I Got You (I Feel Good) (James Brown)

El capítol MN(I)O 8 està dedicat a un artista la influència del qual en la evolució de la black music (la música negra a la que al·ludeixo) en els anys 60 i 70 ha estat, com explicaré, transcendental. 

JAMES BROWN, nascut el 1933 en el si d'una família desestructurada de classe molt baixa, va tenir una infància difícil i abans dels 20 anys, amb motiu d'un robatori a mà armada, va estar detingut i engarjolat, fet que, com es veurà, es repetiria diverses vegades al llarg de la seva vida. El seu caràcter fort i impulsiu, que tants problemes li va comportar, va ser fonamental per superar les adversitats i així, només sortir del reformatori que li va estalviar, per bona conducta, uns quants anys de presó, va ingressar al grup de gospel The Starlighters el qual, sota el seu lideratge, va evolucionar cap al Rhythm & Blues al temps que es canviaven el nom pel de The Flamous Flames.

Amb ells va publicar uns quants singles amb gran èxit de vendes (Please, Please, Please; Try Me, It's A Man's, Man's, Man's World...) i un LP considerat com un dels millors discos en directe de tots els temps. Es tracta del Live At The Apollo (1963), gravat al Theatre Apollo de Harlem (New York, USA), precisament en recinte en que es faria la vetlla per la seva mort, el dia de Nadal de 2006, als 73 anys, abans de ser enterrat a Augusta (Atlanta), a tocar de la seva localitat natal de Barnwell (Carolina del Sud).

Però el millor estava per venir, el 1965, consolidat com una de les grans estrelles del R&B i de la seva derivació amb fort contingut social amb consciència racial, el soul, va fer una aportació absolutament original, amb temes com Papa's Got A Brand A New Bag i Cold Sweat, va prescindir de la melodia per ressaltar el ritme, amb compassos sincopats, guitarres entretallades i tractant cada instrument, veu inclosa, com si fora percussió, amb el resultat d'un estil contraposat i gens ensucrat, que rescatava el jazz i, sobretot, els ritmes afro-cubans i que es coneixeria com a funk.

Una altra característica seva va ser la energia que traspuava als seus concerts, el que va aconseguir separant-se de The Flamous Flames i reclutant una banda més jove, que va anant canviant de nom (The Pacemakers, The JB's) i de membres al llarg dels anys sense minvar la seva qualitat i per la qual van passar grandíssims instrumentistes com Bootsy Collins, Fred Wesley o Maceo Parker, amb els que va assolir nous èxits com Soul Power o la coneguda Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine. 

Però quant tot semblava anar-li de cara, havent participat com a actor en pel·lícules com The Blues Brothers (John Landis, 1980), amb Dan Aykroyd i John Belushi i com a compositor de bandes sonores com Rocky IV (Silvester Stallone, 1985), van tornar els problemes legals, per violència de gènere (1988), per tinença d'armes i consum de drogues (1996) i, entre la saturació del mercat per les seves nombroses publicacions i la aparició del rap, la seva estel·la va anant decaient, tot i què la seva influència ha estat reconeguda en la evolució del gospel al R&B, al soul i al funk i la transcèndencia sobre estils posteriors com la disc-music, l'afrobeat, el hip-hop, el rap o el house, per no dir sobre molts passos de breakdance, inspirats en els frenètics moviment de ball de Brown a l'escenari.

Un individu que, per les seves qualitats, ha esta conegut amb diversos malnoms, com Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Godfather Of Soul o, com li agradava autoproclamar-se, The Hardest-Working Man In Show Busines (L'home més treballador del món de l'espectacle), i es que a treballador no hi havia qui el guanyés, arribant a efectuar fins a 300 concerts en un any, espectacles en els que ho donava tot, exigència que feia extensiva als seus músics, als que imposava una fèrria disciplina, quasi militar, fins i tot en la indumentària, més que discutible, tot sigui dit.

Com a CdD he escollit el seu tema probablement més conegut, el que encapçala l'àlbum homònim I Got You (I Feel Good) (1966), un blues de dotze compassos, escrit i produït per ell mateix, que conté un solo de saxo alt de Maceo Parker, que ha estat versionat per multitud d'artistes i ha aparegut en unes quantes pel·lícules i sèries de TV. El mateix títol, abreviat, ha estat utilitzat en el llibre autobiogràfic I feel good. Las memorias de James Brown (Ed. Global Rhythm Press, 2007) i el film I feel good (Tate Taylor, 2014), un biòpic interpretat per Chadwick Boseman que va passar sense pena ni glòria.

Ara agafeu-vos bé...o millor aixequeu-vos i balleu, que, en dos moments històrics ben diferents, comença...

          Whooooau! I feel good, I knew that I would, now

          I feel good, I knew that I would, now

          So good, so good, I got you...

- JAMES BROWN.  I Got You (I Feel Good). I Got You (I Feel Good), 1966.

Fire And Rain/You've Got A Friend (James Taylor)

Dels cinc fills del Dr. Isaac i Gertrude (Trudy) Taylor, la cantant d’òpera per influència de la qual es van dedicar tots al mon de la música, només el segon va obtenir popularitat.

