Després de quatre LP amb una banda d’alt-rock anomenada The I-Rails que van passar sense pena ni glòria, la persistència de Chris O’Connor va donar com a fruit, ara amb el nom de PRIMITIVE RADIO GODS, un disc, Rocket (1996), que va obtenir una gran popularitat.
Un àlbum, produït i pràcticament composat i interpretat en solitari pel californià, que combina enganxoses melodies i ritmes de guitarra i percussió a l’estil new wave amb ritmes de ball en 10 pistes de les que algunes tan destacades com Women, Motherfucker o Skin Turns Blue queden absolutament eclipsades per la CdD d’avui.
Em refereixo a la número tres, amb el quilomètric títol de Standing Outside A Broken Phone Booth With Money In My Hand, inspirat en un altra, Outside A Broken Phone Caboth With Money In My Hand, del disc Further Adventures Of (1978) de Bruce Cockburn, a la popularitat de la qual va contribuir la inclusió a la banda sonora de la pel·lícula The Cable Guy, traduïda aquí com “Un boig a domicili” (Ben Stiller, 1996).
Un tema tan radiat a les emissores del moment que la seva discogràfica (el nom de la qual obviarem per no fer-li ressò), considerant que mai més no repetirien un hit similar, els va rescindir el contracte, moment en el que tot es va anar complicant. Així, van trigar tres anys a publicar nou material amb una altra companyia que, degut a greus problemes econòmics, els va fer una pèssima promoció, fins al punt de decidir autoeditar i comercialitzar mitjançant la plataforma Myspace quatre àlbums més que, entre el 2003 i el 2016, els van abocat inexorablement a l’oblit.
Però a la història del rock sempre ens hi quedarà “Broken Phone Booth”, un altre one hit wonder basat en una balada de piano i un ritme hip-hop amb l’omnipresent sample del How Blue Can You Get?, de Jane i Leonard Feather, que trobareu al Live At The Regal (1964), gravat a Chicago pel gran BB King (com podeu comprovar aquí, a partir del minut 3:35 de vídeo, mentre el bluesman canvia la corda trencada de la seva mítica Lucille):
I been downhearted baby
I been downhearted baby
Since the day we met
Ever since the day we met
I been downhearted baby...
- PRIMITIVE RADIO GODS. Standing Outside A Broken Phone Booth With Money In My Hand. Rocket (1996).
La
cantautora PHOEBE BRIDGERS es va donar a conèixer amb el single Killer
(2015), editat per Ryan Adams, amb qui va mantenir una breu relació que
no va acabar gaire bé i va debutar en format llarg amb l'àlbum Stranger In The
Alps (2017), molt ben acollit per la crítica en base a unes melodies tan
precioses com tristes les seves lletres.
Però,
tot i què semblava tenir encarrilada una prometedora carrera solista, va
emprendre un seguit de col·laboracions, algunes d'esporàdiques amb
coneguts del blog com FionaApple o Matt
Berninger (de The National) o amb projectes més sòlids com el trio
femení format amb Julien Baker i Lucy Dacus, amb qui va publicar
l'EP homònim -i escrit en minúscules-, boygenius (2018) o amb Conor
Oberst (el líder de Bright Eyes, de qui parlarem en una propera
CdD), qui havia participat breument en l’Stranger In The Alps, amb el
també homònim LP Better Oblivion Community Center (2019).
I, sense
gairebé descansar, el passat mes de maig, en plena quarantena per la pandèmia
Covid-19 i en mig dels disturbis per l'assassinat de George Floyd a mans
de la policia de Minneapolis, va publicar Punisher (2020), el segon LP
al seu nom, això sí, amb una àmplia nòmina de col·laboradors com les esmentades
Baker i Dacus, el bateria JimKeltner, el multiinstrumentista Blake
Mills i, compartint crèdits d'autor, a més a més d'Orbest, del guitarrista Christian
Lee Hutson i el percussionista Marshall Vore, amic i confident de
l'artista, tot i què també ex-parella.
Un disc
produït per Tony Berg i Ethan Gruska, els mateixos del seu debut,
que es mou entre l’indie-rock musicalment basat en la guitarra, les
cordes i els sintetitzadors i l’emo-folk en el que la de Pasadena,
Califòrnia, ens mostra autobiogràficament les seves relacions personals en onze
tracks, de les que en destacaria la que l'autora considera una cançó
d'amor, Garden Song; l'homònima Punisher en la que mostra la seva
admiració per Elliott Smith (un altre amb qui tinc una CdD pendent); Halloween,
amb Orbest als crèdits i veus; ICU, com la Unitat de Cures Intensives,
en la que relata el trencament de la relació amb Vore; GracelandToo,
una referència al santuari-atracció turística d’Elvis Presley en la que
l'acompanyen les altres dues boygenius i la CdD, Kyoto.
