aglutinadora que el sosté- en el que, a excepció de James Richardson, el guitarrista de Real Estate, hi participen intèrprets de mandolina, arpa de boca, vibràfon, vents i percussió reclutats per craigslist (la web d'anuncis classificats per ocupacions) i, si hem de creure al cantautor, fins i tot un nen de cinc anys tocant el baix, a més a més del seu orgue Wurlitzer, és clar, amb un resultat que només podem qualificar de virtuós, i més si, com reconeix, per a l'enregistrament han utilitzat il·lícitament sales d'exposició de diversos Guitar Centers (botigues d'instruments i accessoris musicals).

Un disc de 10 tracks amb estructures pop atemporals que contrasten amb uns arranjaments sovint extravagants i, a vegades, encantadorament infantils, en el que el de Brooklyn, aleshores amb 22 anys, expressa de forma una mica surrealista, tot sigui dit, la dificultat de crear tot sol una obra mestra mentre es passa per un episodi depressiu ("Continuaré trencant tasses fins que la meva mà esquerra sembli malament, fins que les meves drogues miraculoses escriguin la cançó miraculosa...com Brian Jones, vaig néixer per nadar" diu a la inicial The Rolling Stones) que fa xocar el mon contra les seves pròpies expectatives i converteix la vulnerabilitat en un acte de resistència. Unes lletres gens improvisades, escrites amb més cura de l'habitual en aquests temps i que ens evoquen a artistes torturats com Leonard Cohen, Bob Dylan o Nick Cave, a qui segur que el bo de Cameron s'ha afartat d'escoltar.

Deu temes que comencen lentament en els que la veu, com una inspiració profunda emergint des del fons, avança cap a una mena de catarsi en la que allibera la ràbia acumulada com quan reconeix els seus problemes amb l'alcohol a Drinking Age dient "Avui he conegut qui seré d'ara en endavant, i és una merda" o a $0, en la que s'identifica com un home de "zero dòlars" mentre repeteix "Em fas sentir com un dòlar a la teva mà" o a la mateixa CdD, Love Takes Miles.

El tema més pop de l'àlbum, una veritable cançó d'amor en base al piano, al final de la qual s'hi afegeixen unes precioses cordes, en la que la veu, modulada entre la vulnerabilitat i el desafiament, és la veritable eina narrativa. Una composició en la que -com el seu títol (L'amor fa quilòmetres) suggereix- utilitza diverses metàfores relacionades amb el moviment com "Sense moure'm no sóc aquí", "l'amor triga quilòmetres, triga anys" o "necessito els teus peus més que tu", de la que tot seguit en podeu gaudir en la versió original del disc i en un directe de la gira de presentació en la qual s'acompanya únicament d'un piano, que sol interpretar d'esquena al públic i a les fosques, el que accentua el seu dramatisme.

- CAMERON WINTER. Love Takes Miles. Heavy Metal (2024).

100 Horses/Cobra (Geese)

Amb el seu tercer àlbum, Getting Killed (2025), quart si contem l'autoeditat A Beautiful Memory (2018), accessible només per streaming, i precedit per Projector (2021) i 3D Country (2023), els novaiorquesos GEESE, dels que no havia sentit a parlar fins al passat mes de setembre, m'han sorprès com feia temps que no em passava.

Es tracta d'un grup d’indie-rock de Brooklyn, NY -integrat inicialment per una colla d'amics de l'institut, el lletrista, cantant, guitarrista, teclista i autèntic líder, Cameron Winter, -qui, per cert, a les acaballes del 2024 havia debutat en solitari amb el també reeixit Heavy Metal (2024), del que en parlarem el divendres que ve-, la guitarrista Emily Green, el baixista Dominic DiGesu, el bateria Max Bassin i un altre guitarrista, Foster Hudson, que deixaria la formació el 2024, als que sol acompanyar en les actuacions en directe el teclista Sam Revaz- el nom del qual, "Oques", s'inspira en el malnom de Goose ("Oca") amb el que anomenen a l'única fèmina del quartet.

Un darrer LP, l'ambigu títol del qual, en català "Assassinant", s'interpreta com una declaració d'intencions, com un acte de fer morir l'antic per obrir pas a noves idees, això sí, amb un bagatge d'influències que inclouen el post-punk, el psych i el prog-rock, que expressen en onze tracks d'estructura tan caòtica com passional és la seva interpretació, a la que la teatralitat i la peculiar dicció de la veu del frontman aporta una identitat que ajuda a redefinir alguna cosa més que una simple banda de guitarres.

Un disc enregistrat a Los Angeles, Califòrnia, coproduït amb Kenneth Blume III, conegut abans com Kenny Beats, en el qual, de la fusió d'estils aparentment divergents n'obtenen un resultat peculiarment eclèctic que, si em permeteu, goso qualificar d'experimental, capaç d'arrossegar a un estat de trànsit fins i tot als seguidors del blog més descreguts a l'escoltar peces com Trinidad, Cobra, Husbands, 100 Horses o Taxes.