Ens referim a JAMES TAYLOR, nascut a Boston, Massachusetts però criat des dels tres anys a Carolina del Nord, on el seu pare exercia de degà de la Facultat de Medicina a Chapel Hill, qui, a més a més de reconegut guitarrista per la seva tècnica en l’estil "fingerpickin", va esdevenir un dels cantautors més emblemàtics d’una generació, a principis dels anys 70, de la que van formar part Joni Mitchell i Carole King (vegeu aquí la CdD passat) i altres com Carly Simon, la seva primera esposa, John Denver o Jackson Brown.

Un artista la carrera en solitari del qual va començar amb un disc homònim, James Taylor (1968), gravat a Londres i editat per Apple Records, propietat de The Beatles, amb la implicació de George Harrison i el mateix Paul McCartney, qui hi interpreta el baix, que no va obtenir cap reconeixement però que va donar un tomb amb la tornada als USA, acompanyat del seu descobridor i productor Peter Asher, ex-membre de Peter & Gordon, amb Sweet Baby James (1970), una vegada superades una greu depressió, una dependència de la heroïna i un greu accident de moto que van precisar sengles ingressos hospitalaris.

Un disc amb el que va aconseguir un èxit sensacional en base a la seva música tranquil·la i discreta, a les antípodes de la dominant a la tumultuosa dècada anterior, amb traces de folk, country, blues, soul i soft-rock i amb lletres introspectives i autobiogràfiques en les que reflexiona sobre els seus problemes afectius.

Un àlbum en el que destaquen temes com Country Road, amb la mateixa Carole King al piano, o l’homònima Sweet Baby James, però, per sobre de tots, el seu primer hit i CdD d’avui, Fire And Rain, en la que repassa diversos moments de la seva vida, des del suïcidi en un hospital psiquiàtric de la seva amiga Suzanne Schnerr, als seus problemes addictius o els inicis en el mon de la industria musical.

Una reconeguda obra que va tenir continuïtat en la següent, Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971), en gran part per incloure un cover d’un tema aliè, una constant al llarg de la seva carrera, l’arxifamosa You’ve Got A Friend, de la esmentada Carole King, que, tal com us vaig avançar el divendres passat, he afegit com a "bonus track" per tal de que les pugueu comparar, i no cal que us presenti la pianista, oi?

Dos LP sensacionals a partir dels quals el seu èxit va minvar en proporció a la demora en les successives dotzena i mitja de publicacions, amb intervals sovint d’entre quatre i sis anys, però que li han permès una popularitat duradora fins al present, en base a discos de versions, de gravacions en directe i, sobretot, d’interminables gires arreu del mon, com la prevista per al pròxim dimarts dia 20 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

- JAMES TAYLOR. Fire And Rain. Sweet Baby James (1970)/You've Got A Friend. Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971).

Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)

Ry Cooder-2:

El segon post dedicat a Ry Cooder tracta de la seva insòlita col·laboració,  en l'històric disc Talking Timbuktu (1994), amb el músic malià ALI FARKA TOURÉ, la interessant biografia del qual paga la pena conèixer.

Nascut Ali Ibrahim Touré en una aldea a prop de la mítica i extraordinària (i en dono fe, com podeu apreciar a la fotografia inferior) ciutat de Tombouctou, va ser l'únic dels deu germans que va sobreviure a la infantesa, motiu potser pel que va adoptar en malnom gens pejoratiu de "Farka" (ruc), com a símbol de tenacitat. Orfe de pare, que va morir lluitant amb l'exèrcit francès a la segona guerra mundial, va haver de treballar al camp sense accés a la formació fins que, amb la independència del país el 1960 i el recolzament del nou govern a la música i la cultura tradicionals, es va traslladar a Bamako, on va treballar a Radio Mali, el que li va permetre entrar en contacte amb la música occidental, esdevenint gran admirador d'artistes afroamericans com Otis Redding, James Brown i, sobretot, John Lee Hooker, amb qui, a desgrat del tots dos, ha estat reiteradament comparat.

Malauradament, el reconeixement no li va arribar fins als quasi 50 anys, amb la publicació de l'homònim Ali Farka Touré (1987) i de The River (1990), el que li va permetre sortir del país i col·laborar amb músics americans com Taj Mahal, en el disc The Source (1992) o Ry Cooder, en l'esmentat Talking Timbuktu, amb el que va rebre un premi Grammy en la categoria coneguda amb l'actualment injuriat terme de World Music. Un èxit que probablement va suposar més reconeixement per al angelí que per al bo d'Alí Farka, que va tornar a les arrels tradicionals amb Niafunké (1999), en honor a la població de la riba del riu Níger, al nord de Mali, on vivia i seguia cultivant els seus camps d'arròs, de la qual va ser escollit alcalde el 2004 i a la que va fer importants donacions per contribuir al desenvolupament econòmic. I encara tindria temps de publicar, en col·laboració amb un altra icona musical i cultural local, l'intèrpret de kora Toumani Diabaté, un altre disc sensacional (vegeu aquí) amb el que obtindria un segon Grammy, In The Heart Of The Moon (2005), poc abans de morir, el març del 2006 i amb 67 anys, víctima d'un càncer d'ossos, havent deixat acabat un àlbum pòstum en solitari, Savane (2006) i unes cintes de nou amb Diabaté, publicades posteriorment amb el títol de Ali And Toumani (2010).