Inspirada
en un viatge al Japó del que no en va gaudir massa, experimentant la sensació
de viure la vida d'una altra persona a la que tothom espera escoltar cantar
fins a arribar a desenvolupar el que anomena la "síndrome de
l'impostor", la cançó evoca la complicada relació amb el seu pare i les
conseqüents sensacions de soledat i buidor. I ho fa amb una orquestració
exuberant, amb guitarres, sintetitzadors i més convidats, com Nathaniel
Walcott, també de Bright Eyes, als vents o Jenny Lee Lindberg, de Warpaint,
als cors.
Un tema
del que en podeu gaudir en el vídeo, dirigit per Nina Ljeti, en el que
la Bridgers, vestida d'esquelet i sobreposada a imatges tòpiques del Japó, en
un moment donat salva a Vore i altres membres de la seva banda de suport del
monstre Godzilla i en un concert amb tothom vestit amb l'uniforme de la gira.
Tal com venim fent des de fa uns
anys, aquest semestre dedicarem unes quantes CdD a la trajectòria de dos
músics, el destí dels quals va confluir un temps en el grup SILVER JEWS.
Una trio format inicialment pel
cantautor i poeta David Berman,
líder de la formació, i dos companys de la Universitat de Virginia, el
guitarrista i també cantant Stephen
Malkmus i el bateria Bob Nastanovich,
que aquest dos van compaginar amb un projecte alternatiu icònic de l’indie-rock americà, Pavement, l'exitós debut del qual, Slanted & Enchanted (1991), com comentarem en el següent post de la sèrie, va catapultar, de
retruc, el primer.
No ho va tenir tan fàcil, en canvi,
la banda seminal, que no va ser fins amb el tercer dels sis àlbum que van
publicar entre el 1994 i el 2008, American
Water (1998), que van rebre reconeixement, més de part de la crítica
especialitzada, tot sigui dit, que del públic en general.
Però és que l’actitud del
politoxicòman Berman tampoc no hi va ajudar gens ja que la seva aversió a
actuar en directe era tan gran que no va ser fins al 2005 quan van donar el
primer concert, tot just després de publicar un altre gran disc, Tanglewood Numbers (2005), gravat
a Nashville i amb la participació de la seva esposa, Cassie Berman, i d'un bon conegut del blog, Will Oldham.
Un LP que no va tenir continuïtat
fins tres anys després, amb Lookout
Mountain, Lookout Sea (2008), uns mesos després de la publicació del qual
va decidir retirar-se de la música per dedicar-se a la poesia, mon en el que ja
havia publicat el llibre Actual Air
(1999), i al "periodisme d'investigació", fins al seu sorprenent
retorn, deu anys després, amb un tràgic final, com comentarem en el futur, en
un altre post.
Com a CdD he triat un tema
del, probablement, seu millor treball, l'esmentat American Water, composat en plena etapa d'addicció a les drogues
que es tradueix en unes lletres on mostra el rebuig a la opressió i,
especialment, al seu pare, Rick Berman,
un lobbista republicà conegut amb el
malnom de Dr. Evil (Dr. Malvat) per
la seva agressiva actitud reaccionària, del qual no en vol ni tan sols beure
l'aigua, americana, per suposat, que li agrada.
L'àlbum que representa el cim
creatiu i poètic de Berman, produït pel francès Nicolas Vernhes, amb dotze tracks,
en tres d'ells amb Malkmus com a co-autor, amb tempos variables però tots amb
subtils arranjaments, de les que he triat la seqüenciada en segon lloc, la
sublim Smith & Jones Forever,
precisament la darrera que van interpretar en el concert del seu comiat, com podeu apreciar en el segon vídeo, a les Cumberland Caverns, unes coves subterrànies
a 333 peus (una mica més de 100 m.) de profunditat, amb una meravellosa acústica, a McMinnville, Tennessee,
el dia 31 de gener de 2009.
- SILVER JEWS. Smith & Jones Forever. American
Water (1998).
