Comentava a l'anterior i penúltim post
d'aquesta sèrie que, a partir del seu retir a un monestir budista al poc
d'haver publicat The Future (1992), vaig perdre la pista de LEONARD
COHEN i no vaig tornar a seguir la seva discografia, reiniciada gairebé deu
anys després amb Ten New Songs (2001), seguida de mitja dotzena d'àlbums
més fins al darrer, You Want It Darker(2016), al que s'hauria d'afegir,
enregistrat amb la participació de coneguts del blog com Damien Rice
o Beck, del Thanks For The Dance (2019), publicat pòstumament a
la seva mort a Los Angeles, amb 82 anys, el dia 7 de novembre del 2016,
precisament (i no sé com interpretar-ho!) un dia que jo estava de vacances a
Granada, la ciutat del seu admirat Federico García Lorca.
Una segona part d'una carrera
musical, aleshores alternada amb una recuperada vocació literària (per la qual
l'any 2011 li seria atorgat el Premio Príncipe de Asturias de las
Letras, els 50.000 € de la dotació del qual va donar a la Universidad
d'Oviedo per crear una càtedra al seu nom), condemnada al llanguiment, del que
la va treure un fet altrament comentat en articles precedents, les gravíssimes
irregularitats financeres de la seva deslleial comptable, Kelley Lynch,
que va espoliar el seu patrimoni fins al punt que, després de 15 anys sense
fer-ho, va haver de "tornar a la carretera" per fer un seguit de
gires mundials de les que en van sortir àlbums en directe com Live In London
(2009) o Live In Dublin (2014), per al primer dels quals em manquen
qualificatius.
Un disc gravat al concert de
dues hores i mitja a l’O2 Arena de la capital britànica, davant de
20.000 espectadors, el dia 17 de juliol de 2008 i editat en format doble CD i,
per primera vegada en la seva discografia, en DVD, amb un total de 25 tracks,
la majoria d'elles esmentades en els 11 articles precedents "A propòsit de
Leonard Cohen".
Un concert que avui,
excepcionalment, podeu escoltar en la seva totalitat, i amb el que us desitjo
una bona entrada a aquest incert 2023.
El concert d'avui al Palau Sant Jordi
de Barcelona, està programat com el darrer del més famós cantautor en llengües
catalana i castellana de la història, JOAN MANUEL SERRAT.
El comiat d'una carrera
artística iniciada als anys 60 del segle passat, del que va ser un dels membres
dels Setze Jutges, grup pioner en la defensa de la música en català
i d'un moviment que, inspirat en la chanson francesa, es
coneix com la “Nova cançó”, que va obtenir gran popularitat amb composicions
com Ara que tinc vint anys (1966) o Cançó de matinada i Paraules
d'amor (1967). Unes gravacions que, fidel a l'origen aragonès de sa
mare, va alternar amb el castellà, el que li va originar molts detractors i una
gran polèmica, fins al punt de renunciar a participar al Festival d'Eurovisió
del 1968 amb un tema composat a la seva mida per Manuel De la Calva i Ramón
Arcusa (coneguts artísticament com el Dúo Dinámico), al no
permetre-li interpretar-la en català, la arxiconeguda La, la, la
amb la que, finalment, Massiel acabaria guanyant el certàmen i que, en
plena dictadura franquista, li suposaria al "Noi del Poble Sec" un
veto de 10 anys als mitjans de comunicació estatals.
Una situació que empitjoraria
l'any 1973 quan, a rel d'unes crítiques a la pena de mort dictada a Espanya
contra militants del FRAP i la ETA (el conegut com a “Proceso de Burgos”), es
va d'haver d'exiliar durant un parell d'anys a Mèxic, país en el que,
com a la resta del mon hispanoamericà, és un autèntic ídol. Un personatge
(gairebé) unànimament respectat per les seves opinions i que ha rebut infinitat
de reconeixements de tota mena d'institucions polítiques i
culturals d'arreu, que no detallarem perquè, tanmateix que la seva vessant
d’actor, queda fora de l'àmbit del blog.