I, tornant al Talking Timbuktu, que quedi clar que es tracta d'un disc de Touré en el que Cooder exerceix de músic d'acompanyament i, això sí, magníficament, de productor, aconseguint que flueixin amb naturalitat les guitarres acústiques i elèctriques dels dos protagonistes, més les de Clarence "Gatemouth" Brown, i la resta d'instruments, amb la estel·lar secció rítmica occidental formada pel baixista John Patitucci i el bateria Jim Keltner i els percussionistes africans Hamma Sankare (carbassa) i Oumar Touré (congues) amb les veus. 

En aquest aspecte cal destacar el treball del nostre heroi d'avui que ens evoca els cants de treball amb la típica crida-resposta dels esclaus negres de les plantacions del sud dels USA i els seus descendents i que, vista la llavor subsahariana que els va originar, ens hauria de fer revisar conceptes. Així, quan ens referim al "blues del delta", de quin riu estem parlant, del Mississippi...o del Níger?  I aleshores, és realment la col·laboració entre Ali Farka Touré i Ry Cooder tan insòlita com la he qualificat en la primera frase d'aquest post?

Com a CdD he escollit el track seqüenciat en segon lloc, un tema anomenat Soukora, que significa "nit" en bambara, un dels idiomes que utilitza Touré en el disc, a més a més del peul, el songhai i el tamasheck, que, com sabreu els seguidors del blog, és la llengua dels que els occidentals coneixem com a “tuaregs”, com vaig comentar en el post de Bombino que podeu revisitar aquí.

Una preciosa cançó d'amor en la que la música és tan eloqüent com les paraules, que la majoria no entendrem, i que a continuació es pot escoltar en la versió original del disc i en un entranyable vídeo d'un concert acústic amb Ali Farka Touré i els esmentats percussionistes, Hamma Sankare i Oumar Touré, i un corista no especialment "afinat". 

- ALI FARKA TOURÉ with RY COODER. Soukora. Talking Timbuktu (1994).

Ain't No Sunshine (Bill Withers)

El post MN(I)O 6 està dedicat a un artista amb una personalitat singular. Tant com per a ser capaç, en plena fase de reconeixement artístic i comercial, de deixar-ho tot penjat per tornar a la vida “normal” i gaudir de la seva família i dels amics de sempre.

I, si algun seguidor del blog es pregunta el perquè (i als que no, també), li donaré una possible explicació, basada en el fet que el cantant, compositor i guitarrista BILL WITHERS va néixer en el si d'una família nombrosa d'una localitat minera de Virgínia (USA), que es va quedar orfe de pare d'adolescent i va deure de treballar des de ben jove per ajudar la família, va servir nou anys a l'exèrcit i desprès va entrar a treballar a la indústria aeronàutica, concretament fabricant vàters per als avions Boeing, feina que no va abandonar ni tan sols quant, ja amb 32 anys, la fama li va arribar sobtadament amb la CdD d'avui, Ain't No Sunshine. És fàcil comprendre que, al contrari de la majoria d'artistes, en aquell moment el seu caràcter ja estava definit, per el que no li va costar el captar la sobreexplotació a la que estava sotmès per la indústria, el que va evitar, al·legant precisament no tenir la personalitat necessària per a ser un artista, amb un solemne “portazo”. Suposo, però, que amb un bon matalàs pel volum de les vendes de grans altres èxits com Lean On Me, Grandma's Hands (dedicada a l'àvia que tant el va encoratjar de petit), Use Me, Just The Two Of Us o Lovely Day, moltes d'elles interpretades també per altres artistes com Gladys Knight o Aaron Neville, o utilitzades en bandes sonores de diverses pel·lícules i sèries de TV, a més a més de la quantitat d'actuacions que va oferir entre 1970 i 1985, algunes de tan sonades com la que va protagonitzar a Kinshasa (República Democràtica del Congo, aleshores Zaire), juntament amb James Brown, Etta James i BB King, en els dies previs al famós combat de boxa, conegut com a “Rumble in the Jungle”, entre Muhammad Alí i George Foreman pel campionat del mon dels pesos pesants l'any 1974.

Els seus millors àlbums son els tres primers, Just As I Am (1971), produït per Booker T. Jones, tanmateix responsable dels arranjaments i de tocar els teclats, i amb la participació de Stephen Stills a la guitarra; Still Bill (1972), probablement el millor de la seva carrera, i +'Justments (1974), tots ells amb Sussex Records, companyia que va fer fallida i va ser adquirida per Columbia, amb la que en va gravar cinc més, dels que en cal destacar Menagerie (1977), escorat més cap al funk i la disc-music pròpies del moment, respecte al folk-rhythm'n'blues-soul de la etapa inicial.

Ain't No Sunshine, la CdD, cara B del EP (single) amb el tema Harlem, a la cara A, està inspirada en la pel·lícula “Dies de vi i roses” (Blake Edwards, 1962), que tracta dels conflictes autodestructius entre una parella d'alcohòlics, magníficament interpretada per Lee Remick i Jack Lemmon. A la cançó Withers parla de la soledat en absència de la estimada, de que pensa que ella estaria millor sense ell però, destrossat pel dolor de la pèrdua, no deixa de suplicar-li que torni perquè a la seva vida “no hi ha llum si ella no hi es” (Ain't No Sunshine When She's Gone). La música és senzilla i comença amb la veu, així, sense la típica “intro” ni res, seguida d'un baix que va marcant el ritme, de la guitarra i, a la segona estrofa, dels característics violins, molt discutits per alguns (per això us ofereixo dos vídeos, amb i sense violins). Es diu que mentre la composava, a la espera d'inspiració, en el tercer vers repeteix fins a 26 vegades la expressió I Know, que finalment va decidir deixar tal qual pel consells dels seus músics.

