TOY son un
quintet de Brighton, East Sussex (UK), del qual en va formar part durant un
temps la teclista lleonesa Alejandra
Díaz, l'estil del qual el podem assimilar a aquesta corrent neopsicodèlica
de la que en gaudeixo tant, com es pot comprovar amb el seguit de post al blog en els darrers anys.
Com a particularitat, els nostres protagonistes
d'avui, a la clara i manifesta influència de la música psicodèlica i de garatge
dels anys 60, "léase" The
Velvet Underground, 13th FloorElevatorso Pink Floyd, i
protegits en els seus inicis per uns coneguts de la CdD, The Horrors, hi sumen trets de bandes de shoegaze dels 80, com SonicYouth, The Jesus and Mary Chain
o My Bloody Valentine, amb una
proporció que han anat ajustant cada vegada millor en els seus tres LP
publicats fins ara, l'homònim Toy (2012),
Join The Dots (2013) i el definitiu Clear Shot (2016).
Tres àlbums plens d'encerts, amb amplis
desenvolupaments, plens de passatges hipnòtics i canvis de ritme que no minven
la seva accessibilitat, sobretot en el tercer, el més melòdic i pulcrament
gravat fins hores d'ara, una obra ideal per copsar les arrels del psych-rock contemporani. Com molt bé
indica el seu títol, el “tir més encertat” del que porten de carrera.
I com a CdD he triat el track número dos, Another
Dimension, del que m'agrada especialment el sobtat canvi de ritme de la
tornada, la millor del disc.
L'any passat, i després de 14 sense fer-ho, GRAHAM NASH va publicar un nou disc, This Path Tonight (2016), justificant-se
en la necessitat d'expressar els sentiments provocats per la separació de la seva
segona esposa, desprès de 38 anys de matrimoni.
I és que el de Blackpool, Lancashire (UK) sempre ha
estat sensible a temes sentimentals, a més a més de políticament actiu i
compromès en la defensa de la natura, la pau i la justícia social (per el que
ha estat nomenat Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic), tant en els seus
inicis amb el grup britànic The Hollies,
com, i sobretot, a Califòrnia, amb el supergrup Croby, Stills, Nash & Young, el que va quedar palès en
composicions com Marrakesh Express o Lady Of The Island, del seminal C,S&N (1969) o Teach Your Children, del no menys mític Déjà Vu (1970).
Ja des de la primera de les múltiples pauses de
CSN&Y, el nostre protagonista d'avui va iniciar una associació amb Crosby
amb qui va publicar mitja dotzena de LP, i uns altres tants en solitari, dels
que en destacaria per sobre de tots el de debut, Songs For Beginners (1971). Des d’aleshores ha participat en la
gravació de discos de tos els seus socis i altres estrelles del rock, com David Gilmour en solitari i amb Pink Floyd, els noruecs A-ha
i amb els mateixos Hollies en Not Fade
Away (1993), un disc d'homenatge al seu admirat Buddy Holly (vegeu aquí).
Però en el que més ha concentrat el seu interès ha
estat en la seva altra passió, la fotografia i les arts visuals, amb el que ha
obtingut ressò internacional, incloent diversos premis i doctorats
"honoris causa", destacant tanmateix la seva contribució científica
amb el desenvolupament, mitjançant la seva empresa, Nash Editions, d'una en el
seu moment revolucionaria impressora digital, la IRIS 3047, la original de la
qual està exposada al Smithsonian Museum de Washinton, DC.
Songs For
Beginners conta amb
la participació de David Crosby i Neil Young (amb el pseudònim de Joe Yankee) i
un impressionat elenc de músics amics de Nash com Jerry Garcia (de Grateful
Dead), Dave Mason (ex-Traffic), Rita Coolidge i, és clar, de Joni
Mitchell, alguna cosa més que amiga d'ell i d'altres CSN&Y (vegeu aquí i aquí), autèntica musa inspiradora de diversos temes de l'àlbum envers la
complexitat de la vida, l'amor i la pèrdua.