Una carrera en la que
"el Nano", com també se'l coneix, ha estat recolzat per magnífics productors
i arranjadors com Francesc Burrull, Ricard Miralles, Augusto
Algueró (coautor de Penélope), Josep Mª Bardagí, Josep Mas
"Kitflus", Joan Albert Amargós o Antoni Ros-Marbà,
de la mà dels quals ha publicat una discografia inabastable de la que em sento
obligat a destacar alguns àlbums -conscient de que els seus incondicionals,
entre els que no em compto, i probablement amb raó, en diferiran-,
obligant-me a no superar la dotzena i que he separat en tres blocs, els
enregistrats en llengua catalana com Ara que tinc vint anys(1967); Serrat/4
(1970), el de Conillet de vellut; Res no és mesquí(1977), en el
que musica poemes de Joan Salvat-Papasseit; Tal com raja (1980),
el de la inoblidable Temps era temps, en la que evoca la mítica
davantera del seu estimat Barça (Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón); o,
després de més de 10 anys sense fer-ho en la seva llengua, Mô (2006); en
llengua castellana com Dedicado a Antonio Machado (1969), el de Cantares
i La saeta; Mediterráneo (1971), del que després en parlarem; Miguel
Hernández (1972), el de Para la libertat; Mi niñez (2000), el
de Señora i Como un gorrión; En tránsito (1981), el de Esos
locos bajitos i No hago otra cosa que pensar en tí; Nadie es
perfecto (1994) o Para piel de manzana (1998), així com alguns en
viu com En directo (1994), El gusto es nuestro (1996),
enregistrat durant la gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel
i Miguel Ríos o Dos pájaros de un tiro (2008), ara amb un altre
"pájaro", Joaquín Sabina.
I, en contra del que es pugui pensar,
a l'hora d'escollir la CdD no he tingut cap dubte, perquè hi ha un disc i una
cançó homònima universals, i ho heu endevinat, es tracta de Mediterráneo.
El seu vuitè àlbum, gravat a
Milà, en el que, passejant del pop al jazz i a la música
clàssica, la característica veu, amb aquest vibrat tan personal, de l'autor s'embolcalla amb un arranjaments espectaculars, en moments fins i tot
melodramàtics, de la mà de músics i productors com Juan Carlos Calderón,
Gian Piero Reverberi i l’esmentat Ros-Marbà, al llarg de les seves deu tracks,
totes amb lletra i música de Serrat excepte la darrera, Vencidos, basada
en un poema de León Felipe.
Una obra atemporal que
s'hauria d'escoltar d'una seguida a les escoles, els meus temes preferits de la
qual, posat a triar, son La mujer que yo quiero, Qué va a ser detí i, esclar l'homònima Mediterráneo, la CdD d'avui. Un cant al mar i a
la influència que exerceix en tota la seva riba, "de Algeciras a
Estambul", en el que l'interpreta com a sinònim de llibertat,
tot i què "a fuerza de desventuras", però també sobre la seva
vida, iniciat amb un clar sentiment nostàlgic: "Quizás porque mi niñez
sigue jugando en tu playa...", o comparant-lo amb una dona juganera
quan diu "y te acercas y te vas...eres como una mujer perfumadita de
brea" i en el que, aleshores amb 28 anys, enfronta la mort amb el
desig de ser enterrat “sin duelo, entre la playa y el cielo...cerca del mar,
porque yo nací en el ...” (ja ho sabeu).
El tema més emblemàtic que
enceta el millor àlbum de qui avui, amb 78 anys, amb el darrer concert de la
gira "El vicio de cantar", te previst donar per finalitzada la
seva vida artística, si més no als escenaris, i un dels millors discos de la
història de la música en llengua castellana.
Ara a descansar, molta salut
i gràcies, Nano!
- JOAN MANUEL SERRAT. Mediterráneo.
Mediterráneo (1971).
Amb un nom extret del d'un bloc d’habitatges
de la casa del cantant i guitarrista Barry Johnson a Torrance, localitat
del comtat de Los Angeles, JOYCE MANOR és una banda creada per aquest i
el guitarrista Chase Knobbe, a la que s'hi afegiria el baixista Matt
Ebert i un considerable nombre de bateries que no han aportat
estabilitat a aquest lloc instrumental del combo.
Un grup de power-pop
amb ingredients indie, punk-rock i, fins i tot, emo, que,
des del seu reeixit debut amb l'àlbum homònim el 2011, han publicat cinc LP
més, alguns tan ben acollits com el tercer, Never Hungover Again
(2014) i el quart, Cody (2016), produït per Rob Schnapf i amb la
col·laboració de la nostra coneguda Phoebe Bridgers.