I, com a mostra, a continuació podeu gaudir d'un set de tres temes, dos dels esmentats, 100 Horses, en el que el ritme avança amb una fúria controlada que, malgrat una percussió que t'arrossega i riffs a dojo,  mai no s'arriba a desbocar i Cobra, en el que la tensió continguda i la veu desemboquen en una espiral hipnòtica, gairebé delirant, i un tercer, a mode de bonus track no inclòs en el disc, que us sonarà, una versió del conegut You Get What You Give de New Radicals.

-GEESE. 100 Horses/Cobra. Getting Killed (2025).

 

By The Time I Get To Phoenix (Jimmy Webb/Johnny Rivers)

 

A propòsit de Jimmy Webb-1:

Amb el post d'avui iniciem una petita sèrie a propòsit d'un músic nord americà a qui hem esmentat un parell de vegades al blog, concretament com a autor de diversos hits per a The 5th Dimension o del tema per el que acabarien sent coneguts The Highwaymen, molt més reeixit com a compositor, sobretot durant la dècada dels 60 del s. XX, en un sol any de la qual, el 1968, va obtenir tres premis Grammy, als que dedicarem sengles CdD, que com a cantautor en solitari, carrera en la que ha publicat més d'una dotzena d'àlbums, en tres períodes separats amb intervals de fins a deu anys, en els que s'ha centrat en la creació de BSO per a pel·lícules i sèries de TV, un musical i, fins i tot ha escrit un llibre, dels que no tinc previst tractar.

Em refereixo a JIMMY WEBB, oriünd d'Oklahoma i criat a Los Angeles, Califòrnia, la vida del qual, inicialment treballant com a compositor per a grups de la discogràfica Motown com The Supremes, faria un gir de la mà de JOHNNY RIVERS, el futur productor dels esmentats The 5th Dimension, qui, en el seu LP Changes (1966), seria el primer d'enregistrar un tema, By The Time I Get To Phoenix, motiu pel que comparteix protagonisme a la CdD d'avui, tot i que la versió més coneguda del qual és la que va fer a l'any següent Glen Campbell i que, així mateix, han interpretat molts altres cantants com Isaac Hayes, en el seu aclamat Hot Buttered Soul (1969) -del que en parlarem algun dia a la secció MN(I)O- i "coneguts nostres" com Frank Sinatra, Four Tops, James Brown o , fins i tot, Nick Cave & The Bad Seeds en el seu àlbum de versions Kicking Against The Pricks (1986).

Una composició d'un estil allunyat al predominant al blog en la que l'autor, amb només 21 anys, relata el trencament de la relació sentimental amb una tal Suzy Horton (posteriorment Suzy Ronstadt, ja que s'acabaria casant amb un germà de Linda, la famosa cantant de pop-country-rock), a la que abandona i, mentre viatja en cotxe des de L.A. a la seva Oklahoma natal, va reflexionant: 

          Quan arribi a Phoenix ja s'haurà llevat

          Trobarà la nota que li vaig deixar a la porta...

          ...Quan arribi a Albuquerque ja estarà treballant...

         ... Quan arribi a Oklahoma ja estarà dormint...

Oferta i rebutjada per diversos intèrprets fins que el propietari de Sun City Records la utilitzaria per encetar el seu tercer LP, l'esmentat Changes, onze de les dotze tracks del qual son versions, a excepció de la setena, Poor Side Of Town, coescrita per Rivers i Lou Adler, el productor.

Tot seguit podem gaudir de les versions de l'autor i del primer que va creure en el tema, molt reeixit durant diverses dècades, però, sobretot, per la de Campbell, el popular cantant de country que protagonitzarà el pròxim post d'aquesta sèrie (i que, finalment, he decidir afegir i podeu també escoltar aquí), en el seu LP  homònim By The Time I Get To Phoenix (1967).

- JIMMY WEBB/JOHNNY RIVERS. By The Time I Get To Phoenix. Changes (1966).

Gravity Of The Situation (Vic Chesnutt)

 

El 25 de desembre del 2009, al cap d'uns dies en coma per ingerir una gran quantitat de psicofàrmacs, el cantautor de Jacksonville, Florida, VIC CHESNUTT moria en un hospital d'Athens, Geòrgia, ciutat on residia des de poc després de patir, amb 18 anys i sota els efectes de l'alcohol, un greu accident de trànsit que el mantindria postrat en cadira de rodes, tetraplègic, de per vida.