No és el cas, però, de la CdD, la composició més
reeixida de la seva discografia, que fa referència als disturbis provocats per
activistes defensors dels drets civils i contra la guerra del Vietnam durant la
Convenció Nacional Demòcrata l'any 1968 a Chicago. Unes colossals
manifestacions que les autoritats van reprimir, acusant de conspiració a vuit
persones, conegudes com Chicago Eight,
reduït a set (Chicago Seven) desprès
de la separació i condemna a quatre anys de presó d'un d'ells, Bobby Seale, l'únic afroamericà del
grup, per haver cridat "porc fascista i racista" el jutge. És el
germà lligat, emmordassat i assegut en una cadira a qui s'esmenta a
l'inici de la cançó:
So your brother's bound and gagged
And they've chained him to a chair...
al tercer vers de la qual sembla dirigir-se als
seus col·legues Crosby, Stills i Young als que convida a anar a Chicago només a
cantar (se suposa que per a recollir fons per a la defensa dels implicats),
quan diu:
Won't you please come to Chicago just to sing...
Una composició amb una tornada que convida al
optimisme ("podem canviar el mon i reorganitzar-lo, s'està morint,
millorem-lo", ve a dir):
We can change the world rearrange the world
It's dying - to get better
motiu pel que la cançó es coneix també amb el nom
estès de Chicago/We Can ChangeThe World.
- GRAHAM NASH. Chicago.
Songs For Beginners (1971).
SMALL FACES van ser, juntament amb The Who, la banda més representativa del moviment “mod”, caracteritzat per portar els
cabells més curts i endreçats i molta més cura en el vestir que els seus
coetanis, a la segona part de la dècada dels 60, en el moment més àlgid del “swingin’ London”.
Amb un nom que formen un joc de paraules, “small” (petit), referit a la curta
estatura dels seus membres i “faces”
(cares), expressió amb la que s’anomenava en argot als “mods” més coneguts i respectats, durant la seva breu existència van
ser tan reconeguts com altres grans protagonistes que els seguidors del blog ja coneixeu per les freqüents
referències a la “british invasion”, The Beatles, The Rolling Stones, els esmentats The Who i The Kinks.
Format pels compositors principals Steve Marriott (cantant i guitarrista)
i Ronnie Lane (baix), molt ben
secundats per Kenney Jones (bateria)
i Jimmy Winston, de seguida
substituït pel més tècnic i, tot sigui dit, més baixet, Ian McLagan (orgue), l’estil original del grup, basat en el soul (o millor dit, ja ho sabeu, blue-eyed soul) i el rhythm and blues, amb discos tan
aclamats com l’homònim Small Faces
(1966) i There Are But Four Small Faces (1968), el d'un dels meus temes preferits, Tin Soldier (vegeu aquí),va evolucionar -sota la influència del Sgt.
Pepper’s... (1967) de The Beatles, i avançant-se a la òpera-rockTommy
(1969) de The Who- cap a la música psicodèlica i experimental amb un àlbum
irresistible de nom impronunciable, Ogdens’
Nut Gone Flake(1968).
Un LP que els va convertir en clàssics però que
portava incorporada una trampa: era una obra mestra d’estudi impossible, per la
seva complexitat, d’interpretar en directe (de fet, ho va ser una sola vegada
en un memorable concert per al programa Colour
Me Pop, per a la BBC), el que va comportar frustració i un seguit de
problemes entre els músics que, tot i publicar un disc més, The Autumn Stone (1969), es van
dissoldre, una cosa semblant al que va passar amb el seus contemporanis The Zombies desprès del Odessey And Oracle (1968) (vegeu aquí).
De les cendres del grup en va emergir una
nissaga que, malauradament, va durar poc: Marriott es va unir a un prometedor
jovenet, Peter Frampton, per formar Humble Pie, de gran influència en
bandes posteriors com Led Zeppelin o
The Jam o, més recentment, Ocean Colour Scene o Blur, però amb menor reconeixement del
que es mereixien, el que va portar a aquest a iniciar una carrera en solitari
(vegeu aquí) i al primer a allunyar-se de la música fins a la seva prematura
mort, el 1991, amb 44 anys, en un incendi domèstic per una cigarreta mal
apagada.
Per substituir el frontman,
la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda
més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, The Faces, els múltiples excessos de la
qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui
continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí),
Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Lane moriria el 1997, amb
51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple.
Odgens’... és un LP clarament dividit en dues parts, si la primera ve a ser la
continuació dels discos previs, amb un seguit de temes a mode de cròniques pop d’inconfusible aire britànic, com
l’inicial, homònim i instrumental, Afterglow,
Song Of A Baker o Lazy Sunday, la
segona cara és una mini obra conceptual al voltant d’un nen, anomenat Happiness Stan, a la recerca de la part
que li manca a la lluna, tasca per a la que contarà amb l’ajuda d’una mosca
que, creixent fins a proporcions gegantines, li permet muntar-hi...ja ho veieu,
surrealisme en estat pur.