Una carrera a la que Johnson
volia donar descans indefinit quan la pandèmia Covid-19 els va obligar a un
llarg confinament que van aprofitar per composar i gravar el recent publicat 40
oz. to Fresno (2022). Un disc -amb un títol que ret tributa al 40 oz. to
Freedom (1992) del també californià grup d'ska-punkSublime-
produït pel mateix Schnapf, qui incorpora Tony Thaxton, dels Motion
City Soundtrack, com a bateria de sessió, en el que, per no trencar la
costum, interpreten composicions ultracurtes, gairebé totes inferiors als dos
minuts, del que, en poc menys de 17 minuts, en resulten nou tracks, la
primera de les quals és una versió del Souvenir (Architecture &
Morality, 1981) del grup de pop electrònic britànic Orchestral
Manoeuvres In The Dark, seguida d'altres petites perles com NBTSA, You're
Not Famous Anymore, amb un riff que recorda el Should I Stay or
Should I Go (Combat Rock, 1982) de The Clash; Don't Try
i la CdD, Gotta Let It Go.
Un tema enèrgic i apassionant
que evidència l'enorme que pot arribar a ser un una peça de menys de dos
minuts, concretament 1:56, i que agradarà a qui estimi el pop de
guitarres de clàssics atemporals com Pixies, Weezer, Teenage Fanclub i tants altres dels que en podeu gaudir els seguidors blog.
- JOYCE MANOR. Gotta Let
It Go. 40 oz. to Fresno (2022).
El quart àlbum després de la separació
de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va
fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City
(1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès
de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine
(1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de
la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa
d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què
disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no
es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate
i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar
el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono,
que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que
es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de
setmana perdut).
El cas és que l'autor,
completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu,
el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que
en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera
vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.
Un LP, Mind Games
(1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell
mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la
silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència
que exercia sobre ell la seva esposa), per a
l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que
destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o
un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz,
amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils
com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes
de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.
Una de les poques
composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind
Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make
Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït
per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind
Games: The Guide To Inner Space (R. Masters-J. Houston,
1972).
Costa d'entendre com, després
d''un debut, l'homònim del 2014 i el següent, Antisocialites (2017)
tan ben acollits per la crítica i el públic, els canadencs ALVVAYS (amb
el grafisme condicionat a que una altra banda té registrat el nom amb l'ortografia
correcta, Always) hagin trigat cinc anys a publicar el seu tercer disc.
Un retard que els seus fundadors, la cantant i guitarrista Molly Rankin, la
teclista amiga des de la infància Kerri MacLellan i el guitarra solista Alec
O'Hanley, justifiquen amb que durant aquest temps han patit diversos
contratemps com el robatori a la casa de la primera, de la que es van endur les
demos en les que estaven treballant, la inundació del seu local d'assaig
en la que van estar a punt de perdre tot el seu instrumental i, tot
just havent substituït els dos membres de la secció rítmica, la
maleïda pandèmia que ens ha tingut a tots tant temps aturats.
Però la espera ha valgut la
pena perquè el recent Blue Rev (2022) -l'àlbum amb el nom d'una beguda
alcohòlica de baixa graduació (7%) per a adolescents ("alcopop") a base de cola i vodka, fabricada a Toronto, d'on prové el
grup, i comercialitzada, amb llicència de Bacardí per cert, a tot el Canadà-
s'ho val.
Un treball que segueix
l'estil, si voleu una mica anacrònic a la segona dècada del s. XXI, dels dos
anteriors, amb unes lletres, totes de la Rankin, tan malenconioses com vol
reflectir el seu nom, "Sempre" en català (el que, per a ella, té un
significat de nostàlgia), i melodies indie-pop-rock amb influències de
coneguts del blog com Pavement, Pixies, Oasis o Teenage Fanclub, al que el productor Shawn Everett, col·laborador d'altres
coneguts com The War On Drugs o Alabama Shakes, aporta unes
textures més noise, a mig camí entre el dream-pop i el shoegaze.
Catorze tracks, totes
inferiors a 3 minuts i mig de durada, de les que en resulten uns minsos 40, la
majoria hits potencials, les tres primeres de les quals, Pharmacist,
Easy On Your Own? i After The Earthquake, de les que he triat la
segona com a CdD d'avui, no us deixaran aixecar l'agulla (permeteu-me la
metàfora en aquests temps digitals) fins al final del disc.