Una situació que va condicionar la seva existència, amb un marcat sentit de l'humor negre, una depressió crònica i freqüents recaigudes en l'addicció a la beguda que va anar, en part, superant amb la seva carrera musical, en la que va publicar dotzena i mitja de LP, els dos primers, Little (1990) i West Of Rome (1991), produïts pel seu mentor, Michael Stipe, el cantant dels REM, veí de la mateixa Athens.

Una discografia, per a l'enregistrament de la qual, acompanyant-se d'una guitarra acústica que interpretava dificultosament amb el parell de dits útils que li restaven i una harmònica, va comptar amb la col·laboració de multitud de músics, molts d'ells "coneguts" nostres, de la que en destacaria àlbums com Is The Actor Happy? (1995), The Salesman And Bernadette (1998), en el que participen els Lambchop i Emmylou Harris; Ghetto Bells (2005), amb els llegendaris Bill Friser i Van Dyke Parks; North Star Deserter (2006) o el darrer, Skitter On Take Off (2009), amb el meu estimat Jonathan Richman, molt més reconeguts per la crítica, que el considera un precursor de l'estil alt-country o, si hi preferiu, "americana", que comercialment, per el que, ni els ingressos per les vendes ni els tours, com els que el va portar a casa nostra el 1995 i el 2008, van ser suficients per sufragar les despeses del nefast sistema sanitari del seu país.

Una situació crítica pal·liada temporalment amb la publicació de Sweet Relief II: Gravity Of The Situation (1996), un disc d'homenatge amb versions de composicions seves a càrrec d'artistes també "coneguts" com la seva amiga Kristin Hersh (ex Throwing Muses), REM, The Smashing Pumpkins, Soul Asylum i altres com Garbage o Madonna, administrat i produït per la Sweet Relief Foundation, presidida per Victoria Williams, precisament la primera beneficiada per aquesta iniciativa a causa de patir la mateixa situació, provocada en aquest cas per una esclerosi múltiple, però insuficient a llarg termini, amb el que el deute va assolir uns inassumibles més de 50.000$ que, finalment i després de diverses temptatives, va comportar el suïcidi de James Victor Chesnutt, als 45 anys.

Un disc el subtítol del qual, "La gravetat de la situació", correspon al tema inicial dels 14 que conté Is The Actor Happy?, possiblement el seu millor disc o, si més no, el més accessible. Un àlbum produït per John Keane, farcit de delicades melodies amb arranjaments folk-rock que s'alternen amb impactants crescendos de guitarra i amb lletres tendres i punyents, sempre estremidores, de les que en destacaria algunes com Onion Soup, Guilty By Association (el duet amb M. Stipe que el tanca) o la carta de presentació, aquesta Gravity Of Situation que he triat com a CdD d'avui, de la que en podeu gaudir en aquesta emotiva interpretació, on l'acompanyen alguns dels músics esmentats.

- VIC CHESNUTT. Gravity Of  The Situation. Is The Actor Happy? (1995).

Changes (Alien Boy)

 

ALIEN BOY és una banda de rock de Portland (Oregon) liderada per la compositora, cantant i guitarrista Sonia Weber, habitualment acompanyada pel bateria Derek McNeil i diferents músics de la escena local en cada un dels tres LP que han publicat, Sleeping Lessons (2018) -que pren el títol de la cançó que obre el disc Wincing The Night Away (2007) d'uns "coneguts" nostres, The Shins)- Don't Know What I Am (2021) i You Wanna Fade? (2025), en aquest darrer, concretament, pels guitarristes Caleb Misclevitz i A.P. Fiedler.

Un tercer àlbum en el que, al seu distintiu pop-rock de guitarres (a l'estil jangle) carregades de pedals de fuzz amb tocs de shoegaze, embolcallant les melodies vocals sense arribar-les a aclaparar, hi incorporen sintetitzadors i caixes de ritmes que fan captar l'atenció del seu, cada vegada més nombrós, grup de fans, que segueix les emotives lletres amb les que la frontwoman canta sobre les seves inseguretats i dubtes al voltant de l'amor i el desamor.

Dotze tracks en tot just 45 minuts, per el que les podeu escoltar d'una tirada o, si aneu justos de temps, seleccioneu-ne algunes (que us encomanaran les ganes de seguir amb la resta) com I Broke My World, You Want Me Too o la CdD, Changes.

Una elaborada composició de rock vaporós, caixes de ritme incloses, amb estructures complexes i un pont en el que A.P. Fiedler es desboca a la lead guitar, en la que l'autora tracta d'identificar quan son necessaris els canvis (Changes), encara que no vinguin de gust, com diu a la tornada: "Els canvis em fan sentir fotuda, em fan perdre el control com si mai hagués de tornar a casa..."

               Changes got me feeling fucked up
               Got me freaking out like I'll never go home
               Changes got me feeling fucked up
               Got me freaking out, like I'll never be home again

- ALIEN BOY. Changes. You Wanna Fade? (2025).