Françafrique (Tiken Jah Fakoly)

 

Africana 21:

L'any 2002, passejant per Bobo-Dioulasso (Burkina Faso), em vaig aturar a una paradeta de carrer i, seguint el meu costum de comprar, abans de que se li digués així, comerç de proximitat, li vaig demanar al venedor la cinta de cassette que estava sonant, una música reggae amb un clar deix de l'Àfrica Occidental.

Es tractava del compositor i cantant ivorià Doumbia Moussa Fakoly qui adoptaria un nom artístic amb referències al malnom de "Tieni", deformat a Tiken, que li va posar el seu pare i que, en la seva llengua, el mandinga, significa "agitat", i Jah, un dels noms amb el que es coneix l'emperador Haile Selassie, el "Negus", el mite de la cultura rastafari.

I és que, TIKEN JAH FAKOLY, membre d'una família de griots (concepte que els seguidors de la secció "Africana" del blog coneixeu prou bé), continuant l'estel·la d’Alpha Blondy (el protagonista de la darrera CdD de la secció), mescla les bases del dub i el reggae jamaicans amb el soukouss africà, en front de Babilònia, l'explotador enemic comú, amb un estil reivindicatiu, alhora que alegre i festiu, que llença un missatge transfronterer que anima els joves a no abandonar la seva terra a la recerca d'un mon idíl·lic, i crític amb la religió, els polítics corruptes i les multinacionals que perpetuen el model d'esclavitud, substituït ara per la colonització econòmica.

Un compromís social, que li va comportar durant un temps exiliar-se al veí Mali, per amenaces contra la seva vida, al que recentment ha afegit la lluita contra el canvi climàtic i les seves conseqüències, com l'escalfament global, palès en el seu disc Le Monde est chaud (2019), que va presentar a casa nostra a la Sala Apolo, en el marc del Festival Cruïlla Tardor del 2019.

Una actuació en la que impactava una imponent presència escènica, vestit amb una túnica tradicional, acompanyat de dues coristes i d'unes seccions d'instruments occidentals com guitarra, baix, bateria i teclats i africans com la kora, el ngoni, el balafò i el djembé, prou coneguts dels seguidors de la música de l'Àfrica de l'Oest.

Com a CdD he triat el tema homònim que enceta la cinta que vaig comprar a Bobo, a 500 Km de la seva Odienné natal, a Costa d'Ivori, la fotografia de la qual il·lustra el post d’avui, Françafrique (2002), composat en col·laboració amb l'escriptor François-Xavier Versvhave, autor del llibre amb el mateix títol, el primer dels seus enregistraments als Tuff Gong Studios de Jamaica i un dels més reeixits d'una carrera artística de més de 25 anys, dels que en destacaria altres com Cours d'histoire (1999) o L'Africain (2007), amb la que ha adquirit un carisma comparable a mites coneguts al blog com Bob Marley, Salif Keïta o James Brown en base a la conjunció de la innovació musical amb el rigor polític i el compromís amb la lluita contra la pobresa i la discriminació al seu continent.

- TIKEN JAH FAKOLY. Françafrique. Françafrique (2002).

Xian Man (Stephen Malkmus)

 

Berman/Malkmus 5.

En el darrer post de la sèrie dedicada a David Berman i STEPHEN MALKMUS comentarem el darrer disc d'aquest, Traditional Techniques (2020), amb un registre absolutament diferent del que coneixem en les seves etapes liderant Pavement o en solitari, acompanyat de The Jicks.

Un àlbum en el que el genuí referent de l’indie-rock s'acompanya de músics com el multiinstrumentista, i productor, Chris Funk (de The Decemberists), el guitarrista Matt Sweeney i l'afganès Qais Essar, entre altres, amb un resultat tan sorprenent com fascinant. Una obra eminentment acústica amb temes d'estructures sinuoses basades en la seva guitarra de 12 cordes i una secció de cordes, a les que, puntualment, s'afegeixen la guitarra elèctrica, les flautes i el sitar, que li aporten un toc psicodèlic a l'estil del folk-rock de finals dels anys 60. 

I tot això sense trair la seva particular, per lúcida i càustica, visió del mon, defugint de la nostàlgia a la recerca de noves fonts d'inspiració. I a fe que la troba, com es pot comprovar, emmarcades entre la inicial ACC Kirtan i la tendra Amberjack final, en aquestes deu tracks de les en destacaria altres com The Greatest Own In Legal History, Shadowbanned i la CdD, Xian Man.