Malgrat el seu nom, THE WALKER BROTHERS no eren germans, ni es deien Walker. En realitat va ser que el grup, creat pel cantant i guitarrista John "Walker" Maus i el cantant i baixista Scott "Walker" Engel, inicialment anomenat The Dalton Brothers, amb la unió del bateria Gary "Walker" Leeds va canviar el seu nom artístic aprofitant-se de la gran semblança física dels tres.
I, per no ser, no eren ni tan sols britànics, tot i què va ser a l'Anglaterra dels primers anys 60, els de l'època del swinging London, en un viatge invers al de la mítica british invasion, on van tenir un èxit aclaparador. I tot gràcies a unes fantàstiques melodies, a uns arranjaments orquestrals a l'estil del wall of sound de Phil Spector -sovint difícils de reproduir en directe- i, sobretot, a la veu de crooner d'Scott Walker i les seves melodramàtiques, per no dir histriòniques, interpretacions d'amors impossibles i turmentats, al llindar del masoquisme emocional.
Però en aquella dècada el mon de la música pop avançava a una velocitat vertiginosa i l'aparició de la psicodèlia i altres corrents experimentals, així com l'estranya, per introspectiva i fugissera, personalitat del líder, van acabar amb la banda i donar inici a una carrera solista singular.
Així, en tres anys, va editar quatre LP, titulats simplement amb un número, Scott (1967), Scott 2 (1968), Scott 3 (1969) i Scott 4 (1969), el reconeixement dels quals per la crítica especialitzada es va anar incrementant inversament al seu volum de vendes. Uns àlbums en els que el d'Ohio va evidenciar el seu talent compositiu, al temps que la seva devoció per altres artistes, com Burt Bacharach, Henry Mancini i, sobretot, del cantautor belga Jacques Brel, de qui va interpretar múltiples versions, com la imprescindible Ne me quitte pas, traduïda a l'anglès com a If You Go Away (vegeu aquí).
Una inspiració que va patir una greu davallada a la dècada següent, en la que es va limitar a publicar mitja dotzena de discos per obligacions contractuals, seguida d'una altra de sequera fins que, contra pronòstic, va anar re-apareixent amb grans intervals, fins a la seva mort el 2019, als 76 anys i com a ciutadà britànic des del 1970, amb obres com Tilt (1995), The Drift (2006) i Bish Bosch (2012). Una trilogia de caràcter avantguardista que requereix un esforç a l'oient que no m'atreveixo a demanar-vos doncs, quan he gosat posar-la a l'equip hi-fi, ja n'he tingut prou amb alguns comentaris domèstics que he hagut de sentir com ara "què és això que escoltes?" o "això t'agrada?", motiu per el que, a hores d'ara, no la tinc prevista incloure en futurs post d'aquest blog.
Tot al contrari dels Walkers Bros. la etapa inicial dels quals es mereix un reconeixement -que no desmereix el deslluït retorn a mitjans dels anys 70 amb tres àlbums que no s'apropen als èxits originals- tant pels temes escrits per Scott, i ocasionalment per John Walker, com per les versions de compositors americans.
Un hits entre els que en destaquen Make It Easy On Yourself, My Ship Is Coming In i la CdD d'avui, The Sun Ain't Gonna Shine Anymore.
Una composició de Bob Gaudio, de The Four Seasons, i el productor Bob Crewe, destinada inicialment a The Righteous Brothers però finalment interpretada per Frankie Valli, el líder dels Seasons, que no va rebre cap recolçament per part de la discogràfica, Smash Records, probablement temorosa de que la fama l'impulsés a abandonar el grup.
A l'inrevés de la versió dels Walker que, amb una producció de Johnny Franz i uns arranjaments de Ivor Raymonde i Reg Guest similars al originals però amb un tempo més ràpid, esdevindria el vaixell insignia del trio.
Un tema versionat per artistes de totes les èpoques, des de Cher (1996) a Keane(2004) però que els meus coetanis recordareu per la que, a casa nostra, van fer Los Mustang, en la que l'entranyable Santi Carulla (vegeu aquí) ens submergia en la més profunda depressió amb allò de que "El sol no brillará nunca más, la luna de la noche se irá..."
The sun ain't gonna shine anymore
The moon ain't gonna rise in the sky
The tears are always cloudi' your eyes
When you're without love
Baby
...però constatant, una vegada més, que la tristor pot arribar a ser preciosa.
- THE WALKER BROTHERS. The Sun Ain't Gonna Shine Anymore (1966).