Un punt feble del disc és la, en alguns moments soporífera, narració del còmic Stanley Unwin, en
diversos interludis de la cara B i un de fort, la tan premiada com poc pràctica
caràtula de format rodó, obra del dissenyador Mick Swan en la seva única aportació al mon del rock, inspirada en una llauna metàl·lica
de tabac de la època victoriana anomenada Ogdens’
Nut Brown Flake (fulla marró de nou Ogden) que els joves contemporanis
utilitzaven per a menesters menys legals, com guardar marihuana, motiu pel que
a Marriott se li va acudir modificar el nom a Ogdens’ Nut Gone Flake (fulla d’Ogden que “coloca” la ment),
al·lusió implícita al consum de substàncies, concretament LSD, per part dels
“Cares petites”.
Com a CdD he triat un diamant psicodèlic, el track número dos, Afterglow (Of Your Love), un dels meus favorits del disc i, juntament
amb Sha-La-La-La-Lee, All Or Nothing,
Here Come The Nice, Itchycoo Park o Tin
Soldier, de la discografia de la primera època de la banda, de la que obvio
la reagrupació i posterior edició de dos àlbums més, els anys 1977 i 78, per
manca d’interès artístic.
Charles
Hardin Holley era el
menor de quatre germans d’una família obrera de Lubbock, Texas (USA) al que la
seva mare anomenava carinyosament “Buddy” i a qui en el seu primer contracte
professional com a compositor i cantant van ometre per error la lletra “e”,
motius pels que ha passat a la història amb el nom artístic de BUDDY HOLLY.
Inicialment interessat en la música country però amb coneixements de folk, blues i jazz, una actuació d’ElvisPresley a la seva localitat va propiciar la seva amistat i col·laboració
professional, arribant a actuar com a teloner del “rei del rock”, al temps que
el seu estil virava cap al rock and roll,
gènere del que se’l considera un dels pioners. Les principals innovacions que
va aportar van ser unes melodies i harmonies molt més complexes de les de la
època que prevalien sobre el ritme, la introducció de dobles veus (que a la
dècada següent sublimarien uns tals Lennon
i McCartney) i instruments i sons
poc habituals i l’establiment de l’esquema estàndard d’una banda de rock (dues guitarres, baix i bateria),
popularitzat pel seu grup, THE CRICKETS,
i metòdicament repetit des d’aleshores per milions de bandes d’arreu del mon.
La seu influència, tot i el seu aspecte –alt i prim i
amb ulleres que lluïa orgullosament a l’escenari- tan ordinari i poc atractiu,
ha estat capital a la Gran Bretanya, en grups conThe Beatles (el nom dels quals és una variant de “beetle” –escarabat- en referència als
Crickets –grills-), The Rolling Stones,
The Who...ja ho sabeu, els que
protagonitzarien poc desprès la mítica “british
invasion”, i altres, com The Kinks,
The Animals o The Hollies (amb una altra variació del nom del nostre heroi
d’avui), amb Graham Nash, del futurs
CSN&Y, a les seves files. Per no
dir la seva responsabilitat en popularitzar, fins a la categoria de mística, la
seva guitarra, la posteriorment arxiconeguda Fender Stratocaster.
Malauradament la seva vida artística no va durar gaire
més de 18 mesos, entre el 1957 i el 1959, en els que va gravar més de 40
singles com Oh Boy, Not Fade Away,
Everyday, Rave On, Maybe Baby, I’s So Easy i els dos més coneguts, Peggy Sue i la CdD d’avui, That’ll Be The Day.
I va ser que el seu interès artístic el va allunyar
dels Crickets, per portar-lo al Greenwich
Village de New York, on va conèixer Maria
Elena Santiago, la seva futura esposa, el que l’allunyaria tanmateix de la
seva conservadora família que mai no havia aprovat la seva música. Però
problemes econòmics derivats de duplicitats de contractes (amb i sense The
Crickets), apropiació de drets per part del productor i mànager Norman Petty i amb la dona embarassada,
el va dur a emprendre una intensa gira pel Mitjà Oest durant la qual, el dia 3
de febrer de 1959, va patir un accident d’aviació en el que van resultar morts
el pilot i els tres passatgers, “Big
Bopper” Richardson, Ritchie Valens,
l’autor de La Bamba, amb només 17 anys,
i Buddy Holly, amb 22.