Un tema a ritme de blues, amb un riff de guitarra acústica de l'autor i un solo de la elèctrica de Sweeney espectaculars, el títol del qual correspon a l'abreviatura de la paraula "christian", sense cap referència, doncs, a la ciutat xinesa, famosa per la troballa dels guerrers de terracota.

 - STEPHEN MALKMUS. Xian Man. Traditional Techniques (2020).

Munich (Editors)

 

EDITORS és una banda de Birmingham, Anglaterra, formada inicialment pel cantant i guitarrista Tom Smith, el guitarrista i teclista Chris Urbanowicz, el baixista Russell Leetch i el bateria Ed Lay, que podem enquadrar en el revival del moviment post-punk de començament de segle, a l'igual que els tanmateix britànics Bloc Party o els americans Interpol, tots ells amb deutes amb icones d'aquest blog com Joy Division, The Smiths, The Cure o Echo & The Bunnymen.

Des del 2005 han publicat mitja dotzena d'àlbums, el més aclamat dels quals és el seminal The Back Room (2005), un disc de rock tan fosc com sembla indicar el seu títol ("La rebotiga") , basat en un joc de guitarres reverberants que, en algun moment, m'evoca als U2, i la veu apassionada i profunda del líder, amb 11 tracks dels que en destacaria l'inicial, Lights, i altres com Blood, All Sparks, Bullets, la número vuit i hit més promocionat en el seu moment i la meva preferida i, per tant, CdD d'avui, Munich, amb la célebre tornada:

          People are fragile things, you should know by now

          Be careful what you put them through

          People are fragile things, you should know by now

          You'll speak when you're spoken to

          

Un LP que els va donar molta popularitat però que no els va fer caure en l'autocomplaença, de manera que a cada nou entrega van aportar innovacions, amb un gir cap als teclats electrònics en el tercer, i també reeixit In This Light And On This Evening (2009), que, per contrarietat amb aquesta deriva, va suposar l'abandonament de Urbanowicz, substituït per dos membres nous, el guitarrista Justin Lockey i el teclista Elliott Williams.

Per aquells seguidors dels grups esmentats en el primer paràgraf que no conegueu als protagonistes d'avui, us recomano fer-vos amb Black Gols. Best Of Editors (2019), una recopilació de 16 temes de la seva carrera i vuit bonus tracks de versions acústiques alternatives que, de ben segur, agradaran als fans de tota la vida, els que esperem que es confirmi la seva presència al Festival Barcelona Primavera Sound de l'any que ve.

 - EDITORS. Munich. The Back Room (2005).

Robber (The Weather Station)

 

THE WEATHER STATION -no confondre amb el llegendari grup de jazz-rock Weather Report- és un projecte de la cantautora canadenca Tamara Lindeman que, en els cinc LP's que ha publicat des del 2009, ha evolucionat espectacularment del folk, amb discos com The Line (2009) o l'aclamat All Of It Was Mine (2011), acompanyada de Daniel Romano, al pop-rock de Loyalty (2015) i l'homònim The Weather Station (2018), per donar el salt definitiu amb el recent Ignorance (2021).

Un àlbum en el que la convincent lletrista, a qui s'ha comparat amb coneguts del blog d'èpoques pretèrites com Joni Mitchell o Leonard Cohen, o contemporanis com Bill Callahan o Weyes Blood, mostra el seu compromís en la lluita contra el canvi climàtic, patent tanmateix en la seva participació en múltiples debats i en actes dels Fridays for Future, el moviment liderat per l'activista sueca Greta Thunberg.

Una obra en la que cobra protagonisme la detallista producció de Marcus Paquin, qui ha treballat per a bandes com The National o Arcade Fire, amb luxosos arranjaments de cordes, a càrrec de la de Toronto i, en un parell de temes (Wear, Trust), del nostre "amic" Owen Pallett, que li proporcionen una atmosfera intimista, amb incursions en el soft-rock dels 70, a l'estil Fleetwood Mac (Tried To Tell You, Separated) i en el sophistipop dels 80, com el de Talk Talk.

Una comparació ben patent a la track que enceta el disc i CdD d'avui, Robber, en la que a les cordes i als omnipresents sintetitzadors, interpretats per Johnny Spence i la mateixa Lindeman, s'hi intercalen interludis  d'aires "jazzy" del saxòfon de Brodie West i detalls de percussió de l'esmentat Paquin i en la que fa una crítica gens velada al capitalisme quan ens ve a dir que el lladre (robber) no cal que ens odiï per robar-nos, simplement té permís legal per fer-ho.

 - THE WEATHER STATION. Robber. Ignorance (2021).