Qui vulgui saber de primera mà el motius del sobtat abandó d'aquest home digne i coratjós però no falsament rebel, consentit o capritxós, pot veure el documental titulat precisament, com el segon disc, “Still Bill” (Alex Vlack i Damani Baker, 2009), escollit millor pel·lícula de la secció oficial internacional del festival de documentals musicals In-Edit-Beefeater de 2009 (vegeu aquí).

- BILL WITHERS. Ain't No Sunshine. Just As I Am (1971).

Denw (Oumou Sangaré)

Africana 7:

El seguidors de la CdD més perspicaços haureu observat que, en un blog dominat de forma aclaparadora per música anglosaxona, de tant en tant s'ha "colat" algun artista provinent de l'Àfrica, un continent que estimo i admiro especialment per la seva varietat paisatgística, ètnica i cultural, entesa aquesta en el sentit més ampli, com les arts plàstiques, la gastronomia o el folklore, amb la música al capdavant . Lamentablement, això només ha succeït en sis dels 383 post publicats, un miserable 1,56%, injustícia que  m'he proposat esmenar, a partir d'avui, assignant-li una secció periòdica.

I els músics que aniran apareixent, com no pot ser d'una altra manera, representaran estils diversos com el raï, mbalax, wassoulou, blues tuareg, afro-beat, reggae, rumba congolesa, ethio-jazz o isicathamiya, tenint com a nexe d'unió l'haver gravat les seves obres amb tecnologia avançada, sigui als seus països d'origen o a les metròpolis que els van colonitzar, aportant instruments elèctrics i fusionant-se amb estils, i sovint amb artistes, occidentals com Peter Gabriel, Neneh Cherry, Noa, Paul Simon, Ry Cooder..., el que ha donat lloc a un gènere anomenat "world music" (música del món), terme molt controvertit, a l'atribuir-se-li connotacions merament comercials.

I és precisament amb la intenció de no foragitar els seguidors més susceptibles que he evitat titular la secció amb aquest mot  i, emulant el que fan als USA amb la seva música d'arrels actualitzada, etiquetar-la amb el topònim "Africana", i, per donar continuïtat als precedents Khaled (Algèria), Youssou N'Dour (Senegal), Salif Keïta (Mali), Bombino (Niger), Alí Farka Touré (Mali) i Touré Kunda (Senegal), assignar-li d'entrada el numero 7, ocasió per a la que he triat una artista excepcional.

OUMOU SANGARÉ va començar a actuar sent una nena, acompanyant a sa mare, cantant professional per a casaments i batejos (sogoninkun, en la seva terminologia), a qui l'espòs havia abandonat embarassada d'un altre fill, als 16 ja era de gira per Europa amb el grup Djoliba Percussions i als 21, de la mà de l'esmentat Ali Farka Touré, va gravar amb la discogràfica britànica World Circuit Records el seu disc de debut, Moussoulou (1990).

Un àlbum inspirat en el wassoulou, la música tradicional de la seva regió d'orígen, d'ètnia peul, al sud del Níger, escrit i composat per ella mateixa, la majoria de les cançons del qual, com el mateix títol, "Dones", suggereix, fan referència a l'amor i el matrimoni, temàtica que es repeteix en els següents, Ko Sira (1993), en al·lusió als matrimonis arreglats i Worotan (1996), en el que critica la venda de dones. Uns treballs amb els que s'ha significat com una gran activista social a favor dels drets de les dones del seu Mali natal i de tota Àfrica, contra el matrimoni infantil i la poligàmia, obtenint reconeixement al ser nomenada Comandant de l'Ordre i de les Lletres de França (1998), Premi UNESCO 2001 i Ambaixadora de la FAO el 2003.

A partir del resó internacional de Worotan la seva activitat artística es va alentir i, la que també es coneix com el "rossinyol del wassoulou", va rendibilitzar els guanys invertint en diverses activitats empresarials com l'agricultura, la industria hotelera, amb la construcció de l'Hotel Wassoulou de Bamako, i l'automobilística, amb la creació d'una marca pròpia, Gonow Oum Sang, de fabricació xinesa, oferint-nos publicacions esporàdiques com el doble CD recopilatori Oumou (2003) i, com a novetats, Seya (2009) i el recent Mogoya (2017), en el que participa el llegendari bateria Tony Allen, de qui parlarem en el proper post de la secció "Africana".

Com a CdD he triat un tema de Worotan, el seu disc més reeixit, en el que, basat en estructures poliritmiques amb cors de crida-resposta típics de l'Àfrica Occidental, als instruments tradicionals com l'ngoni, la flauta peul, les carabasses i el djembe, s'hi afegeixen un violí, un baix i una guitarra elèctrics i una secció de vents (saxofó, trompeta i trombó), liderats per l'americà Pee Wee Ellis, habitual col·laborador d'estrelles con VanMorrison o James Brown, que li aporten un inesperat aire funk.

La cançó que escoltareu, el track número cinc, es titula Denw (Nens) i, com es pot apreciar a la lletra, impresa traduïda a l'anglès al llibret del CD, tracta de l'estigma associat a la dona que no pot tenir fills, circumstància de la qual sempre se la considera culpable.

- OUMOU SANGARÉ. Denw. Worotan (1996).

Françafrique (Tiken Jah Fakoly)

 

Africana 21:

L'any 2002, passejant per Bobo-Dioulasso (Burkina Faso), em vaig aturar a una paradeta de carrer i, seguint el meu costum de comprar, abans de que se li digués així, comerç de proximitat, li vaig demanar al venedor la cinta de cassette que estava sonant, una música reggae amb un clar deix de l'Àfrica Occidental.

Es tractava del compositor i cantant ivorià Doumbia Moussa Fakoly qui adoptaria un nom artístic amb referències al malnom de "Tieni", deformat a Tiken, que li va posar el seu pare i que, en la seva llengua, el mandinga, significa "agitat", i Jah, un dels noms amb el que es coneix l'emperador Haile Selassie, el "Negus", el mite de la cultura rastafari.

I és que, TIKEN JAH FAKOLY, membre d'una família de griots (concepte que els seguidors de la secció "Africana" del blog coneixeu prou bé), continuant l'estel·la d’Alpha Blondy (el protagonista de la darrera CdD de la secció), mescla les bases del dub i el reggae jamaicans amb el soukouss africà, en front de Babilònia, l'explotador enemic comú, amb un estil reivindicatiu, alhora que alegre i festiu, que llença un missatge transfronterer que anima els joves a no abandonar la seva terra a la recerca d'un mon idíl·lic, i crític amb la religió, els polítics corruptes i les multinacionals que perpetuen el model d'esclavitud, substituït ara per la colonització econòmica.

Un compromís social, que li va comportar durant un temps exiliar-se al veí Mali, per amenaces contra la seva vida, al que recentment ha afegit la lluita contra el canvi climàtic i les seves conseqüències, com l'escalfament global, palès en el seu disc Le Monde est chaud (2019), que va presentar a casa nostra a la Sala Apolo, en el marc del Festival Cruïlla Tardor del 2019.

Una actuació en la que impactava una imponent presència escènica, vestit amb una túnica tradicional, acompanyat de dues coristes i d'unes seccions d'instruments occidentals com guitarra, baix, bateria i teclats i africans com la kora, el ngoni, el balafò i el djembé, prou coneguts dels seguidors de la música de l'Àfrica de l'Oest.

Com a CdD he triat el tema homònim que enceta la cinta que vaig comprar a Bobo, a 500 Km de la seva Odienné natal, a Costa d'Ivori, la fotografia de la qual il·lustra el post d’avui, Françafrique (2002), composat en col·laboració amb l'escriptor François-Xavier Versvhave, autor del llibre amb el mateix títol, el primer dels seus enregistraments als Tuff Gong Studios de Jamaica i un dels més reeixits d'una carrera artística de més de 25 anys, dels que en destacaria altres com Cours d'histoire (1999) o L'Africain (2007), amb la que ha adquirit un carisma comparable a mites coneguts al blog com Bob Marley, Salif Keïta o James Brown en base a la conjunció de la innovació musical amb el rigor polític i el compromís amb la lluita contra la pobresa i la discriminació al seu continent.

- TIKEN JAH FAKOLY. Françafrique. Françafrique (2002).

Knock On Wood (Eddie Floyd)

MN(I)O 12:

Quan, fa nou anys, vaig iniciar la secció MN(I)O no hauria pensat mai en haver-ne de justificar el nom però ara, en els temps que corren, vull deixar constància de que l’adjectiu “negre” està utilitzat no només amb el màxim respecte sinó amb una grandíssima admiració.

Ben mirat, qui pot pensar el contrari recordant els post que, fins a dia d’avui, he dedicat a artistes com, entre altres, Aretha Franklin, Otis Redding, Marvin Gaye, Sam Cooke o James Brown?

I és així que hem arribat al número 12, dedicat a EDDIE FLOYD, un cantautor oriünd d’Alabama i crescut a Detroit, Michigan, on va formar part de la banda The Falcons en la que el van precedir Joe Stubbs i, posteriorment, Wilson Pickett com a cantants principals. Un grup vocal, precursor d’altres de més famosos com The Temptations i The Four Tops, que es va dissoldre amb l’abandó de Pickett, el que va comportar la incorporació de Floyd al segell Stax Records, de Memphis, en el que va treballar com a solista i com a compositor per a altres artistes fins a la seva desaparició per bancarrota el 1975.

Una desena d’anys en la que, col·laborant habitualment amb el guitarrista “de la casa” Steve Crooper -coautor del mític (Sitting On) The Dock Of The Bay d'Otis Redding- i, ocasionalment, amb Booker T. Jones (de Booker T. & The MG’s), va escriure hits per estrelles com Carla Thomas, l’esmentat Wilson Pickett,  Rufus Thomas, Sam & Dave...o el mateix Redding, per a qui anava destinat el tema que, finalment gravat pels seus autors, esdevindria un clàssic instantani del soul, Knock On Wood.

Un èxit que no va poder superar en successius, tot i què notables, enregistraments com Raise Your Hand, I’ll Never Found A Girl, I’ve Got To Have Your Love, On A Saturday Night, Love Is A Doggone Good Thing o Soul Street i algunes versions com la del Bring It On Home To Me de Sam Cooke.

Amb el declivi de la música soul, amb antics col·laboradors com Crooper i el baixista Donald "Duck" Dunn, va participar temporalment amb Dan Aykroyd, ja sense el malaurat John Bellushi, en les gires de The Blues Brothers Band; com a convidat dels Rhythm Kings de Bill Wyman (l’ex-Rolling Stones) i en solitari com a part de la Stax Revue fins a la tornada el 2008 a una revitalitzada Stax, ara propietat de Concord Music Group, on va seguir editant àlbums, el darrer dels quals, Down By The Sea (2013), amb 75 anys. I amb molt bona forma, com podeu apreciar al segon vídeo adjunt, amb uns il·lustres espectadors.

Knock On Wood, composada pel tàndem Crooper-Floyd, s’inicia amb unes notes de vents -arranjats pel trompetista Wayne Jackson- i guitarra que ens recorda un altre tema clàssic de la factoria Stax, In The Midnight Hour, escrita per Crooper i Pickett i interpretada pel segon (vegeu aquí), i acompanyen el vocalista el teclista Isaac Hayes, The MG’s en ple, els esmentats Booker T. Jones, Crooper i Dunn i el bateria Al Jackson Jr, a qui es deu la genialitat de, després de que Floyd canti:

           It’s like thunder, lightning

          The way you love me is frightening

          I’d better knock...

introduir una memorable pausa, trencada pels seus tambors simulant el so de trucar una porta i finalitzada amb:

          ...on wood, baby.

Una expressió, “trucar a la fusta” una variació de la que a Europa en diem “tocar fusta”, quan volem invocar la bona sort. La que van tenir Eddie Floyd i Steve Crooper amb la CdD d’avui.

-  EDDIE FLOYD. Knock On Wood (1967).

No More (Youssou N'Dour)

El seguidors habituals de la CdD ja sabeu que l'àmbit del blog es la música i la cultura pop-rock, en la seva vessant més indie, però un altre dels meus focus d'atenció es la música que fusiona cultures no anglosaxones amb el pop, el que en alguns circuits es coneix amb el nom més o menys afortunat de world-music. I dintre d'aquest mon la meva favorita es l'africana i, per sobre de la originaria del Magreb, coneguda també com a raï, o la sudafricana, m'agrada la que ens arriba de l'Àfrica occidental, del Senegal, Mali, Burkina Faso, Côte d'Ivoire etc..

I ara penso que es el moment de prestar-li una mica d'atenció. I es que el diumenge dia 26 se celebren eleccions a la presidència del Senegal, a les que, sense ser polític professional, i per tant amb poques possibilitats de victòria, es presenta un dels personatges més populars del país, el músic YOUSSOU N'DOUR.

Nascut a Dakar, va començar a cantar professionalment d'adolescent i, ben aviat, va formar la seva pròpia banda, Le Super Étoile de Dakar, amb la que es va fer famós a tot Àfrica amb un estil que fusiona l'mbalax, la música tradicional de la regió del Sahel cantada pels griots (contacontes), amb l'afrocubana que havien portat els emigrants (o millor dit els descendents d'esclaus) retornats al país entre els anys 40 i 60, sense menysprear les influències del jazz i el rock nordamericans, de Jimi Hendrix, James Brown i, com no, del primer Carlos Santana. El resultat es un complex laberint rítmic amb percussions de precisió tribal i veus que, en els seus matisos, amaguen l'alegria infantil tant com el dolor pel sofriment de tot un continent.

Però la seva fama local es justifica també pel seu compromís social i cultural, que de cara a fora el veiem en les seves participacions en esdeveniments organitzats per Amnistia Internacional (A.I.) i altres ONG però, per a mi, més important de cara en dins, amb els exemples d'haver renunciat a la doble nacionalitat i d'haver invertit tots els guanys en el seu país, fugint de paradisos fiscals estrangers. Ambaixador de Bona Voluntat de la UNICEF i col·laborador de múltiples projectes humanitaris, jo crec que, després de Bob Marley, es l'artista més carismàtic sorgit del tercer mon.

Molta gent no interessada en aquesta música pot ser que el conegui per la cançó Seven Seconds (1994), que va gravar amb la sueca Neneh Cherry, però a la seva popularitat ha contribuït la participació en gravacions d'estrelles del pop com Paul Simon, Sting, Bruce Springsteen i, per sobre de tots ells, del seu mentor i amic Peter Gabriel (veure aquí), al que va prestar la veu en el magnífic tema In Your Eyes, del disc So (1986).

Alguns de vosaltres l'haureu vist als concerts del Human Rights Now! Tour, d'A.I. el 1988, amb una actuació a BCN en la que van participar El Último de la Fila, però  la M i jo hem tingut la sort de gaudir-ne a menys de 10 metres de distància al concert que va oferir a la sala Bikini de BCN el dia 3 de novembre de 2002, com es pot veure a la entrada que il·lustra aquesta CdD, en el que a més a més, vàrem comprovar la immensa simpatia dels subsaharians, que constituïen ben bé el 80% del públic, i que es delien per traduir-nos les paraules que l'artista els dirigia en wòlof, la seva llengua autòctona.

Entre els més de 20 discos publicats, un dels més interessants, gravat als seus propis estudis Xippi, de Dakar, amb la Super Étoile i amb la col·laboració del cineasta Spike Lee, es Eyes Open (1992), cantat indistintament en anglès, en francès, la llengua colonial comuna a l'Àfrica occidental i en wòlof, del que he escollit una balada, ben diferent a molts dels seus temes mbalax, en la que la seva prodigiosa veu llisca sobre la guitarra acústica de Lamine Faye, amb el resultat que podeu comprovar només clickant sobre el petit reproductor inferior.

- YOUSSOU N'DOUR. No More. Eyes Open (1992).

Vídeo afegit posteriorment.

Respect (Aretha Franklin)

A l'assabentar-me  de la greu malaltia que pateix ARETHA FRANKLIN he pensat que a la CdD no hem comentat encara cap cançó d'un estil que va fer furor als anys 60 i 70, que venia a ser una fusió de rithm & blues i rock'n'roll, interpretat habitualment amb força passió i vehemència per musics negres i que coneixem com a Soul.

De l'ampli ventall d'artistes masculins, com Otis Redding, Marvin Gaye, Sam Cooke, Curtis Mayfield, Al Green, James Brown, Bill Whiters etc hi sobresurt  aquesta dona, Lady Soul, considerada per molts com la millor cantant de la història. Nascuda a Memphis i criada a Detroit, va tenir una infància difícil, abandonada de petita per la mare, va ser mare adolescent dues vegades, però va tenir la sort de criar-se en un ambient de música gospel, degut a la professió (predicador) i els contactes del seu pare, on va destacar de seguida per les seves facultats vocals i interpretatives.

Desprès de malgastar uns anys a Columbia Records, el productor Jerrry Wexler la va fitxar per Atlantic i això ho va canviar tot. Al contrari de l'optimisme juvenil de la Motown, Aretha aborda el soul des dels laments del blues i el gospel, sumant a la seva prodigiosa veu,  tota una força de la naturalesa, la secció rítmica de l'estudi, el que, lliure de la cotilla de Columbia, li permet expressar tots els seus sentiments.

Als seus discos sol intercalar composicions pròpies amb alienes, tant dels clàssics abans esmentats com d'altres com Burt Bacharach, Simon & Garfunkel o els mateixos Beatles. Els àlbums més exitosos han estat el primer i tercer per Atlantic, I Never Loved A Man The Way I Love You (1967) i Lady Soul (1968), el més conegut, amb cançons com Chain Of Fools, A Natural Woman, Ain’t No Way o People Get Ready, i que li va comportar el sobrenom que arrossegarà tota la vida.

La CdD d'avui, Respect, es un tema inicialment gravat per Otis Redding, el que obre el I Never Loved... i amb el que va aconseguir el reconeixement universal.

Els darrers anys ha espaiat les gravacions però no l'activitat, tant musical com en defensa dels drets racials i de les dones, significant-se tanmateix en el suport als presidents Clinton i Obama, a la presa de possessió del qual, com demostra la imatge que il·lustra aquest text, va interpretar el tema My Country Is Tis Of Thee.

 - ARETHA FRANKLIN. Respect. I Never Loved A Man The Way I Love You (1967).
Vídeo afegit posteriorment

People Get Ready (Curtis Mayfield & The Impressions)

MN(I)O 11:
El post número 11 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada [MN(I)O] del blog tracta d'un artista  la vida del qual va derivar de la glòria a l'infortuni. Al compositor, guitarrista, cantant i productor CURTIS MAYFIELD la primera li va arribar ben aviat amb el grup de rhythm & blues, funk i soul THE IMPRESSIONS, que va formar als 16 anys i, amb la retirada de Jerry Butler, va liderar des dels 18, amb els que va publicar discos sensacionals com l'homònim The Impressions (1963), Keep On Pushing (1964), People Get Ready (1965) i mitja dotzena més, fins al 1970 en que va iniciar, tanmateix, la seva carrera en solitari.

Una carrera de 25 anys de la que en podem destacar tres àlbums més, Curtis (1970), Curtis/Live! (1971) i, provablement, el més important de la seva discografia, Super Fly (1972), banda sonora original (BSO) de la pel·lícula del mateix títol, que relatava la vida dels joves dels guetos i la seva relació amb la pobresa, les drogues i el crim, el que donaria lloc a un subgènere cinematogràfic anomenat blaxploitation, el film més conegut del qual fou Shaft (1971) amb Isaac Hayes com autor de la BSO.

Super Fly va marcar el zenit de la carrera d'un Mayfield que, amb el seu estil particular i força admirat de tocar la guitarra, els innovadors arranjaments amb influències llatines i el seu inconfusible falset va ser un referent de l'anomenat “soul de Chicago”, i per la reivindicació de l'orgull de pertànyer a la comunitat afro-americana fins a l'extrem que algunes de les seves composicions van patir censura radiofònica, va ser considerat, juntament amb James Brown i Sly Stone, un heroi per la causa dels drets civils, però el fet de que la seva estrella s'anés apagant en els 20 anys següents no va ser el motiu de l'infortuni que esmentava a l'inici...el pitjor estava per arribar.

I va ser que, al 1990, un accident a l’escenari, en el que li va caure a sobre un equip de llum, el va deixar tetraplègic, el que li va comportar greus problemes econòmics dels que el va ajudar a sortir la publicació d’un disc d’homenatge, All Men Are Brothers-A Tribute To Curtis Mayfield (1994), gravat per estrelles com Eric Clapton, Bruce Springsteen, Gladys Knight, Aretha Franklin, Stevie Wonder, Steve Winwood, Elton John o Rod Stewart, interpretant aquest, precisament, la CdD d’avui, el que ha fet en diverses ocasions (vegeu aquí i aquí).

Un disc que va suposar, a més a més d'econòmica, una injecció de moral al nostre heroi que, tot i què enllitat, va tenir esma de gravar el disc final, New World Order (1996), abans que la seva salut, consumida també per una diabetis per la que van haver-li d'amputar una cama, es deteriorés fins a la seva prematura mort, el 1999, amb 57 anys, per motius que no es van donar a conèixer.

La CdD triada, com no podia ser d'una altra manera, és la que dona nom al tercer i més fluix dels discos amb The Impressions esmentats a l'inici del post però amb la que tothom l'identifiquem i que ha estat versionada per multitud d'artistes de totes les èpoques. Una composició d'aire gospel que utilitza la metàfora del tren com a ruta d'escapament cap al nord dels esclaus fugits dels estats del sud abans de la Guerra Civil dels Estats Units (“La gent es prepara, hi ha un tren que ve, no cal equipatge, només pujar-hi, només necessites tenir fe...”, diu) i que va ser profusament utilitzada pels moviments civils contra la carrera armamentística i la guerra del Vietnam.

          People get ready

          There's a train a comin'

          You don't need no baggage, you just get on board

          All you need is faith...

- CURTIS MAYFIELD & THE IMPRESSIONS. People Get Ready. People Get Ready (1965).

By The Time I Get To Phoenix (Jimmy Webb/Johnny Rivers)

 

A propòsit de Jimmy Webb-1:

Amb el post d'avui iniciem una petita sèrie a propòsit d'un músic nord americà a qui hem esmentat un parell de vegades al blog, concretament com a autor de diversos hits per a The 5th Dimension o del tema per el que acabarien sent coneguts The Highwaymen, molt més reeixit com a compositor, sobretot durant la dècada dels 60 del s. XX, en un sol any de la qual, el 1968, va obtenir tres premis Grammy, als que dedicarem sengles CdD, que com a cantautor en solitari, carrera en la que ha publicat més d'una dotzena d'àlbums, en tres períodes separats amb intervals de fins a deu anys, en els que s'ha centrat en la creació de BSO per a pel·lícules i sèries de TV, un musical i, fins i tot ha escrit un llibre, dels que no tinc previst tractar.

Em refereixo a JIMMY WEBB, oriünd d'Oklahoma i criat a Los Angeles, Califòrnia, la vida del qual, inicialment treballant com a compositor per a grups de la discogràfica Motown com The Supremes, faria un gir de la mà de JOHNNY RIVERS, el futur productor dels esmentats The 5th Dimension, qui, en el seu LP Changes (1966), seria el primer d'enregistrar un tema, By The Time I Get To Phoenix, motiu pel que comparteix protagonisme a la CdD d'avui, tot i que la versió més coneguda del qual és la que va fer a l'any següent Glen Campbell i que, així mateix, han interpretat molts altres cantants com Isaac Hayes, en el seu aclamat Hot Buttered Soul (1969) -del que en parlarem algun dia a la secció MN(I)O- i "coneguts nostres" com Frank Sinatra, Four Tops, James Brown o , fins i tot, Nick Cave & The Bad Seeds en el seu àlbum de versions Kicking Against The Pricks (1986).

Una composició d'un estil allunyat al predominant al blog en la que l'autor, amb només 21 anys, relata el trencament de la relació sentimental amb una tal Suzy Horton (posteriorment Suzy Ronstadt, ja que s'acabaria casant amb un germà de Linda, la famosa cantant de pop-country-rock), a la que abandona i, mentre viatja en cotxe des de L.A. a la seva Oklahoma natal, va reflexionant: 

          Quan arribi a Phoenix ja s'haurà llevat

          Trobarà la nota que li vaig deixar a la porta...

          ...Quan arribi a Albuquerque ja estarà treballant...

         ... Quan arribi a Oklahoma ja estarà dormint...

Oferta i rebutjada per diversos intèrprets fins que el propietari de Sun City Records la utilitzaria per encetar el seu tercer LP, l'esmentat Changes, onze de les dotze tracks del qual son versions, a excepció de la setena, Poor Side Of Town, coescrita per Rivers i Lou Adler, el productor.

Tot seguit podem gaudir de les versions de l'autor i del primer que va creure en el tema, molt reeixit durant diverses dècades, però, sobretot, per la de Campbell, el popular cantant de country que protagonitzarà el pròxim post d'aquesta sèrie (i que, finalment, he decidir afegir i podeu també escoltar aquí), en el seu LP  homònim By The Time I Get To Phoenix (1967).

- JIMMY WEBB/JOHNNY RIVERS. By The Time I Get To Phoenix. Changes (1966).