Al conèixer la noticia per la radio i TV
respectivament, la seva mare es va desmaiar i la Maria Elena va patir un
avortament espontani, motiu pel que la policia va decidir canviar el protocol
de comunicació i no donar el nom de les víctimes d’accidents abans no s’hagi
notificat a la família.
Com a anècdota, el cantautor Don McLean es va inspirar en aquest fet per escriure, l’any 1971,
la cançó que el faria famós, American Pie,
una metàfora del moment en el que els Estats Units van perdre la innocència, la
estructura narrativa de la qual gira al voltant del “dia que va morir la
música” (The day that music died) i
que, en contra del que molta gent es pensa, no es refereix al 22 de novembre de
1963, el de l’assassinat del president John
F. Kennedy.
Entre els artistes coneguts del blog que han reconegut la seva admiració per Buddy Holly podem
anomenar a Elvis Costello (un altre "gafapasta”), The Clash, Blondie, Radiohead o “el meu” JonathanRichman i altres com Weezer, que
li van dedicar una cançó en el seu àlbum homònim de debut el 1994, als que
algun dia no gaire llunyà dedicarem una CdD.
That’ll Be
The Day va ser la
seva única cançó que va arribar al número 1 de les llistes d’èxits però ni la
vídua, Maria Elena Holley, ni Paul McCartney,
actual propietari dels drets d’autor, no obtindran gaires royalties, doncs l’esmentat Petty, per evitar conflictes
contractuals, no va incloure a Holly com a membre de The Crickets. D’aquí es
van derivar problemes legals i financers que van empènyer a l’artista a la
malaurada gira (coneguda com a “Winter
Dance Party”) de 24 concerts en tres setmanes, en la que es va produir el maleït accident.
Una extraordinària composició, el títol de la qual fa
referència a una frase que pronuncia el personatge interpretat per John Wayne a la pel·lícula The Searchers (John Ford, 1956), traduïda aquí com a “Centauros del desierto”, un
dels meus westerns favorits.
-BUDDY HOLLY & THE CRICKETS.
That’ll Be The Day. The "Chirping" Crickets (1957).
Avui actuen al Festival Primavera Sound, a Barcelona, els
londinecs The xx, inicialment un
quartet, de seguida reduït a trio, format per la cantant i guitarrista Romy Madley Croft, el també cantant i
baixista Oliver Sim i el
multiinstrumentista i productor Jamie
Smith, uns amics de l'escola secundària que van triar com a nom artístic
aquesta doble x en minúscula que no representa, com es podria pensar, un petó
ni uns cromosomes ni la pornografia sinó tan sols la seva edat en números
romans.
El seu estil es caracteritza per un so minimalista i
fosc amb influències de l’indie-rock,
el dream-pop i la electrònica i a la
doble vessant dels vocalistes Croft i Sim, amb unes composicions tan simples
com misterioses basades en unes veus que no son gaire més que un melancòlic i
sensual sospir i una arranjaments impecables.
Amb els seus dos primers LP's, l'homònim The xx (2009) i Coexist (2012) van obtenir un monumental èxit de crítica, amb
diversos premis inclosos, i públic, el que els va portar a interminables gires
per tot arreu i un llarg període sense gravar que l'inquiet Smith, en solitari
amb el nom artístic de Jamie xx però
amb la col·laboració dels seus col·legues, va publicar el tanmateix reeixit In Colour (2015), preludi de que alguna
cosa nova estava per succeir.
I així ha estat que el recent I See You (2017), evidenciant encara més que els anteriors àlbums
les habilitats del productor, amb uns samplers
més audaços, uns ritmes més lluminosos i accessibles, fins i tot ballables, i
unes veus més càlides i fascinants, ha desencadenat una passió que, de ben
segur, demostraran els privilegiats espectadors del "Primavera", per
sobre dels que el 2012 van gaudir amb la presentació del Coexist i que, a més a més, podran fer-ho del mateix Jamie xx en solitari, substitut, a darrera hora, d'un Frank Ocean caigut del cartell del festival.
Un disc de 10 cançons, gravat entre Nova York, Los
Angeles, Reykjavik i Londres, que comença magistralment amb Dangerous i no decau en altres com Say Something Loving o Performance per deixar cap al final, amb
els més comercials tracks 8 i 9, el hit més conegut, On Hold i el que he triat com a CdD, I Dare You, la tornada de la qual fa:
